Un mico amb la bragueta oberta

Qui s’inventa els acudits? L’escriptor Isaac Asimov a banda de dedicar-se a la ciència-ficció i a la divulgació científica va consagrar-se també a la recopilació d’acudits i d’anècdotes. Potser ho deia de broma, però el fet que els mateixos acudits o acudits gairebé idèntics es repetissin en llocs geogràfics i temporals tan dispars va dur-lo a proposar la hipòtesi que els acudits els inventava i els posava en marxa una intel•ligència extraterrestre. Javier Cercas va ocupar-se dels inventors d’acudits en un article, eren dos homes que es dedicaven exclusivament a això en un bar d’una carretera de la província de Jaén, si ara no ho recordo malament. En un post anterior ja vaig parlar de The Aristocrats, un documental que repassa un sol acudit, la seva història, la seva gènesi, les seves variacions. L’acudit dels aristòcrates s’explica un centenar de vegades. Een tota la pel•lícula només s’hi explica un altre acudit, l’expliquen entre Robin Williams i un altre humorista que no conec. L’acudit diu així:
“Busquen un pianista en un bar molt exclusiu. S’hi presenta un tipus. El propietari l’adverteix: “Aquest és un local mooolt exclusiu. Busquem algú que toqui tota mena de música. Però sobretot que tingui classe”. El pianista diu: “Puc fer el què calgui”. I es posa a tocar. Toca una cançó preciosa. El propietari mai no ha sentit res igual: “És bellíssima, no l’havia escoltat mai”. “L’he escrit jo mateix”, diu el pianista. “I com es diu?”. “Es diu El meu gos m’estava donant pel cul mentre el meu gat em llepava els collons”. “Però això és horrible! No té altres cançons”, diu el propietari. “Tinc una cosa meravellosa per a vostè” respon el pianista, i es posa a tocar una melodia amb un toc de jazz, fantàstica, i el propietari diu: “Genial! Què era això?”. “L’he escrit jo mateix. Es diu: Em vaig menjar el tampó ensangonat de la teva germana”. “Ei!” s'exclama el propietari, “això és un lloc amb classe, molt exclusiu. Ja n’hi ha prou! Les teves cançons són realment bones. Vull contractar-te però... saps què farem...: tu toca pels meus clients però mai, he dit mai, els diguis el nom de les teves cançons”. Així doncs, contracten el pianista. La nit en què comença a treballar la gent es torna boja perquè les cançons són maquíssimes, veritablement precioses i emocionants. Després d’una hora de concert el pianista diu: “Fem una pausa. Necessito anar a l’excusat”. El pianista va al lavabo i quan en torna resulta que s’ha oblidat de pujar-se la bragueta. Aleshores un client s’acosta al piano i li diu: “Disculpi..., sap..., té la bragueta baixada i li penja l’aparatu”. I el pianista contesta: “Que si la sé? Vaig escriure-la jo mateix!!!””
Fa uns dies navegant per acudit.net, vaig veure que hi havien recopilat alguns dels acudits del genial Eugeni. Entre els acudits recollits hi havia el que segueix:
“Saben aquell que és un paio que entra en un bar i demana un whisky. Total que el paio es despista i quan se n’adona veu que hi ha un mico que ha posat el collons a refrescr dintre del seu got de whisky. El paio, mosquejat, pregunta al barman: “Escolti... Aquest mico és teu? Sap perquè ha posat els collons dintre el meu whisky?”. “No sé...” diu el barman “Mira, el mico és del pianista, potser millor que li ho preguntis a ell.” El paio es dirigeix al pianista que està tocant al bar i li pregunta: “Escolti... Vostè sap perquè el mico ha posat els collons a refrescar dintre el meu got de whisky?” I el pianista contesta: “Doncs mira, aquesta no la sé, però si me la taral•leja....”
No sé qui va inventar aquests acudits. Tampoc tinc clar que els hagin inventat a Jaén o en un platet volador. De fet, no tinc clar, tampoc, si són dos acudits o si és un de sol.

