Pesar

És el 13è poema dels del Llibre dels minuts de Gemma Gorga. El llibre en conté seixanta, seixanta petits poemes en prosa. Aquest comença dient:

“Pesaven el cos uns minuts abans de morir. Pesaven el mateix cos uns minuts després de morir. Una simple sostracció matemàtica els havia d’indicar el pes de l’anima.”

Gemma Gorga es refereix als experiments que a començaments del segle 20 va fer el Doctor Duncan MacDougall per determinar el pes de l’ànima, uns experiments que van donar el títol a aquella pel·lícula de González Iñárritu que es va dir 21 grams. El poema, potser per això o potser és per casualitat, és a la 21a pàgina del llibre. El Dr. MacDougall, segons llegeixo a Snopes (el millor dels llocs web dedicat a les llegendes urbanes), va muntar un llit sobre unes balances molt precises, capaçes de mesurar diferencies d’un gram i va allitar-hi, successivament, sis malalts en estat terminal (quatre tuberculosos, un diabètic i un altre del qual no es determina la malaltia). Segons el relat que el propi Dr. MacDougall va fer-ne per l’American Medicine l’any 1907: “(El pacient) perdia pes lentament, a una mitjana d’una unça per hora a causa de l’evaporació de la humitat en la respiració i de l’evaporació de la suor. Durant tres hores i quaranta minuts vaig estar amb els ulls posats a la balança per assegurar l’èxit de l’experiment. Aleshores al final de les 3 hores i 40 minuts el pacient va expirar i de cop, coincidint amb la mort la biga de la balança es va desequilibrar i va picar a la barra limitadora. La pèrdua la vam fixar en tres quarts d’unça”.
Tres quarts d’unça són els 21 grams.
Dels altres cinc pacients, però, no va poder fixar-ne tan bé la pèrdua. El segon i el tercer van tenir una pèrdua de mitja unça en el moment del traspàs (14 grams), més una pèrdua addicional d’una unça sencera al cap d’una estona. Pel quart va ajustar malament la balança i els resultats per tant no van ser bons i el cinquè pacient va perdre una mica més de mitja unça en el moment de la mort però tot seguit va recuperar-la. El sisè va fer-ne massa via, a morir, se’ls va escapar just quan el van estirar al llit i començaven a equilibrar la balança. Després el Dr. MacDougall va fer el mateix experiment amb gossos, amb 16 gossos moribunds, i va determinar que els gossos, que no tenen ànima, no patien cap pèrdua de pes en morir.

A la pel·lícula Smoke, de Wayne Wang i Paul Auster, s’explica un experiment semblant, també històric. Si Gemma Gorga l’hagués utilitzat per un seu poema, posem que el poema començaria així:
“Pesaven el cigar abans de fumar-se’l. Pesaven la burilla del cigar i la cendra que havia produït després de fumar-se’l. Una simple sostracció matemàtica els havia d’indicar el pes del fum.”

A la pel·lícula, Paul Benjamin respon a Tommy que s’ha queixat a Paul de la impossibilitat de pesar el fum. Paul acaba d’explicar-li la jugesca que Sir Walter Raleigh, l’introductor del tabac a Anglaterra, va fer amb la Reina Elisabet, segons la qual Raleigh es declarava capaç de pesar el fum. “`Però això seria com pesar aire!” protesta Tommy a Paul. A la qual cosa Paul respon: “Reconec que és molt estrany, és casi com pesar l’ànima d’algú. Però Sir Walter era un paio molt hàbil.” I aleshores explica com s’ho fa per pesar el fum i per guanyar l’aposta pesant el cigar abans i després de mort, per dir-ho d’alguna manera.

El poema número 13 de la Gemma Gorga, segueix. Després dels versos que he copiat a l’inici del post, diu:

“Hi penso, ara, mentre sostinc el llibre nou entre els mans, les paraules encara untoses com les plomes d’un ocell nascut de poc. I em pregunto si, un cop llegit, també pesarà menys. Com un cos quan perd l’ànima.”

Quan he llegit el poema, jo estava a la cuina, fumant, acabava de començar el llibre encara untós, i m'ha estat fàcil deixar un moment de llegir i posar el llibre sobre una balança. 110 grams, gairebé 4 unces, 5 ànimes i una mica més. Després havent llegit el poema 60, quan he acabat el llibre, he pogut tornar a pesar-lo, preguntant-me també, com la poeta, si pesaria menys. L'he pesat i el pes era el mateix, 110 grams, no havia canviat igual com el pes del cos dels gossos abans i després de morir. La veritat és que en cap cas esperava que el pes hagués variat, la qual cosa, per altra banda no empitjora gens aquest poema.

