Amok, 1a part

El passat 10 d’agost se’n van fer ressò gairebé tots els diaris. La notícia venia de Polònia: un escriptor, Krystian Bala, estava sent jutjat acusat d’assassinat. La descripció d’un crim en una novel·la seva, havia dut la policia a relacionar-lo amb un crim irresolt, la mort d’un executiu l’any 2000. L’executiu es deia Dariusz Janiszewski, era el propietari d’una petita agència de publicitat. Un pescador en va trobar el cos el 10 de desembre de 2000 mentre pescava al riu Oder, a prop de la ciutat polonesa de Breslavia. El cadàver presentava signes de tortura però la policia no va ser capaç d’encarrilar la investigació i al cap de sis mesos va aparcar el cas. Cinc anys després, però, van rebre una trucada anònima que els convidava a llegir una novel·la, Amok, publicada el 2003.

Amok és el títol, de la novel·la que Krystian Bala va publicar a Polònia. També ho és d’un conte llarg o una novel·la curta que l’any 1922 va publicar l’escriptor vienès Stefan Zweig. En el seu Amok, Zweig hi transcriu una conversa entre el narrador, que es podria confondre amb el propi autor, i un polissó misteriós a bord d’un transatlàntic que, des de la Índia, navega cap al port de Nàpols. A mitja narració el polissó pregunta a Zweig: “Sap que és l’amok?” I el propi polissó contesta: “És una bogeria, una mena de ràbia humana..., un atac de monomania homicida.” Amok és una paraula malaia. El polissó segueix explicant-se: “Un malai, un home qualsevol, senzill i de bona pasta, beu de la seva copa..., està allà assegut, abúlic, indiferent i abatut...” “De cop s’alça dempeus, d’un salt, agafa el seu punyal i surt corrent cap al carrer..., corre en línia recta, tot dret..., sense saber on va... Tot el que s’interposa en el seu camí, l’home ho abat amb el seu kris i el deliri de la sang el torna més furiós encara... Mentre corre li surt escuma de la boca, udola com un boig...” “La gent dels pobles ja saben que cap força pot aturar el boig homicida..., de manera que, en veure’l, prevenen els altres vilatans al crit de “Amok, amok!”, i tothom fuig, però ell corre sense sentir res, corre sense veure res, destrossa tot allò que troba al seu pas..., fins que el maten d’un tret com a un gos rabiós o cau ell mateix, exhaust, traient escuma de la boca.”

No sé gaire res de l’Amok de Krytstian Bala, quina relació té amb l’amok malai que descriu Stefan Zweig. Els diaris en donen detalls escassos, de segona mà, suposo, i a causa d’això a vegades contradictoris, com si Polònia fos un país llunyà i exòtic, com Malàisia. Utilitzant un traductor automàtic obtinc una traducció a l’anglès de la contraportada del llibre que l’any 2003 va publicar l’editorial Croma de Berslavia, però és un galimaties. La idea que em faig és la d’una novel·la curta, de 192 pàgines, una història no lineal, que utilitza una gran varietat de tècniques narratives, una història de sexe, drogues, assassinat i filosofia, que no deixa indiferent. D’alguna altre notícia pesco que el narrador és un traductor i que la història té per escenaris París i Mèxic. El cas és que l’inspector Jacek Wroblewski, alertat per la telefonada anònima, va poder llegir el llibre i allà va trobar escrites escenes d’un assassinat que s’assemblaven molt, massa, a les de l’assassinat de Dariusz Janiszewski. Així es va reobrir el cas. L’inspector Wroblewski es va trobar que el mort havia tingut una relació amb l’ex-dona de Bala i que l’escriptor havia venut a través d’internet el mòbil de la víctima. Això va dur a Krystian Bala a judici i, tot i que es va declarar innocent i va al·legar haver-se inspirat en la mort de Dariusz J. a partir del què va llegir a la premsa, tot i que l’escriptor va superar els testos del detector de mentides, ha estat condemnat a 25 anys de presó, segons diuen els diaris que s’han fet ressò de la sentència aquest començament de setembre.

Un conte d'estiu

1. El Vèlit.
És el primer dissabte d’Agost, en un pantà del Pallars, el “lago”, com en diuen aquí. Hi hem baixat amb el meu pare i amb els meus dos fills. Jo he conduït tot el matí a través de l’Eix Transversal per portar els nanos a passar uns dies amb el seu avi. Com que quan hem arribat encara faltaven un bon parell d’hores per dinar, ens hem escapat per refrescar-nos. L’aigua del pantà està molt calenta i sota els arbres de la riba tampoc s’hi està gaire bé. El meu pare i jo ens assequem asseguts en unes cadiretes de càmping mentre els nanos, que també han sortit ja de l’aigua, juguen pels voltants. Tornen al cap d’uns minuts carregats de pals que han recollit dels marges del pantà. Volen que l’avi els faci unes fletxes i ja han triat els pals amb els quals, un cop a dalt a casa del meu pare, es faran l’arc. Mon pare treu una navalleta i comença a fer punta a una de les fustes que els meus fills han triat i, perquè tal i com entenc més tard aquest gest de fer punta el transporta a la infantesa, em comença a parlar del Vèlit.