Joan Fontcuberta i Ivan Istochnikov

De Joan Fontcuberta, l’autor del cartell del Temporada Alta, vaig sentir-ne parlar per primera vegada fa uns mesos arrel d’una emissió del programa Milenio, a la cadena Cuatro, que presenta Iker Jiménez un periodista especialista en misteris per a resoldre i en el blablabla paranormal. Durant la temporada passada un dels col•laboradors del programa va presentar-hi la història del cosmonauta fantasma. La història de la enigmàtica desaparició de Ivan Istochnikov en una nau espacial soviètica, la Soyuz 2. Eren els temps de la guerra freda, de la cursa per conquerir l’espai. La nau Soyuz 2 havia d’acoblar-se en òrbita amb la nau Soyuz 3 pilotada per Grigori Begorovi. Però la missió va fracassar. Segons l’agència espacial soviètica la Soyuz 2 va rebre l’impacte d’un meteorit, van negar que la Soyuz 2 estigués tripulada. Les missions anteriors havien fracassat també. Era l’any 68, en plena cursa per enviar vols tripulats a la lluna. Van esborrar Istochnikov dels arxius i de les fotografies. Es tractava de no perdre peu en la cursa amb els EUA. Van confinar la família i van subornar els col•legues. Van silenciar l’afer durant molts anys, però a començaments dels anys 90 l’atzar va dur un periodista americà a comprar en una subhasta a Sotheby’s un lot de documents del pilot de la Soyuz 3. Entre les fotografies de Giorgri Begorovi, n’hi havia una on apareixiaIvan Istochnikov davant del Kremlin acompanyat de tres cosmonautes més. El periodista va reconèixer la fotografia, la recordava d’un llibre, però hi trobava alguna cosa estranya. En confrontar-les va veure que en un llibre de 1975 que guardava, Camí de les estrelles, recollia aquella mateixa fotografia però Istocnikov n'havia sigut esborrat. Va posar-se a investigar. Ara eren els anys d’obertura i reestructuració que va dur Mikhail Gorbachev a la URSS, això va facilitar la feina de Michael Arena, el periodista americà. Així va refer la història. Va parlar amb Grigori Begorovi. L’acoblament havia fallat en el primer intent. Quan van intentar el segon ja no hi havia rastre d’Ivan Istochnikov. Potser la Soyuz 2 va ser sabotejada, o la salut física o mental d’Ivan va patir un daltabaix, potser va suicidar-se, potser va ser adduït, el cas és que Michael Arena va recuperar la història del cosmonauta desaparegut dues vegades o bé aquesta és la història que van explicar a Milenio. El programa es va emetre un diumenge. A començaments de la setmana següent la blogosfera escèptica n’anava plena. Van penjar el vídeo del programa. Se’n feien creus de la malaptesa del Iker Jiménez perquè la història era una ficció i un muntatge o alguna cosa una mica més sofisticada. Així vaig sentir a parlar de Joan Fontcuberta. L’any 1997, Fontcuberta, havia presentat l’exposició Sputnik, l’odisea del Soyuz 2, on s’explicava el muntatge de les autoritats soviètiques i l’afer Istochnikov, amb la particularitat que el muntatge era la pròpia exposició, les fotografies retocades eren aquelles en les quals apareixia Istochnikov, no pas aquelles on desapareixia, tota la història era inventada. Fontcuberta ja havia explorat els límits i les relacions entre la fotografia i la veritat en muntatges anteriors com la Fauna secreta, on amb Pere Formiguera, documentaven la recerca fictícia d’un biòleg alemany, Peter Ameinsenhaufen, que havia descobert durant la primera meitat del segle 20, espècimens d’animals monstruosos. Era increïble la barra o la incompetència del tal Jiménez, una simple cerca a Google l’hagués fet coneixedor de la naturalesa del misteri. La blogosfera escèptica va seguir el tema unes setmanes, en alguns comentaris algú va assegurar que el fet havia posat molt content a Joan Fontcuberta. Així doncs és com vaig conèixer aquest artista. També, seguint la polèmica, vaig saber que, de la mateixa manera que Ivan és Joan en rus, Istochnikov ve ser una cosa com font oculta. Si tenim en compte que Ameise és formiga en alemany és fàcil saber, sense saber-ne d'alemany, qui és el doctor Peter Ameisenhaufen.

