07 de febrer 2007

Les terres salvatges


Timohty Dexter i Chris McCandless són els protagonistes de les històries. O Timothy Treadwell i Alex Supertramp perquè tots dos es canvien de nom per a la seva aventura. La de McCandless comença l’estiu de 1990 havent-se graduat per la Universitat Emory d’Atlanta. Chris McCandless dóna tots els seus estalvis a la ONG Oxfam Amèrica, i marxa de viatge, cap a l’Oest amb el seu Datsun groc de segona mà. Timothy Dexter, després Treadwell, no arriba a graduar-se. Entra a la Universitat de Bradley amb una beca, cridat per l’equip de natació. Però a la Universitat “comença a sortir”, en paraules de sa mare, “amb gent que no li convenia”. Després es lesiona i perd la beca. Ha de tornar a casa i la convivència es fa molt difícil. De manera que, per començar de nou, es decideix a marxar a cap a l’Oest, fins a Califòrnia, on troba una feina venent souvenirs en una botiga. Es posa en mans d’un representant per a buscar-se la vida com actor i es canvia el cognom, Dexter, per Treadwell. Fa alguns castings i algunes aparicions esporàdiques a la TV i, segons la llegenda, queda en segon lloc en el casting per al paper de barman de la sèrie Cheers que finalment interpreta Woody Harrelson. El cas és que els fracassos l’aparten del somni de Hollywood i comença a beure i a consumir drogues . A finals dels anys 80, Tim Treadwell, és ingressat en un hospital per una sobredosi de heroïna i cocaïna i, un cop recuperat, un amic se’l enduu a Alaska per ajudar-lo a desconnectar. És el primer viatge i el començament d’una nova vida. Des d’aleshores hi torna cada estiu, fins l’any 2003 en què s'hi mor. Chris McCandless, o Alex, també es mor a Alaska, l’any 1992, ell, dos anys després d’abandonar-ho tot i de viure com un rodamón. Després de deixar la universitat, McCandless va conduir fins el desert d’Arizona. Allà va abandonar el seu Datsun groc i va cremar-hi els bitllets de dòlar que li quedaven. Desplaçant-se a peu o en autostop, vivint de petites feines esporàdiques, en caravanes deixades o bé al ras, es passa gairebé dos anys amunt i avall de l’Oest nord-americà: buscant la llibertat màxima, amb una manera de viatjar extrema, en una batalla per destruir el seu jo fals. En algun moment del viatge (però el viatge ja és una forma de vida) es decideix a enfilar-se més al nord i arribar fins a Alaska. Té la intenció de viure al bosc sense res més que allò que pugui aconseguir de la natura. El maig de 1992, després que un camioner l’acosti cap a les terres salvatges, Alex, s’encamina cap a la Senda de l’Estampida amb una motxilla amb uns quants llibres, cinc quilos d’arròs, i un rifle de petit calibre.

Jo també he arribat a les terres salvatges d’Alaska. Hi he arribat seguint els camins del Timothy i de l’Alex, seguint un llibre i una pel•lícula. La peli és el documental Grizzly Man de Werner Herzog, el llibre és Cap a terres salvatges de Jon Krakauer. Les dues històries s’assemblen massa perquè no m’hagin quedat definitivament casades més enllà que pel fet que hagi vist el documental i llegit el llibre gairebé en paral•lel.

Grizzly Man, el documental de Herzog, parteix de les més de cent hores de gravacions que Timothy Treadwell va enregistrar en els darrers cinc estius que va passar entre els óssos a Alaska. En el viatge amb el seu amic, Treadwell, va descobrir els óssos grizzlie. Va anar al parc nacional de Kenali en excursions guiades diverses vegades, fins que va començar a anar-hi sol. Després va passar-hi mesos sencers instal•lat entre els óssos que van esdevenir la seva nova vida, gairebé la seva nova addicció. Va passar estius filmant-los, vivint entre ells i va dedicar els hiverns a recórrer les escoles explicant a la mainada la necessitat de protegir-los. Va convertir-se en una celebritat a Amèrica. A finals d’estiu del 2003 un ós va cruspir-se’l. A ell i a la seva xicota que aleshores l’acompanyava. A En terres Salvatges, Jon Krakauer, parteix dels diaris de McCandless, que cobreixen el primer any de viatge i també les peripècies dels tres mesos a Alaska: els dies de vida i cacera en un autobús abandonat com a refugi per a caçadors i també el procés de debilitament i mort per la desnutrició i per una intoxicació desafortunada a causa d’unes llavors de patata silvestre. El llibre i el documental parteixen de les dues morts accidentals i un punt absurdes per reconstruir les vides d’aquests dos homes sobre els quals plana l’ombra de la bogeria i també de l’heroisme. Tots dos moren enmig de la natura i víctimes d’una natura que havien idealitzat, a la qual havien fugit i en la qual havien trobat una mena de salvació. Les històries, les que expliquen Herzog i Krakauer coincideixen però també en la forma: a partir de la mort, Herzog i Krakauer, busquen en entrevistes el testimoni dels familiars i els amics a la vegada que van avançant, cap el desenllaç, a través dels diaris o del material filmat. De manera que, a mida que anem coneixent i comprenent els personatges, tots dos avancen cap a la mort sense que puguem advertir-los ni salvar-los: com en les tragèdies gregues, el públic sap alguna cosa que l’heroi ignora. Com el públic de les tragèdies gregues sentim pietat cap a l’heroi i terror perquè alguna cosa en la seva aventura ens incumbeix.

El llibre no té banda sonora, el documental sí. El guitarrista Richard Thompson va composar un seguit de passatges instrumentals. Al final de la pel•lícula hi ha una cançó cantada, un clàssic de la música country que es diu Coyotes. És la història d’un cowboy del sud de Texas que recorda els vells temps, els temps d’abans de l’asfalt i l’acer, el temps en què la terra era salvatge i ell s’estirava a mirar les estrelles i escoltar els udols dels coiots. Un dia el vaquer desapareix sense deixar ni una nota. La cançó comença a sonar al final del documental quan veiem unes imatges de Tim Treadwell endinsar-se amb una motxilla a l’esquena cap al territori salvatge dels óssos. Tot seguit veiem el pilot que solia dur a Treadwell al seu campament d’Alaska, marxant amb Werner Herzog, que ja ha acabat el seu documental. A la cançó canten: “Els comanxes ja no hi són, els bandits ja no hi són, en Geronimo ja no hi és.” i el pilot canta però en un moment canvia el llop roig, que tampoc ja no hi és, per Tim Treadwell. “Tim Tradwell is gone”, canta des de la seva avioneta. I, perquè aquestes dues històries estan definitivament lligades, el darrer passatge del llibre de Jon Krakauer s’esdevé a l’interior d’un helicòpter, quasi bé una avioneta, on l’escriptor s’envola per marxar d'aquell indret d'Alaska on va morir el protagonista del seu llibre. Jo imagino Krakauer cantant: "Chris McCandless is gone”.

La cançó:

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Un altre cop Herzog. Segueixo sense veure de què deu ser la metàfora, però sembla que tan a ell com a tu hi ha una cosa que us tira cap allà.

Salutacions

bq ha dit...

La veritat és que és un director que trobo molt interessant. Em sembla que tornarà a treure el cap per aquí.

Salutacions igualment.