Un acudit explicat 100 vegades del dret i del revés: The Aristorcats.

The Aristocrats és un documental de Paul Provenza estrenat a Sundance l’any 2005. És un documental nord-americà sobre un acudit conegut com “Els aristòcrates”. L’acudit s’explica durant el documental un centenar de vegades. És un acudit molt conegut en el món dels stand-up comedians, però un acudit que rarament s’explica sobre l’escenari. L’estructura és la que segueix, perquè el desenvolupament, i això és el què del documental, té infinites variacions.
Podria anar així:

Un home entra en una agència o en un club per proposar un espectacle. “És un espectacle familiar”, diu. “Aquí no representem espectacles familiars”, diu l’agent o bé l’amo del club. “Però és que és un espectacle molt especial”, “Ok, l’escolto”.
I l’home li explica: “Quan la música sona apareixo jo, completament despullat, al bell mig de l’escenari. La meva dona, també nua, s’acosta i comença a fer-me una mamada. Aleshores, mentre me l’està mamant apareixen el meu fill i la meva filla de 9 i 7 anys, també despilotats, ella fent-li una mamada a al nano. I zas, quan jo començo a follar-me analment a la meva dona, el meu fill fa el mateix amb la seva germana. Puja el volum de la música els llums s’apaguen un segon i en obrir-se sóc jo qui tinc el puny en el cul de la meva filla, el nano es masturba entre les tetes de sa mare i per un cantó de l’escenari ha entrat el nostre gos, el Xusqui. Faig una mamada al gos, el meu fill em sodomitza, la meva dona orina mentre la nena beu a galet. El gos s’escorre i es caga a la vegada, jo també amb cago de gust sobre la polla del meu nano, la dona i la nena ens unten i s’unten amb el pastitx de caca i semen...”
“Bufa!” diu l’agent, “i com es diu l’espectacle”
“Els aristòcrates!!” respon el paio amb entusiasme.

L’acudit és presentat en el film com el pitjor i el millor acudit a la vegada. Es compara amb una peça de jazz on l’intèrpret improvisa sobre un tema conegut. La improvisació, està clar es produeix en el relat de l’actuació. La escatologia, la violència i les aberracions sexuals, pesen més o menys i es combinen segons l’humorista. La capacitat de mostrar l’home que es presenta a l’agent com un home càndid, d’aconseguir un in-cescendo, són alguns dels trucs de l’èxit de la història. El documental presenta un centenar d’humoristes (poc coneguts aquí, no sé si allà més) explicant i reflexionant sobre l’acudit. El consell editorial de la revista The Oninon, recopila tots els elements que apareixen en escena, són incomptables: onanisme, sexe oral i anal, amputacions, diarrea, burros, gossos i goril•les, caca de burros, gossos i goriles, menstruació, necrofília, incest, assassinat, fetus, avis, bats de beisbol, pistoles, polles dissecades d'elefant i un etcètera llanguíssim. L’acudit és prou recurrent perquè algú el consideri més com un anti-acudit, un acudit dolent del qual tothom sap el final i que no fa riure, o que fa riure precisament per això, perquè el bestialisme és altíssim per una punch-line o darrera frase coneguda i insulsa. es discuteix sobre l'origen del acudit i es proposen noms alternatius per l'espectacle, "Els sofisticats", per exemple. Algú el considera un acudit posmodern, o una broma interna entre humoristes. Un dels entrevistats, una dona, mira de donar-li la volta i l’explica així:

Un home entra en una agència o en un club per proposar un espectacle. “És un espectacle familiar”, diu. “Aquí no representem espectacles familiars”, diu l’agent o bé l’amo del club. “Però és que és un espectacle molt especial”, “Ok, l’escolto”.
I l’home li explica: “Miri, s’alça el teló i apareixen els meus dos fills. La nena de nou anys interpreta Shumann al piano i el nen de set llegeix uns sonets de Shakespeare. Mentre la meva dona balla uns passos de ballet, jo fumo amb pipa i pinto un paisatge impressionista”
“Ta bé” diu l’agent, “i com es diu l’espectacle”
“Els copòrfags sodomites!”