Temporada de polítics pallassos

De camí a la feina he vist penjat en banderoles el cartell que anuncia la edició d’enguany del Temporada Alta, el festival de tardor de Girona. Un pallasso vestit de polític o un polític amb perruca i pintat com un pallasso parla agressivament des d’una tribuna. He pensat en la campanya electoral que ha de venir i en els dies que les banderoles del Temporada Alta coincidiran amb les dels partits polítics demanant-nos el vot. Però del cartell també m'ha cridat molt l'atenció la tècnica amb la qual està fet. Del carrer estant s’aprecia que la imatge està confegida a partir d’un mosaic de petites fotografies, però les fotografies no són apreciables a cop d’ull. Potser si m’hi enfilés en una escala podria resoldre quines fotografies conformen aquesta imatge irreverent, que ho serà molt més en funció dels personatges fotografiats que, plegats, generen la imatge de la pallassada associada a l’activitat política. D’aquesta manera, mentre pedalejava al costat del riu, m’he recreat imaginant les cares en el cartell dels politicots i els politiquets de la ciutat, regidors i consellers comarcals, delegats del govern, els diputats i els directors generals, els tècnics endollats, els programadors culturals i els prohoms de les fundacions privades, els grimpaires incipients i els marginats ressentits, en definitiva la classe política gironina en ple. Sóc molt provincià i m’ha semblat una idea molt divertida, però el festival té mires molt més cosmopolites: al lloc web del festival, he llegit que es tracta d’una obra del fotògraf Joan Fontcuberta, feta a través d’un programa associat al cercador d’imatges de Google; els criteris de cerca que ha utilitzat per composar el cartell han estat el noms dels membres de la junta permanent del Congrés dels Diputats d’Espanya. En una petita animació que hi ha a la pàgina, un zoom mostra algunes de les imatges: hi he reconegut Rajoy, Bono, Acebes, Puigcercós i Zaplana, un personatge que podria ser Peces-Barba sense ulleres i un jugador de futbol de la selecció espanyola que diria que és Raul Tamudo. De moment no he trobat on pugi veure el cartell complert amb prou definició per ampliar-lo i perdre les hores mirant-me els polítics pallassos, cada una de les 5040 imatges.

