Basat en fets reals (2a part)

Dan Kavanagh

En un comentari a aquest blog la Mireia senyalava com un dels seus Somerbys favorits, un altre, les novel•les que Julian Barnes va publicar els anys vuitanta darrera el nom de Dan Kavanagh. Són quatre novel•les policíaques que protagonitza Duffy, un detectiu bisexual. Kavanagh és el cognom de la dona de Julian Barnes, la Pat Kavanagh, una agent literària. Durant anys Pat Kavanagh va ser l’agent de l’escriptor Martin Amis. En aquells anys Barnes i Amis eren dues de les cares més populars de la nova narrativa britànica i a més eren amics. Però van barallar-se. Van barallar-se perquè Amis va canviar d’agent literària o bé Amis va canviar d’agent perquè s’havien barallat. Després de l’enfrontament Amis va publicar una novel•la, La informació, organitzada al voltant de la rivalitat malaltissa entre dos escriptors. La novel•la és mordaç i és sòrdida, com són totes les novel•les de Martin Amis. Després de publicar La informació, Amis va publicar Tren de nit, una novel•la curta que protagonitza una detectiu d’homicidis, Mike Hoolihan, amb nom d’home i amb maneres i amb veu d’home, però sexualment atreta per els homes, amb mala sort, però. Encara que la novel•la és ambigua pel què fa al sexe de Mike Hoolihan, o potser només ho és el meu record de la novel•la, i que podria ser que la policia de Tren de nit fos una dona atrapada en el nom i en el cos d’un home, no crec que per això Amis penses en el cas real de Barnes, no Julian, sinó el cas de Phillip primer i Philecia Barnes després, una poli de Cincinatti que va ser expulsada del servei un cop es va sotmetre a una operació de canvi de sexe i que va portar el cas als tribunals que van obligar a indemnitzar-la i a readmetre-la.

Philecia Barnes

En qualsevol cas, perquè una cosa porta a l’altre, la idea dels policies i la transexualitat m’ha dut ha pensar en una pel•lícula, aquesta sí que basada en fets reals, de Sidney Lumet. La peli es diu Dog Day Afternoon, Tarda de gossos, i s’hi explica el cas d’un atracament que es va embolicar de mala manera una tarda d’agost de 1972 a Brooklyn. John Wojtowicz, Al Pacino a la pel•lícula, va entrar en una oficina del Chase Manhatan Bank amb dos homes amb intenció de robar-lo, van trobar-hi pocs diners, no gaire més de 1.000 dòlars, la policia a més va acudir al lloc molt de pressa i els atracadors van prendre 8 hostatges. La cosa va allargar-se durant quatre hores. John Wojtowicz estava desesperat, tres dies enrera havia sigut l’aniversari del seu amant Ernest Aron i ell no havia pogut fer-li el regal que volia, l'amant era al hospital, havia provat de suicidar-se. Ernest Aron era una dona atrapada en el cos d’un home però l’operació de canvi de sexe costava molts cèntims, un atracamet podria arreglar-ho. En la pel•lícula quan Al Pacino negocia amb la policia, l’atracador demana una avioneta per fugir amb els diners, els companys i amb Ernest Aron “la seva dona” que és fora del banc en barnús i amb la policia. En l’estira i arronsa només aconsegueix una limusina per anar a l’aeroport J.F.K però no aconsegueix d’arribar-hi. La pel•lícula acaba malament però la història real va continuar més enllà dels rotlles de cel•luloide. John Wojtowicz va ser condemnat a presó però va vendre els drets de la seva història per fer-ne la pel•lícula i amb aquells calers Ernest Aron va poder operar-se i esdevenir Liz Eden.

Liz Eden

L’any passat un director holandès va fer un documental estirant el fil d’aquesta història. Va parlar amb els policies, amb els hostatges, amb Sidney Lumet i amb John Wojtowicz. Liz Eden es va morir de SIDA l’any 87. El documental prova d’explicar què va passar aquella tarda de gossos, com van explicar-ho Sidney Lumet i Frank Pearson, el guionista, com va afectar als protagonistes de l’atracament la repercussió mediàtica de la seva història. Sembla que Wojtowicz confonia alguns aspectes reals de l’atracament amb la recreació cinematogràfica. La ficció va mesclar-se amb els fets
reals. Walter Stockman, el director del documental, diu al començament del film que pretén tornar la història a aquells als quals pertany, que és estrany com funciona la ment que quan ell va veure les primeres fotografies reals de l’atracament i de l’atracador, va pensar en Al Pacino, però que Al Pacino no havia robat cap banc. El documental es diu Based on a true story o sigui Basat en fets reals.