Un taüt de 70 cm. (6a part i última)

Finalment hi ha el cas de Mark Twain, l’últim taüt de 70 cm. Segurement és el cas de Mark Twain i no el de Samuel Langhorne Clemens, l’home que va triar Mark Twain com a nom de pluma. La cosa és que Mark Twain també va tenir un germà bessó que es deia Bill, s’assemblaven com dues gotes d’aigua. Tant s’assemblaven que els lligaven al canyell unes cintes de colors diferents per distingir l’un de l’altre. Un dia van deixar-los sols a la banyera i un dels bessons va ofegar-se. Les cintes s’havien deslligat dels canyells de manera que, com deia Mark Twain: “Mai es va saber qui havia mort, si Bill o jo.”

Un taüt de 70 cm. (5a part)

L’escriptor Philp K. Dick també va tenir una germana bessona: la Jane C. Dick. Van néixer plegats en un part prematur el 16 de desembre de 1928 a Chicago. La parella va néixer amb poc pes. Per ignorància de la mare, perquè ningú no va saber recomanar-li de complementar l’alimentació dels recent nascuts amb biberons, els nadons van passar gana les primeres setmanes de vida, per això Jane C. va abandonar-la el 26 de gener. Van enterrar-la a Fort Morgan, Colorado, sota una làpida on hi havia el nom de la nena, la data de naixement i la data de la mort, al costat van gravar-hi el nom del bessó supervivent i la data del naixement, van deixar un espai en blanc per la segona data. Mare i fill van marxar a California.

A Ubik, una de les novel•les de Philip K. Dick, Joe Chip reuneix a instància del seu cap, Runciter, un equip de neutralitzadors, per viatjar a la lluna a netejar els establiments d’un home de negocis de diverses varietats d’intrusos psíquics. L’equip arriba a la lluna i s’enfronta amb els seus adversaris. Allà són víctimes d’una emboscada i explota una bomba. Tot s’emplena de fum. Quan el fum es dissipa, tots els membres de l’equip es palpen, atònits, però están vius encara. Només Runciter, el cap, està greument ferit. Fugen fins la seva nau i posen a Runciter agonitzant dins la cambra de congelació i tornen cap a la terra on Runciter serà criogenitzat, o sigui, mantingut en congelació per quan la ciència sigui capaç de fer-lo reviure. Joe i els seus, no entenen com s’han salvat, tampoc com han pogut ser víctimes de l’emboscada, però aviat tenen altres mals de cap: el cafè té gust de cendra, se’ls desfan els cigarrets en fer una pipada, troben a les seves butxaques monedes fora del curs legal. Pugen en un ascensor ultramodern i quan en surten s’ha transformat en una andròmina de l’any de la quica. La realitat sembla presa per la entropia i la incoherència. Aleshores passa alguna cosa: primer Joe troba una moneda amb l’esfigie de Runciter, el criogenitzat. Després, en acompanyar un dels seus homes al lavabo, Joe Chip descobreix sobre l’urinari un grafitti de Runciter: Jo estic viu i vosaltres esteu morts. De manera que ho entén tot, és ell, Joe, i els seus, qui han mort, qui són al congelador criogenitzats, i Runciter és l’únic que s’ha salvat.

L’ argument és típicament philipdickià: un personatge es mou per la seva realitat i un dia nota que alguna cosa falla. És aquest error, aquest forat en el sistema, el que permet veure al personatge l’altre realitat, la realitat real, la que li és ocultada. El 20 de febrer de l’any 1974 Philip K. Dick va tenir una experiència mística i la realitat real, la veritat li va ser revelada a ell mateix, va ser víctima d’allò que li havia passat a tants dels seus personatges. Però Dick era un paranoic. La paranoia havia alimentat tota la seva obra, també havia bastit el seu personatge públic. De manera que després de la crisi mística va creure ser un criptocristià elegit de Déu, un profeta, però també va creure ser víctima d'un brot molt intens de psicosi paranoica. De manera que es va escindir en dos. Un Dick convençut de estar il•luminat i un altre convençut de estar boig. O seria més just dir que es va escindir en tres: en un tercer que era incapaç de trobar la diferència entre un boig i un profeta. Després l’any 1976, en una estada en un hospital psiquiàtric, algun del Dikcs que vivien dintre del germà de Jane C., va resoldre el problema: no era Déu ni el Dimoni qui li parlaven, tampoc la psicosi paranoica. Qui li parlava era la seva germana bessona morta, o potser ell era un somni de la seva germana morta o encara millor, Com Joe Chip, ell estava mort i la seva germana estava viva, ell era el bessó mort.