El bessó malvat

“Tan de bo hagués tingut un germà bessó malvat”, canta Stephin Merrit, “un de molt dolent, un bessó malvat que complís els meus desigs tal i com hagués fet jo si no fos bo i si hagués sabut per on començar”. Explica: “El meu bessó malvat robaria i mentiria, m’hagués enviat els nois més guapos que pensarien que jo sóc ell i els hagués pogut ferir i sortir-ne il•lès sense vergonya i sense culpa perquè la maldat seria cosa del meu germà”. Un bessó per fer la feina bruta li hagués estat molt útil, es lamenta el cantant en acabar la cançó. Es diu I wish I had an evil twin, està en el disc I dels Magnetic Fields.
En una de les històries de Coffee and Cigarettes de Jim Jarmush, apareixen dos bessons. Fan el paper dos dels germans de Spike Lee, Joie i Cinqué. Estàn en un bar de malamort a Memphis, Steve Buscemi n’és el cambrer. Al contrari que els bessons, Buscemi parla pels descosits. Els pregunta si són bessons i quin dels dos és el bessó malvat, que sempre n’hi ha un de malvat. Els pregunta si són forasters, si ja han anat a Graceland, la casa museu d’Elvis. No hi ha anat. Els pregunta: “Sabeu que Elvis Presley també tenia un germà bessó?” Jo mateix vaig explicar-ho aquí uns posts enrera. Però Buscemi té una teoria sobre Jesse Garon, el bessó mort: “Tothom pensa que el bessó va morir en el part, però la meva teoria és que la mare no volia pujar dues criatures. No esperava bessons i no s’hi va veure en cor. Se’n va desfer d’un. Jesse devia créixer a Arkansas o a Mississippi, o en algun lloc així. Sense saber que tenia un germà. Però un dia, per allà el 1968 o el 69, s’està mirant al mirall i diu “Ostia, m’assemblo molt a l’Elvis”. De manera que ve a Memphis i busca l’Elvis. L’Elvis el veu i diu: “Ei! Tu ets el meu germà. No m’ho puc creure!” “Com et va? Què fas? Què puc fer per tu?” I el seu germà li diu: “Bé, no ho sé. Potser seria maco de ser tu per una nit” I en un concert d’Elvis canta el seu germà. Volien provar si la gent se n’adonava i, renoi, ningú se’n va adonar! Aleshores l’Elvis va tenir una idea: “Estic cansat del món de la música, l’enviaré a ell de gira.” I va ser un gran error, perquè va ser el seu germà qui va començar a anar a Las Vegas, a posar-se aquells collarets enormes, els vestits blancs, les capes. L’Elvis no ho hagués fet. Va ser el seu germà qui es va posar com un bacó menjant aquells sandwitxos de plàtan fregit amb mantega de cacauet. “Ens hem de treure aquest paio de sobre. No pot ser més l’Elvis.” Així van començar a donar-li pastilles fins que van matar-lo.”
Però als bessons no els hi agrada l’Elvis, retreuen a Buscemi que Elvis robés les cançons a músics negres com Otis Blackwell o Junior Parker pagant-los quatre xavos per les seves cançons. Li retreuen que Elvis, tot i això, digués que els negres només eren bons per netejar-li les sabates. Buscemi, no pot creure el que li estan dient, i aleshores matisa: “No, no crec que el Rei fes res d’això, devia ser el seu bessó malvat”.

I wish I had an evil twin, The Magnetic Fields

Una sola nota

A L’home que en sabia massa, la pel•lícula que Hitchcok va filmar dues vegades, el 1934 i després al 1956, una part d’ambdós metratges es desenvolupa al Royal Albert Hall, la més famosa de les sales de concert londinenques. Els dolents dels dos films han previst d’assassinar un diplomàtic durant el transcurs d’una cantata. El moment pactat per cometre el crim és un moment durant la cantata en què els platerets hi participen, amb una sola nota. “La idea dels platerets” diu Hitchcock en la sèrie de converses que va mantenir amb Truffaut, “me la va inspirar un dibuix humorístic o més exactament una sèrie de dibuixos que ocupaven quatre pàgines d’una revista de la mena del Punch. Mostraven un home que es desperta, s’aixeca del llit, va a la cambra de bany, fa gàrgares, s’afaita, pren una dutxa, es vesteix, esmorza. Tot això en dibuixets separats. Després es posa el barret, l’abric, agafa un estoig petit de cuiro d’un instrument musical i surt al carrer. Puja a un autobús, arriba a la ciutat i després a l’Albert Hall. Passa per l’entrada dels artistes, es treu el barret, obre l’estoig i en treu una flauteta. Es runeix amb la resta de músics i amb ells va fins l’escenari. S’afinen els instruments i el nostre home s’asseu al seu lloc. Arriba el director de l’orquestra, dona la senyal i comença la gran simfonia. L’homenet esta allà assegut, espera, va girant els fulls. Finalment s’aixeca de la seva cadira, toca una nota amb la flauta: Blup. Després endreça l’instrument, deixa discretament l’orquestra, agafa el barret i l’abric, surt al carrer. És fosc. Puja a un autobús, arriba a casa, sopa, se’n va a l’habitació, fa gàrgares, es posa el pijama, s’allita i apaga el llum”.
A El ball de Natatxa, una història cultural russa, Orlando Figes, per explicar les maneres de l’aristocràcia petersburguesa de finals del segle 18 escriu: “ Els servents eren essencials pels palaus dels Sheremetev i el seu art. Dels dos-cents mil servents censats que la família posseïa, cada any en seleccionaven uns centenars per a formar-los com a artistes, arquitectes i escultors, fabricants de mobles, pintors decoratius, dauradors, gravadors, horticultors, tècnics teatrals, actors, cantants i músics. Bona part d’aquests servents eren enviats a l’estranger o a la cort perquè aprenguessin l’ofici. I en els casos en què faltava talent, es podien aconseguir grans coses a través de la quantitat. A Kuskovo hi havia una banda de músics de vent en la qual, per estalviar temps d’aprenentatge, es va ensenyar a cada músic a tocar una sola nota. El nombre d’intèrprets depenia del nombre de notes de cada melodia; la seva única habilitat consistia en tocar la nota adequada en el moment apropiat.”

