15 d’agost 2006

Embarcar-se


Al inici de Moby Dick, Ismael, el narrador incontinent de la novel•la explica que li cal anar a mar i embarcar-se cada cop que nota que en la seva ànima és novembre humit i rúfol, “cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m’afegeixo al seguici de tots els funerals que topo”. Jo, com si almenys en una part de la meva ànima fos sempre novembre, tinc sempre a mà el cementiri de Spoon River, les seves dues-centes quaranta quatre làpides amb els seus dos-cents quaranta quatre epitafis. L’any 1915, Edgar Lee Masters va publicar aquest llibre estrany i meravellós, l’Antologia de Spoon River. El llibre recull els dos-cents quaranta quatre epitafis del cementiri d’un poble fictici. Els epitafis, en forma de poemes, posats en boca dels propis morts, són breus autobiografies o reflexions generals sobre la vida i la mort, autoretrats o explicacions de moments significatius de la vida dels difunts, confessions o al•legacions en defensa pròpia. El llibre es podria llegir com una novel•la coral, el retrat de la vida d’un poble i per tant de la vida de tots els pobles. “Jo sóc Minerva, la poetessa”, “Quantes vegades l’Ernest Hide i jo vam discutir sobre el lliure arbitri!”, “Jo volia ser jutge del Comtat”, “Vosaltres, els que teniu aspiracions, escolteu la història del desconegut”, o “Jo no agradava a la gent del poble”, són alguns dels primers versos transcrits a l’atzar. El llibre, per alguna raó que se m’escapa, no ha tingut al nostre país gaire difusió. No hi ha versió catalana i en espanyol no va haver-hi una edició completa fins el 1993. L’edició castellana és a Cátedra, en anglès el llibre es pot trobar a la xarxa, jo me he anat imprimint alguns dels poemes i els guardo retallats dintre el llibre i tinc així una rupestre versió bilingüe que em serveix per els dies que en la meva ànima és novembre i en lloc d’embarcar-me em poso a llegir làpides:
He estudiat moltes vegades,
Diu un dels epitafis
El marbre que m’han esculpit:
Un vaixell amb les veles recollides ancorat al port.
El cert és que no representa el meu destí
Sinó la meva vida.
L’amor se’m va oferir i en vaig fugir per por als desenganys;
Les penes van trucar a la porta, però tenia por;
L’ambició va cridar-me, però em van espantar els riscos.
Malgrat tot anhelava per donar sentit a la meva vida.
I ara sé que hem d’arriar les veles
I prendre els vents del destí
Allà on vulgui que ens dugui el vaixell.
Donar sentit a la vida, pot acabar en bogeria,
Però la vida sense sentit es la tortura
Del desassossec i el desig vague...
És un vaixell que es deleix pel mar però que li té por.

2 comentaris:

subal ha dit...

I aquella que diu; "mentre tu reposes jo descanso"?

Gran post, as usuall.

Anònim ha dit...

El primer capítol de Moby Dick és una advertència de tota l'enrmitat que vindrà després. Una gran novel·la plena de suggeriments falcada en una obsessió. Les obsessions tenen això, que són molt productives.