La gran pedra negra

Llegeixo l’última novel•la de l’Imma Monsó, Un home de paraula. En aquesta novel•la, que ella diu que no voldria haver escrit, explica la mort del seu company, el Cometa com l’anomena al llibre, com es van conèixer i com el va perdre sobtadament a causa d’un atac de cor una nit de tardor, un divendres de l’any 2003. És una novel•la sobre l’amor, el dol i la mort, a la pàgina 96 llegeixo: “Heu tingut mai la sensació que tot el què us envolta és un decorat, un paisatge impostor, un escenari idèntic al de sempre però absolutament estrany i mai vist?” L’Imma Monsó torna, quan ens fa aquesta pregunta, al poble on ha viscut amb el Cometa dies després de la mort. Diu: “Jo tenia por de veure el poble sense ell. Però això no passa, perquè no és el mateix poble.” I després: “M’enganya de la pitjor manera: disfressant-se del poble que era.” I més endavant: “El que fa el poble tan inhòspit és la indiferència, és a dir, precisament el fet que no hagi canviat res.” “La gent camina com si res.”

Els indis piaroa són una tribu amazònica, probablement desapareguda. L’any 1956 un italià, Giorgio Costanzo, en el curs d’una expedició, va quedar fascinat per la poesia d’aquest poble i en va editar unes traduccions a Itàlia. Claudio Magris en reprodueix alguns versos a Utopía y desencanto, una col•lecció d’articles editada per Anagrama. Diuen els piaroa:
La petita hamaca
està buida..., en silènci.
Mira la lluna alta sobre els arbres.
L’aigua del riu corre cap els ràpids.
Les fulles caminen amb el vent.
Tota la selva es mou.
També la teva canoa
es bressola al riu.
Només tu estàs immòbil
sota la gran Pedra negra.
I jo que em pensava que totes les coses
vivien només per a tu.

Està clar que el poeta, o potser els diversos poetes, com diu Magris, que conflueixen en un sol cant, han tingut la sensació a la que Imma Monsó apel•la, la sensació d’estar envoltats per un decorat, per un paisatge impostor, després de la mort d’un ésser estimat. És un fill en el poema piaroa, és l’Amor Absolut en la novel•la i en la vida de la Monsó, i tots dos coincideixen en la perplexitat davant la indiferència del món que ha sobreviscut al mort. “La cruel infidelitat de qualsevol sobreviure”, escriu Magris.

Veritats, mentides, falòrnies, en la mort de Brian Jones (2a part i ja està)

A Hartfield, al comptat de Sussex, a una seixantena de quilòmetres al sud de Londres, hi ha la granja de Cotchford. A començaments del segle 20 va servir de residència estival per la família d’A. A. Milne. Va ser en aquesta casa on l’escriptor A. A. Milne va inventar les histories pel seu fill Christopher Robin i el seu ós de pelfa, el famós Winnie the Pooh. L’any 1968 Brian Jones va comprar aquesta casa i va instal•lar-s’hi. Va deixar així Londres, la ciutat on havia viscut fins aleshores. Els darrers temps no havíen sigut bons per Brian Jones: havia perdut la xicota, havia tingut diversos judicis per possessió de droga, no s’entenia musicalment amb els companys de grup. La resta de Stones a més començaven a tenir problemes de diners i volien sortir de gira, marxar a Amèrica. Brian Jones no s’hi veia amb cor. En canvi va marxar al Marroc. Amb un ingenier de sò i amb la noia amb qui anava aleshores. Volia que Brion Gysin, un artista beatnik amic de Paul Bowles, que vivia a Tànger l’acompanyés a les muntanyes del Riff per gravar a músics marroquins. Va ser el seu últim projecte músical perquè en el disc que es van posar a gravar els Rollig Stones deprés del Beggars Banquet, el Let it Bleed, Brian Jones només va participar en un parell de temes posant en un l’harmònica i en l’altre una de les percussions marroquines que ara l’obsedien. No es presentava mai al l’estudi, s’havia instal•lat definitivament a la granja de Cotchford on havia començat a fer obres. El paleta que li feia les obres, Frank Thorogood, s’havia posat a viure també a la casa amb la Janet, la xicota del paleta. També vivia a la casa la nova xicota sueca de Brain Jones, l’Anna Wohlin. A Brian li provava la vida lluny de la ciutat. Els seus pares van anar a veure’l. Mentrestant els Stones seguien gravant el disc i començaven a sospesar la possibilitat de expulsar Brian del grup. L’havien de tractar amb cotó fluix, els impedia sortir de gira, i a més Brian estava provant de muntar alguna cosa amb d'altres músics. El més de juny de 1969 Keith Richards i Mick Jagger van decidir fotre’l al carrer. El 9 de juny, Richards i Jagger van anar a visitar-lo a la granja per dir-li que ja no estava a la banda. Van quedar que de cara a la premsa seria Brian qui diria que abandonava el grup, per desavinencies musicals. I així es van escolar els dies fins la nit del 2 de juliol en què Brian va aparèixer mort a la piscina de Cotchford.

