05 d’agost 2006

Jim Morrison no s'ha mort


Agafant la Ronda de Dalt de Barcelona per l’Avinguda de l’Hospital Militar m’he trobat que algú ha escrit en una paret: Jim Morison no ha mort. És a Mèxic. Busca’l. La pintada no és nova, vull dir que fa molts anys en aquesta mateixa zona, segurament no en aquesta mateixa paret, ja hi havia aquesta mateixa pintada. Va ser-hi durant molts anys. Jo m’hi fixava quan sortíem en cotxe de Barcelona amb els pares quan encara no hi havia rondes i jo no sabia que Jim Morrison era el cantant del grup de rock The Doors i que s’havia mort a París molt jove l’any 1977. Durant molts anys vaig llegir la pintada provant d’imaginar qui seria Jim Morrison. A mi em semblava que la informació del missatge i la invitació a buscar a Morrison no estava dirigit a una segona persona general i per tant també a mi sinó que era un missatge escrit a algú concret com una nota escrita i deixada al parabrises d’un cotxe o passada amb urgència per sota d'una porta. Jugava a imaginar aquell Jim Morrison que s’havia escapat de la mort a Barcelona i també a qui havia d’anar a buscar-lo. Pensava: l’ha de buscar a Mèxic per matar-lo i acabar una feina mal resolta a Barcelona? O bé qui ha de buscar-lo, ha d’anar a donar-li un cop de mà? I també: perquè no anava a buscar-lo i a ajudar-lo qui havia fet la pintada? Imaginava que potser l’autor de la pintada ja no es podia acostar a Jim Morrison sense que Morrison fugís en veure'l o sense que algú li seguís les passes per trobar el fugitiu i per tant tornés a posar en risc la vida de Jim Morrison. Però potser, també pensava, el missatge és en clau i el què vol dir només ho podrà resoldre la persona a la qual està dirigida.
Quan la pintada va desaparèixer jo ja sabia qui era Jim Morrison que a més s’havia convertit en un dels herois de la meva adolescència. Oliver Stone va fer-ne la biopic i em sabia moltes de les seves cançons de memòria. Les morts dels mites solien tenir versions alternatives, ni Elvis ni Marilyn havien mort tampoc, però jo vaig començar a pensar en la pintada en un altre sentit, com una mena d’invitació al viatge, a obrir les portes de la consciència, a trobar a Jim Morrison a través de l’àcid o través del peyote mexicà, a trobar a Jim Morrison viu dintre de nosaltres mateixos. Així, si en la infància, la novel•la que em fabricava veient aquella pintada era una novel•la negra, la història va transformar-se en una mena de relat beatnik, en un relat de la bohèmia drogaaddicta. Algú deu saber la història sencera d’aquella pintada, de la primera però també de la que he vist aquest matí. Segurament no és la primera vegada que algú torna a pintar-la i quan l’esborrin potser algú hi tornarà. Qui ha repetit però aquesta pintada, qui m’ha tornat a la memòria aquella que jo veia de menut, entenc que ja no vol celebrar o reivindicar Jim Morrison, sinó aquella vella pintada mateixa. Com si em digués: aquesta pintada no ha mort, ni el record dels que la vau veure, ni els records de les fantasies que va generar, busca-les i recorda-les.

4 comentaris:

Tronet ha dit...

Com la magdalena de Proust, he recordat la guixada a la paret, també viatjant cap a la ciutat de comarques de la que mai no hauria d'haver sortit, en una ronda a troços, abans de passar pel tunel on un drac llarg i verd ens acomiadava. El pare al volant i la mare al costat.
Em sembla recordar que estava pintat en plan psicodèlic, no?

Anònim ha dit...

Bravo! Jo, tot i no ser tan jovenet com tu quan eres jovenet i no coneixies Jim Morrison, no conec de res Jim Morrison, però el teu post és igualment sensacional.
http://salvatge.blocat.com/

bq ha dit...

Tronet: la pintada que recordes, pintada en colors psiquedèlics és posterior a la que jo recordo, o sigui un homenatge a l'original. Que era pintada simplement en blanc i negre.
Salvatge, m'agrada molt el títol del teu blog. La manera més salvatge, selvàtica i salvadora de moure el cos és el parlar, oi? o pel què fa el cas, escriure.

falilv ha dit...

Tinc 47 anys i també recordo la pintada original a la paret del descampat, que sempre m'ha semblat tan intrigant i suggeridora. La vaig apuntar al meu blog de paper d'aleshores i moltes vegades hi penso en la frase i en el lloc. Aquesta tarda a la feina he googlejat a veure-si i us he trobat!. Salut! (Potser ens trobarem en el nostre Méxic).