Aniversaris feliços

El 17 de gener de 1860, a Taganrog, un port comercial en decadència al sud de Rússia, en la caseta de la postal, al costat de la botiga d’ultramarins que regentava el seu pare, va néixer Anton Txékhov, l’escriptor. Va ser el tercer de sis germans i avui, si no s’hagués mort, celebraria el seu 147 aniversari.



No és l’únic aniversari. El vespre del 17 de gener de 1926, a Chicago, el pianista Fats Waller, que aleshores tenia 21 anys, va sortir de l’edifici on s’estava per anar fins al club en el que havia de tocar aquella nit. Quatre homes, que devien estar esperant-lo, se li van tirar al damunt i van entaforar-lo en un cotxe. A punta de pistola, van conduir-lo fins a un hotel a Cicero, Illinois.


A l’hotel l’esperava una gentada. Hi havia una festa. Van obligar-lo a seure al piano i a tocar. Era una festa d’aniversari pel gàngster Al capone, que aquell 17 de gener de 1926, complia 27 anys. En veure que la seva vida no perillava i que només l’havien segrestat per animar l’aniversari, Fats Waller es va relaxar. Va estar tocant tres dies i va deixar el Hawthorne Inn absolutament borratxo i amb les butxaques plenes de les propines que els gàngsters li havien donat. D’aquesta nit, avui se’n compleix el 81è aniversari.


Alpholse Capone, conegut com Al Capone i també com a Scarface, va néixer el 17 de gener de 1899 a Nova York. Avui, compliria, 108 anys, però Al Capone va morir jove, com Txékhov i com Fats Waller. Fats Waller va morir de pneumònia el 15 de desembre de 1943 en un tren que el duia a la costa oest, tenia 39 anys. 4 anys més tard, dies després de celebrar el seu 48è aniversari, Al Capone va morir a Florida. Era el 25 de gener de 1947, d’aquí a una setmana podrem celebrar-ne el 60è aniversari. El gàngster Al Capone, com Fats Waller, va morir de pneumònia, però Al Capone ja estava malalt. Segons sembla, la pneumònia, va ser la complicació definitiva de la sífilis que l’Scarface havia contret en la seva joventut.



La sífilis. Txékhov no va morir de sífilis com Al Capone. Tot i que en la seva època la sífilis era una malaltia molt literària. L’escriptor Guy de Maupassant, quan la hi van diagnosticar l’any 1877, quan havia celebrat 27 aniversaris, va escriure: “¡Tinc la sífilis! ¡Ja era hora! No una menyspreable gonorrea... No, no: la gran sífilis, la sífilis que va matar a Francesc I. La majestuosa sífilis.... I me’n sento orgullós, llamps i trons! Ja no m’he d’amoïnar per quan l’agafaré en un futur, i fornico amb les putes i les donotes del carrer i, després, els hi dic: ¡Tinc la sífilis!”.


Antón P. Txékhov, va morir de tuberculosi. Tal i com explica l’escriptor Raymond Carver al conte L’encàrrec, va ser el 22 de març de 1897, fa quasi 110 anys per tant, quan Txékhov, sopant amb el seu amic, i també enemic, el seu mecenes i el seu editor, Alexei Suvorin, va començar a escopir sang per la boca. Va perdre el coneixement. Txékhov, que era metge, va ser un pacient estrany. Després d’aquest primer atac va dedicar-se, els anys que van quedar-li de vida, a minimitzar la seva malaltia. “Estic molt millor” o “m’estic engreixant”, deia, encara que ell sabia que el seu diagnòstic no era favorable. Va ser en aquests anys, quan va casar-se finalment amb Olga Knipper, l’actriu, després de molts anys de marejar-la en un flirteig inacabable. Van casar-se el 25 de maig de 1901. El 17 de gener de 1904, avui fa per tant 103 anys, van assistir plegats a l’estrena de El jardí dels cirerers, l’última obra que va escriure Txékhov. Tornats a Yalta, on vivien, Olga, aconsellada per un metge alemany amic seu, va convèncer Anton P. Txékhov d’acudir a un especialista a Berlín. Però el viatge no va fer cap bé a l’escriptor rus. Va arribar a Berlín tant mancat que el doctor Ewald va escamotejar qualsevol diagnòstic. Només va aconsellar-los-hi els balnearis de Badenweiler, a la Selva Negra. Era el més de juny de 1904, el més en què el rus va escriure a sa mare: “es probable que aquesta mateixa setmana estigui del tot curat”. Txékhov va morir-hi el el 2 de juliol. El 17 de gener de 1905 hagués celebrat el seu 45è aniversari.