Va viure dissimulant que sabia que era mort fins el març del 1982, en que va morir, almenys per a nosaltres. Va ser enterrat a Fort Morgan, Colrado, al costat del taüt de 70 cm de la seva germana.

Un taüt de 70 cm. (4a part)

En un malson en què dues torres bessones s’han enfonsat, Elvis per boca de Scott Walker pregunta al seu germà Jesse si l’escolta, si pot sentir-lo, si només ha sobreviscut ell a l’apocalipsi. La cançó es diu Jesse, és la pista tercera del disc nou de Scott Walker, The Drift.
A The Ghost of Fashion, Eef Barzelay dels Clem Smide canta que es sent com Elvis, amb una nostàlgia insuportable per el seu bessó perdut, que a vegades s’estimaria més no haver nascut ell.
A Last train to Memphis Peter Guralnik escriu:
“A les quatre del matí del 8 de gener Gladys Love Smith va parir un bebé mort, trenta-cinc minuts després va parir un altre noi. Van posar als bessons Jesse Garon i Elvis Aron.”
“El bessó mort va ser enterrat en una tomba anònima al cementiri de Pierceville.”
“De nen Elvis visitava sovint la tomba del seu germà, d'adult mai va oblidar-lo.”
“La seva mare Gladys deia: quan un bessó es mor, el què resta viu es queda amb la força de tots dos"
A la wikipedia especifiquen que la família Presley van enterrar el nadó mort en una capsa de sabates, un taüt, per tant, que no arribava als 70 cm.

Un taüt de 70 cm. (3a part)

No només Salvador Dalí es va ocupar de L’Angélus. El pintor holandès Vincent Van Gogh també va prendre els temes de les pintures de Millet per recrear-los en els seus quadres. A Primeres passes, després de Millet que Van Gogh va pintar l’any 1890 (o sigui, l’any que va triar per suïcidar-se disparant-se amb una escopeta al mig d’un camp de patates) s’hi veuen dos pagesos: ell amb el barret posat al costat d’un carretó, ella ajudant la seva criatura a fer les primeres passes.
No puc mirar aquest quadre sense sentir-me pertorbat, sense pensar en el taüt de setanta centímetres amagat del quadre de Millet.

Vincent Van Gogh va néixer a Zundert l’any 1853. Un any abans els seus pares, Anna Cornelia i Theodorus, havíen tingut un altre fill que va morir dies després de néixer, també li havíen posat Vincent. El pintor, doncs, va passar la infància al costat d’un cementiri on una tomba duia el seu nom gravat, també ell va tenir el fantasma d’un germà mort, una prova fallida de si mateix.

Si miro el retrat del germà mort de Dalí, no tinc cap dubte sobre què fan els pagesos en el quadre, però en canvi no sé exactament què pensar que passa en aquest quadre dramàtic que va pintar Van Gogh. És el seu germà mort o és ell mateix?. Vull dir, el que veiem, són les primeres passes de la criatura que hauran d’enterrar, de transportar fins al camp de patates amb el carretó? O no?. El títol del quadre ens recorda que és després de Millet. Per tant també podria ser que el germà ja sigui mort i enterrat en el camp de patates, que de fet, a qui veiem caminar sigui el substitut, o sigui, el segon Vincent, el segon Salvador.

Un taüt de 70 cm (2a part)

“Jo he viscut la mort”, escriu Salvador Dalí a Confessions inconfessables, “abans de viure la vida. El meu germà va morir d’una meningitis, quan tenia set anys, tres abans que jo nasqués”
Dalí menteix o s’equivoca: el seu germà va morir amb 22 mesos, nou mesos justos abans que ell nasqués, podria haver estat concebut, de fet, al mateix temps que el germà moria. En qualsevol cas Dalí segueix:

“Aquell germà mort , el fantasma del qual em va acollir a tall de benvinguda, va ser, per dir-ho d’alguna manera, el primer dimoni dalinià. El meu germà havia viscut set anys. Ho considero com una prova de mi mateix, una mena de geni portat fins a l’extrem. El seu cervell es va cremar com un circuit elèctric sobrecarregat per una precocitat increïble. No va ser pas per atzar que l’anomenessin Salvador, com el meu pare, Salvador Dalí i Cusí, i com jo. Ell era el ben estimat: a mi se’m va estimar massa. En néixer, vaig posar els peus sobre les empremtes d’un mort a qui adoraven i a qui, a través de la meva persona, continuaven estimant, potser més encara.”

