Un taüt de 70 cm (2a part)
“Jo he viscut la mort”, escriu Salvador Dalí a Confessions inconfessables, “abans de viure la vida. El meu germà va morir d’una meningitis, quan tenia set anys, tres abans que jo nasqués”
Dalí menteix o s’equivoca: el seu germà va morir amb 22 mesos, nou mesos justos abans que ell nasqués, podria haver estat concebut, de fet, al mateix temps que el germà moria. En qualsevol cas Dalí segueix:
“Aquell germà mort , el fantasma del qual em va acollir a tall de benvinguda, va ser, per dir-ho d’alguna manera, el primer dimoni dalinià. El meu germà havia viscut set anys. Ho considero com una prova de mi mateix, una mena de geni portat fins a l’extrem. El seu cervell es va cremar com un circuit elèctric sobrecarregat per una precocitat increïble. No va ser pas per atzar que l’anomenessin Salvador, com el meu pare, Salvador Dalí i Cusí, i com jo. Ell era el ben estimat: a mi se’m va estimar massa. En néixer, vaig posar els peus sobre les empremtes d’un mort a qui adoraven i a qui, a través de la meva persona, continuaven estimant, potser més encara.”
Dalí va pintar un retrat del seu germà mort. El retrat forma, a partir d’un entramat de punts, una imatge fantasmagòrica sobre una plana al capvespre. La línia de l’horitzó i la il·luminació del cel recorden òbviament L’Angèlus de Millet. Però les figures més tràgiques són els dos pagesos que descarreguen un carretó a l’esquerra del quadre, un carretó que també surt al quadre de Millet. De fet trobem els pagesos uns moments abans que el pintor els immortalitzés resant: el moment en què descarreguen el cos de l’infant mort, el taüt de setanta centímetres. El pagès, de fet du posat encara el barret que en el quadre de Millet aguantarà al pit en senyal de dol, potser en senyal de vergonya.
Dalí menteix o s’equivoca: el seu germà va morir amb 22 mesos, nou mesos justos abans que ell nasqués, podria haver estat concebut, de fet, al mateix temps que el germà moria. En qualsevol cas Dalí segueix:
“Aquell germà mort , el fantasma del qual em va acollir a tall de benvinguda, va ser, per dir-ho d’alguna manera, el primer dimoni dalinià. El meu germà havia viscut set anys. Ho considero com una prova de mi mateix, una mena de geni portat fins a l’extrem. El seu cervell es va cremar com un circuit elèctric sobrecarregat per una precocitat increïble. No va ser pas per atzar que l’anomenessin Salvador, com el meu pare, Salvador Dalí i Cusí, i com jo. Ell era el ben estimat: a mi se’m va estimar massa. En néixer, vaig posar els peus sobre les empremtes d’un mort a qui adoraven i a qui, a través de la meva persona, continuaven estimant, potser més encara.”
Dalí va pintar un retrat del seu germà mort. El retrat forma, a partir d’un entramat de punts, una imatge fantasmagòrica sobre una plana al capvespre. La línia de l’horitzó i la il·luminació del cel recorden òbviament L’Angèlus de Millet. Però les figures més tràgiques són els dos pagesos que descarreguen un carretó a l’esquerra del quadre, un carretó que també surt al quadre de Millet. De fet trobem els pagesos uns moments abans que el pintor els immortalitzés resant: el moment en què descarreguen el cos de l’infant mort, el taüt de setanta centímetres. El pagès, de fet du posat encara el barret que en el quadre de Millet aguantarà al pit en senyal de dol, potser en senyal de vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada