Justo, Claire i Russell, Sam i Scott

Es fan anuncis bons però com passa amb els acudits, encara que siguin memorables, s'obliden ràpidament. Aquest anunci d'Aquarius deu tenir dos o tres anys i formava part d'una campanya ben pensada d'aquesta beguda isotònica. Si la memòria no em falla aquest que he enllaçat venia precedit per uns altres anuncis on els publicistes jugaven amb l'adveniment de l'era de la fi del màrqueting i de la publicitat. Aquest element paradoxal, ceci n'est pas un spot, es manté en aquest anunci: pren la forma d'un fals documental o d'un fals reportatge sobre el nou protagonista de l'anunci d'Aquarius: Justo Gallego, un home de 80 anys que construeix una catedral amb les seves pròpies mans és protagonista d'aquest anunci perquè és el protagonista d'aquest anunci. L'espot és enginyós i juganer i, en l'època que el passaven per la tele, vaig rebre un correu electrònic d'un amic que em remetia a algun lloc de la xarxa on la història estava ampliada. "El paio existeix!", m'avisava en el correu. "La història és certa". No vaig tenir clar, en el moment, si el fet de ser una història real millorava l'anunci o si hagués estat millor si la cosa hagués estat falsa de totes totes, si la història de la catedral i el Justo Gallego fossin inventats i un muntatge, per tant, si el documental fos fals no només perquè era un anunci i no un documental.



A la tercera temporada de Six Feet Under, la Claire, la filla petita de Fisher&Sons, la funerària sobre la qual gira la sèrie de la HBO, comença a estudiar Belles Arts en una universitat de Los Angeles. L'escola d'art on fa els seus estudis és una escola inventada i, no cal dir-ho, la Claire Fisher, interpretada per Lauren Ambrose, és un personatge igualment fictici. Però moltes de les trames que afecten la Claire a partir d'aquesta temporada tenen a veure amb la seva creativitat i amb els seus treballs per a l'escola, amb les seves creacions artístiques: dibuixos, pintures, fotografies, obres d'art que pertanyen a la ficció televisiva però que a la vegada pertanyen a la realitat en la mesura que els espectadors de la sèrie les podem veure perquè estan filmades, en ocasions està filmada la pròpia realització de la peça. No tan sols les peces d'art de la Claire sinó també les dels amics artistes amb els quals ella comença a relacionar-se. És d'aquesta manera que es produeix un estrany diàleg entre el que és real o autèntic i el què es fals, del què té i no té valor en art. L'autenticitat i el valor de les coses que fa la Claire és tema per a la ficció televisiva, però el tema es duplica perquè aquelles peces es poden mirar de forma autònoma. No només jo devia mirar-me la sèrie fascinat per l'estranyesa de l'efecte que les falses peces d'art de la Claire em produïen perquè, a la pàgina web de la sèrie, hi ha tota una secció dedicada a l'art work de la Claire on ens expliquen com i qui, en realitat, va realitzar-les.


En el quart capítol d'aquesta tercera temporada, la Claire i un seu company de facultat, el Russell, es passegen per Los Angeles de matinada. Surten de prendre una copa amb un dels seus professors de l'escola i un artista convidat que els hi ha fet una xerrada. O sigui: surten de posar la poteta en els ambients artístics on, a més a més, han estat presentats com a diamants en brut. Estan contents, plens d'esperances i, a la vegada, plens de dubtes, per què: com se sap què és un artista i com sap un mateix que és o està en camí de ser un artista? Com se sap si s' és autèntic i de veritat? Com si es té talent del de debò o només una mica de traça? Russell, l'amic de la Claire, la porta fins a un solar on hi ha una construcció peculiar en la qual destaquen dues torres prou altes i li explica: "Es deia Simon Rodia i va estar 33 anys treballant-hi. Quan li va semblar que les havia acabades va donar les escriptures del terreny a un veí, va fer les maletes i va tocar el dos. Hi va posar de tot, qualsevol cosa que trobés en el camí d'anada o de tornada de la feina: barres d'acer, petxines, llaunes, vidre, sabatots, panotxes de blat de moro. Era un paleta però era un artista de debò". En aquestes paraules de Russell ressonen les paraules que inicien l'anunci d'Aquarius: "Justo Gallego, construeix una catedral amb les seves pròpies mans des de fa quaranta anys sense cap recolzament oficial" i algunes de les que es poden llegir sobre impressionades en la pantalla: "recicla llaunes, botes, maons fets malbé, rodes de bicicleta". Russell està parlant de les Watts Tower. Buscant una mica a la xarxa vaig trobar-me que sí, que aquesta construcció també era de debò, que el paio existia i aquesta història també era real. En el capítol de Six Feet Under, la construcció es veu de nit però en les fotografies de dia que he trobat es veu encara millor la raresa d'aquestes estructures. Son disset torres en total. Va construir-les, aquest immigrant napolità, Simon Rodia, tot sol entre els anys 1921 i 1954. La forma de les torres recorda Gaudí i Rodia utilitza també el trencadís a la seva manera.





He trobat molt poca informació biogràfica de Simon Rodia: que va néixer prop de Nàpols l'any 1879 i que va arribar als EUA amb 15 anys i que després d'una temporada a Pennsilvània va anar a petar a Califòrnia on va viure fins l'any 1965, que es va morir. He confirmat el que n'explica Russell: acabades les torres va marxar i no va tornar-hi més. N'he trobat, també, algun retrat i he llegit que el seu nom italià era Sabato i que no està gaire clar que ningú l'anomenés mai Simon, el nom amb el qual ha passat a la posteritat, que els seus amics li deien Sam. Justo Gallego va començar a construir la seva catedral després d'abandonar un monestir trapenc malalt de tuberculosi. La construcció de la catedral de Mejorada es pot comprendre com una continuació de la seva vocació monacal. Però no he trobat enlloc res que expliqués què va moure la voluntat de Sam Rodia, més misteriosa i inexplicable igual que la seva fugida un cop acabada la feina.



El dia que em mirava aquest capítol de Six Feet Under, igual com a vegades et ve un acudit al cap que no sabies on ni que guardaves, vaig recordar l'anunci d'Aquarius i és així com aquestes dues construccions, que tenen vinculacions evidents per se, van quedar vinculades per me. Després, quan buscava referències de Sam Rodia a la xarxa, però, en lloc de posar-me a pensar en els dos homes i en la misteriosa força de voluntat que els va empènyer, el cert és que pensava en si el món seria millor, o el meu món, si la història de Sam Rodia no l'hagués trobat referenciada enlloc si es tractés d'una obra d'art inventada com ho són les obres de la Claire i els seus amics.


La Claire i en Russell, explicava abans, arriben a les Watts Towers després de prendre un copa amb el seu professor i un artista convidat que els hi ha fet una conferència. L'artista convidat és un artista inventat que es diu Scott Philip Smith. La conferència que dicta porta per títol: "La responsabilitat en l'art". En el fragment de la conferència que apareix en la sèrie ben bé del que es parla més aviat és de la consciència social de l'artista. Explica l'Scott Philip Smith: "Eren els anys del reaganisme. S'havien reduït gairebé a zero els pressupostos per a la sanitat i això havia deixat milers de pacients dels manicomis pels carrers de Nova York. Aleshores vaig agafar una bandera americana i vaig sortir al carrer a buscar tots aquells bojos rebutjats per la política republicana i els vaig demanar que s'eixuguessin el cul amb la bandera. Quan vaig exposar-la a la galeria van presentar-se una colla d'ultradretans, van arrencar la bandera de la paret i van cremar-la enmig del carrer. Per a mi aconseguir que uns republicans enrabiats cremessin la bandera americana va ser la culminació perfecta de l'obra." La bandera amb les marques dels culs bruts dels malalts mentals nord-americans apareix en una diapositiva en el capítol de Six Feet Under, però és una obra d'art inventada. El relat de l'obra fa riure els alumnes que assisteixen a la conferència, però són actors, potser només és un truc dels guionistes per colar un acudit perquè qui rigui sigui la audiència. En qualsevol cas l'obra de Scott Philip coincideix amb la obra de Justo Gallego i la de Sam Rodia en la mesura que permet un relat plausible de l'obra al marge de l'obra, no s'acabaria de perdre tot si només fossin relats. Però, mentre que no puc deixar de pensar que passaria si les obres reals de Justo i de Sam fossin inventades, amb l'obra inventada de Scott Philip amb passa ben bé a l'inrevés: en veure la diapositiva el cap se me'n va cap a l'estrafolària poesia de la imatge d'uns guionistes preparant la falsa bandera embrutida, eixugant-s'hi ells mateixos el cul com si fossin dements en els lavabos de la oficina.

Aleshores, què?

En el somni, els meus dos fills aprofiten que estic enraonant amb algú a la secretaria per escapolir-se i baixar, per una escala de cargol que devia haver estat una escala de servei, fins on, quan jo venia aquí a escola, hi havia el menjador. L’escola però ja no és una escola: l’han traslladat a un edifici més modern i ara el casalot on vaig fer l’EGB és una mena de centre cultural. En el somni, l’escola tampoc és ja l’escola. No sé com hi hem arribat ni què hi hem vingut a fer. El primer que recordo del somni és el moment en què els meus fills se m’escapen perseguint-se escales avall i després escales amunt. Jo mateix em poso també a anar darrera seu i així recorrem gairebé tots els racons de la meva antiga escola.

Hi he tornat un munt de cops, en somnis, a aquesta escola. Com si m’hi hagués deixat descuidada alguna cosa. Hi he tornat a donar classes, a repetir algun curs que pel què fos no havia quedat registrat en cap expedient. O moltes vegades només està allà, l'escola, com un decorat, plantada a la seva cantonada, perquè molts dels somnis que tinc ocorren en aquest trocet del Sarrià que en podríem dir, si fos un riu, la riba dreta del carrer Major, entre la plaça Artós i la Plaça de Sarrià: el lloc on tenia la casa i l'escola durant la meva infantesa. No deu ser estranya la recurrència d’aquests somnis, el retorn al paradís perdut infantil. Més si tinc en compte que vaig ser arrencat com qui diu del barri, primer, i després de la ciutat d'una manera brusca i que gairebé no hi he tornat més. Vull dir que, com que forma part dels meus paisatges onírics habituals he actuat sempre com aquell capità de la guardia reial de Praga d’aquell conte a qui li sembla tan poc assenyat prendre’s seriosament els somnis. O sigui mai no me'ls he pres com un senyal.

El conte és molt conegut. A Cracòvia, un rabí que es diu Eisik somnia de forma recurrent que a Praga, sota el pont que condueix al Palau Reial, s’hi amaga un tresor. El Rabí, empès per la insistència del somni, viatja fins a Praga però es troba que el pont està permanentment vigilat. El capità de la guàrdia, que veu el rabí rondant pel pont diversos dies, s’acosta a Eisik i li pregunta que hi fa, allà. El Rabí li explica el motiu del seu viatge: ha vingut des de molt lluny perquè ha somniat reiteradament que un tresor s’amaga sota aquest pont de Praga. El capità riu: “Pobre home! De debò que has gastat les teves sandàlies caminant un camí tan llarg només a causa d’un somni? Quin home assenyat es creuria un somni?”. I el capità afegeix: “Ai, si jo hagués de fer cas als meus somnis! Repetidament en somnis una veu m’ha indicat d’anar a Cracòvia a buscar a casa d’un rabí que es diu Eisik un tresor que està amagat darrera d'una estufa, però no se m’ha passat pel cap d’anar-hi a mi, a Cracòvia!”. Escoltat el testimoni del capità incrèdul el rabí comprèn. Torna a Cracòvia, cava rera la estufa de casa seva hi i troba un important tresor.

En el somni, en el meu, després de rondar l'escola, apareix un gos que vaig tenir i que va morir fa uns anys. Un malamut d'Alaska que els meus fills només coneixen per fotografies perquè va morir abans que ells nasquessin. L'Inuk corria per un dels carrers a tocar de l'escola i he deixat de seguir els meus fills per perseguir-lo a ell. No portava collar i era molt més gros que no pas era quan estava viu, com si jo fos de la mida dels meus fills gairebé m'arribava a les espatlles. Per això m'ha costat molt agafar-lo i menar-lo després cap a l'escola, fins a la placeta que queda davant. Quan hi he arribat el meu fill gran estava assegut en un banc i en veure'm s'ha posat a plorar. Aviat complirà deu anys i ja no plora com abans, ja mai brama ni plora per tal que el sentim, quan plora ara plora amb un plor callat, ja no plora com el seu germà petit per què el vegin, quan plora se n'amaga. En el somni plorava en silenci però no podia amagar-se'n. No em treia els ulls de sobre i tot i que no ha dit res, m'ha semblat que les llàgrimes volien dir-me: "però pare, que no te'n adones que l'Inuk és mort". No he sabut però exactament què li feia tanta pena, que el gos fos mort o que jo mateix que no me n'adonés. Ha estat en aquest punt del somni que m'he despertat.

Quan m'he despertat ja clarejava, he mirat l'hora al despertador i faltaven 10 minuts per les 8 i perquè sonés el despertador. M'he llevat i mirant de no fer fressa per no despertar ningú he baixat a la cuina. Preparava el cafè i el meu fill gran ha entrat a la cuina. Ha mirat el rellotge i s'ha assegut recolzant el cap contra la taula. M'ha preguntat, encara mig adormit, si despertava ja al seu germà. Li he dit que encara no calia i si ell havia dormit bé. Li hauria d'haver preguntat què havia somniat ell aquella nit. Però li he preguntat què volia esmorzar en comptes d'esbrinar si en els seus somnis també hi havia aparegut un gos. No li he preguntat pels seus somnis perquè he pensat que si es donava el cas que, com en el cas del rabí i del guarda reial, els nostres somnis havien coincidit, o un explicava l'altre, jo no sabria gens què fer-ne d'aquesta coincidència significativa. S.T. Coledrige va escriure: "Si un home travessés el paradís en un somni, i li donessin una flor com a prova que havia estat allí, i si en despertar trobés aquella flor a la seva mà, aleshores, què?". Aleshores què? De l'especulació d'una coincidència en puc treure aquest post, però si hagués resultat que el meu fill i jo coincidim en somnis, si resultés que he de tornar a l'edifici o hi havia la meva escola per trobar-hi vés a saber què que vaig oblidar-hi aleshores, aleshores què?

Sense sol

Diu la dona parlant de Sandor Krasna: "Em va escriure: L'animisme és un concepte molt familiar a l'Àfrica que s'aplica amb bastant menys freqüencia al Japó. Però aleshores, com en diríem d'aquesta creença d'aquesta creença difosa segons la qual cada fragment de la creació té el seu corresponent invisible? Quan s'hi construeix una fàbrica o un gratacels, al Japó, es comença amb una cerimònia per calmar el déu que posseeix la terra. Hi ha una cerimònia pels pinzells, pels àbacs, fins i tot per les agulles rovellades. El 25 de setembre hi ha una cerimònia pel descans de les nines fetes malbé. Apilen les nines al temple de Kiyomitsu, consagrat a Kannon, la deesa de la compassió, i es cremen públicament"



Diu la mateixa dona: "Em va escriure que als suburbis de Tokio hi ha un temple consagrat als gats. Voldria poder-te transmetre la simplicitat, la falta d'afectació d'aquesta parella que ha vingut al temple dels gats a col·locar-hi una placa de fusta amb inscripcions perquè la seva gata Tora estigui protegida. No, la gata no s'ha mort, només s'ha escapat. Però el dia que es mori ningú no sabrà com resar per ella, com intercedir amb la mort perquè la mort la cridi pel seu nom. Així que han hagut de venir tots dos, sota la pluja, per dur a terme el ritual que ha de cosir el teixit del temps pel lloc on s'ha esquinçat"


Són dos fragments de Sans Soleil, una pel•lícula de l'any 1982, de Chris Marker. La pel·lícula és un fals documental sobre Sandor Krasna, un cineasta inventat i sobre una pel•lícula que el propi Sandor Krasna no arriba a realitzar. El fals documental que és a la vegada un fals dietari, o sigui la pel•lícula de Chris Marker, s'estructura sobre les imatges que va recollint Sandor Krasna per fer la pel·lícula que finalment no fa, comentades per una veu femenina en off que llegeix les cartes que Sandor Krasna escriu. Bona part de les cartes i de les imatges arriben del Japó. Però n'hi ha també que arriben de l'Àfrica, d'Islandia o de Sant Francisco.

És passejant per Tokio que Sandor Krasna aprèn, al final de la pel·lícula, a aturar-se als semàfors vermells a la manera japonesa, encara que no passi ningú: per deixar així pas als esperits dels cotxes averiats; hi aprèn, també, a honorar davant la bústia buida els esperits de les cartes esquinçades i no enviades i a la vegada a saludar els esperits de les cartes encara no escrites. Sandor Krasna es queixa de la vanitat occidental en privilegiar sempre l'ésser per sobre del no-ésser, allò dit per sobre del no-dit. El què és per sobre del què no és, o ja no és o encara no és o s'ha perdut. Així, també, Chris Marker fa fascinant una cinta sobre un cineasta que no és i una pel·lícula que no serà.

Chris Marker és el director d'una altre pel·lícula fabulosa, La Jetée, de la qual parlaven al Diari d'un captaire moral ara fa uns mesos. Si podeu, mireu-vos-les.

Un altre impostor

Frédérc B., com Janna SaintJames i Alicia Esteve, també va utilitzar els atemptats, en aquest cas els de l'11M a Madrid, per la seva impostura. He penjat el documental a Google Videos. És un documental de Gerard Bagué i, segons tinc entès, l'Isaki Lacuesta utilitzarà aquesta història per la propera pel·lícula.

Impostura i tristesa

Va ser pels votants de l'aniversari de l'atemptat de l'11S a Nova York que el diari The New York Times va revelar que, la que fins aleshores era la presidenta de la Xarxa de Supervivents del World Trade Center, una dona que es feia dir Tania Head, era una falsa víctima, una impostora. Després, durant setmanes, La Vanguardia va estar desgranant la història perquè la tal Tania Head era, en realitat, una dona catalana, de Barcelona, el nom real de la qual era: Alicia Esteve Head. Una impostora que ni tan sols havia estat a Nova York el dia de la tragèdia però que, tot i així, va inventar una història de supervivència i un xicot mort al pis 78 de la torre sur amb qui s'havia de casar, però el xicot, el mort, era real, era inventat només que es coneguessin i que estiguessin enamorats. No vaig seguir gaire la notícia. Em va semblar una impostura molt tonta, una història poc reveladora. La impostura a vegades provoca fascinació, d'altres provoca una tristor incòmoda. Si ara la recordo és perquè m'ha estat inevitable de pensar-hi quan he llegit un article de John Olson al Los Angeles Weekly: The Life and Death of Jesse James, an internet love mistery. Si seguiu l'enllaç podreu llegir la història sencera, que està escrita com si fos un conte. Jo en faré un resum.



"Vaig conèixer l'Audrey en els anys naixents de la internet, quan tots dos estàvem a AOL, en un fòrum sobre escriptura de guions". Així comença l'article. John Olson és un guionista de Hollywood, l'autor, per exemple de Una història de violència de David Cronemberg. Audrey és el nom canviat de la protagonista de la història. Es coneixen amb l'Olson en el fòrum d'internet, es cauen bé, els dos son fans de l'escriptor Harlan Ellison, es desvirtualitzen i l'amistat, fora de la xarxa, es consolida i creix. L'Audrey segueix remenant en diversos fòrums i és en un fòrum sobre la sèrie de televisió Deadwood on coneix la Janna SaintJames, una dona de Chicago que treballa, diu, per l'Associated Press. S'intercanvien les adreces de correu-e, s'escriuen, intimen, es revelen alguns secrets. La Janna coneix, li diu en un correu, un home que li sembla que s'entendria bé amb l'Audrey. És així com presenta,on-line, en Jesse a l'Audrey. "Jesse", escriu Olson, "és un paio especial: un bomber voluntari, un cowboy, un poeta torturat, un home amb una història. Té una ex-dona de la qual parla amb afecte, i un fill. Viu en un ranxo, on hi té llames. Pateix un desordre d'stress posttraumatic de resultes d'haver estat a Nova York l'11S. Coneixia algun dels bombers que van morir-hi, o alguna cosa així. És un home extraordinari. Ell i l'Audrey senzillament connecten d'aquella manera especial que tots esperem connectar alguna vegada".

S'intercanvien fotos. Després comencen a parlar per telèfon i s'enamoren. Hi ha una trobada de fans de la sèrie Deadwood, planegen de trobar-s'hi però finalment en Jesse durant els dies de la trobada, ha de estar apagant un incendi en uns boscos. L'Audrey ho entén i a la vegada comença a considerar de deixar en Simon, la seva parella. La deixa i es prepara per anar a viure a Colorado amb el Jesse. L'Audrey obre un blog per celebrar el seu amor. "Ja l'has llegit?", li pregunta l'Audrey a John Olson un dia que es troben, però aleshores, abans que la Audrey es traslladi al ranxo, el Jesse es dispara un tret a la panxa. És un home amb una història: va quedar catatònic quan, en anar a ajudar les víctimes de l'huracà Katrina a Nova Orleans li van sobrevenir els records dels seus amics bombers morts durant l'11S. I a més: els camells del seu pare abusaven d'ell quan era una criatura; i a més pateix un càncer de fetge a causa del qual finalment es mor. Entre la convalescència per el tret i la mort final a causa del càncer, l'Audrey manté el contacte amb el Jesse a través de la Janna SaintJames i de l'Alice, la germana, que l'està cuidant.

Fins aquí el primer pinyol de la història, que és la història de una impostura. L'Audrey queda destrossada després de la mort del Jesse. Per rematar-ho, escriu Olson, se li mor el gos. Però uns amics de l'Audrey, que també són amics de John Olson, remenen per la xarxa i així comproven i descobreixen que el tal Jesse no ha existit mai. A pesar de les fotografies, dels correus-e i de les trucades telefòniques tot ha estat una invenció. De qui? De la Janna SaintJames que, com averigüen els amics de l'Audrey, no és el primer cop que utilitza internet per inventar una personalitat falsa. En la segona meitat de conte, John Olson, explica el moment en què els seus amics trien per revelar-li aquesta veritat horrible a la seva amiga Audrey. El conte acaba malament, o potser només m'ho sembla a mi. Aprofiten uns dies en què Janna és a Los Angeles on ha anat a visitar l'Audrey. Està, de fet, vivint a casa seva. John Olson ha avançat molt des dels anys en què es van conèixer amb l'Audrey en aquell fòrum per a guionistes. Ara ell és un guionista reputat i, aquell escriptor que tots dos admiraven, el Harlan Ellison, l'ha cridat per treballar en un projecte plegats. De manera que Olson utilitza Harlan Ellison, que telefona l'Audrey, per treure-la de casa i així, ell i uns amics van a casa l'Audrey a fer-ne fora la impostora. Li diuen que ho saben tot i que fot-hi el camp, després en parlaran amb l'Audrey. Perquè en quedi constància, perquè la Janna no pugui denunciar-los o per ensenyar-li-ho després a la seva amiga, filmen tota l'escena en vídeo. L'article acaba amb unes consideracions psicològiques sobre la Janna i amb una fotografia de la impostora, aquesta:


És per la fotografia que dic que el conte, o l'article, acaba malament. No només perquè no em va agradar a mi trobar-me amb la persona real, amb una imatge de la impostora, al final de l'article. La Janna és com una versió envellida de la impostora catalana de l'11S i la seva tampoc és una impostura enginyosa, és una història igualment sòrdida i trista. Diu Olson en un moment de l'article que: "la bèstia té múltiples peus" i jo esperava pel final un altre pas de rosca: no tan sols la tristesa que m'incomoda si em poso a imaginar aquella escena de la Alicia Esteve sopant amb els pares del bomber mort que ella va dir que va salvar-la. Però també em va entristir i em va semblar venjatiu en excés que el John Olson pengés la fotografia. O m'ho va semblar més i massa després de descobrir al Youtube, el vídeo que va gravar el dia en què van anar a buscar la Janna per dir-li que el pastís estava descobert i que fes el favor de marxar de casa de l'Audrey:



"No he querido saber", escriu Javier Marías al començament de Corazón tan blanco, "pero he sabido". He trobat un bolg: Piece of Fakey en el qual la dona que John Olson anomena Audrey repassa l'engany del qual va ser víctima. Hi ha les fotografies que "Jesse" li enviava, cartes manuscrites, e-mails. El blog, sembla, l'utilitza com a teràpia. L'autora ha pres, per escriure'l, el nom de NoneOYerBusiness. Alguna cosa com: no t'importa. I, si vaig ser intel·ligent no furgant gaire en la història de Alicia Esteve, hauria d'haver fet cas a aquest nickname i no ficar-me on no em demanen, no preocupar-me del què no m'importa: no furgar en un lloc on només hi ha tristesa. No em feia cap falta saber-ho, però ho he sabut.

Sweet Caroline

Ca-ro-li-ne: la llengua s’arronsa, acarona el paladar, toca les dents i torna, per quedar-s’hi, al paladar, en aquest viatge de quatre passes. Fa dies que la meva llengua fa aquest viatge cada cop que canto Sweet Caroline que se m’ha enganxat com la cançó enfadosa des de que el passat 21 de novembre vaig llegir que Neil Diamond havia revelat que la Caroline de la cançó era la Caroline Kennedy, la filla de John F. Kenneddy i de Jakie Onassis. Diu Neil Diamond: "Vaig veure una fotografia d'una noieta de nou anys amb el vestit de muntar, al costat del seu pony. Era molt innocent, una fotografia meravellosa, vaig sentir inmediatament que allà hi havia una cançó." Anys després, en un hotel de Memphis, Diamond va escriure la lletra i la música que hi havia en aquella foto en menys d'una hora. La fotografia es podria assemblar a aquesta en què Caroline Kennedy munta un cavall:

Una fotografia en qualsevol cas més innocent que la que encapçala el post, també de Caroline Kennedy, que jo no puc mirar innocentment, si tinc en compte la imatge de cartell de la versió per al cinema de Lolita, aquella fotografia de Sue Lyon també amb ulleres de sol.

Sweet Caroline és una cançó que recorda i celebra un amor perdut. "Dolça Caroline", canta Neil Diamond a la tornada, "els bons temps mai van semblar tan bons". O poster només celebra un amor i prou. Fins ara, per a mi, aquesta cançó estava lligada molt a una escena d'una pel·lícula, Beautiful Girls, on en un retrobament de bells companys, o d'amics dels bons temps, en un bar del poble, es posen a cantar-la. No recordo gaire res de la pel·lícula, és de l'any 1996 i no l'he tornat a veure, el cine on la passaven ja no existeix. L'any 1996 jo devia ser una mica més jove que els protagonistes de la peli, però ja entenia bé aquells versos de Ferrater que diuen que "els anys, com els vins, milloren amb els anys", ja entenia perfectament el què significava retrobar-se amb els amics dels bons vells temps i cantar les cançons d'aleshores amb ironia i nostàlgia. Per això segurament entenia la cançó com una celebració del passat tot i que la lletra és, definitivament, en present. L'escena:



Però tot això era, dic, fins abans de llegir la notícia i mirar-me fotos de la Caroline Kennedy a internet. La Caroline K. va complir 50 anys el passat 27 de novembre. En una festa de celebració del 50è aniversari, Neil Diamond, va cantar-li la cançó i aprofitant la cosa va ser que va revelar que la dolça Caroline, era precisament ella. El proper 24 de gener, Neil Diamond farà 67 anys. Per tant quan va veure la fotografia inspiradora en devia tenir pels volts de 25, 16 més que la caroline. És per això, que aquests dies que la tinc enganxada, no puc deixar de sentir la cançó com un estrany cant a la pederàstia: "I look at the night, whooo, And it don't seem so lonely. We fill it up with only two, oh And when I hurt, Hurting runs off my shoulder, How can I hurt when holding you. Oh, one, touching one, reaching out, Touching me, touching you. Sweet Caroline". Però pot ser que només sigui cosa meva.

La foto d'un poeta infrarrealista

Com que el New York Times ha triat la versió anglesa de Los detectives salvajes, com un dels 10 millors llibres publicats als EUA el 2007, he anat a Amazon a veure'n l'edició americana. En la fotografia que hi ha la solapa del llibre apareix Roberto Bolaño en una fotografia estranya perquè no es correspon a l'època en que Bolaño va publicar i escriure els seus llibres sinó a l'època en que va viure els seus llibres. No sé de quin any és la fotografia de Bolaño de l'edició americana de The savage detectives, però podria molt bé ser de 1976, l'any de fundació del moviment infrarrealista del qual són transsumpte literari els vicerrealistes de la novel·la Bolaño. Dit d'una altre manera, és com els editors haguessin triat una fotografia d'Arturo Belano, l'alter-ego de l'escriptor en la novel·la i el protagonista, no pas una del propi Bolaño.

Isiltasunez

Diari de Cuernavaca, és el títol d’un llibre inventat o, per ser més precisos, el títol d’un llibre somniat. Va ser poc abans d’obrir aquest blog, el maig de 2006: recordo el somni perquè el tinc apuntat en una llibreta. El llibre en qüestió me’l mostrava en J. durant un sopar a casa meva. Era el dietari d’un filòsof americà durant una estada a la Universitat de Cuernavaca. En J., en el somni, em va dir el nom del filòsof però en intentar fixar-lo en despertar-me no vaig ser capaç de retenir-lo i per tant d’apuntar-lo. En J. m’atansava el llibre i en fullejar-lo jo, m’adono que bona part de les pàgines estan en blanc. “La majoria de dies”, diu ell a tall d’explicació “no té ben res a dir, però després hi ha entrades molt divertides, en una hi surt en Pasqual Maragall i tot. Queda't-el”. M’enduia el llibre i, llegint-lo en un autobús, em vaig despertar. Aquells dies buscava un nom pel blog que estava obrint i Diari de Cuernavaca em va semblar bé: el títol era també com un full en blanc, un nom per a mi molt poc connotat, però amb la seva particular i petita història secreta, de manera que és el que finalment, com resulta obvi, vaig fer servir.

Ara fa uns dies, ordenant llibres, em vaig topar amb No soy de aquí, un dietari de presó del poeta basc Joseba Sarrionandia. Vaig estar repassant-lo i, en la entrada final del llibre, datada un 22 de juliol, que porta per títol Sobre el silenci, fent balanç del què ha escrit en el dietari, diu Sarrionandia: “Alguns dies no he escrit res, en el lloc corresponent a aquests dies hi hauria d’haver fulles en blanc.” “De manera que”, em vaig dir al rellegir-ho, “d’aquí havia sortit la idea del somni”. Alhora també em vaig posar a pensar en la enorme quantitat de fulles en blanc que el meu Diari de Cuernavaca ha acumulat tot aquest temps. Vaig llegir el llibre de Sarrionandia el setembre de 2002, dintre del llibre hi ha quedat un bitllet del 14 de setembre d'aquell any per a un viatge en Catalunya Express de Barcelona a Girona. El bitllet està entre la pàgina 122 i 123, marcant, però no sé si l’hi vaig deixar intencionadament, l'entrada del 3 d’abril que du per títol Bla, bla, bla. A cavall de les pàgines 122 i 123 Sarrionandia es pregunta: “Suposem que cada paraula supèrflua ens mulla una mica ¿quant de temps hauríem d’estar en silenci per quedar secs, per emmenar tot allò sense fonament i redundant que diem?” Jo no ho sé. En qualsevol cas ja he deixat assecar el Diari de Cuernavaca prou temps.

Amok, 1a part

El passat 10 d’agost se’n van fer ressò gairebé tots els diaris. La notícia venia de Polònia: un escriptor, Krystian Bala, estava sent jutjat acusat d’assassinat. La descripció d’un crim en una novel·la seva, havia dut la policia a relacionar-lo amb un crim irresolt, la mort d’un executiu l’any 2000. L’executiu es deia Dariusz Janiszewski, era el propietari d’una petita agència de publicitat. Un pescador en va trobar el cos el 10 de desembre de 2000 mentre pescava al riu Oder, a prop de la ciutat polonesa de Breslavia. El cadàver presentava signes de tortura però la policia no va ser capaç d’encarrilar la investigació i al cap de sis mesos va aparcar el cas. Cinc anys després, però, van rebre una trucada anònima que els convidava a llegir una novel·la, Amok, publicada el 2003.

Amok és el títol, de la novel·la que Krystian Bala va publicar a Polònia. També ho és d’un conte llarg o una novel·la curta que l’any 1922 va publicar l’escriptor vienès Stefan Zweig. En el seu Amok, Zweig hi transcriu una conversa entre el narrador, que es podria confondre amb el propi autor, i un polissó misteriós a bord d’un transatlàntic que, des de la Índia, navega cap al port de Nàpols. A mitja narració el polissó pregunta a Zweig: “Sap que és l’amok?” I el propi polissó contesta: “És una bogeria, una mena de ràbia humana..., un atac de monomania homicida.” Amok és una paraula malaia. El polissó segueix explicant-se: “Un malai, un home qualsevol, senzill i de bona pasta, beu de la seva copa..., està allà assegut, abúlic, indiferent i abatut...” “De cop s’alça dempeus, d’un salt, agafa el seu punyal i surt corrent cap al carrer..., corre en línia recta, tot dret..., sense saber on va... Tot el que s’interposa en el seu camí, l’home ho abat amb el seu kris i el deliri de la sang el torna més furiós encara... Mentre corre li surt escuma de la boca, udola com un boig...” “La gent dels pobles ja saben que cap força pot aturar el boig homicida..., de manera que, en veure’l, prevenen els altres vilatans al crit de “Amok, amok!”, i tothom fuig, però ell corre sense sentir res, corre sense veure res, destrossa tot allò que troba al seu pas..., fins que el maten d’un tret com a un gos rabiós o cau ell mateix, exhaust, traient escuma de la boca.”

No sé gaire res de l’Amok de Krytstian Bala, quina relació té amb l’amok malai que descriu Stefan Zweig. Els diaris en donen detalls escassos, de segona mà, suposo, i a causa d’això a vegades contradictoris, com si Polònia fos un país llunyà i exòtic, com Malàisia. Utilitzant un traductor automàtic obtinc una traducció a l’anglès de la contraportada del llibre que l’any 2003 va publicar l’editorial Croma de Berslavia, però és un galimaties. La idea que em faig és la d’una novel·la curta, de 192 pàgines, una història no lineal, que utilitza una gran varietat de tècniques narratives, una història de sexe, drogues, assassinat i filosofia, que no deixa indiferent. D’alguna altre notícia pesco que el narrador és un traductor i que la història té per escenaris París i Mèxic. El cas és que l’inspector Jacek Wroblewski, alertat per la telefonada anònima, va poder llegir el llibre i allà va trobar escrites escenes d’un assassinat que s’assemblaven molt, massa, a les de l’assassinat de Dariusz Janiszewski. Així es va reobrir el cas. L’inspector Wroblewski es va trobar que el mort havia tingut una relació amb l’ex-dona de Bala i que l’escriptor havia venut a través d’internet el mòbil de la víctima. Això va dur a Krystian Bala a judici i, tot i que es va declarar innocent i va al·legar haver-se inspirat en la mort de Dariusz J. a partir del què va llegir a la premsa, tot i que l’escriptor va superar els testos del detector de mentides, ha estat condemnat a 25 anys de presó, segons diuen els diaris que s’han fet ressò de la sentència aquest començament de setembre.

