He sortit a comprar tabac

He sortit a comprar tabac. Eren quarts d’onze i em quedaven només un parell de cigarretes i volia acabar d’escriure un post que arrossego des de fa dies. He entrat al primer bar i el cambrer m’ha dit que no tenia canvi, així que he enfilat cap a un altre, cap al bar que hi ha a la seu del diari El Punt. Al bar hi havia llum i hi havia gent a dintre: una taula amb dues parelles i una altre parella que prenien cervesa. Dos dels cambrers feinejaven entre les taules, l’altre estava xerrant amb una clienta que estava asseguda a la barra. He intentat obrir una de les portes, però era tancada. L’altre porta tampoc l’he pogut obrir, l’he sacsejada fent una mica de soroll i això ha alertat el cambrer que era a la barra, que m’ha mirat. Jo també me l’he mirat interrogant, esperant el gest d’excusa per què ells ja havien tancat, però com s’hi sentís ploure s’ha tornat a posar a parlar amb la noia que, en canvi, s’ha girat cap a la porta per veure ella que era aquella cosa que havia cridat l’atenció al seu contertuli. M’ha d’haver vist, jo he preguntat, forçant molt la gesticulació però xiuxiuejant, si ja estava tancat i que només volia cigarretes, assenyalant el lloc del bar on tenen la màquina. I així ha començat: perquè la noia s’ha quedat mirant cap on jo era però sense reaccionar de cap manera, com si mirés alguna cosa darrera meu o com si pensés que jo no podia veure-la, mentre el cambrer seguia parlant-li, em pregunto de què. He mirat al meu voltant, jo portava auriculars i moltes vegades això fa que em perdi coses que passen al meu costat. I ella s’ha quedat amb la vista fixada cap on jo era però sense tornar-me cap de les senyals que jo li he fet. He marxat, he creuat el carrer Santa Eugènia fins a un altre bar on la situació s’ha repetit en gairebé tots els detalls: les portes tancades, la gent a dintre, la porta sacsejada. Tampoc ningú ha reaccionat a la meva presència, m’ha començat a semblar estrany, no com si jo estigués somiant però si amb una estructura semblant a la dels malsons. Però aleshores al tornar a creuar el carrer en direcció a casa i als bars que queden al costat de casa però en direcció a La Devesa, m’ha sortejat per l’esquena un paio a tota velocitat i tot seguit un altre que el perseguia. L’ha encalçat fins uns deu metres davant meu, aleshores ha saltat sobre d’ell i l’ha agafat pel coll i l’ha arrambat a la paret. Dos paios més han arribat, tots quatre cridaven. L’encalçat reia, també els altres dos, però el perseguidor l’ha empentat molt emprenyat i amb molta força. I en aquest gest li ha esquinçat la samarreta. Aleshores jo passava pel seu costat i he hagut de baixar a la calçada per esquivar-los, he apagat el reproductor i m’he tret els auriculars com si jo corregués algun perill i també hagués d’estar alerta. La agressivitat de la cara desencaixada del paio perseguidor, víctima potser d’una broma que no li havia fet cap gràcia, i després la de la cara de l’altre quan ha vist o sentit la samarreta trencar-se per la part del coll, em deu haver posat en alerta i tot i que el perill no m’incumbia, dec haver començat a segregar adrenalina perquè m’he posat molt tens, he creuat el carrer i m’he posat a caminar enganxat a la paret com si així cobrís almenys un dels quatre flancs. He arribat al quart bar molt nerviós: per la baralla barrejada amb el sentiment de irrealitat que m’han provocat les portes tancades, el periple massa llarg per aconseguir el paquet de tabac. No he tingut problemes per entrar-hi i, aquí sí, tenien canvi. Potser ha sigut perquè he superat aquests dos contratemps possibles i per tant em semblava que ja m’havia escapat d’algun lloc que, quan en pitjar la marca de tabac la màquina m’ha avisat que aquell producte estava esgotat, m’he espantat literalment, em dec haver retirat de la màquina i tot, fent un saltet. Després he pitjat una altre marca, i també estava esgotada, i una altre, que també, i ha sigut aleshores que m’he posat a pitjar compulsivament tots els botons, com si estigués aterrit amb la idea d’haver entrat en un bucle sense sortida, com si només pogués rescatar-me’n el so de la caixeta caient i tot seguit el dringar del canvi. Ara penso què hagués passat si tot el tabac hagués estat esgotat, si hagués tingut forces per anar a un cinquè bar o si m’hagués posat a plorar, per exemple. El cas és que he pitjat tots els botons de forma irracional fins que n’ha caigut un paquet de Vintage, un tabac horrible, amb el qual no he pogut acabar el post que arrossego, però he pogut escriure aquest.