La felicitat i l'avorriment a Rússia

Qualsevol família feliç, escriu Tolstoj al començament d’Anna Karenina, és igual. En canvi, cada família infeliç, ho és a la seva manera. Per això Tolstoj tria d’explicar les infelicitats de la família Oblonsky.
A la novel•la Un heroi del nostre temps, Mijail Lermontov presenta el narrador viatjant per terres caucàsiques. A causa de les inclemències del temps ha de fer parada en una cabana. També ha de fer-hi nit un altre carruatge on viatja un veterà de les guerres al Càucas. El narrador convida a beure Màxim Maxímitx, el veterà de guerra, amb l’esperança de fer passar el temps escoltant històries i omplir de passada algunes pàgines del seu quadern de viatge. Màxim Maxímitx li explica una història d’un oficial que va servir en el seu destacament, Grigori Alexàndorvitx Pechorin, que esdevindrà l’heroi o el protagonista de la novel•la.
La història que explica Màxim Maxímitx es basteix sobre dos triangles amorosos: el que conformen Bela, la filla preciosa d’un príncep de la zona, el propi Pechorin i Kàzbitx un bandit indomable i un altre triangle en el qual participa també Kàzbitx acompanyat de Azamat, el germà de Bela, i Karaguioz que és el cavall del bandoler. Kàzbitx i Pechorin desitgen Bela, Azamat donaria el què té i el què no té per l’excel•lent cavall de Kàzibtx. Azamat té, en algun sentit, a Bela, i Kàzbitx té Karaguioz. Pechorin, però, és l’heroi i és qui té l’enginy, ofereix a Azamat el cavall a canvi de Bela i enganya al bandit perquè descuidi el seu cavall perquè així Azamat pugui endur-se’l. D’aquesta manera Pechorin obté Bela, la preciosa caucasiana, però un cop la té a casa Bela no vol ni mirar-lo, s’enyora de casa seva, no parla, l’ha de tenir tancada. Però Pechorin insisteix: li compra regals, teles incomparables, li diu que l’estima. Bela diu a Pechorin que l’estimarà com una esclava però Pechorin vol que Bela l’estimi de tot cor, que no hagi d’estacar-la. Com que no hi ha manera Pechorin li fa saber: “Ja saps com t’estimo. Vaig decidir raptar-te pensant que, en coneixer-me millor m’estimaries. Però m’he equivocat. Adéu! Queda’t com a mestressa de tots els meus béns. Torna amb el teu pare si és això el que desitges, ets lliure. Me’n vaig. On? Què sé jo!” Però aleshores Bela el reté, li diu que se l’estima. L’amor triomfa.
En aquest moment el narrador interromp la història que està explicant Màxim Maxímitx per preguntar: “I la felicitat va durar molt?” I a aquesta pregunta Màxim Maxímitx contesta: “Sí. Ella va confessar que des del primer dia que havia vist Pechorin, somniava sovint en ell, que cap home abans l’havia impressionada tant. Efectivament” afegeix Maxímitx “van ser feliços.”
I aleshores, el narrador, que esperava que la història s’allargués exclama involuntàriament: “Quin avorriment!”

