10 de febrer 2008

Els governants secrets del món




"Els governants secrets del món, m'han robat la xicota". Això és el què diu el primer vers d'una cançó dels Clem Snide que està recollida en el recopilatori The future Soundtrack of America. La cançó es diu The ballad of David Icke. Aquest post és el resultat de teclejar David Icke a Google.


David Icke, té una entrada a la wikipedia. Va néixer el 1952 a Leicester. Va ser porter professional de futbol fins als 21 anys. Una lesió al genoll va apartar-lo del terreny de joc, però no del tot dels camps de joc: va trobar feina en un diari esportiu local, primer, i després va passar a la televisió on va arribar a ser una peça important de l’equip d’esports de la Bbc. L’any 1988 va deixar la Bbc per dedicar-se a la política, com a membre del Partit Verd. Vull dir que era una persona d’una popularitat mitjana el març de 1990.

Aleshores li passa una cosa. David Icke ha complert els 38 anys. És possible que s'hagi separat o que el seu primer matrimoni estigui en crisi, o potser només és ell el qui està en crisi, o és només curiositat, no ho sé, però per alguna raó es posa en contacte amb una mèdium, la Betty Shine. La espiritista li fa alguns vaticinis: li diu que ha sigut escollit per a sanar el món, que es farà famós per això i que escriurà alguns llibres. Icke es pren la mèdium seriosament. La revelació l’aparta de la política, Icke deixa el Partit Verd i viatja a Perú i en torna amb un llibre sota el braç, Truth vibrations, on explica les seves vivències espirituals. Per presentar el llibre convoca a Londres una conferència de premsa en la qual es presenta com el portaveu de l’esperit de Crist. L’ex-presentador d’esports vesteix sempre, des de que ha tornat del Perú, de color turquesa i és amb un xandall d’aquest color que va a l’entrevista a la qual el crida Terry Wogan per el seu talkshow de la Bbc, un dels més populars al Regne Unit aleshores. David Icke, entre les rialles del públic, repeteix als televidents que és el fill de Déu i mira d’advertir-los i advertir a tot el món de les desgràcies que vindran. És una escena patètica i divertida a la vegada en la qual un home intenta revelar una veritat terrible a una audiència que es tronxa veient com aquell a qui no feia gaire havien vist presentar programes de billar o retransmetre proves olímpiques ha perdut la xaveta. Però això només és el començament de la història.

Hi ha una altre entrevista de David Icke amb Terry Wogan, feta una quinzena d’anys després. En aquesta segona entrevista David diu referint-se a la primera: “aquella entrevista ho va canviar tot. Tothom a Gran Brentanya se’n fotia de mi, no podia sortir al carrer, calia només que un humorista digués el meu nom per fer riure l’audiència”. Els anys no han passat en va i en aquesta entrevista, Icke, ja no vesteix de turquesa i, tot i que no es pot dir que l’any 1991 fos un neòfit en el mitjà televisiu, és evident que ara domina molt millor les arts retòriques i les arts escèniques. Si en l’entrevista de 1991 Terry Wogan adverteix Icke que el públic no està rient amb ell, sinó que se n’està rient d’ell, en aquesta revisió de l’entrevista David Icke no només aconsegueix arrancar aplaudiments del públic, sinó que aconsegueix girar la truita i que riguin amb ell i que, amb ell, se’n riguin de Terry Wogan. Com si fos un acudit, o un senyal, Icke i Wogan han canviat la seva situació a la pantalla: en l’entrevista de 1991 Icke estava a l’esquerra, però el 2006 s'està a la dreta de la pantalla ocupant el lloc de Wogan. "Qui riu últim riu millor", es diu en un dels comentaris del vídeo a Youtube. I l’acudit, o potser és un senyal d'alguna cosa, és que David Icke aconsegueix la última rialla, el canvi de torna, mantenint fonamentalment el mateix discurs que el 1991.

A Tenia raó David Icke?, un documental del Channel 5 sobre el personatge, les primeres imatges que veiem són les de Wogan presentant el seu convidat en el seu xou del 91 intercalades amb una xerrada actual de David Icke en un teatre ple com un ou. La idea del realitzador és clara: com un home ridiculitzat en un programa de televisió, les idees xalades del qual s’han utilitzat com a material per a l’espectacle omple, 15 anys després, teatres sencers amb les seves xerrades igualment xalades? Eef Barzelay, el frontman de Clem Snide, a la cançó que ha donat origen a aquest post canta que els governants secrets del món s’han d’assegurar que la veritat tingui l’aparença d’una bogeria, To make sure that the truthful are made to look mad , canta literalment, o sigui que aquells que diguin la veritat han de semblar bojos. I pot ser que això expliqui l’èxit de les teories conspiranoiques de David Icke. En una mirada general, David Icke, és un teòric de la conspiració com tants d’altres: un govern secret domina el món des de l’antiguitat; utilitzen els governants com a titelles, i encaminen el món a una govern únic, una moneda única, a un exèrcit únic i a un control de la població per mitjans informàtics; provoquen guerres, catàstrofes naturals i pandèmies per aconseguir els seus mitjans o, dit d’una altre manera, les guerres, les pandèmies i les catàstrofes naturals, o sigui el mal i aquelles coses que ens provoquen temor, estan programades per uns pocs per tal de tenir aterrits i controlats a uns molts. Però la teoria de David Icke amaga una sorpresa, una punchline que el fa anar una passa més enllà dels xarlatans de Bilderberg o els conspiranoics de l’9/11, la veritat amb aparença de bogeria la qual Eef barzelay es refereix a la cançó, és la revelació sobre qui són aquests pocs que durant tants anys han enganyat a tants. Segons explica David Icke a The bigger secret, el secret més gran, els governants secrets del món són 12 llinatges de rèptils arribats de l’espai exterior que gràcies a la sang robada amb violència de determinats éssers humans (how blood of blind children was used in their bread, canten els Clem Snide) poden mantenir en la nostra dimensió una aparença humana. "Aquella entrevista i la seva repercussió", diu David Icke, " em van alliberar de la pressió de pensar sempre en el què la resta de gent pensaria de mi", per tant va perdre la pressió d'esdevenir ridícul, no només per allò que digués també sinó també ridícul per allò que només pensés. Va perdre així la por de pensar. Sense aquell escarni públic durant la seva època turquesa, ve a dir Icke, no hagués arribat a la veritat ni hagués perdut la por de semblar boig.

1 comentari:

miq ha dit...

Què bons els Clem Snide! Els vaig veure en directe un cop a Barcelona; i a l'Eef Barzelay en solitari un cop aquí a Nova York. Un paio molt intel·ligent i amb un gran sentit de l'humor. No diria el mateix de l'Icke aquest. Ara que el Barzelay va pel seu compte des de la dissolució dels Clem Snide, es podria fer acompanyar dels "Reptiles from the outer space" i així tots contents; Icke inclòs.

Un altre gran apunt —en la línia que ens té acostumats el Diari.