04 de juny 2007

Secrets



Sabates de nadó

És un microconte d’Ernest Hemingway, diu: “For sale. Baby shoes. Never worn”. És a dir: “En venta. Sabates de nadó. Per estrenar”. És un conte que s’ha citat molt per què explica de forma breu i contundent la teoria de Ernest Hemingway sobre els contes, la teoria del iceberg, segons la qual allò més important d’un conte és el què no s’explica, o dit d’una altre manera el què s’explica (la punta visible de l’iceberg) ha de pesar molt menys que el què queda ocult. Parafrasejant Ricardo Piglia, que ho explica molt bé a Tesis sobre el conte, tots els contes expliquen dues històries: en el conte clàssic s’explica una història en primer pla i es construeix en secret una altra història. L’art del contista clàssic, diu Piglia, consisteix en saber xifrar el·lípticament i de manera fragmentaria la historia secreta en els intersticis de la la historia visible. L’efecte sorpresa es produeix quan apareix a la superfície allò que s’ha teixit en secret. El conte modern, o el conte que neix amb Txèkhov, Mansfield, Anderson o Joyce, prescindeix de l’efecte sorpresa, la història secreta no es fa visible, la història secreta es construeix, totalment, amb allò que no s’explica. Hemingway és un mestre consumat d’aquesta tradició.

Un llit d’hotel
Post Secret és un blog americà molt conegut i molt interessant i molt premiat d’ençà l’1 de gener de 2005 que va començar a publicar-se. Va guanyar 6 premis Bloggies l’any 2006. El blog parteix d’una instal·lació de Frank Warren per l’Artomatic de Washington D.C. del 2004, una fira d’art multimèdia. La idea de la instal·lació era molt simple i és el què Frank Warren ha exportat al seu blog: demana que li enviïn, per correu postal, postals anònimes on el remitent reveli un secret que hagi mantingut sense revelar fins al moment i que sigui vertader. Fins ara Frank Warren n’ha publicat cap a 3.000 i s’han editat dos llibres que recullen les postals anònimes. Cada diumenge, Warren penja al blog les postals rebudes durant la setmana. Entre els de la setmana passada hi havia aquest secret escrit sobre la fotografia de John Lennon i la Yoko Ono a l’habitació 702 de l’Amsterdam Hilton. La fotografia és de 1969, durant la lluna de mel del beatle amb la japonesa. La parella va estar-se una setmana ficada al llit. Cada dia obrien l’habitació a la premsa de les 9 del matí fins a les 9 del vespre per a protestar per la guerra del Vietnam. El remitent anònim de la postal ha escrit: “Vaig estar en aquesta habitació de l’Amsterdam Hilton una vegada que hi vaig ser per negocis i vaig contractar una prostituta que s’assemblava a la Yoko Ono”. En aquesta postal, seguint la teoria del conte, el secret està revelat completament, però a mi en canvi em sembla que la força evocadora d’aquesta revelació, el sentit últim de la història està també més enllà de la vintena de paraules que la conformen.

