Sarah Silverman

És un dels millors moments del documental The Aristocrats, que comentava en l’anterior post: una jove parla estirada al sofà del seu apartament. És de dia, sembla que és el matí, va vestida amb una samarreta blanca de tirants molt senzilla, duu una faldilla estampada en tons beige i marrons. Com tots els entrevistats del documental, explica la seva versió de The Aristocrats. O no. Diu que ja no inclou The Aristocrats en el seu currículum. Que té una relació contradictòria amb l’espectacle, que per una part sí, hi ha l’orgull de ser part d’una llegenda. O sigui explica que ella formava part de The Aristocrats. Eren el seu pare, la seva mare, ella, el seu germà i la seva àvia. Aleshores explica el número. Ho explica a mig camí entre l’entusiasme nostàlgic i el ressentiment, recorda com llepava el cul del seu germà que té síndrome de Down de la manera com nosaltres recordaríem potser els bons moments amb una ex-nòvia que ara odiem. L’humor és duríssim. Presenta el germà deficient a qui llepa el cul i que es masturba en escena amb el seu pare, com una forma de mostrar les diferents belleses que Déu ha creat. Confessa que l’agent la violava. Mentre parla manipula un ninot de felpa molt envellit.

Quan el documental acaba i surten els títols de crèdit, apunto el nom de la humorista. Es diu Sarah Silverman, és una jueva-americana de 30 anys. Aconsegueixo un DVD seu, Jesus is màgic, una actuació en un teatre salpebrada amb videoclips. És boníssima. Com que és jueva pot dir coses com: “Els cristians diuen que els jueus vam matar Jesús. Llavors els jueus passen el mort als romans. Segurament sóc l’única que pensa que van ser els negres” o “Em truca la meva neboda i em diu que s’ha assabentat que Hitler va matar seixanta milions de jueus, la corregeixo i li dic que van ser sis milions, ella em respon que ja ho sabia, Sarah, però ¿quina és la diferència?”. En una de les cançons va a una residència d’ancians per cantar-los que moriran aviat, que tots morim però que la seva mort és imminent, que tenen el pèl púbic completament canós. Al començament de la funció fa un acudit que em sembla definitiu, diu, amb la mateixa indolència amb què fa totes les bromes: “L’altre dia estava llepant la polla del meu xicot, untada amb confitura, i de sobte vaig pensar: grrrufff, m’estic tornant com la meva mare”. Un acudit com una casa de pagès, una esmena a la totalitat, he pensat, a l’humor caspós de la Maitena.