Randle McMurphy i David Rosenhan es fan passar per bojos

He vist la peli unes quantes vegades, suposo que massa cops començada, perquè no recordo el motius que duen a Jack Nicholson a fingir-se boig, a fer-se passar per boig perquè l’ingressin en un hospital psiquiàtric. La pel•lícula és molt coneguda: Algú va volar sobre el niu del cucut. En la pel•lícula Jack Nicholson és MacMurphy i es fa ingressar en un psiquiàtric per fugir d’alguns problemes. Pensa que la vida allà amb els dements serà fàcil. Podrà veure la tele i jugar a cartes. Però el règim a l’hospital és molt estricte, ha de medicar-se i els problemes comencen. De manera que la disciplina i les medicines fan perdre l’estabilitat a MacMurphy i la psiquiatria fa la resta. Apliquen electroshocks al boig impostor i va deixant de ser un impostor i es va demenciant. La peli acaba molt malament per el protagonista i bé per un indi secundari que escapa del manicomi i corre camp a través sota la llum de la lluna plena.

A començaments de la dècada dels 70 del segle passat, el psicòleg David Rosenhan va tenir una idea. Havia llegit alguns llibres que posaven en dubte la psiquiatria d’aleshores i havia vist com companys seus s’estalviaven d’anar al Vietnam al•legant malalties mentals fingides. Així es va empescar la idea d’un experiment o d’una aventura o un pla: va convèncer vuit amics per ingressar en diferents hospitals psiquiàtrics fingint estar malalts, a veure que passava un cop dintre. L’experiment era molt senzill. Els falsos pacients havien de presentar-se a l’hospital i dir que sentien una veu que els hi deia “zas!”. Pel què fa a la resta, els impostors havien de contestar amb sinceritat excepte pel què feia al seu nom real i a la seva professió. Els pseudopacients eren estudiants, psicòlegs, pintors, psiquiatres, una mestressa de casa. Tres dones i cinc homes. David Rosenhan va ser un dels vuit. No havien de fingir cap més símptoma a banda d’aquell zas que sentien i, un cop ingressats, si els ingressaven, havien de declarar ràpidament que la veu havia callat i que es trobaven bé. Van entrenar-se per guardar-se les pastilles sota la llengua i escopir-les més tard. Dels vuit, vuit van ser ingressats. A David Rosenhan van diagnosticar-li esquizofrenia paranoide i va estar ingressat una temporada tot i que des del primer moment, just després de l’ingrés, va dir que ja es trobava bé. “Quan podré sortir, doctor?” Preguntava. “Quan estigui bé”, li responien. Qualsevol cosa que David explicava i les seves conductes eren interpretades en coherència amb el diagnòstic d’esquizofrènia. Com que David Rosenhan prenia notes pel seu experiment, els metges observaven també aquesta “conducta escriptora” com un símptoma del seu trastorn.

David Rosenhan va publicar els resultats de l'experiment a la revista Science el gener de 1973. L’estudi és una mica decebedor perquè les aventures als hospitals psiquiàtrics estan descrites molt vagament, cap nom, cap adreça i cap data. En canvi les tesis de Rosenhan, que segurament ja duia amb ell en ingressar, estan pròdigament explicades: la debilitat dels diagnòstics psiquiàtrics, la facilitat per etiquetar i categoritzar i per tant per despersonalitzar, els abusos de poder... De totes maneres Rosenhan i els que amb ell van fer-se passar per bojos no van enganyar tothom. Bona part dels pacients amb qui van compartir els ingressos van detectar-los com a persones normals. “Tu ets un periodista”, va dir un, “O un professor”. “Tu estàs aquí per avaluar l’hospital”.