El nucli secret
L’any 1998, l’escriptor basc Bernardo Atxaga va publicar un llibre: Lista de locos y otros alfabetos. Són 15 textos a cavall entre la narrativa i l’assaig. El novè text porta per títol: Rera les passes de Holden Caufield. Holden Caufield és el protagonista de El vigilant en el camp de sègol, un de les novel·les més populars del segle passat, també una de les meves novel·les preferides, o la única novel·la d’un dels meus escriptors favorits, J.D. Salinger. A Rera les passes de H.C., Atxaga es proposa de viatjar a Nova York i seguir el periple de Holden Caufield durant els cinc dies en què està fugit de casa seva. Atxaga anuncia: “Seguiré les passes de H.C. Recorreré tots els llocs que ell va récorrer i en el mateix temps”. Quan li pregunten amb quin objecte, Atxaga respon: “En primer lloc perquè vull conèixe’ls, veure com han canviat des de l’època que Salinger els va descriure. En segon lloc perquè m’agradaria desvelar el secret de la novel·la”. Tot seguit aclareix: “Totes les novel·les tenen un secret, un nucli invisible a partir del qual han crescut i s’han format. Tinc l’esperança que, analitzant l’itinerari de H.C. a El vigilant en el camp de sègol, podré arribar a aquest nucli”. No sé si Atxaga vol dir que totes les novel·les expliquen dues històries una de visible i una de invisible o secreta, però a El vigilant en el camp de sègol, que està narrada en primera persona, és molt el què sabem de H.C., però també és molt el que Holden Caufield no explica. La novel·la, recordareu els que l’hagueu llegida, comença precisament amb una advertència al lector de Holden Caufield, el narrador, que senyala que no té cap ganes d’explicar all that David Copperfileld kind of crap, la porqueia a l’estil David Copperfield, i la novel·la acaba amb la recomanació de no explicar mai res a ningú. La cosa és que en l’itinerari de El vigilant, hi ha un hotel i una habitació d’hotel i hi ha també una puta, la Sunny del capítol 13 que Holden Caufield contracta a l’habitació de l’hotel Edmont. Per a mi el nucli secret està en aquesta escena, potser només perquè és en el capítol 13 dels 26 que té la novel·la, i potser també perquè Maurice, el chulo de la puta, és l’últim personatge del qual Holden es recorda en les darreres línies del llibre. L’escena passa un diumenge, el segon dia dels cinc que dura la novel·la. A l’hotel de Nova York on s’ha instal·lat H.C., el paio de l’ascensor, en Maurice, ofereix a Holden una puta: “Cinc dòlars la rebolcada, quinze tota la nit”. Holden accepta per una rebolcada. Holden Caufield és verge i en la cita amb la prostituta només aconsegueix xerrar perquè, enlloc de posar-lo calent, la puta el deprimeix, de manera que Holden Caufield es passa l'estona que ha contractat fent-li un munt de preguntes, la meva preferida és quan li pregunta a la prostituta: “Què fas durant el dia?”, tot i que segurament la pregunta més rellevant pel què fa a la història visible (la història segons la qual El vigilant en el camp de sègol és una novel·la sobre un adolescent que no vol deixar de ser-ne furiós amb tot i tothom, amb els seus professors i els seus companys de classe , furiós amb els phoneys, o farsants, que no vol integrar-se en una societat hipòcrita, supreficial i materialista, que està embadalit amb la Phoebe, la seva germana petita, i en canvi està furiós amb el seu germà gran autor d’un llibre boníssim “El peix secret” que després guanya pela a llarga venent-se a Hollywod per escriure pel·lícules) és quan Holden pregunta a la prostituta d’on és i ella contesta que és, precisament, de Hollywood. Però tot i que a mi em sembla que en aquesta escena hi ha el nucli secret de la novel·la, no és pas aquesta la conclusió a la qual arriba Bernardo Atxaga després del seu periple. De fet Bernardo Atxaga no convida a cap puta a la seva habitació d’Hotel, que no és l’Edmont perquè aquest hotel ja no existeix o potser no va existir mai. No pregunta per tant a la puta d’on és, ni què fa durant el dia tot i que en canvi si que fa preguntes que literalment fa H.C. a la novel·la a algunes de les persones que es troba per Nova York, com per exemple un taxista que el porta al Central Park. I és que el Central Park és per Atxaga el nucli secret de la novel·la. Pot ser que les nostres opinions no estiguin massa allunyades. Diu Atxaga: “Pensareu que és un joc de paraules però en la meva opinió, el centre de la novel·la és Central Park”. També sembla un joc que el centre sigui en el capítol 13, la meitat de 26. Segueix Atxaga: “Quan H.C. arriba a Penn Station i agafa un taxi, s’equivoca en donar-li l’adreça i acaba al Central Park. I també acaba al Central Park el dia de la cita amb la Sally. I la nit que el professor Antolini l’espanta amb les seves manyagues. I en el moment final de la novel·la quan es reuneix amb la seva germaneta, la Phoebe, i tots dos se’n van cap als cavallets que hi ha al costat del famós estanc dels ànecs. Per definir-ho amb una imatge, jo crec que el parc actua de manera semblant a la d’un imant, i que, com virutes de metall, totes les accions que du a terme H.C. tendeixen a moure’s en aquella direcció. Ara bé, perquè Central Park i no qualsevol altre lloc?” Bernardo Atxaga explica que el Central Park representa la infantesa. “I quan retrocedeix H.C. cap a la infantesa, cap al Cetral Park?” Respon Atxaga: “H.C. recula davant totes i cada una de les invitacions sexuals i ho fa cap a Cerntral Park.” “H.C. no acaba mai de fer el primer pas.”. Aquest és el tema de la novel·la per Atxaga, el sexe o les relacions de H.C. amb el sexe. També és el tema de la meva escena amb la prostituta. De l’home de l’habitació 702 del Hilton d’Amsterdam no en puc saber res més. Però ara em pregunto si va contractar-la per tot una nit o només per una revolcada, si van anar per feina, com en diu la Sunny a El vigilant, o si només van parlar. També em pregunto que feia la prostituta that look like Yoko Ono durant el dia.