Una ampolla de rom

El secret de l’Unicorn i El tresor de Rackham el Roig són dues de les aventures de Tintin que va escriure i dibuixar Hergé, segurament de les més populars. L’Unicorn és el nom d’un vaixell el qual governava un avanpassat del capità Haddock. En unes reproduccions a escala troben el mapa d’un tresor, el tresor que del pirata Rackham, el Roig. Tintin, Haddock i el professor Tournasol, que apreix per primera vegada a les aventures, s’embarquen per anar a cercar-lo. Troben les restes de l’Unicorn però no hi troben el tresor. De les immersions, en les quals participen Tintin i Haddock, no en surten del tot amb les mans buides. El capità, alcohòlic incansable, troba en les vinyetes que he escanejat una ampolla de rom jamiacà que durant dos-cents cinquanta anys l’ha esperat al fons del mar. “Una pura meravella!”, exclama Haddock sense paraulotes en aquesta ocasió.
En una entrevista radiofònica en la qual es demanava a algunes celebritats cinquanta coses que volguéssin fer abans de morir. L’escriptor Georges Perec situa en la número 21, entre el desig d’anar al Museu del Prado i el de tenir temps per llegir a Henry James, el desig de “beure un rom trobat al fons del mar (com el capità Haddock a El tresor de Rackham el Roig)”.
Me’n vaig de vacances. M’enduc tres novel•les de Henry James i, si faig marrada, podré tornar al Museu del Prado. El rom, me l’hauré de prendre amb coca-cola.

Embarcar-se

Al inici de Moby Dick, Ismael, el narrador incontinent de la novel•la explica que li cal anar a mar i embarcar-se cada cop que nota que en la seva ànima és novembre humit i rúfol, “cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m’afegeixo al seguici de tots els funerals que topo”. Jo, com si almenys en una part de la meva ànima fos sempre novembre, tinc sempre a mà el cementiri de Spoon River, les seves dues-centes quaranta quatre làpides amb els seus dos-cents quaranta quatre epitafis. L’any 1915, Edgar Lee Masters va publicar aquest llibre estrany i meravellós, l’Antologia de Spoon River. El llibre recull els dos-cents quaranta quatre epitafis del cementiri d’un poble fictici. Els epitafis, en forma de poemes, posats en boca dels propis morts, són breus autobiografies o reflexions generals sobre la vida i la mort, autoretrats o explicacions de moments significatius de la vida dels difunts, confessions o al•legacions en defensa pròpia. El llibre es podria llegir com una novel•la coral, el retrat de la vida d’un poble i per tant de la vida de tots els pobles. “Jo sóc Minerva, la poetessa”, “Quantes vegades l’Ernest Hide i jo vam discutir sobre el lliure arbitri!”, “Jo volia ser jutge del Comtat”, “Vosaltres, els que teniu aspiracions, escolteu la història del desconegut”, o “Jo no agradava a la gent del poble”, són alguns dels primers versos transcrits a l’atzar. El llibre, per alguna raó que se m’escapa, no ha tingut al nostre país gaire difusió. No hi ha versió catalana i en espanyol no va haver-hi una edició completa fins el 1993. L’edició castellana és a Cátedra, en anglès el llibre es pot trobar a la xarxa, jo me he anat imprimint alguns dels poemes i els guardo retallats dintre el llibre i tinc així una rupestre versió bilingüe que em serveix per els dies que en la meva ànima és novembre i en lloc d’embarcar-me em poso a llegir làpides:
He estudiat moltes vegades,
Diu un dels epitafis
El marbre que m’han esculpit:
Un vaixell amb les veles recollides ancorat al port.
El cert és que no representa el meu destí
Sinó la meva vida.
L’amor se’m va oferir i en vaig fugir per por als desenganys;
Les penes van trucar a la porta, però tenia por;
L’ambició va cridar-me, però em van espantar els riscos.
Malgrat tot anhelava per donar sentit a la meva vida.
I ara sé que hem d’arriar les veles
I prendre els vents del destí
Allà on vulgui que ens dugui el vaixell.
Donar sentit a la vida, pot acabar en bogeria,
Però la vida sense sentit es la tortura
Del desassossec i el desig vague...
És un vaixell que es deleix pel mar però que li té por.

