La sorprenent esquela sobre una persona que és viva
Carles Esteban, el defensor del lector del diari La Vanguardia, escrivia el passat diumenge 21 de maig:
“Les esqueles han tingut una importància cabdal en la vida de La Vanguardia”
Segueix :
“En els primers anys de la singladura del rotatiu, les esqueles ocupaven un lloc preponderant, en la portada fins i tot. Un signe inequívoc de l’entroncament del mitjà amb la societat barcelonesa i catalana”
“El nostre diari era i és el mitjà més eficaç per comunicar a la societat civil el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat”
El cas és que:
“El passat 16 de maig en la pàgina dedicada a la inserció d’esqueles se n’hi va publicar una, amb un text extravagant, dedicada a una persona que no ha mort”
“El dia de la publicació, un familiar de la persona que apareixia en l’esquela com a finada va alertar que tal persona era viva”
“Coneguts de la família afectada per aquest cúmul de despropòsits van fer arribar a periodistes de la redacció la mateixa informació”
L’esquela és aquesta:
Vista l’esquela, no sé què dir dels filtres de La Vanguardia. El Seve Ballesteros i la parella d’animals, segurament una parella d’animals canins, no sé si fan el text extravagant o el delaten inconfusiblement com una broma. Els cognoms del fals finat, tan entroncats i tan barcelonins (la Casa Macaya de Puig i Cadafalch al Passeig de Sant Joan és la seu ara de la Casa Àsia, no sé si hi ha una Casa Rocamora) mantenen La Vanguardia com a mitjà més adequat per comunicar a la societat civil les seves coses, les pèrdues o els guanys. No he trobat el telèfon de l’Enrique, però si el d’un seu germà, en qualsevol cas deixo per més endavant un possible contacte amb la família, la indagació al voltant del malnom amb què es refereixen a l’Enrique: “Quique” o “Kike” són probables però un pèl massa obvis.
En qualsevol cas no són les primeres esqueles falses que publica La Vanguardia. Carlos Esteban reporta la publicació de:
“Dues esqueles, deliberadament cruels i burlesques, dedicades al record de Mary Ann Nichols y Annie Chapman en el centenari del seu assassinat per Jack l’Esbudellador. Aquestes dues esqueles van ser publicades els dies 31 d’agost i el 8 de setembre de 1988 i estaven signades per un auster i esgarrifós Jack”
Aquestes esqueles estan exposades al CCCB, en l’exposició sobre el 125è aniversari de La Vanguardia.
“Les esqueles han tingut una importància cabdal en la vida de La Vanguardia”
Segueix :
“En els primers anys de la singladura del rotatiu, les esqueles ocupaven un lloc preponderant, en la portada fins i tot. Un signe inequívoc de l’entroncament del mitjà amb la societat barcelonesa i catalana”
“El nostre diari era i és el mitjà més eficaç per comunicar a la societat civil el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat”
El cas és que:
“El passat 16 de maig en la pàgina dedicada a la inserció d’esqueles se n’hi va publicar una, amb un text extravagant, dedicada a una persona que no ha mort”
“El dia de la publicació, un familiar de la persona que apareixia en l’esquela com a finada va alertar que tal persona era viva”
“Coneguts de la família afectada per aquest cúmul de despropòsits van fer arribar a periodistes de la redacció la mateixa informació”
L’esquela és aquesta:
Vista l’esquela, no sé què dir dels filtres de La Vanguardia. El Seve Ballesteros i la parella d’animals, segurament una parella d’animals canins, no sé si fan el text extravagant o el delaten inconfusiblement com una broma. Els cognoms del fals finat, tan entroncats i tan barcelonins (la Casa Macaya de Puig i Cadafalch al Passeig de Sant Joan és la seu ara de la Casa Àsia, no sé si hi ha una Casa Rocamora) mantenen La Vanguardia com a mitjà més adequat per comunicar a la societat civil les seves coses, les pèrdues o els guanys. No he trobat el telèfon de l’Enrique, però si el d’un seu germà, en qualsevol cas deixo per més endavant un possible contacte amb la família, la indagació al voltant del malnom amb què es refereixen a l’Enrique: “Quique” o “Kike” són probables però un pèl massa obvis.
En qualsevol cas no són les primeres esqueles falses que publica La Vanguardia. Carlos Esteban reporta la publicació de:
“Dues esqueles, deliberadament cruels i burlesques, dedicades al record de Mary Ann Nichols y Annie Chapman en el centenari del seu assassinat per Jack l’Esbudellador. Aquestes dues esqueles van ser publicades els dies 31 d’agost i el 8 de setembre de 1988 i estaven signades per un auster i esgarrifós Jack”
Aquestes esqueles estan exposades al CCCB, en l’exposició sobre el 125è aniversari de La Vanguardia.
1 comentari:
La esquela de la que parles té gracia, però a banda d'això ja sabem que hi ha molt de bromista suelto i això és una cosa que el rotatiu tampoc pot controlar.
m'agrada el teu blog,
salut
rosa.
Publica un comentari a l'entrada