La nit de la mort de Brian Jones eren quatre a la casa. El Thorogood i la Janet, Brian Jones i Anna Wohlin. Van sopar, van veure vi, un Blue Nun, segons el record de Anna. S’estaven banyant a la piscina i aleshores va sonar el telèfon. Va agafar-lo la Janet. Era per l’Anna. L’Anna va entrar a la casa i es va posar a parlar per telèfon i aleshores va sentir que el paleta i la Janet cridaven. Quan va sortir de la casa va veure Brian al fons de la piscina. Frank Thorogood va avisar Tom Keylock per avisar de l’accident. Tom Keylock era un home del backstage dels Stones. Ell l'havia posat en contacte amb Brian. Va ser Keylock qui es va encarregar de fer -hi anar la policia i qui va trucar els altres Stones. La mort de Brian va ser portada, lendemà, a tots els diaris. Segons el forense la mort havia sigut per ofegament, però gairebé ningú va donar per bona aquella versió. “No cola”, van dir molts tal i com Subal em va deixar en un dels comentaris a aquest blog.

És possible que morir ofegat en una piscina, sigui poca cosa. Brian Jones tenia 27 anys en morir. Com Janis Joplin, com el seu amic Jimmy Hendrix, com Jim Morrisson, que va escriure una oda a la mort de Brian Jones des de Los Angeles, com Ron Pigpen McKernan, el teclista dels Greateful Death, i com Kurt Cobain. Ell va ser el primer d’aquest grup dels rockers morts als 27. O potser podríem comptar el bluesman Robert Johnson que també va morir amb 27 anys, l’any 1938 a les ribes del Mississipi enverinat pel marit de la seva amant. “Era un nedador excel•lent”, va dir Keith Richards després de la mort, “però tampoc era de la mena de persones que t’imagines amb 70 anys”. El cas és que he estat rastrejant internet mirant de trobar la veritat o almenys alguna teoria que millori la mort a la piscina i he trobat una cosa que no explica gaire res, sobre la mort de Brian Jones, però que potser il•lumina alguna altre cosa.

Després de la mort de Brian Jones, Tom Keylock es va encarregar de tot. Anna Wohlin va marxar a Suècia, Janet i Frank Thorogood van abandonar la granja. La colla de manobres que treballaven per Thorogood si que van tornar-hi, hi van celebrar un aquelarre, van endur-se el què van voler, van emborratxar-se, van calar-hi foc. Els Rolling Stones van actuar a Hyde Park, Mick Jagger va recitar uns versos de l’Adonais de Percy B. Shelley, I weep for Adonais, he is dead!, l’elegia que Shelley va dedicar a la mort del poeta Keats, que va morir als 27 anys de la seva concepció però als 26 del seu naixement. Tot seguit la banda es va posar a tocar un tema de Johnny Winter i Tom Keylock, des de darrera l’escenari va deixar anar 2.000 papallones blanques, bona part d’elles moribunes i asfixiades. Era el 5 de juliol de 1969.

