Lauren Slater es fa passar per boja

En un llibre que ha publicat l’editorial Alba aquest 2006, Cuerdos entre locos, grandes experimentos del siglo XX, l’autora, Lauren Slater, doctora en psicologia a la universitat de Boston, dedica un dels capítols a l’experiment de David Rosenham. Lauren Slater relata l’experiment i també les conseqüències de l’experiment. Recull els arguments contraris, algunes de les cartes que va publicar la mateixa revista Science de psiquiatres emprenyats amb Rosenham. “La majoria dels metges no pressuposa que els pacients que busquen ajuda menteixen; per tant poden ser enganyats.” I: “Uns pacients preparats per simular un historial d’infart de miocardi rebrien tractament tenint en compte només l’historial perquè l’electrocardiograma negatiu no té pes diagnòstic, però seria ridícul concloure que la malaltia física no existeix, que els diagnòstics mèdics són etiquetes falses”. No està clar què va demostrar l’experiment de Rosenhan. Lauren Slater escriu: “L’experiment de Rosehan és, potser com totes les grans obres d’art, multifacètic, poderos i imperfecte”. Senyala que, paradoxalment, Robert Spinzer, un dels psiquiatres que més va escriure contra l’experiment de Rosenhan va dedicar-se també arrel de l’experiment a millorar les eines de diagnosi. En una conversa que tenen al llibre Spinzer diu a Lauren Slater: “Puc assegurar que, amb l’aplicació dels nous mètodes de diagnosi, l’experiment de Rosenhan no podria dur-se a terme en l’actualitat.” Després d’aquesta conversa Lauren Slater té una idea, decideix fer-se passar per boja, repetir l’experiment de Rosenhan 30 anys després.

“Podem ajudar-la?”, li demanen per l’interfono d’un hospital psiquiàtric. “Si”, diu ella. Un cop dintre menteix sobre el seu nom, pren el d’una amiga, Lucy Shellman, i sobre la seva professió. La fan esperar en una sala d’urgències. Està molt nerviosa, pot ser que el psiquiatre que l’atengui conegui l’experiment, què farà aleshores? L’atén un infermer clínic especialitzat. Li pren el pols, la troba un punt per sobre de la normalitat. “És clar que qualsevol es posaria nerviós en la sala d’urgències d’un psiquiàtric”. Després l'infermer pregunta: “Què és el que li passa, Lucy?” “Sento una veu." “Què diu la veu?”. “Zas.” “Zas?” “Zas.” “Això és tot?” “És tot.” Li demana a la pacient quan va començar i com, si dorm i menja bé, si alguna tensió en la seva vida ha pogut detonar-ho. La pacient contesta totes les preguntes negativament. L’infermer demana si no hi ha cap trauma que potser... I aleshores Lauren refereix un petit episodi en que un veí seu va morir ofegat en una piscina. En aquest moment l’infermer fa cridar el psiquiatre, que després d’unes preguntes, després de demanar a Lauren si la veu la molesta, decideix receptar-li un antipsicòtic, Risperdal. Lauren pregunta al psiquiatre si creu que és una psicòtica i el metge respon: “Diria que té un punt de psicosi”. Lauren reflexiona: en temps de Rosenhan el que determinava la malaltia era l’esquema psicoanalític, ara és el medicament el que determina la malaltia. “Però, semblo psicòtica?” “Un mica”, contesta el metge, i afegeix: “una mica psicòtica i força deprimida” “Li receptaré un també antidepressiu”. Això afecta més a Lauren Slater. Aquesta psicòloga americana va publicar l’any 1988 el que és el seu llibre més famós Els diaris del Prozac en què va narrar en primera persona les seves vivències de la depressió. Lauren Slater per tant es pregunta si de debò no deu estar deprimida, si el muntatge de l’experiment no n’és un símptoma estrafolari. Però es sobreposa i a la sortida de l’hospital (30 anys després la pseudopacient no és ingressada) es pren l’antipsicòtic i es queda profundament adormida.

Slater repeteix l’experiment vuit dies seguits. Li diagnostiquen depressió amb característiques psicòtiques en totes les ocasions. Li recepten 25 antipsicòtics i 60 antidepressius. Les visites són curtes, enlloc pensen en un ingrés. Quan Slater explica l’experiment al psiquiatre Spinzer, el vell psiquiatre que va discutir Rosenhan, se sent una mica molest amb Slater que ha fet les mateixes trampes però també se sent decebut amb els seus col•legues: “A els metges no els agrada dir “no ho sé”, diu. Slater, per la seva banda, no treu tampoc massa conclusions del seu experiment i lamenta no haver pogut contar per el seu text amb la veu de David Rosehan que des de fa un temps està ingressat en un hospital de Palo Alto afectat per una estranya paràlisi que els metges no han pogut diagnosticar encara.

Randle McMurphy i David Rosenhan es fan passar per bojos

He vist la peli unes quantes vegades, suposo que massa cops començada, perquè no recordo el motius que duen a Jack Nicholson a fingir-se boig, a fer-se passar per boig perquè l’ingressin en un hospital psiquiàtric. La pel•lícula és molt coneguda: Algú va volar sobre el niu del cucut. En la pel•lícula Jack Nicholson és MacMurphy i es fa ingressar en un psiquiàtric per fugir d’alguns problemes. Pensa que la vida allà amb els dements serà fàcil. Podrà veure la tele i jugar a cartes. Però el règim a l’hospital és molt estricte, ha de medicar-se i els problemes comencen. De manera que la disciplina i les medicines fan perdre l’estabilitat a MacMurphy i la psiquiatria fa la resta. Apliquen electroshocks al boig impostor i va deixant de ser un impostor i es va demenciant. La peli acaba molt malament per el protagonista i bé per un indi secundari que escapa del manicomi i corre camp a través sota la llum de la lluna plena.

A començaments de la dècada dels 70 del segle passat, el psicòleg David Rosenhan va tenir una idea. Havia llegit alguns llibres que posaven en dubte la psiquiatria d’aleshores i havia vist com companys seus s’estalviaven d’anar al Vietnam al•legant malalties mentals fingides. Així es va empescar la idea d’un experiment o d’una aventura o un pla: va convèncer vuit amics per ingressar en diferents hospitals psiquiàtrics fingint estar malalts, a veure que passava un cop dintre. L’experiment era molt senzill. Els falsos pacients havien de presentar-se a l’hospital i dir que sentien una veu que els hi deia “zas!”. Pel què fa a la resta, els impostors havien de contestar amb sinceritat excepte pel què feia al seu nom real i a la seva professió. Els pseudopacients eren estudiants, psicòlegs, pintors, psiquiatres, una mestressa de casa. Tres dones i cinc homes. David Rosenhan va ser un dels vuit. No havien de fingir cap més símptoma a banda d’aquell zas que sentien i, un cop ingressats, si els ingressaven, havien de declarar ràpidament que la veu havia callat i que es trobaven bé. Van entrenar-se per guardar-se les pastilles sota la llengua i escopir-les més tard. Dels vuit, vuit van ser ingressats. A David Rosenhan van diagnosticar-li esquizofrenia paranoide i va estar ingressat una temporada tot i que des del primer moment, just després de l’ingrés, va dir que ja es trobava bé. “Quan podré sortir, doctor?” Preguntava. “Quan estigui bé”, li responien. Qualsevol cosa que David explicava i les seves conductes eren interpretades en coherència amb el diagnòstic d’esquizofrènia. Com que David Rosenhan prenia notes pel seu experiment, els metges observaven també aquesta “conducta escriptora” com un símptoma del seu trastorn.

David Rosenhan va publicar els resultats de l'experiment a la revista Science el gener de 1973. L’estudi és una mica decebedor perquè les aventures als hospitals psiquiàtrics estan descrites molt vagament, cap nom, cap adreça i cap data. En canvi les tesis de Rosenhan, que segurament ja duia amb ell en ingressar, estan pròdigament explicades: la debilitat dels diagnòstics psiquiàtrics, la facilitat per etiquetar i categoritzar i per tant per despersonalitzar, els abusos de poder... De totes maneres Rosenhan i els que amb ell van fer-se passar per bojos no van enganyar tothom. Bona part dels pacients amb qui van compartir els ingressos van detectar-los com a persones normals. “Tu ets un periodista”, va dir un, “O un professor”. “Tu estàs aquí per avaluar l’hospital”.

Fer-se passar per boig

El passat 1 d’Octubre, al suplement dominical de El País, Javier Marías diu: “Com sabem bé a Espanya des del 1605, any de la publicació de la primera part del Quixot, hi ha una diferència important entre tornar-se boig i fingir-se boig, malgrat que la segona cosa pot acabar per donar pas a la primera, a força d’insistència i aleshores aquest fingir-se boig es converteix a posteriori en una tercera cosa: decidir tornar-se boig, que és el que probablement, en definitiva, i a la llum de certs detalls en el text cervantí, li va passar a Alonso Quijano: ni es va tornar boig i ja està ni va fingir-ho amb cinisme, sinó que més aviat va decidir tornar-se’n.”

Un dels personatges de El Vientre de ballena, la novel·la de Javier Cercas, explica en la pàgina 128: “A aquest tal Calabacillas, Velázquez probablement va pintar-lo dues vegades, i dic probablement perquè es veu que hi ha algú que dubta que el primer dels dos quadres sigui de Velázquez. En aquest retrat, el Calabacillas es un home jove, estràbic, amb una mirada astuta i un somriure intel·ligent; està dempeus, sosté en una mà el retrat en miniatura d’una dona, en l’altre un molinet de paper, que per aquella època era un símbol de la bogeria. El segon retrat es el que tradicionalment s’ha conegut amb el títol de El Bobo de Coria; també és el més famós dels dos. El Calabacillas, aquí, ja és un home madur. Està assegut en una banqueta de fusta entre dues grans carabasses que, està clar, al·ludeixen al seu nom, i té una cama doblegada sota l’altre i les mans entortolligades en una posició impossible... En fi, una postura forçadíssima, bastant rara. En realitat, gairebé tots els signes d’enteniment o de normalitat han desaparegut del personatge: no és tan sols la forma com està assegut, o el gest de les mans, sinó també el cap, que cau tovament cap un cantó, els ulls extraviats, el somriure buit...”

I una mica més endavant: “Recordo haver llegit d’un metge, en algun lloc, que, per la seva fesomia, el Calabacillas del primer retrat, més que un babau, és un bergant. Res ens impedeix d’imaginar-lo com un jove ambiciós i sense escrúpols que, per poder gaudir dels privilegis que la cort concedeix als bufons, fingeix que està molt més boig que no està en realitat (cosa que explicaria l’èmfasi del molinet, innecessari en un boig vertader), i que, amb el temps, acaba per desenvolupar la bogeria que va fingir durant anys i que, de manera incipient, ja estava en ell des del principi”.

The sweetest sound (3a Part)

“Ser emigrant”, escriu George Perec, “segurament era precisament això: veure una espasa allà on l’escultor va creure, de bona fe, haver-hi posat una torxa. I no estar equivocat, realment”. Perec es refereix aquí a la novel·la Amèrica de Franz Kafka, a les primeres frases de la novel·la en les quals l'escriptor txec escriu: “Entrava al port de Nova York amb el vaixell ja a poca velocitat, va veure l’estàtua de la deessa de la llibertat, que observava des de feia estona, com banyada per un raig de sol que de cop i volta s’hagués fet més intens. La mà que brandava l’espasa ho senyorejava tot novament i els vents desfermats acaronaven la seva figura.” Perec escriu a propòsit d’aquest equívoc, intencionat o no vés a saber, en un article on parla d’un documental que va rodar amb Robert Bober sobre l’illa d’Ellis a Nova York.