Dalí va pintar un retrat del seu germà mort. El retrat forma, a partir d’un entramat de punts, una imatge fantasmagòrica sobre una plana al capvespre. La línia de l’horitzó i la il·luminació del cel recorden òbviament L’Angèlus de Millet. Però les figures més tràgiques són els dos pagesos que descarreguen un carretó a l’esquerra del quadre, un carretó que també surt al quadre de Millet. De fet trobem els pagesos uns moments abans que el pintor els immortalitzés resant: el moment en què descarreguen el cos de l’infant mort, el taüt de setanta centímetres. El pagès, de fet du posat encara el barret que en el quadre de Millet aguantarà al pit en senyal de dol, potser en senyal de vergonya.

Un taüt de 70 cm.

La primera història és ràpida: és el capvespre, la parella de pagesos ha estat collint patates. La brisa ha dut des del poble el toc de les campanes: és l’hora de l’àngelus. Els pagesos s’aturen i resen.
Millet va pintar el quadre l’any 1857, però no va vendre’l fins al cap de dos anys després de retocar-ne algun aspecte. Sembla que va canviar-ne el títol, que podria haver estat Pregaria dels recol•lectors de patates, per L’Àngelus. També sembla que va afegir en la línia de l’horitzó la silueta d’un campanar
Per Salvador Dalí, que va dedicar un llibre al quadre, l’explicació no és suficient, no per explicar la tensió del quadre, el trastorn que va provocar-li el record nítid de la pintura que se li va presentar de forma sobtada el juny de 1932.
Arrel d'aquell trastorn, Dalí va dedicar un llibre, El mite tràgic de l’Angelus de Millet, a desvelar els enigmes del quadre, el què passava sota el simulacre insípid i inofensiu de l’Angelus. En marxar precipitadament de França durant l’ocupació alemanya, Dalí va perdre el manuscrit del llibre. Dos dècades després però va recuperar-lo i el va poder publicar. En el pròleg informa d’un fet que confirma la seva explicació critico-paranòica: Millet havia pintat entre els dos camperols un taüt que contenia el seu fill mort, algun amic del pintor l’havia advertit de l’excés de dramatisme de la pintura, segurament li costaria de vendre. Així, Millet hauria enterrat el taüt amb una capa de pintura, potser sota la cistella de patates. D'aquesta manera s’explicaria l’angoixa inexplicable de les dues figures solitàries, l’element primordial de l’argument del quadre estaria escamotejat.
Dalí explica que en radiografiar amb raigs X la pintura apareix una massa negre que perfectament podria ser un taüt d’uns 70 cm.

Albert Camus reflexiona

L’any 1951, l’escriptor francès Albert Camus, va publicar L’home revoltat. El llibre começa amb una pregunta. Comença així:


Què és un home revoltat? Un home que diu no. Però si refusa, no renuncia: és també un home que diu si, des del primer moviment. Un esclau, que ha rebut ordres durant tota la vida, de sobte troba inacceptable una nova ordre. Quin és el contigut d’aquest “no”?

Significa, per exemple, “les coses han anat massa lluny”, “fins ara, sí; d’ara endavant, no”, “vas massa lluny”, i també “hi ha un límit que no passareu”. En definitiva aquest “no” afirma l’existència d’una frontera.

Així, el moviment de revolta es recolza, al mateix temps, en el rebuig categòric d’una intrusió intolerable i en la certesa confusa d’un bon dret, més exactament en la impressió del rebel que “té dret a...”. La revolta va acompanyada de la sensació d’un mateix de tenir, d’alguna manera i en algun lloc, la raó. En això és en el què l’esclau revoltat diu al mateix temps sí i no. Afirma, al mateix temps que la frontera tot allò que sospita i vol conservar dintre de la frontera. Demostra, amb obstinació, que hi ha en ell alguna cosa que “val la pena de...”, que exigeix vigilancia. En certa manera oposa a l’ordre que l’oprimeix una mena de dret a no ser oprimit més enllà del què pot admetre.