L’abril de 1994 , Frank Thorogood, el paleta, moria de càncer en un hospital anglès. Tom Keylock va acompanyar-lo fins l’últim moment i, segons diu Keylock, les últimes paraules del paleta van ser per confessar que ell havia ofegat Brian Jones, que ell l’havia matat. M’agrada molt que les coses vagin així però aquí hi ha diverses possiblitats. Pot ser que, efectivament, Thorogood matés Brian Jones, però pot ser també que la confessió sigui una invenció i per tant una mentida de Keylock, també pot ser que la cosa sigui una mentida de Thorogood o un deliri de Thorogood. No ho sé. Després de la confessió del paleta, la xicota sueca Anna Wohlin va publicar un llibre, The murder of Brian Jones, on confirmava l’homicidi de Thorogood. Brian Jones i el paleta s’havien discutit per calés, ella no havia vist l’assassinat perquè era al telèfon però havia sentit la discussió i mai havia cregut que Brian Jones s’ofegués tot sol. Del llibre de Wohlin se’n va fer una pel•lícula l’any passat a la que van posar el títol de Stoned.

A començaments d’aquest més, pel voltant del dia de tots sants, Javier Cercas recordava en un article al dominical de El País, uns versos de Salvador Oliva en el quals diu que els morts “els nostres morts, sempre insistint, aferrant-se a la vida”, seguia Cercas recordant la “tossuda vocació de viure que anima els morts, que s’aferren a nosaltres per no morir del tot”. Il•luminat per la llum d’aquests versos, prefereixo imaginar Thorogood mentint. Em semble menys líric imaginar Keylock o Anna Wohlin mentint, encolomant un mort per diners, i no em sembla malament la mort poc glamurosa i desafortunada de Brian Jones. En qualsevol cas em sembla molt millor imaginar Frank Thorogood moribund inventant-se la confessió de l’assassinat per aferrar-se a la vida, per ser recordat i no morir del tot. He trobat una fotografia de Thorogood. És aquesta:

Dia d'acció de gràcies

Gracias quiero dar al divino laberinto de los efectos y de las causas,
Senyor moltes gràcies pel whisky de malta,
por la diversidad de las criaturas que forman este singular universo,
pel video d’Hatari!,
por la razón, que no cesará de soñar con un plano del laberinto,
per les sabates de Church’s,
por el rostro de Elena y la perseverancia de Ulises,
per l’or madur dels capaltards,
por el amor, que nos deja ver a los otros como los ve la divinidad,
per la gràcia, tan perfecte, de la Deborah Kerr,
por el firme diamante y el agua suelta.

Gàcies pels amics que tenen iot,
por el álgebra, palacio de precisos cristales,
pel tallaungles,
por las místicas monedas de Ángel Silesio,
pel Dry Martini,
por Schopenhauer, que acaso descifró el universo,
pel jardí de la vil•la Mèdici pintat per Velàzquez
por el fulgor del fuego, que ningún ser humano puede mirar sin un asombro antiguo.

Gràcies bon Déu, per la gratitud,
por la caoba, el cedro y el sándalo, por el pan y la sal,
pels elàstics,
por el misterio de la rosa, que prodiga color y que no lo ve,
per les grans odes,
por ciertas vísperas y días de 1955,
per ls galetes d’Inca,
por los duros troperos que en la llanura arrean los animales y el alba,
pel sentit comú,
por la mañana en Montevideo,
per les bones enciclopèdies,
por el arte de la amistad,
pels atles,
por el último día de Sócrates,
per l’invent de la meritocràcia,
por las palabras que en un crepúsculo se dijeron de una cruz a otra cruz,
per la veu d’algú que canta Stromy Weather,
por aquel sueño del Islam que abarcó mil noches y una noche.

Gràcies a Déu sien dades
por aquel otro sueño del infierno, de la torre del fuego que purifica y de las esferas gloriosas,
per la saviesa del Doctor Johnson,
por Swedenborg, que conversaba con los ángeles en las calles de Londres,
pel Tranquimazin 0.50,
por los ríos secretos e inmemoriales que convergen en mí,
pels avions confortables,
por el idioma que, hace siglos, hablé en Nortumbria,
pel xip,
por la espada y el arpa de los sajones,
per les garotes,
por el mar, que es un desierto resplandeciente y una cifra de cosas que no sabemos y un epitafio de los vikings,
per la Bíblia,
por la música verbal de Inglaterra,
pel somriure exel•lent de les dones
por la música verbal de Alemania.