L’illa d’Ellis està a la desembocadura del riu Hudson, a un centenar de metres de l'illa de la Llibertat. Durant molts anys només va haver-hi una taverna que servia als mariners i als pescadors. A finals del segle 19 el govern federal va habilitar-la per utilitzar-la com a porta d’entrada dels milers d’emigrants que arribaven d’Europa. Van ser els primers passos per regularitzar la emigració que arribava als EUA. Entre 1892 i 1924 una dotzena de milions de persones va passar per l’illa d’Ellis. Escriu Perec: “La majoria només va passar-hi unes poques hores; només el dos per cent va ser rebutjat. En suma, l'illa d’Ellis no va ser res més que una fàbrica d’americans, una fàbrica per transformar emigrants en immigrants, una fabrica a la americana, tan ràpida i eficaç com una xarcuteria de Chicago.”

A The sweetest sound, Allan Berliner, també va a l’illa d’Ellis. Hi va cercant els orígens del seu cognom, per tant de la branca paterna de la seva família, els Berliner. Durant el sopar amb els dotze Allan B, un d’ells, en una conversa entorn del cognom explica: “Hi havia la història de l’illa de Ellis. Quan el meu pare va arribar-hi ningú no sabia pronunciar el seu cognom rus; però tenia un document on deia que el seu darrer port d’escala a Europa havia estat Berlín. Així que els d’immigració li van posar Berliner.” Però la història dels canvis de nom és falsa. Els funcionaris d’immigració convencen Allan Berliner que aquesta falòrnia funciona com una llegenda urbana, de la mateixa manera que “molta gent”, li explica un funcionari, “ve aquí i diu que recorda la primera vegada que va pujar a la torxa. Passa el mateix que amb els noms. Oficialment la torxa porta tancada 83 anys. Ningú no hi ha pujat. Quan els ho diem, però, no ens volen creure, no volen creure fals aquell capítol tan entranyable de la seva història familiar”. A la peli de King Vidor, An american romance, també es veu un immigrant que parla amb un oficinista. Li demana el nom. L’immigrant diu: “Stephen Dangosbeblitxek” i l’oficinista li demana que li lletregi. “De, a, ena, ge, o, essa, be, e,...”. Però l’oficinista en té prou, segella un document i li diu: “Steve Dangos”. En la pel·lícula sobre l’illa d’Ellis que va fer George Pérec, un guia de l'illa dóna per certa la història dels canvis de nom i explica la anècdota que segueix: “És un jueu rus amb un d’aquests noms impronunciables acabats amb ski. Havia sentit parlar dels canvis de nom de manera que va demanar al funcionari que li donés un bon nom. Un nom ben americà. El funcionari s’ho pensa, se’l mira i li diu: Rockefeller. I el jueu ho repeteix. Rockefeller. Rockefeller. Sona bé. El jueu passa un control mèdic sense problemes però cinc hores després un inspector el para i li demana el nom. L’ha oblidat, li diu, i li ho diu en yidish, o sigui alguna cosa com: shoin vergessen. Shoin Vergessen, repeteix l’inspector, Shon Ferguessen, oh, si, John Fergusson. I així el jueu rus entra als EUA com un irlandès.” El cas és que encara que els canvis de nom no es produïssin, Allan Berliner no pot seguir, més enllà de l'illa d’Ellis, la història de la seva família. El canvi de nom, el só més dolç, funciona aquí com una metàfora perfecte del canvi de vida, de la emigració i de l’exili. Perquè si bé no és cert que a l'illa canviessin els noms dels immigrants, si que ho és que molts immigrants se’l canviaven un cop instal·lats a Amèrica. De manera que a l'illa de Ellis les empremtes dels Berliner han estat esborrades, la història familiar queda radicalment trencada. George Perec escriu: “La meva intenció no és evocar el què van poder ser els somnis i les desil·lusions d’aquells milions d’emigrants, (...) sino delimitar millor la meva pròpia vinculació amb aquest lloc: per mi és el lloc de l’exili, és a dir el lloc de l’absència de lloc, el lloc de la dispersió” I després: “El que allà s’hi troba no són en cap cas arrels o empremtes sinó el contrari: una cosa informe, en el límit d’allò inefable, una cosa que en podria dir enclaustrement, o escissió, o fractura, una cosa que per a mi està lligada d’una manera molt íntima i confusa amb el fet mateix de ser jueu.” George Perec va néixer a França, era francès i duia un nom francès i el seu cognom polonès, o sefardí, Peretz, passa fàcilment per francès o per bretó. No parlava la llengua dels seus pares, ni li van ser transmeses el folklore, les tradicions i les creences. En qualsevol cas Perec no sentia nostàlgia per aquestes despossessions. “No tinc ganes”, va escriure, “ d’anar a verificar si la gran casa quadrada que el meu avi va fer edificar a Lubartow encara és allà.” En canvi va anar a l’illa d’Ellis a buscar alguna cosa, a buscar “el punt de no retorn”, el lloc de “ruptura radical” i a posar a prova el seu propi arrelament en aquest no-lloc, en aquesta illa on s’esborren les petjades i la memòria, el seu propi arrelament en l’atzar i en l’exili. Diu Perec: “Els meus avis o els meus pares haguessin pogut emigrar a Argentina, als Estats Units, a Palestina, a Australia; jo hagués pogut néixer, com els meus cosins germans o els meus cosins llunyans, a Haifa, a Baltimore, a Vancouver; una sola cosa estava prohibida per a mi amb certesa: néixer al país dels meus avantpassats, a Polonia, a Lubartow, a Pulawy o a Varsovia, i créixer allà continuant una tradició, una llengua, una pertinença.” O sigui néixer en un lloc on el seu nom hagés estat, suposem, Mordechai, en lloc de George.