Jim Morrison no s'ha mort

Agafant la Ronda de Dalt de Barcelona per l’Avinguda de l’Hospital Militar m’he trobat que algú ha escrit en una paret: Jim Morison no ha mort. És a Mèxic. Busca’l. La pintada no és nova, vull dir que fa molts anys en aquesta mateixa zona, segurament no en aquesta mateixa paret, ja hi havia aquesta mateixa pintada. Va ser-hi durant molts anys. Jo m’hi fixava quan sortíem en cotxe de Barcelona amb els pares quan encara no hi havia rondes i jo no sabia que Jim Morrison era el cantant del grup de rock The Doors i que s’havia mort a París molt jove l’any 1977. Durant molts anys vaig llegir la pintada provant d’imaginar qui seria Jim Morrison. A mi em semblava que la informació del missatge i la invitació a buscar a Morrison no estava dirigit a una segona persona general i per tant també a mi sinó que era un missatge escrit a algú concret com una nota escrita i deixada al parabrises d’un cotxe o passada amb urgència per sota d'una porta. Jugava a imaginar aquell Jim Morrison que s’havia escapat de la mort a Barcelona i també a qui havia d’anar a buscar-lo. Pensava: l’ha de buscar a Mèxic per matar-lo i acabar una feina mal resolta a Barcelona? O bé qui ha de buscar-lo, ha d’anar a donar-li un cop de mà? I també: perquè no anava a buscar-lo i a ajudar-lo qui havia fet la pintada? Imaginava que potser l’autor de la pintada ja no es podia acostar a Jim Morrison sense que Morrison fugís en veure'l o sense que algú li seguís les passes per trobar el fugitiu i per tant tornés a posar en risc la vida de Jim Morrison. Però potser, també pensava, el missatge és en clau i el què vol dir només ho podrà resoldre la persona a la qual està dirigida.
Quan la pintada va desaparèixer jo ja sabia qui era Jim Morrison que a més s’havia convertit en un dels herois de la meva adolescència. Oliver Stone va fer-ne la biopic i em sabia moltes de les seves cançons de memòria. Les morts dels mites solien tenir versions alternatives, ni Elvis ni Marilyn havien mort tampoc, però jo vaig començar a pensar en la pintada en un altre sentit, com una mena d’invitació al viatge, a obrir les portes de la consciència, a trobar a Jim Morrison a través de l’àcid o través del peyote mexicà, a trobar a Jim Morrison viu dintre de nosaltres mateixos. Així, si en la infància, la novel•la que em fabricava veient aquella pintada era una novel•la negra, la història va transformar-se en una mena de relat beatnik, en un relat de la bohèmia drogaaddicta. Algú deu saber la història sencera d’aquella pintada, de la primera però també de la que he vist aquest matí. Segurament no és la primera vegada que algú torna a pintar-la i quan l’esborrin potser algú hi tornarà. Qui ha repetit però aquesta pintada, qui m’ha tornat a la memòria aquella que jo veia de menut, entenc que ja no vol celebrar o reivindicar Jim Morrison, sinó aquella vella pintada mateixa. Com si em digués: aquesta pintada no ha mort, ni el record dels que la vau veure, ni els records de les fantasies que va generar, busca-les i recorda-les.

Basat en fets reals (2a part)