El Vèlit, m’explica mon pare, era un joc del que s’havia fet farts de jugar quan era petit. Em diu: “Fèiem punta a un bastonet d’un pam, pels dos costats. El deixàvem a terra i es tractava de picar-lo amb un bastó més llarg per una de les puntes, de fer-lo enlairar i, aleshores, de caçar-lo al vol amb el bastó llarg i llençar-lo com més lluny millor.” Durant l’explicació, que s’allarga amb consideracions diverses mentre comencem a tornar cap al cotxe, el meu pare corregeix i amplia algunes de les observacions. Jo només sóc testimoni del què explica però m’adono que pel seu cap passen un fotimer de coses. Si en un conte ha de pesar el què no es diu sobre allò que es diu, la part més pesant d’aquest conte d’estiu, ha de ser el què no em va voler i/o no em va poder dir el meu pare, els records sobrevinguts de la seva infància empordanesa quan jugava al Vèlit a Castelló d’Empúries. “Vèlit? Vòlit!”, se li escapa dintre el cotxe quan refem el camí cap a la casa on diu mon pare que es vol retirar.

Quan dinem, el Vèlit torna a sortir. Dinem amb alguns parents pallaresos de la companya de mon pare però cap d’ells recorda haver jugat a aquest joc quan ells eren petits que és, més o menys, quan mon pare era menut, o sigui, a començaments dels anys cinquanta. “És que és un joc del temps dels romans, o dels grecs!”, senyala el meu pare amb una punta d’orgull emporità en front dels bàrbars montaresos. “Era com una mena de beisbol, es jugava amb dos equips i el que tirava preguntava: Vèlit? I l’equip que, com si diguéssim, restava, contestava: Vòlit!. O sigui: la vols? La vull! Perquè si un cop llençat el vèlit (la fusta petita) l’altre equip la tornava al vol amb els seus bastons, aleshores es canviava la torna i sacaven ells.” “Vèlit-Vòlit”, apunta el meu pare, “és pur llatí”. “O és llatí o és allò que Voltaire deia de l’etimologia”. Qui diu això últim sóc jo. Pretenc que el meu pare remati, llençant aquesta observació enmig del dinar familiar, perquè així els empordanesos quedarem la mar de bé, la llenço com si fos un vèlit perquè mon pare la caci al vol perquè al capdevall és d’ell de qui jo he après aquesta cita. Però el meu pare no la remata perquè o bé no m’escolta o bé l’ha trobat fora de lloc. La frase que mon pare no vol rematar diu: “L’etimologia és una ciència en la qual les vocals no compten gaire, i les consonants tampoc”.

2. El Bèlit.
Igual com faig amb els meus fills quan em pregunten una cosa que no sé i al vespre, quan dormen, faig anar Google i els preparo una resposta, quan torno a Girona havent deixat els nanos amb el meu pare, em poso a navegar buscant el Vèlit. Escrit així: amb accent obert a la e i amb b baixa, la primera resposta que trobo és la d’una revista empordanesa que deu el nom a aquest joc i que en la seva pàgina a internet en du una descripció prou completa. Allà trobo les primeres pistes que del vèlit em porten al bèlit amb be alta, i del bèlit al bòlit, del anar de bòlit. Trobo que el joc, com apreciava mon pare, és antiquíssim potser més antic fins i tot del què ell es pensava, és un joc que es juga també a l’Índia. Trobo que s’ha celebrat un campionat del món d’aquest joc al costat de casa meva, a Girona, trobo un blog, vadebelit.blogspot.com, que ho explica. Imprimeixo un munt de fulls que m’emporto quan baixo a Barcelona on, un parell de setmanes després, el meu pare ha tornat amb els meus fills. Però no sé si al meu pare, al revés que els meus fills, li fa gaire gràcia el meu gest. Sopant li explico les meves pesquises, li dic que he trobat bèlit a l’Alcover-Moll, això de la revista empordanesa i de l’explicació de les regles del joc i els fulls que duc perquè se’ls miri. “Ja me’ls miraré”, em diu sense mirar-se els fulls, doblegant el piló per la meitat i tot seguit fent pressió amb el dit polze sobre el plec. I, com si en aquest conte el més pesat hagués de ser el què es diu per sobre del què no es diu, plegats els fulls que li he portat, el meu pare sentencia: “Ja me’ls miraré: així recordaré com es jugava al Bèlit, o així oblidaré definitivament tal com jo recordava el joc del Vèlit”.