Lauren Slater es fa passar per boja

En un llibre que ha publicat l’editorial Alba aquest 2006, Cuerdos entre locos, grandes experimentos del siglo XX, l’autora, Lauren Slater, doctora en psicologia a la universitat de Boston, dedica un dels capítols a l’experiment de David Rosenham. Lauren Slater relata l’experiment i també les conseqüències de l’experiment. Recull els arguments contraris, algunes de les cartes que va publicar la mateixa revista Science de psiquiatres emprenyats amb Rosenham. “La majoria dels metges no pressuposa que els pacients que busquen ajuda menteixen; per tant poden ser enganyats.” I: “Uns pacients preparats per simular un historial d’infart de miocardi rebrien tractament tenint en compte només l’historial perquè l’electrocardiograma negatiu no té pes diagnòstic, però seria ridícul concloure que la malaltia física no existeix, que els diagnòstics mèdics són etiquetes falses”. No està clar què va demostrar l’experiment de Rosenhan. Lauren Slater escriu: “L’experiment de Rosehan és, potser com totes les grans obres d’art, multifacètic, poderos i imperfecte”. Senyala que, paradoxalment, Robert Spinzer, un dels psiquiatres que més va escriure contra l’experiment de Rosenhan va dedicar-se també arrel de l’experiment a millorar les eines de diagnosi. En una conversa que tenen al llibre Spinzer diu a Lauren Slater: “Puc assegurar que, amb l’aplicació dels nous mètodes de diagnosi, l’experiment de Rosenhan no podria dur-se a terme en l’actualitat.” Després d’aquesta conversa Lauren Slater té una idea, decideix fer-se passar per boja, repetir l’experiment de Rosenhan 30 anys després.

“Podem ajudar-la?”, li demanen per l’interfono d’un hospital psiquiàtric. “Si”, diu ella. Un cop dintre menteix sobre el seu nom, pren el d’una amiga, Lucy Shellman, i sobre la seva professió. La fan esperar en una sala d’urgències. Està molt nerviosa, pot ser que el psiquiatre que l’atengui conegui l’experiment, què farà aleshores? L’atén un infermer clínic especialitzat. Li pren el pols, la troba un punt per sobre de la normalitat. “És clar que qualsevol es posaria nerviós en la sala d’urgències d’un psiquiàtric”. Després l'infermer pregunta: “Què és el que li passa, Lucy?” “Sento una veu." “Què diu la veu?”. “Zas.” “Zas?” “Zas.” “Això és tot?” “És tot.” Li demana a la pacient quan va començar i com, si dorm i menja bé, si alguna tensió en la seva vida ha pogut detonar-ho. La pacient contesta totes les preguntes negativament. L’infermer demana si no hi ha cap trauma que potser... I aleshores Lauren refereix un petit episodi en que un veí seu va morir ofegat en una piscina. En aquest moment l’infermer fa cridar el psiquiatre, que després d’unes preguntes, després de demanar a Lauren si la veu la molesta, decideix receptar-li un antipsicòtic, Risperdal. Lauren pregunta al psiquiatre si creu que és una psicòtica i el metge respon: “Diria que té un punt de psicosi”. Lauren reflexiona: en temps de Rosenhan el que determinava la malaltia era l’esquema psicoanalític, ara és el medicament el que determina la malaltia. “Però, semblo psicòtica?” “Un mica”, contesta el metge, i afegeix: “una mica psicòtica i força deprimida” “Li receptaré un també antidepressiu”. Això afecta més a Lauren Slater. Aquesta psicòloga americana va publicar l’any 1988 el que és el seu llibre més famós Els diaris del Prozac en què va narrar en primera persona les seves vivències de la depressió. Lauren Slater per tant es pregunta si de debò no deu estar deprimida, si el muntatge de l’experiment no n’és un símptoma estrafolari. Però es sobreposa i a la sortida de l’hospital (30 anys després la pseudopacient no és ingressada) es pren l’antipsicòtic i es queda profundament adormida.

Slater repeteix l’experiment vuit dies seguits. Li diagnostiquen depressió amb característiques psicòtiques en totes les ocasions. Li recepten 25 antipsicòtics i 60 antidepressius. Les visites són curtes, enlloc pensen en un ingrés. Quan Slater explica l’experiment al psiquiatre Spinzer, el vell psiquiatre que va discutir Rosenhan, se sent una mica molest amb Slater que ha fet les mateixes trampes però també se sent decebut amb els seus col•legues: “A els metges no els agrada dir “no ho sé”, diu. Slater, per la seva banda, no treu tampoc massa conclusions del seu experiment i lamenta no haver pogut contar per el seu text amb la veu de David Rosehan que des de fa un temps està ingressat en un hospital de Palo Alto afectat per una estranya paràlisi que els metges no han pogut diagnosticar encara.