Dan Kavanagh

En un comentari a aquest blog la Mireia senyalava com un dels seus Somerbys favorits, un altre, les novel•les que Julian Barnes va publicar els anys vuitanta darrera el nom de Dan Kavanagh. Són quatre novel•les policíaques que protagonitza Duffy, un detectiu bisexual. Kavanagh és el cognom de la dona de Julian Barnes, la Pat Kavanagh, una agent literària. Durant anys Pat Kavanagh va ser l’agent de l’escriptor Martin Amis. En aquells anys Barnes i Amis eren dues de les cares més populars de la nova narrativa britànica i a més eren amics. Però van barallar-se. Van barallar-se perquè Amis va canviar d’agent literària o bé Amis va canviar d’agent perquè s’havien barallat. Després de l’enfrontament Amis va publicar una novel•la, La informació, organitzada al voltant de la rivalitat malaltissa entre dos escriptors. La novel•la és mordaç i és sòrdida, com són totes les novel•les de Martin Amis. Després de publicar La informació, Amis va publicar Tren de nit, una novel•la curta que protagonitza una detectiu d’homicidis, Mike Hoolihan, amb nom d’home i amb maneres i amb veu d’home, però sexualment atreta per els homes, amb mala sort, però. Encara que la novel•la és ambigua pel què fa al sexe de Mike Hoolihan, o potser només ho és el meu record de la novel•la, i que podria ser que la policia de Tren de nit fos una dona atrapada en el nom i en el cos d’un home, no crec que per això Amis penses en el cas real de Barnes, no Julian, sinó el cas de Phillip primer i Philecia Barnes després, una poli de Cincinatti que va ser expulsada del servei un cop es va sotmetre a una operació de canvi de sexe i que va portar el cas als tribunals que van obligar a indemnitzar-la i a readmetre-la.

Philecia Barnes

En qualsevol cas, perquè una cosa porta a l’altre, la idea dels policies i la transexualitat m’ha dut ha pensar en una pel•lícula, aquesta sí que basada en fets reals, de Sidney Lumet. La peli es diu Dog Day Afternoon, Tarda de gossos, i s’hi explica el cas d’un atracament que es va embolicar de mala manera una tarda d’agost de 1972 a Brooklyn. John Wojtowicz, Al Pacino a la pel•lícula, va entrar en una oficina del Chase Manhatan Bank amb dos homes amb intenció de robar-lo, van trobar-hi pocs diners, no gaire més de 1.000 dòlars, la policia a més va acudir al lloc molt de pressa i els atracadors van prendre 8 hostatges. La cosa va allargar-se durant quatre hores. John Wojtowicz estava desesperat, tres dies enrera havia sigut l’aniversari del seu amant Ernest Aron i ell no havia pogut fer-li el regal que volia, l'amant era al hospital, havia provat de suicidar-se. Ernest Aron era una dona atrapada en el cos d’un home però l’operació de canvi de sexe costava molts cèntims, un atracamet podria arreglar-ho. En la pel•lícula quan Al Pacino negocia amb la policia, l’atracador demana una avioneta per fugir amb els diners, els companys i amb Ernest Aron “la seva dona” que és fora del banc en barnús i amb la policia. En l’estira i arronsa només aconsegueix una limusina per anar a l’aeroport J.F.K però no aconsegueix d’arribar-hi. La pel•lícula acaba malament però la història real va continuar més enllà dels rotlles de cel•luloide. John Wojtowicz va ser condemnat a presó però va vendre els drets de la seva història per fer-ne la pel•lícula i amb aquells calers Ernest Aron va poder operar-se i esdevenir Liz Eden.

Liz Eden

L’any passat un director holandès va fer un documental estirant el fil d’aquesta història. Va parlar amb els policies, amb els hostatges, amb Sidney Lumet i amb John Wojtowicz. Liz Eden es va morir de SIDA l’any 87. El documental prova d’explicar què va passar aquella tarda de gossos, com van explicar-ho Sidney Lumet i Frank Pearson, el guionista, com va afectar als protagonistes de l’atracament la repercussió mediàtica de la seva història. Sembla que Wojtowicz confonia alguns aspectes reals de l’atracament amb la recreació cinematogràfica. La ficció va mesclar-se amb els fets
reals. Walter Stockman, el director del documental, diu al començament del film que pretén tornar la història a aquells als quals pertany, que és estrany com funciona la ment que quan ell va veure les primeres fotografies reals de l’atracament i de l’atracador, va pensar en Al Pacino, però que Al Pacino no havia robat cap banc. El documental es diu Based on a true story o sigui Basat en fets reals.