Enoch Soames: 3 de juny de 1897, 3 de juny de 1997 (1 de 2)

Recordo on vaig llegir el conte per primer cop. El quan no, no exactament. Va ser en un viatge en tren cap a Barcelona. Tinc el conte a l’Antología de la literatura fantástica de Borges, Bioy i Silvina Ocampo. Recordo també que aquell mateix dia, impressionat i vanitós per la troballa, vaig explicar el conte, sota l’estàtua de Pitarra a les Rambles, a l’amic A. Era a començaments dels 90, i per tant 1997 era el futur.

Enoch Soames, és el retrat d’un escriptor de finals del 19. “Era una persona encorbada” escriu Max Beerbohm, l’autor del conte, “caminava arrossegant els peus. Era més aviat alta, de cabells llargs i negres. Duia una barba fina, irresolta, o millor: tenia una barbeta sobre la qual un munt de pèls s’agrupaven i es cargolaven per cobrir-se la retirada... Els escriptor joves d’aquella època –i jo estava segur que aquell home era un escriptor- s’esforçaven molt a distingir-se per l’aspecte. Aquest home ho procurava sense èxit. Portava un barret tou de capellà amb intenció bohèmia i una capa gris impermeable que, potser perquè era impermeable, fallava en ser romàntica. Vaig decidir que “imprecís” era el mote juste que li esqueia”
Enoch Soames és la caricatura (Max Beerbohm va ser escriptor però també caricaturista) del escriptor maleït: llegeix Milton a la Reading Room del Museu Britànic i s’ha convertit al satanisme catòlic. Quan Beerbohm el coneix ha publicat un llibre i té intenció de publicar els seus poemes, en vendrà tres exemplars i un el comprarà Beerbohm. Però res no fa dubtar Soames de l’exquisidesa del seu art. Té per cert que les futures generacions reconeixeran el seu geni. La primera part del conte, per dir-ho en paraules de l’escriptor xilè Roberto Bolaño, és una crònica còmica sobre un de tants pobres diables que en un moment de bogeria trien la literatura. Però llavors, la tarda del 3 de juny de 1897, el conte fa un gir: Beerbohm troba a Soames en una tasca del Soho. Una tasca que es diu Vingtième.
“D’aquí a cent anys!” murmura Soames. “No serem aquí” observa Beerbohm.
“Què pot saber vostè dels sentiments d’un home com jo?” Pregunta Soames. “Vostè es pensa que la fe que un gran artista té en si mateix i en el veredicte de la posteritat basten per fer-lo feliç. Mai s’ha fet càrrec de l’amargura i de la solitud, i de ...”
“La posteritat! De què em serveix a mi? Un home mort no sap que la gent està visitant la seva tomba i el lloc on va néixer, dedicant-li plaques, inaugurant estàtues. Un home mort no pot llegir els llibres que s’escriuen sobre ell. D’aquí a cent anys!”
No estan sols al Vingtième. En entrar al restaurant Beerbohm ja ha reparat en un home “un xic mefistofèlic” . L'home ha sentit la conversa, demana per seure amb ells i hi fica cullerada. Es presenta com el Diable. Ell pot ajudar Soames, a canvi de la seva ànima, s'entén.
“Vostè vol”, diu el Diable “ visitar avui, aquesta tarda mateix, la sala de lectura del Museu Britànic però d’aquí a cent anys, no és així?”. De manera que el projecta, el deixa que durant unes hores pugui estar-se a la sala de lectura de Museu Britànic mirant com l’ha tractat la posteritat. Quan tanquin la biblioteca, Soames haurà de tornar al Vingtième i el Diable se l’endurà a casa seva, a l’infern.
Max Beerbohm l’espera al restaurant. Quan l’escriptor Soames torna, arrossega encara més els peus que en el primer retrat, la seva imatge és del tot espectral. Ha pogut visitar la sala de lectura, sí. Ha anat directe a mirar els catàlegs. Les fitxes de la S. Decebut ha pensat que potser s’han fet noves classificacions. Ha demanat al taulell el millor llibre sobre la literatura de finals del segle 19. En aquest llibre finalment ha trobat una referència a Enoch Soames. L’entrada es refereix a Soames com a un personatge fictici sobre el qual Max Beerbohm va escriure un conte : un poeta de tercera categoria que es creia un geni i que va vendre la seva ànima al Diable per saber què pensaria d’ell la posteritat.
Enoch Soames, derrotat, desapareix amb el Diable, en deixar el restaurant prega a Beerbohm. “Miri que se sàpiga que vaig existir”, li diu.
Beerbohm també queda desconcertat. No entén que els historiadors de la literatura hagin pres per una invenció la història de Soames. Però té un consol: està segur que la tarda del 3 de juny de 1997, algú que hagi llegit el seu informe anirà a la sala de lectura del Museu Britànic i constatarà l’existència de Enoch Soames.

Sota l’estàtua de Pitarra, i en una terrassa davant l’església del Pi, vaig explicar-li la història a l’amic A. Posem que era juny i que era 1992. En qualsevol cas, com he dit, 1997 era un lloc del futur igual com ho era en l’any 1897 i en el 1919, l’any en què Beerbohm havia publicat el conte. Només que era més a prop. De manera que vam conjurar-nos: “Aquell dia serem a Londres”. I del 3 de juny de 1997 en parlaré en el proper post.