El darrer dia de la vida de Txékhov és molt literari, per això l’escriptor Raymond Carver va dedicar a aquest dia un conte. El conte, L’encàrrec, va apareixer en un recull de contes pòstum, Elephan. Tampoc Carver va celebrar més de 50 aniversaris. 39 Fats Waller, 43 Guy de Maupassant, 44 Txékhov, 48 Al Capone, i 50 Raymond Carver que va morir el 2 d’agost de 1988 d’un càncer de pulmó. El conte es centra en les darreres hores de Txékhov per enfocar després el personatge del mosso d’hotel que va haver d’encarregar-se de buscar la funerària que es va encarregar del cadàver. La matinada del 2 de juliol, després d’anys de dissimular la gravetat de la seva malaltia, Txékhov va demanar a Olga que avisés un metge, era la primera vegada que ho feia. Després va posar-se a delirar. El metge, el doctor Schwöwer va arribar a l’hotel a les dues de la matinada. Van intentar posar gel sobre el pit de Txékhov. Diu Carver que va dir Txékhov: “No s’ha de posar mai gel sobre un estómac buit”. La escriptora italiana Natalia Ginzburg, en el seu llibre esplèndid sobre Txékhov, diu que va dir: “Perquè cal posar gel sobre un cor buit?”. En la resta de la descripció de la nit coincideixen: El doctor va dir d’anar a buscar oxigen. “Quan arribi l’oxigen, ja seré un cadàver”. Va ser en aquest moment que el doctor va telefonar a recepció i va demanar que pugessin una ampolla de xampany. El mosso que va dur l'ampolla a l’habitació és qui s’endú el protagonisme en la part final del conte de Carver. Va pujar una ampolla de Moët Chandon, va servir-ne tres copes. Txékov va beure’n un glop i va dir: “Feia tant de temps que no bebia xampany....”, i aquestes van ser les seves darreres paraules. Carver fa seguir el conte. Natalia Ginzburg com que escriu una sort d’assaig biogràfic dóna alguna informació més, escriu:
“Es van prendre les mesures necessàries per traslladar el cos a Moscou. No se sap perquè va arribar-hi en un tren destinat també al transport d’ostres. Els amics i familiars que l’esperaven van veure arribar un tren de color verd, un dels vagons del qual duia un cartell amb la paraula “Ostres”. El taüt viatjava en aquell tren. A l’andana de l’estació una banda militar tocava una marxa fúnebre. Els amics van pensar que les autoritats havien volgut saludar Txékhov amb aquella música militar. Es va formar el seguici i tothom va seguir-lo. Però aleshores van adonar-se que no seguien el funeral de Txékhov, sinó el del general Keller , mort a Manxúria. La banda militar era pel general. Van canviar de direcció.


Aquest general Keller, Fedor Keller, té una petita entrada a la Wikipedia. Va néixer l’any 1850, igual que Guy de Maupassant, però no sé pas quin dia celebrava l’aniversari. Va morir a Manxúria combatent contra els japonesos. Potser no està de més dir que Txékhov, segons Ginzburg i segons Carver, quan delirava a Badenweiler parlava de japonesos i potser tampoc està de més dir que m’he estat una estona fixant-me en les dates de les gravacions de Fats Waller que tinc a casa. No en tinc cap de cap 17 de gener, tampoc de cap 2 de juliol, ni del 6 de juliol aniversari de la mort (tant literaria també) de Maupassant. Hi ha una gravació d’un 2 d’agost, aniversari de la mort de Carver. Però m’estimo més penjar una gravació del 8 de maig de 1935. La canço es diu: M’asseuré i m’escriuré una carta a mi mateix, en la qual Fats Waller explica que pensa escriure’s una carta i pensa creure’s que l’ha escrit ella, que les paraules dolces i els petons són d’ella, d’ella que no l’estima i que no li felicita, per tant, l’aniversari. Una carta d'amor rídicula.