Suicidis exemplars

Del Llibre dels conillets suicides d'Andy Riley.
L'ha publicat en castellà Astiberri

Sandow Birk

L’artista californià Sandow Birk està preparant, segons l’L.A. Weekly, una sèrie de 15 xilografies basades en la sèrie de gravats Les misèries de la guerra de l’artista francès Jacques Callot (c. 1592 - 1635) en els quals es va inspirar Francisco de Goya per la seva sèrie d’aiguaforts Els desastres de la guerra. La sèrie de Brik s’anomenarà Les depravacions de la guerra i per acompanyar l’exposició que s’inaugurarà la tardor a San Francisco, ha preparat també algunes pintures, com aquesta, fantàstica, L’alliberament de Bagdad. Una pintura (la veureu millor si hi cliqueu a sobre) que segons l’artista parla: “d’allò que ens van dir que passaria: jovials i alegres iraquians donant la benvinguda a les tropes americanes que els havien alliberat dels grillons de l’opressió.”

Sandow Birk, llegeixo a la seva pàgina web, va créixer a les platges de Califòrnia. Viu i treballa a Los Angeles. Entre la seva obra hi ha una sèrie de paisatges idíl•lics de presons americanes, una recreació i una reescriptura de la Divina Comèdia de Dante transposada als EUA d’avui, o aquests petits gravats, que van aparèixer en un llibre, sota el títol Primeres causes de mort a Amèrica, amb un irònic (o potser no) epigrama d’Octavio Paz: “Diguem com t’has mort i et diré com ets”, els gravats que segueixen són: Atac de cor i Acident:





Després, entre les obres que recull la web, destaquen algunes recreacions de quadres clàssics.
La Mort de Marat de David, és La Mort de Manuel:





La rendició de Breda de Velázquez, és La rendició de O.J. Simpson:





I Chatterton de Henry Wallis del qual vaig parlar aquí, és Kurt Cobain:






I encara una altre pintura de Sandow Birk, que a mi m’ha semblat fabulosa, és aquesta natura morta titulada Mitjana americana i, entre parèntesi, 34 donuts, 17 pastilles de sabó i 1 llibre per any.

El futoblista, el periodista, la realitat i la ficció

“¿I si en Romario avui tampoc aconseguís marcar? ¿I si tampoc aconseguis marcar en el partit següent?” S’ho pregunta avui dimecres el Quim Monzó en un article a La Vanguardia, que es diu El futbolista errant. Dilluns Subal de La segona Perifèria, es preguntava en un post (premiat amb el V Premi Espectacular de l'Assumpte) pel periodista errant de TVC, Lluís Canut, que ha anat a Brasil a cobrir l’esdeveniment, du allà un parell de setmanes esperant que el futbolista marqui el seu gol mil. “M'agradaria”, va escriure Subal, “tenir temps per imaginar el viatge al fons de la nit del periodista que espera el gol. Tindria, si tingués temps, el germen d'un relat, tal vegada el germen d'una novel·la.” Perquè el gol no arribaria mai. Subal fabula: “El periodista, amb la mirada perduda i ignorant ja de les raons que el portaren a Brasil, s'oblida d'ell mateix i de tornar. Ara mateix va descalç per les faveles, empunyant una ampolla buida de cachaça, oblidant pàtries, lligams i records. No recorda tan sols qui és Romario.”
Monzó es fixa tan sols en la situació del futbolista que espera el gol que, com els bàrbars o els tàrtars, tampoc no arriba mai i també considera que: “Podria ser un bon conte”. “Romario es convertiria així”, escriu, “en un personatge de dimensions literàries: un futbolista que, després d’una carrera esplèndida, es veu condemnat a vagar de camp en camp en busca del gol mil, el gol que –tal i com va prometre- li permetria de retirar-se. Però el gol mil no arriba i el patiment s’allarga mes rera mes, temporada rera temporada. Romario envelleix però no es mor mai, i arriba un punt en què viu tant i tant –i amb tantes ganes d’acabar ja d’una vegada- que l’inassolible gol mil ja no se l’imagina com la porta que li obriria el camí a la jubilació, sinó a la mort i a la pau.”
Però el gol arribarà: “La realitat mai no supera la ficció” ens recorda Monzó al final de l’article, carregant contra el cliché “i, com que vivim en la realitat, més tard o més aviat (potser avui mateix), Romario marcarà el seu gol mil.” I afegeix: “Llàstima”. Per tant Lluís Canut tornarà a Barcelona, i per tant ningú “el trobarà estès en alguna cantonada dels suburbis, amb un tret al cap”.