Soldat blau

Fa uns dies remenant a una botiga de saldos a l’estació de Girona, vaig trobar per 3’95€ la pel•lícula Soldat blau, de Ralph Nelson. Havia vist la pel•lícula feia molts anys, en els anys de l'EGB, i vaig comprar-la. He oblidat moltes pel•lícules i aquesta l’he oblidat en gran mesura, però el què en recordo és difícilment esborrable. Recordo quan la va veure la meva germana, un curs davant meu. Segurament abans ja en tenia referències, la passaven als alumnes de 8è, semblava que s’hagués fet des de sempre, però des de sempre als 13 anys no acaba de voler dir res gaire concret, tampoc sé quan temps més van seguir projectant-la . El cas és que el dia que finalment ens van dir que ens la passarien, era un dia esperat. Ens advertien, els mestres, que el què veuríem ens podria ser desagradable, que si algú no ho veia clar que podia deixar la classe. Però tots estàvem al cas de l’advertència. Eren llegenda a l’escola la brutalitat de les escenes de la peli. Tots n'havíem visualitzat algunes a partir del relat que els més grans ens en feien: els trets a boca de canó, les decapitacions, però sobretot les violacions i l’amputació d’una teta que era cèlebre a tota l’escola. No recordo gens l’argument de Soldat blau. Sé, ara, que explica les aventures d’una parella de supervivents a un atac dels indis, un soldat i una dona blanca que ha viscut, però, uns anys amb els indígenes. En canvi tinc gravades des de fa més de vint anys les imatges del bany de sang amb què acaba la pel•lícula. La destrucció brutal d’un poblat indi en el qual els soldats blaus de la cavalleria americana celebren un aquelarre sàdic, filmat amb pels i senyals.
Suposo que la projecció perseguia una finalitat pedagògica. “S’ha de veure”, devia pensar algun mestre en algun moment “No els hi podem escamotejar la realitat, encara que sigui brutal, no els podem deixar al marge”. La pel•lícula era antiamericana i antimperialsta, eren els anys de Reagan, els anys anteriors a l’entrada a la OTAN. Però tal i com jo la recordo era sobretot d’una brutalitat sexual enorme. No havíem vist gaires tetes, encara, de manera que cap noi apartava els ulls quan el ganivet s’hi clavava per sota per llescar-la tot seguit deixant la carn viva a la vista, no havíem vist tampoc cardar gaires parelles i miràvem embadalits com els soldats s’abaixaven els pantalons i manxaven entre les cames de les índies.
Tinc el Dvd des de fa dies sobre el reproductor però encara no he gosat mirar-la. Dubto de sobreposar al record que en tinc uns records nous, que potser enterrin el record infantil de la teta amputada per sempre.

Cartes d'amor portugueses

Cartes a Ophélia
Es compleixen 118 anys del naixement de Fernando Pessoa, que va néixer el 13 de juny de 1888. Era un dijous, no era com avui un dimarts 13, però Pessoa no es va casar mai i es va embarcar en comptades ocasions: a l’edat de 8 anys amb destinació a Durban on el seu padrastre va ser enviat com a cònsul portuguès, i als 17 per marxar definitivament de Sud-Àfrica i instal•lar-se a la Lisboa natal i després mortal.
És cert que amb els ulls de l’heterònim Álvaro de Campos, els matins d’estiu s’asseia al moll per buscar en l’Indefinit com els transatlàntics entraven l’estuari del Tajo; que des d’allà saludava els homes del mar: els tripulants, els aventurers, els capitans, els fogoners, els arriadors de vela, els homes del mar actual i els homes del mar passat, els esclaus, els pirates, els combatents de Lepant; s’embarcava amb ells imaginàriament, s’embarcava amb ells per escrit en els seus poemes. També es debia imaginar, en algún moment, casat amb l’Ophélia Queiroz la dona amb qui va festejar Pessoa. Van ser dos festejos molt curts, uns mesos del 1920 i un altre cop al cap de 9 anys, una altre colla de mesos, que no van fructificar en matrimoni. Es conserven i estan publicades les cartes d’amor que Pessoa va escriure a Ophélia, es refereix a la seva estimada com a: bebé, angelet o nineta o coixinet rosa dels petons. En una de les cartes compara un dels seus passeigs pel Rossio amb un viatge en transatlàntic. El gener de 1930 s’acomiada amb un “fins després” de la seva estimada, però és l’última carta que li envia, perquè trenquen relacions. Un més abans de morir, Fernando Pessoa, escriu el darrer dels poemes signats per Álvaro de Campos, escriu:
Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fóssin
ridícules.