El secret
La setmana passada, en un recull de premsa que fan a el Món a Rac1, vaiag sentir que havien possat a la venda una còpia del disc Double fantasy de John Lennon, el de la foto de l’habitació 702, dedicat a Mark David Chapman. Mark Chapman és l’home que va assassinar a Lennon a la sortida de l’edifici Dakota, a Nova York, al costat del Central Park. Com recordareu molts, en detenir-lo, van trobar a Chapman un exemplar de El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger amb una dedicàtoria: De Holden Caufield a Holden Caufield. La història visible de El vigilant seria la de un nano furiós amb els phoneys, els farsants hipòcrites, superficials i materialistes, i Champan considerava que Lennon havia esdevingut un phoney. Per això, va confessar, va matar-lo. Jo en sentir la notícia a la ràdio vaig entendre-ho malament i vaig pensar que el què es posava a la venda era precisament l’exemplar de El vigilat de Chapman. I això em porta a confessar un secret, a fer sortir a la superfície la història a partir de la qual ha crescut i s’ha format aquest post. És un secret vertader i que mai fins ara no he revelat a ningú: L’any 1998 vaig estar en contacte amb un fons de llibres que Mercè Rodoreda havia legat a una institució. La major part eren edicions de butxaca de novel·la negra en anglès però entre els llibres hi havia una edició americana de El vigilant en el camp de sègol, una edició de l’any 1951, l’any en què es va publicar per primer cop la novel·la, no era una primera edició però tenia una particularitat destacable: com és sabut, arran de l’èxit de El vigilant, Salinger va prohibir que en l’edició dels seus llibres aparegués cap ressenya de l’obra a la contraportada, cap suport gràfic en la portada i cap apunt biogràfic sobre l’autor. L’exemplar de Mercè Rodoreda contenia aquestes tres coses i per tant tenia un valor incalculable per el meu fetitxisme. Vaig intentar robar l’exemplar. Vaig separar-lo del lloc on estava amb l’idea d’emportar-me’l a casa quan tingués una oportunitat millor, aquell dia no estava sol amb els llibres. El cas és que quan el vaig tornar a buscar no vaig aconseguir recuperar-lo. O bé no era al lloc on jo l’havia separat o bé ja no recordava on me l’havia amagat. El fons segueix en aquella institució i mira que he tornat a buscar-lo vegades, però el llibre no és allà, tampoc consta al catàleg.

4 comentaris:

miq ha dit...

Rodó i commovedor: tantes casualitats i tan ben trenades. I amb NY, Salinger, Lennon...de teló de fons.

bq ha dit...

Gràcies, miq. Per cer he enviat el teu post sobre els Casablancas a l'institut de Sabadell. Si em diuen res, ja t'ho faré saber.

miq ha dit...

Merci, ja me'n diràs alguna cosa si reps senyals de fum des de Sabadell.

Anònim ha dit...

el tinc jo