Un mico amb la bragueta oberta

Qui s’inventa els acudits? L’escriptor Isaac Asimov a banda de dedicar-se a la ciència-ficció i a la divulgació científica va consagrar-se també a la recopilació d’acudits i d’anècdotes. Potser ho deia de broma, però el fet que els mateixos acudits o acudits gairebé idèntics es repetissin en llocs geogràfics i temporals tan dispars va dur-lo a proposar la hipòtesi que els acudits els inventava i els posava en marxa una intel•ligència extraterrestre. Javier Cercas va ocupar-se dels inventors d’acudits en un article, eren dos homes que es dedicaven exclusivament a això en un bar d’una carretera de la província de Jaén, si ara no ho recordo malament. En un post anterior ja vaig parlar de The Aristocrats, un documental que repassa un sol acudit, la seva història, la seva gènesi, les seves variacions. L’acudit dels aristòcrates s’explica un centenar de vegades. Een tota la pel•lícula només s’hi explica un altre acudit, l’expliquen entre Robin Williams i un altre humorista que no conec. L’acudit diu així:
“Busquen un pianista en un bar molt exclusiu. S’hi presenta un tipus. El propietari l’adverteix: “Aquest és un local mooolt exclusiu. Busquem algú que toqui tota mena de música. Però sobretot que tingui classe”. El pianista diu: “Puc fer el què calgui”. I es posa a tocar. Toca una cançó preciosa. El propietari mai no ha sentit res igual: “És bellíssima, no l’havia escoltat mai”. “L’he escrit jo mateix”, diu el pianista. “I com es diu?”. “Es diu El meu gos m’estava donant pel cul mentre el meu gat em llepava els collons”. “Però això és horrible! No té altres cançons”, diu el propietari. “Tinc una cosa meravellosa per a vostè” respon el pianista, i es posa a tocar una melodia amb un toc de jazz, fantàstica, i el propietari diu: “Genial! Què era això?”. “L’he escrit jo mateix. Es diu: Em vaig menjar el tampó ensangonat de la teva germana”. “Ei!” s'exclama el propietari, “això és un lloc amb classe, molt exclusiu. Ja n’hi ha prou! Les teves cançons són realment bones. Vull contractar-te però... saps què farem...: tu toca pels meus clients però mai, he dit mai, els diguis el nom de les teves cançons”. Així doncs, contracten el pianista. La nit en què comença a treballar la gent es torna boja perquè les cançons són maquíssimes, veritablement precioses i emocionants. Després d’una hora de concert el pianista diu: “Fem una pausa. Necessito anar a l’excusat”. El pianista va al lavabo i quan en torna resulta que s’ha oblidat de pujar-se la bragueta. Aleshores un client s’acosta al piano i li diu: “Disculpi..., sap..., té la bragueta baixada i li penja l’aparatu”. I el pianista contesta: “Que si la sé? Vaig escriure-la jo mateix!!!””
Fa uns dies navegant per acudit.net, vaig veure que hi havien recopilat alguns dels acudits del genial Eugeni. Entre els acudits recollits hi havia el que segueix:
“Saben aquell que és un paio que entra en un bar i demana un whisky. Total que el paio es despista i quan se n’adona veu que hi ha un mico que ha posat el collons a refrescr dintre del seu got de whisky. El paio, mosquejat, pregunta al barman: “Escolti... Aquest mico és teu? Sap perquè ha posat els collons dintre el meu whisky?”. “No sé...” diu el barman “Mira, el mico és del pianista, potser millor que li ho preguntis a ell.” El paio es dirigeix al pianista que està tocant al bar i li pregunta: “Escolti... Vostè sap perquè el mico ha posat els collons a refrescar dintre el meu got de whisky?” I el pianista contesta: “Doncs mira, aquesta no la sé, però si me la taral•leja....”
No sé qui va inventar aquests acudits. Tampoc tinc clar que els hagin inventat a Jaén o en un platet volador. De fet, no tinc clar, tampoc, si són dos acudits o si és un de sol.