Cartes a Antonio José
Antonio José Amendola també era portuguès. No era poeta, era àrbitre de futbol. No sé si va embarcar-se mai, però estava casat. Dies després d’un partit en què les coses no li havien sortit bé, va rebre a casa una carta. Era un anònim on se li mostrava odi i menyspreu, on se l’amenaçava de mort a causa de les seves actuacions als estadis. Amendola va esquinçar la carta, va llençar-la a la paperera. Però aquella va ser només la primera d’una sèrie d’anònims, cartes amb insults i amenaces cada cop més desmesurades. En algun moment, doncs, a Amendola les cartes que rebia van deixar de semblar-li ridícules, va deixar d’estripar-les, potser va començar a fixar-se en el matasegells per veure des de quina oficina havien estat dispensades. Devia preocupar-se, vigilar la seva esquena quan tornava al vespre a casa, alertar-se a la nit amb el soroll d’una cisterna buidant-se. Va posar l’assumpte en mans de la policia que va ser molt diligent: van trobar que era la seva pròpia esposa que en un acte d’amor ridícul li enviava aquells anònims farta de veure’l tornar abatut i vilipendiat dels camps de futbol.

També en el meu temps
(Segueix Álvaro de Campos)
vaig escriure cartes d'amor.
com les altres,
ridícules.

Les cartes d'amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no escriveren
cartes d'amor
són les que són
ridícules.

Tan de bó tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me'n
cartes d'amor
ridícules.

La verita és que avui
són les meves recordances
d'aquelles cartes d'amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com tots els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)

El gintònic autèntic, l'ideal i el real

L’autèntic
El grup asturià, La Costa Brava (a Astúries també tenen una costa que no és precisament dòcil) té una cançó gravada que van titular El auténtico gin-tónic. És un títol malaguanyat. La Costa Brava titula molt bé: Déjate querer por una loca, Házte camarera, Canción para Beyoncé Knowles, etc, i canta coses sempre prometedores com: “Te ví llorar en el cumpleños de Ronaldo” o “Me casaré cuando me enamore/ no por miedo/ no por miedo a quadarme sólo/ o a quedarme sin dinero”. A la cançó Adoro las pijas de mi ciudad canten: “No conozco quien se resista/ a su sonrisa de dentista”. Molts dels títols de les seves cançons porten la llavor d’una promesa de felicitat lírica, i en general la promesa es compleix. Però El auténtico gin-tónic és una cançó instrumental. Una llàstima.

L’ideal
Al llibre El Celler de Can Roca, una simfonia fantàstica de Jaume Coll, m’assabento que al reputat restaurant de Taialà estan perseguint el gintònic ideal.
“El Gintònic (2004) d’El Celler partint dels components tradicionals, és una elaboració apassionant. El toc desequilibrant, agosarat, màgic, el trobem en els cinc galçons que es posen a la copa.”
“Per preparar els glaçons, es parteix no pas d’aigua osmositzada sinó d’aigua de glacera de fiord noruec”
“S’esmicolen 4g de cardamom verd i 6 de ginebró. Cada picadura es deixa macerar en un recipient amb un litre d’aigua i es guarda una setmana a 4 graus, abans de fer els glaçons a una temperatura que no retardi el desglaç. El resultat és espectacular.”
“Isaac Padrós que prepara el gintònic de la casa, considera que la Tanqueray núm 10, destil·lada cinc vegades, és l’alcohol adecuat”
“El problema però és la tònica”
“Un dia en Josep”, es refereix a en Josep Roca el sommelier d’El Celler, “em farà cas i s’espavilarà a buscar l’aigua apropiada, la quinina i les herbes per fer-se ell mateix la tònica, la pota coixa de l’assumpte a qualsevol lloc. Aleshores podrem dir que sóm a prop de l’ideal.”

El real
Fa uns dies vaig llegir en un blog (que ara no puc recuperar) un post d’algú que havia anat a prendre el primer gintònic de la temporada a les carpes de la devesa de Girona. Es sorprenia dels 8 euros que li havien clavat per un combinat de tònica i Bombay Sapphire. Fa uns anys que als cambrers i a les cambreres de les carpes, o de la carpa on jo acostumo anar a castigar-me, els ensenyen com servir un gintònic: han fet rutina d'allò tan desagradable d’esprémer contra la vora del got el tall de llimona, el got és ample i el carreguen satisfactòriament de glaçons i si els pares els peus entre la ginebra i la tònica pots evitar que et reguin el combinat amb un rajolinet de llimonada que guarden en una gerra. És possible, si et despistes, que et buidin també tota la tònica al got, però generalment fan el gest delicat de deixar que siguis tu qui es proporcioni la cosa al gust. Tot això per 8 euros. Jo, en pagaria 10.

La cançó de La Costa Brava:

Powered by Castpost