Senyor Gràcies, per atorgar-nos sentit del rídicul,
por el oro, que relumbra en los versos,
per tanta paciència
por el épico invierno,
por el nombre de un libro que no he leído: Gesta Dei per Francos,
por Verlaine, inocente como los pájaros,
por el prisma de cristal y la pesa de bronce,
por las rayas del tigre,
por las altas torres de San Francisco y de la isla de Manhattan,
por la mañana en Texas,
por aquel sevillano que redactó la Epístola Moral y cuyo nombre, como él hubiera preferido, ignoramos,
por Séneca y Lucano, de Córdoba, que antes del español escribieron toda la literatura española,
por el geométrico y bizarro ajedrez,
por la tortuga de Zenón y el mapa de Royce,
por el olor medicinal de los eucaliptos,
por el lenguaje, que puede simular sabiduria,
por el olvido, que anula o modifica el pasado,
por la costumbre, que nos repite y nos confirma como un espejo,
por la mañana, que nos depara la ilusión de un principio,
por la noche, su tiniebla y su astronomía,
por el valor y la felicidad de los otros,
por la patria, sentida en los jazmines, o en una vieja espada,
por Whitman y Francisco de Asís, que ya escribieron el poema,
por el hecho de que el poema es inagotable y se confunde con la suma de las criaturas y no llegará jamás al último verso y varía según los hombres,
por Francis Haslam, que pidió perdón a sus hijos por morir tan despacio,
por los minutos que preceden al sueño,
por el sueño y la muerte, esos dos tesoros ocultos,
por los íntimos dones que no enumero,
por la música, misteriosa forma del tiempo.
I per amagar-te rere d’un núvol esponjós
cada vegada que oblidem la teva llei
i gosam fer literatura.

Gràcies a Jorge Luis Borges per la majoria de versos senars,
i gràcies a Valentí Puig per bona part dels parells.

Veritats, mentides, falòrnies, en la mort de Brian Jones (1a part)

Al senyor Subal, en un comentari a aquest blog, li sembla que allò de la piscina i el Brian Jones, el guitarrista dels Rolling Stones, no cola.

Hi ha una pel•lícula de Jean-Luc Godard, One plus one, on apareixen, és la primera escena, Mick Jagger i Brian Jones tocant la guitarra. Són als Olympic Studio, de Londres. És el més de juny de 1968. Un any abans de la mort de Brian. Mick Jagger està ensenyant-li una cançó nova. Aleshores la cançó es diu Call me Lucifer, després serà Sympathy for the devil. La pel•lícula de Godard recull tot el procés d’enregistrament d'aquesta cançó ara tant cèlebre salpebrat de discursos de les Panteres negres i d’una tal Eva Democràcia i d'una estrafolària lectura del Mien Kampf. Els Rolling estan gravant Beggars Banquet: l’últim disc on la participació de Brian Jones és significativa. A Let it Bleed, el disc de 1969, Brian Jones només apareix anecdòticament com a responsable d’algunes percussions. Percussions marroquines. L’any 67 els Rolling Stones havíen estat a Marrakech. Si els Beatles van trobar inspiració en l'India, els sitars i les tables; els Stones van trobar-la al Marroc, en les lires, els tebels o les tarijes. Brian havia anat a Marroc amb la Anita Pallenberg, la seva xicota. Però va ser a Marrakech on Keith Richard la hi va prendre o on Brian la va perdre. Això va enfrontar els dos guitarristes. A la pel•lícula de Godard, tret de l’escena que comparteix amb Mick Jagger, i en algun altre moment en què demana una cigarreta o un encenedror a Keith Richards, es veu sempre Brian Jones en un racó de l’estudi, tot sol. Brian Jones encara vivia, durant la filmació de la peli, a Londres, en un pis sense piscina. La distància amb la resta de la banda és molt evident. Els problemes amb les drogues i els problemes sentimentals han minat la confiança. Hi ha una escena molt tensa, a la pel•lícula de Godard, del moment en què els Rolling estàn gravant els cors (uh-uh-uh) per el Sympaty for the devil.


