Enoch Soames: 3 de juny de 1897, 3 de juny de 1997 (2 de 2)

Si jo fos un impostor, podria escriure el què segueix, com si jo hagués estat el dimarts 3 de juny de 1997 a la sala de lectura del Museu Bitànic. Podria escriure:

Passa un minut de les dues. Sec a la taula M-1, amb una bona perspectiva sobre la secció S del catàleg. Veig aleshores com una dona canosa amb un vestit arrugat s’acosta a una de les calaixeres verdes del catàleg: l’etiquetada de SNOOD fins a SOBOS. Obre el primer dels calaixos. Comença a passar-ne fitxes i una altre dona s’hi acosta tímidament i prova de veure alguna cosa per sobre la seva espatlla. Se’ls hi ajunta una tercera persona, un home rabassut que pregunta amb un fort accent “Si us plau, parlen espanyol?”

Com si jo hagués estat allà podria afegir:

Deixo el meu lloc a la M-1 per mirar què estan buscant. Els autors estan entrats al catàleg en unes fitxes individuals esgrogueïdes. Hi ha vuit Soames (però cap anomenat Enoch) autors de llibres sobre el feixisme, la fonètica, la sagrada comunió, i la ramaderia ovina. En el següent calaix en una fitxa que s’aguanta amb celo i que el temps no ha pogut esgrogueir, es pot llegir: Soames, Enoch, see Beerbohm, Max (3.6.1997).

Però no vaig estar allà. Però això és el què va passar, aquesta és la gent que hi havia:

Torno al meu lloc i reparo en altres espectadors que xafardegen al voltant del catàleg: un home cantellut, de cap a cinquanta anys, amb una petita màquina de fotografiar. Un universitari espigat, amb una armilla de coloraines i una tulipa al trau d’una jaqueta eduardiana...
Al meu costat una dona amb impermeable.
- Des d’on ha vingut - pregunto xiuxiuejant.
-Desde Malibu - em contesta. Es diu Sally i escriu novel•les de misteri.
-Ha vingut només per això?
-Conec la història des de fa 35 anys. Havia de ser aquí per veure si es manifesta.
Pregunto també a una jove seca, que s’està davant meu, d’on és:
-Sóc de Cambridge. Se suposa que som gent seriosa, a Cambridge. Però no ho digui a ningú: jo vaig col•locar la fitxa al catàleg.
La Sally de Malibú em fa un copet al braç:
-Em sembla que és aquí –diu.
Senyala un dandy gallinaci que duu uns pantalons de pana d’un color rosa trencat i una armilla de color bordeus d’on penja la cadena d’un rellotge. Du la barba retallada amb pulcritud i el bigoti encerat per marcar el rínxol.
-Aquest home no pot ser en Soames- li dic. No és “imprecís” de cap de les maneres. Fixis quina barba més saludable. I no porta barret, ni la capa impermeable.
Miro el rellotge per afegir:
-A més, només passen sis minuts de les dues.

Soames s’havia de presentar un quart menys cinc, segons el conte:

Ara sí que passen deu minuts de les dues. Cap a una dotzena de peregrins esperen al voltant del catàleg, on els calaixos han quedat oberts. Els bibliotecaris seuen al taulell central i ens miren desdenyosos.
-És allà – diu algú a la meva dreta.
A no més de cinc metres del catàleg un home amb una gavardina grisa i un barret negre de capellà camina cap a nosaltres.
-D’on ha sortit?- murmura un.
-És perfecte!- diu l’home de la tulipa.
I realment ho és: l’home de sota la capa voreja els trenta anys, té el cap gros i el coll llarg, les espatlles decaigudes. És molt pàl•lid i té la pell pigada, els cabells se li enganxen al coll. El bigoti i la barba estan coberts per un borrissol mòrbid. La mirada és oberta de bat a bat, però no sembla veure res, és una mirada molt trista.
Va directe al catàleg i l’inspecciona durant una bona estona. Remena entre les fitxes i s’adona que un dels calaixos és obert.
Algú vol tocar la seva capa per veure si és impermeable, però Soames no es distreu de la seva missió. Va cap al taulell central i pregunta. No sentim pas què diu, però tots sabem què diu. Pregunta si hi ha algun altre catàleg. La bibliotecària nega amb el cap i Soames, desconcertat, torna allà on era i segueix cercant. L’home cantellut li fa una fotografia. Soames no s’immuta.
La Sally, de Mailbú, es posa el meu costat per dir-me:
-Per alguna raó... M’he d’aguantar les llàgrimes.

No vaig ser allà, per alguna raó, per diverses raons he mantingut molt pocs dels juraments que vaig fer i fer-me amb vint anys. L’amic A., aquell més de juny a era Colòmbia, però és circumstancial, no n’havíem tornat a parlar des de la nit a Les Rambles. Vam parlar-ne uns anys després, després del 97, per alguna raó que també he oblidat. Dies després, remenant per internet, vaig trobar el testimoni que he transcrit, publicat en el número de novembre de 1997 de l’Atlantic Monthly. Ve signat per Teller, un humorista, un il•lusionista americà. En transcric un tall més:

Els curiosos s’han ajuntat als creients, hi ha el doble de gent. Soames ha agafat un volum del Dicionari Nacional de Biografies i s’ha assegut en una de les taules de consulta al costat d’un jove estudiant que pren notes de diversos llibres de Kafka. L’estudiant nota una presència i es gira per veure un home angoixat vestit amb un impermeable de fa un segle. L’estudiant torna als seus llibres de Kafka i en copia algunes paraules. S’aixeca per anar a buscar alguna cosa i s’adona de la cinquantena de persones que estan mirant el seu company de taula. Torna als seus llibres, però al cap d’un minut torna a aixecar el cap. Desconcertat comença a tancar els llibres de Kafka, marxa i es deixa la llibreta amb les notes.
Soames també s’aixeca per tornar el seu, de llibre. Un bibliotecari s’hi acosta. Parlen un moment i no els podem sentir. Soames mou el cap afirmativament, camina cap una paret i, aleshores, el perdem de vista.