06 d’octubre 2006

Fer-se passar per boig

El passat 1 d’Octubre, al suplement dominical de El País, Javier Marías diu: “Com sabem bé a Espanya des del 1605, any de la publicació de la primera part del Quixot, hi ha una diferència important entre tornar-se boig i fingir-se boig, malgrat que la segona cosa pot acabar per donar pas a la primera, a força d’insistència i aleshores aquest fingir-se boig es converteix a posteriori en una tercera cosa: decidir tornar-se boig, que és el que probablement, en definitiva, i a la llum de certs detalls en el text cervantí, li va passar a Alonso Quijano: ni es va tornar boig i ja està ni va fingir-ho amb cinisme, sinó que més aviat va decidir tornar-se’n.”

Un dels personatges de El Vientre de ballena, la novel·la de Javier Cercas, explica en la pàgina 128: “A aquest tal Calabacillas, Velázquez probablement va pintar-lo dues vegades, i dic probablement perquè es veu que hi ha algú que dubta que el primer dels dos quadres sigui de Velázquez. En aquest retrat, el Calabacillas es un home jove, estràbic, amb una mirada astuta i un somriure intel·ligent; està dempeus, sosté en una mà el retrat en miniatura d’una dona, en l’altre un molinet de paper, que per aquella època era un símbol de la bogeria. El segon retrat es el que tradicionalment s’ha conegut amb el títol de El Bobo de Coria; també és el més famós dels dos. El Calabacillas, aquí, ja és un home madur. Està assegut en una banqueta de fusta entre dues grans carabasses que, està clar, al·ludeixen al seu nom, i té una cama doblegada sota l’altre i les mans entortolligades en una posició impossible... En fi, una postura forçadíssima, bastant rara. En realitat, gairebé tots els signes d’enteniment o de normalitat han desaparegut del personatge: no és tan sols la forma com està assegut, o el gest de les mans, sinó també el cap, que cau tovament cap un cantó, els ulls extraviats, el somriure buit...”

I una mica més endavant: “Recordo haver llegit d’un metge, en algun lloc, que, per la seva fesomia, el Calabacillas del primer retrat, més que un babau, és un bergant. Res ens impedeix d’imaginar-lo com un jove ambiciós i sense escrúpols que, per poder gaudir dels privilegis que la cort concedeix als bufons, fingeix que està molt més boig que no està en realitat (cosa que explicaria l’èmfasi del molinet, innecessari en un boig vertader), i que, amb el temps, acaba per desenvolupar la bogeria que va fingir durant anys i que, de manera incipient, ja estava en ell des del principi”.