Richards i Jones estan de costat, però al cantó de Richards hi ha Anita Pallenberg. Estan en una rotllana al voltant d'un micròfon, al costat de Brian Jones també hi ha una noia. És morena, de cabells molt arrissats, va vestida de blanc. Potser Jones la ha portat per mostrar que la seva vida sentimental mira cap endavantdel malgrat el seu amic i la seva ex-nòvia. Mentre canten, Brian Jones posa el braç a la cintura de la noia que l’acompanya i aleshores, en un gest que sembla una resposta al gest de Brian Jones, Keith Richards i Annita Pallemberg es fan un petó. Brian Jones fa una mica de llastima. No crec que la noia que acompanya a Brian Jones en aquesta escena sigui Anna Wholan, la última xicota de Brian Jones, la que va endur-se a viure lluny de Londres, en una casa al camp, a la casa amb piscina. Segurament, però és igual, és una altre dona. Tampoc és el petó la única crueltat que contra Brian Jones es produeix en aquesta pel•lícula: en el film podem veure Brian Jones tocant la guitarra en totes les gravacions de Sympathy for the devil. Però no se’l sent. Sembla que algú va oblidar-se de connectar la seva guitarra a l’equip i per tant, ni en la pel·lícula ni en el disc, no es sent la guitarra de Brian Jones. Com si qui la toqués fos ja un fantasma.

Sympathy for the devil:


powered by ODEO

Falòrnies

Fàlornies
Buscant uns capítols del programa Bullshit! dels mags Penn i Teller, m’he trobat que hi ha un llibre del del filòsof Harry G. Frankfurt que es titula, precisament, On Bullshit. Penn i Teller són dos mags i humoristes nord-americans que es van fer famosos en els late shows de les televisions dels EUA a començaments dels anys 90. Des del 2003 tenen un programa propi, Bullshit!, on s’acosten amb una mirada escèptica als fenòmens paranormals o paracientífics, a alguns dels clixés del políticament correcte, a les teories conspiranòiques i a algun dels tòpics d’això que, en Jordi Barbeta, aquí, en diu la internacional papanata. Bull shit literalment és merda de bou. La paraula apareix sovint als programes, és una mena de crossa despectiva que llencen els mags contra tanta xerrameca. Però fins avui no m’havia parat a buscar-la. En el meu diccionari anglès, la paraula es defineix com un discurs sense sentit en la primera accepció i, en la segona, com un discurs enganyós, insincer o pretensiós. Però H.G. Frankfurt ha dedicat un llibre a aquests discursos, al bullshit i els bullshitters, a diferenciar-los de les mentides i dels mentiders. Diu: “És impossible de mentir tret que creguem conèixer la veritat. Produir “bullshit” no requereix aquesta convicció. Una persona que menteix respon en algun sentit a la veritat, i per tant és respectuosa amb la veritat. Quan un home honest parla diu allò que creu que és veritat i, per un mentider és, en correspondència, indispensable que consideri les seves mentides com a falses. Pel “bullshitter” tot això no té cap importància. No està del costat de la veritat ni al de la mentida. Els fets no li interessen com interessen al honest o al mentider excepte si els fets són pertinents o l’ajuden per anar allà on vol dur el seu discurs.” Per H.G. Frankfurt els honestos i els mentiders comparteixen un sistema de valors, cosa que no es pot dir dels xarlatans o el “bullshitters”. Com que n’ha escrit un llibre no cal dir que, el filosof, considera més perniciosos els bullshitters que els mentiders, també troba és clar que la nostra és una època de xarlatans. He estat pensant una estona en el meu post anterior dedicat als mentiders i ara no sé si el meu amic M. és exactament un mentider. També m’he passat una bona estona mirant de trobar un equivalent català per bullshit. Falòrnia (Idea errònia, raó feble, predicció gratuïta, etc., que hom dóna com a incontrovertible, com a decisiva, com a cosa segura, etc., segons el DIEC) m’ha semblat la paraula més aproximada. Per a bullshitter, xarlatà em sembla també un concepte prou aproximat.

