06 d’octubre 2006

The sweetest sound (3a Part)


“Ser emigrant”, escriu George Perec, “segurament era precisament això: veure una espasa allà on l’escultor va creure, de bona fe, haver-hi posat una torxa. I no estar equivocat, realment”. Perec es refereix aquí a la novel·la Amèrica de Franz Kafka, a les primeres frases de la novel·la en les quals l'escriptor txec escriu: “Entrava al port de Nova York amb el vaixell ja a poca velocitat, va veure l’estàtua de la deessa de la llibertat, que observava des de feia estona, com banyada per un raig de sol que de cop i volta s’hagués fet més intens. La mà que brandava l’espasa ho senyorejava tot novament i els vents desfermats acaronaven la seva figura.” Perec escriu a propòsit d’aquest equívoc, intencionat o no vés a saber, en un article on parla d’un documental que va rodar amb Robert Bober sobre l’illa d’Ellis a Nova York.

L’illa d’Ellis està a la desembocadura del riu Hudson, a un centenar de metres de l'illa de la Llibertat. Durant molts anys només va haver-hi una taverna que servia als mariners i als pescadors. A finals del segle 19 el govern federal va habilitar-la per utilitzar-la com a porta d’entrada dels milers d’emigrants que arribaven d’Europa. Van ser els primers passos per regularitzar la emigració que arribava als EUA. Entre 1892 i 1924 una dotzena de milions de persones va passar per l’illa d’Ellis. Escriu Perec: “La majoria només va passar-hi unes poques hores; només el dos per cent va ser rebutjat. En suma, l'illa d’Ellis no va ser res més que una fàbrica d’americans, una fàbrica per transformar emigrants en immigrants, una fabrica a la americana, tan ràpida i eficaç com una xarcuteria de Chicago.”

A The sweetest sound, Allan Berliner, també va a l’illa d’Ellis. Hi va cercant els orígens del seu cognom, per tant de la branca paterna de la seva família, els Berliner. Durant el sopar amb els dotze Allan B, un d’ells, en una conversa entorn del cognom explica: “Hi havia la història de l’illa de Ellis. Quan el meu pare va arribar-hi ningú no sabia pronunciar el seu cognom rus; però tenia un document on deia que el seu darrer port d’escala a Europa havia estat Berlín. Així que els d’immigració li van posar Berliner.” Però la història dels canvis de nom és falsa. Els funcionaris d’immigració convencen Allan Berliner que aquesta falòrnia funciona com una llegenda urbana, de la mateixa manera que “molta gent”, li explica un funcionari, “ve aquí i diu que recorda la primera vegada que va pujar a la torxa. Passa el mateix que amb els noms. Oficialment la torxa porta tancada 83 anys. Ningú no hi ha pujat. Quan els ho diem, però, no ens volen creure, no volen creure fals aquell capítol tan entranyable de la seva història familiar”. A la peli de King Vidor, An american romance, també es veu un immigrant que parla amb un oficinista. Li demana el nom. L’immigrant diu: “Stephen Dangosbeblitxek” i l’oficinista li demana que li lletregi. “De, a, ena, ge, o, essa, be, e,...”. Però l’oficinista en té prou, segella un document i li diu: “Steve Dangos”. En la pel·lícula sobre l’illa d’Ellis que va fer George Pérec, un guia de l'illa dóna per certa la història dels canvis de nom i explica la anècdota que segueix: “És un jueu rus amb un d’aquests noms impronunciables acabats amb ski. Havia sentit parlar dels canvis de nom de manera que va demanar al funcionari que li donés un bon nom. Un nom ben americà. El funcionari s’ho pensa, se’l mira i li diu: Rockefeller. I el jueu ho repeteix. Rockefeller. Rockefeller. Sona bé. El jueu passa un control mèdic sense problemes però cinc hores després un inspector el para i li demana el nom. L’ha oblidat, li diu, i li ho diu en yidish, o sigui alguna cosa com: shoin vergessen. Shoin Vergessen, repeteix l’inspector, Shon Ferguessen, oh, si, John Fergusson. I així el jueu rus entra als EUA com un irlandès.” El cas és que encara que els canvis de nom no es produïssin, Allan Berliner no pot seguir, més enllà de l'illa d’Ellis, la història de la seva família. El canvi de nom, el só més dolç, funciona aquí com una metàfora perfecte del canvi de vida, de la emigració i de l’exili. Perquè si bé no és cert que a l'illa canviessin els noms dels immigrants, si que ho és que molts immigrants se’l canviaven un cop instal·lats a Amèrica. De manera que a l'illa de Ellis les empremtes dels Berliner han estat esborrades, la història familiar queda radicalment trencada. George Perec escriu: “La meva intenció no és evocar el què van poder ser els somnis i les desil·lusions d’aquells milions d’emigrants, (...) sino delimitar millor la meva pròpia vinculació amb aquest lloc: per mi és el lloc de l’exili, és a dir el lloc de l’absència de lloc, el lloc de la dispersió” I després: “El que allà s’hi troba no són en cap cas arrels o empremtes sinó el contrari: una cosa informe, en el límit d’allò inefable, una cosa que en podria dir enclaustrement, o escissió, o fractura, una cosa que per a mi està lligada d’una manera molt íntima i confusa amb el fet mateix de ser jueu.” George Perec va néixer a França, era francès i duia un nom francès i el seu cognom polonès, o sefardí, Peretz, passa fàcilment per francès o per bretó. No parlava la llengua dels seus pares, ni li van ser transmeses el folklore, les tradicions i les creences. En qualsevol cas Perec no sentia nostàlgia per aquestes despossessions. “No tinc ganes”, va escriure, “ d’anar a verificar si la gran casa quadrada que el meu avi va fer edificar a Lubartow encara és allà.” En canvi va anar a l’illa d’Ellis a buscar alguna cosa, a buscar “el punt de no retorn”, el lloc de “ruptura radical” i a posar a prova el seu propi arrelament en aquest no-lloc, en aquesta illa on s’esborren les petjades i la memòria, el seu propi arrelament en l’atzar i en l’exili. Diu Perec: “Els meus avis o els meus pares haguessin pogut emigrar a Argentina, als Estats Units, a Palestina, a Australia; jo hagués pogut néixer, com els meus cosins germans o els meus cosins llunyans, a Haifa, a Baltimore, a Vancouver; una sola cosa estava prohibida per a mi amb certesa: néixer al país dels meus avantpassats, a Polonia, a Lubartow, a Pulawy o a Varsovia, i créixer allà continuant una tradició, una llengua, una pertinença.” O sigui néixer en un lloc on el seu nom hagés estat, suposem, Mordechai, en lloc de George.

2 comentaris:

Geococcyx ha dit...

Com proven les anades i vingudes de mexicans a través de la frontera Mx-US (o dels algerians i marroquins a l'Estret de Gibraltar) actualment la migració és bastant una altra cosa. No hi ha un trencament total com el d'abans. TV per satèl·lit, vols intercontinentals, trucades internacionals a preus raonables, web en general i blogs en particular...

Vaig veure fa temps un reportatge sobre Ellis Island al National Geographic.

bq ha dit...

Segurament era més fàcil "fabricar" americans abans. En qualsevol cas, salutacions, mexicà!.