Un conte d'estiu

1. El Vèlit.
És el primer dissabte d’Agost, en un pantà del Pallars, el “lago”, com en diuen aquí. Hi hem baixat amb el meu pare i amb els meus dos fills. Jo he conduït tot el matí a través de l’Eix Transversal per portar els nanos a passar uns dies amb el seu avi. Com que quan hem arribat encara faltaven un bon parell d’hores per dinar, ens hem escapat per refrescar-nos. L’aigua del pantà està molt calenta i sota els arbres de la riba tampoc s’hi està gaire bé. El meu pare i jo ens assequem asseguts en unes cadiretes de càmping mentre els nanos, que també han sortit ja de l’aigua, juguen pels voltants. Tornen al cap d’uns minuts carregats de pals que han recollit dels marges del pantà. Volen que l’avi els faci unes fletxes i ja han triat els pals amb els quals, un cop a dalt a casa del meu pare, es faran l’arc. Mon pare treu una navalleta i comença a fer punta a una de les fustes que els meus fills han triat i, perquè tal i com entenc més tard aquest gest de fer punta el transporta a la infantesa, em comença a parlar del Vèlit.

El Vèlit, m’explica mon pare, era un joc del que s’havia fet farts de jugar quan era petit. Em diu: “Fèiem punta a un bastonet d’un pam, pels dos costats. El deixàvem a terra i es tractava de picar-lo amb un bastó més llarg per una de les puntes, de fer-lo enlairar i, aleshores, de caçar-lo al vol amb el bastó llarg i llençar-lo com més lluny millor.” Durant l’explicació, que s’allarga amb consideracions diverses mentre comencem a tornar cap al cotxe, el meu pare corregeix i amplia algunes de les observacions. Jo només sóc testimoni del què explica però m’adono que pel seu cap passen un fotimer de coses. Si en un conte ha de pesar el què no es diu sobre allò que es diu, la part més pesant d’aquest conte d’estiu, ha de ser el què no em va voler i/o no em va poder dir el meu pare, els records sobrevinguts de la seva infància empordanesa quan jugava al Vèlit a Castelló d’Empúries. “Vèlit? Vòlit!”, se li escapa dintre el cotxe quan refem el camí cap a la casa on diu mon pare que es vol retirar.

Quan dinem, el Vèlit torna a sortir. Dinem amb alguns parents pallaresos de la companya de mon pare però cap d’ells recorda haver jugat a aquest joc quan ells eren petits que és, més o menys, quan mon pare era menut, o sigui, a començaments dels anys cinquanta. “És que és un joc del temps dels romans, o dels grecs!”, senyala el meu pare amb una punta d’orgull emporità en front dels bàrbars montaresos. “Era com una mena de beisbol, es jugava amb dos equips i el que tirava preguntava: Vèlit? I l’equip que, com si diguéssim, restava, contestava: Vòlit!. O sigui: la vols? La vull! Perquè si un cop llençat el vèlit (la fusta petita) l’altre equip la tornava al vol amb els seus bastons, aleshores es canviava la torna i sacaven ells.” “Vèlit-Vòlit”, apunta el meu pare, “és pur llatí”. “O és llatí o és allò que Voltaire deia de l’etimologia”. Qui diu això últim sóc jo. Pretenc que el meu pare remati, llençant aquesta observació enmig del dinar familiar, perquè així els empordanesos quedarem la mar de bé, la llenço com si fos un vèlit perquè mon pare la caci al vol perquè al capdevall és d’ell de qui jo he après aquesta cita. Però el meu pare no la remata perquè o bé no m’escolta o bé l’ha trobat fora de lloc. La frase que mon pare no vol rematar diu: “L’etimologia és una ciència en la qual les vocals no compten gaire, i les consonants tampoc”.

2. El Bèlit.
Igual com faig amb els meus fills quan em pregunten una cosa que no sé i al vespre, quan dormen, faig anar Google i els preparo una resposta, quan torno a Girona havent deixat els nanos amb el meu pare, em poso a navegar buscant el Vèlit. Escrit així: amb accent obert a la e i amb b baixa, la primera resposta que trobo és la d’una revista empordanesa que deu el nom a aquest joc i que en la seva pàgina a internet en du una descripció prou completa. Allà trobo les primeres pistes que del vèlit em porten al bèlit amb be alta, i del bèlit al bòlit, del anar de bòlit. Trobo que el joc, com apreciava mon pare, és antiquíssim potser més antic fins i tot del què ell es pensava, és un joc que es juga també a l’Índia. Trobo que s’ha celebrat un campionat del món d’aquest joc al costat de casa meva, a Girona, trobo un blog, vadebelit.blogspot.com, que ho explica. Imprimeixo un munt de fulls que m’emporto quan baixo a Barcelona on, un parell de setmanes després, el meu pare ha tornat amb els meus fills. Però no sé si al meu pare, al revés que els meus fills, li fa gaire gràcia el meu gest. Sopant li explico les meves pesquises, li dic que he trobat bèlit a l’Alcover-Moll, això de la revista empordanesa i de l’explicació de les regles del joc i els fulls que duc perquè se’ls miri. “Ja me’ls miraré”, em diu sense mirar-se els fulls, doblegant el piló per la meitat i tot seguit fent pressió amb el dit polze sobre el plec. I, com si en aquest conte el més pesat hagués de ser el què es diu per sobre del què no es diu, plegats els fulls que li he portat, el meu pare sentencia: “Ja me’ls miraré: així recordaré com es jugava al Bèlit, o així oblidaré definitivament tal com jo recordava el joc del Vèlit”.