Mentides

Al postfaci de Mario Lacruz per l’edició que l’editorial Funambulista ha publicat de la novel·la El mentiroso de Henry James, es cita una anotació als quaderns de l’escriptor de juny de 1884. “Es podria escriure”, diu James, “una nouvelle sobre una dona casada amb un home encantador però totalment mentider, si bé inofensiu. Molt intel·ligent, fina, reservada, de naturalesa elevada i pura, ella es veu obligada a escoltar les seves fanfarronades, fruit de la vanitat, del seu desig de brillar i d’un impuls irresistible.”
Henry James va desenvolupar aquesta idea i va publicar-ne una novel·la molt curta The Liar, o sigui El Mentider, quatre anys més tard, l'any 1888. A la novel·la, el pintor Olivier Lyon coincideix, en una mansió on va a passar el cap de setmana, amb Everina Brant, una dona a la qui va estimar ja fa molts anys. Everina és la dona que s'ha casat amb el mentider compulsiu, el Coronel Capadose, la dona sobre la qual segons l’anotació al quadern se’n podria escriure una novel·la. El Coronel és el mentider inofensiu i encantador i la historia avança pel camí de la moralitat del la dona, fins a quin punt, es pregunta el pintor, ella encobrirà el marit, què passaria si ella també hagués de mentir per salvar una mentida del Coronel.

Tinc un amic. L’anomenaré M. Respon a les característiques del mentider de la nota de Henry James, és una rèplica del personatge del Coronel Capadose, perquè Capadose respon a una personalitat arquetípica. N’he conegut d’altres de mentiders però amb cap hi he tingut tanta relació i durant tant temps. M. és ara un home que ha passat dels trenta anys. Jo, en fa més de 25 que el conec. No recordo que de petit mentís tant, però tampoc les mentides són iguals en la infància. En una sobretaula, els ulls de l’M de cop brillen i pres per una passió comença a explicar una anècdota que es va tornant, a mesura que avança, en una anècdota millor però absolutament més inversemblant. La seva dona seu al seu costat i com tots el que el coneixem segueix l’anècdota estupefacte per la impudícia amb la que s’inventa davant dels nostres nassos la història, però admirada també i expectant per saber fins on de lluny portarà la cosa. Els últims anys ens veiem molt de tant en tant, la nostra ja no és una amistat activa, és una amistat que es sustenta en el fet que en el passat vam ser molt amics i per tant bona part del què fem quan ens veiem consisteix en recordar els anys de la infantesa i de la primera joventut. L’M, és clar, menteix molt sobre la seva infància i n’inventa anècdotes que sovint incumbeixen també la meva, d'infància. “Te’n recordes B.?”, em pregunta i jo no ho recordo perquè mai no va passar o bé si ho recordo és perquè ja li he sentit inventar la anècdota en una altre ocasió. Però es repeteix poc i si es repeteix en la segona versió la història es fa més grossa, com si la anterior hagués estat un assaig, una prova de fins com de justa pot arribar a colar la bola. De fet, en la versió nova, queden només alguns ecos de la versió anterior i en qualsevol cas la pregunta és igualment incontestable perquè no és que no pugui recordar una cosa que no ha passat, sinó que no podria recordar de cap de les maneres una cosa que encara no ha passat, ni encara és, perquè l’M. no prepara les mentides sinó que les inventa mentre les explica, sovint les corregeix i les modifica sobre la marxa . “Te’n recordes, B.?”, pregunta. Jo sempre faig que sí amb el cap, sense saber quin paper em tocarà fer en l’auca inventada, atracar als companys d’escola emmascarat amb un antifaç, estafar un quiosquer o dormir en un cementiri.
Hi ha un aspecte de tot això que fa l’M, que m’admira, una qualitat de les seves mentides que comparteix amb el Coronel Capadose del llibre de Henry James. Les invencions d’aquests mentiders compulsius inclouen multitud de testimonis, sovint testimonis que escolten i són presents en la conversa. Té la seva lògica: un testimoni sempre reforça la versemblança d’una cosa increïble que sinó semblaria inventada. Però a mi em deixa perplex el risc a què s’exposen de que algú els hi pari els peus o els corretgeixi. Ni en la novel·la, ni en els anys que fa que conec l’M., però, mai cap dels testimonis o persones falsament involucrades es queixa i demana de ser deixat al marge de mentida. La indulgència amb el seu pecat és absoluta.
El psiquiatre italià Fausto Manara escriu a Elogi de la timidesa: “Es construeixen un passaport fals, però sempre amb la por que la falsificació i el truc siguin descoberts”. Manara no parla dels mentiders sinó dels tímids. L’M., no cal dir-ho, és una persona molt extravertida, si en alguna ocasió es mostra tímid és una cosa circumstancial, jo no en recordo cap. En canvi pot ser que sigui la meva, de timidesa, molt menys circumstancial, i per tant la meva por constant a ser descobert i a que algú vegi el meu truc, el què em provoqui una fascinació exagerada pels comportaments de l’M. , pels mentiders en general.

