Una sola nota

A L’home que en sabia massa, la pel•lícula que Hitchcok va filmar dues vegades, el 1934 i després al 1956, una part d’ambdós metratges es desenvolupa al Royal Albert Hall, la més famosa de les sales de concert londinenques. Els dolents dels dos films han previst d’assassinar un diplomàtic durant el transcurs d’una cantata. El moment pactat per cometre el crim és un moment durant la cantata en què els platerets hi participen, amb una sola nota. “La idea dels platerets” diu Hitchcock en la sèrie de converses que va mantenir amb Truffaut, “me la va inspirar un dibuix humorístic o més exactament una sèrie de dibuixos que ocupaven quatre pàgines d’una revista de la mena del Punch. Mostraven un home que es desperta, s’aixeca del llit, va a la cambra de bany, fa gàrgares, s’afaita, pren una dutxa, es vesteix, esmorza. Tot això en dibuixets separats. Després es posa el barret, l’abric, agafa un estoig petit de cuiro d’un instrument musical i surt al carrer. Puja a un autobús, arriba a la ciutat i després a l’Albert Hall. Passa per l’entrada dels artistes, es treu el barret, obre l’estoig i en treu una flauteta. Es runeix amb la resta de músics i amb ells va fins l’escenari. S’afinen els instruments i el nostre home s’asseu al seu lloc. Arriba el director de l’orquestra, dona la senyal i comença la gran simfonia. L’homenet esta allà assegut, espera, va girant els fulls. Finalment s’aixeca de la seva cadira, toca una nota amb la flauta: Blup. Després endreça l’instrument, deixa discretament l’orquestra, agafa el barret i l’abric, surt al carrer. És fosc. Puja a un autobús, arriba a casa, sopa, se’n va a l’habitació, fa gàrgares, es posa el pijama, s’allita i apaga el llum”.
A El ball de Natatxa, una història cultural russa, Orlando Figes, per explicar les maneres de l’aristocràcia petersburguesa de finals del segle 18 escriu: “ Els servents eren essencials pels palaus dels Sheremetev i el seu art. Dels dos-cents mil servents censats que la família posseïa, cada any en seleccionaven uns centenars per a formar-los com a artistes, arquitectes i escultors, fabricants de mobles, pintors decoratius, dauradors, gravadors, horticultors, tècnics teatrals, actors, cantants i músics. Bona part d’aquests servents eren enviats a l’estranger o a la cort perquè aprenguessin l’ofici. I en els casos en què faltava talent, es podien aconseguir grans coses a través de la quantitat. A Kuskovo hi havia una banda de músics de vent en la qual, per estalviar temps d’aprenentatge, es va ensenyar a cada músic a tocar una sola nota. El nombre d’intèrprets depenia del nombre de notes de cada melodia; la seva única habilitat consistia en tocar la nota adequada en el moment apropiat.”