Poetes al carrer Marià Cubí

El 19 de març de 1999 José Agustín Goytisolo va llençar-se per la finestra del seu pis del carrer Marià Cubí de Barcelona. No sé si la seva filla, Julia, la de les Palabras para Julia, va ser l’encarregada de reconèixer el cadàver, l’encarregada d’encarar aquesta escena tant cinematogràfica, de descobrir sota un llençol el rostre inanimat i potser desfigurat del que fins aleshores havia estat el seu pare.

El 29 de març d’aquest 2006, els mossos d’esquadra van detenir l’atracador Miguel Ángel C.R. Era el quart atracament que perpetrava, sempre contra el mateix establiment: la llibreria La Gàbia de Paper, del carrer Marià Cubí de Barcelona.

Recordo, de ja fa uns quants anys, l’habitació del meu amic A. al carrer Villaroel, també de Barcelona, davant d’on fins fa poc tenia la seva seu ERC (Esquerra Republicana de Cornellà, en alguns fòrums avui). A la porta de l’habitació de l’A., on vivia amb la seva mare, hi havia una foto de Jim Morrison i també un paper amb la lletra de les Palabras para Julia, el poema del J.A. Goytisolo. “La vida es bella ya vereás como a pesar de los pesares, tendrás amigos, tendrás amor, tendrás amigos”. Teníem 15 anys i ens agradaven molt aquest versos per contrastar-los als nostres desenganys amorosos. Teníem amics, de tant en tant teníem amors i quan els amors fallaven, tronàvem a tenir amics. L’amic A. va marxar de del pis de Villarroel, va marxar de Barcelona, se’n va anar a viure a Bogotá, a Colòmbia. Se n’hi va anar perquè hi tenia un amor, i els amics d’aquí no vam entendre que marxés i que per tant ens deixés de tenir, però amb l’esperança que un dia l’amor s’acabaria i que tornaria i que nosaltres seguiríem sent allà, tornaria, així, a tenir els amics. La colombiana amb qui va marxar no es deia Julia, no recordo com es deia, tampoc va ser amb la que va tornar. Va tornar amb una altre colombiana, la C., i junts se’n van anar a viure a un pis de Barcelona amb una finestra que dóna al carrer Marià Cubí.

En Miguel Ángel C. R., l’atracador de La Gàbia de Paper, va entrar per primer cop a la llibreria el 17 de febrer de 2006. feia tres dies que no tornava a la presó de Quatre Camins on complia condemna. En paraules de la Cèlia i la Mercè, les propietàries, al diari La Vanguardia, van adonar-se de la presència de l’atracador perquè va pul·lular remenant llibres durant massa estona. “Vam pensar que volia robar un llibre”. Però aleshores Miguel Ángel va acostar-se al mostrador i va preguntar: “Teniu llibres de poesia de la Glòria Fuertes?”.

Hagués estat millor, des del meu punt de vista, que les poesies que hagués buscat fossin del petit dels Goytisolo, poesies del pare de la Julia, del veí de l'A., però, al capdevall, la Gloria Fuertes comparteix cara, i és veïna, en el disc que Paco Ibañez va gravar a l’Olympia de París, on Ibáñez musica de forma inoblidable las Palabras para Julia del poeta suïcida del carrer Marià Cubí.

L'amic A. segueix vivint a Marià Cubí, superant la temptació diària de deixar-se caure per la finestra i també la d’atracar La Gàbia de Paper. No sé si superant la temptació d'escoltar de tant en tant el disc de Paco Ibañez. Jo el volia escoltar avui i m’he adonat que el tinc, però que el tinc en una cinta de casset i que ja no tinc cap reproductor a casa que pugui reproduir cintes de casset. Això sí, tinc al disc dur de l’ordinador dues versions de les Palabras para Julia. Una del Falete i una altre del Kiko Veneno.

Falete:

powered by ODEO

Kiko Veneno d'abans de l'Échate un cantecito:

powered by ODEO

P.S
En Subal de La segona perifèria m'ha passat l'enllaç a la versió del Paco Ibáñez.
Gràcies. A mi també em sembla la millor de les tres:

powered by ODEO