The sweetest sound (2a Part)

Diu Alan Berliner, el director, al començament del documental The Sweetest Sound: “Estic fart que em confonguin amb altres persones. Estic cansat de tenir un correu electrònic amb un número després del meu nom; fart que gent que no conec em demani fotografies de Frank Sinatra o d’Elizabeth Taylor. No sóc fotògraf! Mai no he volgut que m’acusessin de cobrar un xec de 956 dòlars d’una altre persona que es diu com jo. Per acabar-ho de rematar, fa uns anys, un paio que es diu com jo va fer una pel•lícula que es diu Ma vie en rose. A la crítica li va encantar. A mi també. Tothom va celebrar el meu debut com a director de ficció. Ningú no em va preguntar què m’havia agafat per fer pel•lícules en francès. Potser algú de vosaltres penseu que aquesta pel•lícula és seva. O que jo sóc ell. O que ell és jo.”
El nom d’una persona és per aquella persona el so més dolç i el més important en qualsevol idioma. Aquest documental d’Alan Berliner parteix de la paradoxa de que aquest so tan dolç pugui ser compartit. Alan Berliner decideix buscar arreu del món tots els Alan Berliner i reunir-los en un sopar a casa seva, a Nova York. En la pel•lícula es filma la recerca dels Alan Berliner i el sopar amb els dotze que localitza, entrevistes amb els seus pares per esclarir perquè van posar-li Alan, amb sa germana per saber perquè ha posat els noms que ha posat a les seves filles, indagacions sobre l’origen del cognom Berliner. Barreja l’humor i la nostàlgia o la màgia evocadora dels noms i dels cognoms, un assumpte que ens concerneix a tots. És un documental fantàstic, amb un ritme hipnòtic. Vint Jim Smith es presenten davant la càmera en una visita que Alan Berliner fa a una convenció de la Jim Smith Society. “No em dic John Smith, ho sento”, diu el director prenent el micròfon en el sopar de la convenció, “sóc un director de cine de Nova York que estic filmant una pel•lícula sobre els noms.” En l’escena següent els Jim Smith juguen un partit de beisbol. Un speaker, Jim Smith, retransmet el partit: “Jim Smith està a la 3a base, Jim Smith bateja, el catcher Jim Smith....”. Ells ho troben molt divertit. És clar que no és el mateix Jim Smith que Alan Berliner. Cada any pel Pilar es reuneixen a Saragossa centenars de Pilars en una trobada anual. Sergi Pàmies va escriure un conte sobre una reunió de Nogués al Delta de l’Ebre. Vull dir que hi ha noms de combinació més fàcil: Garcia o Soler amb Marc o Laura. Fins on jo sé el meu nom i el meu cognom són massa infreqüents tots dos perquè es combinin en una altre persona i encara que Alan Berliner expressa el desig de ser l’únic o almenys de ser el veritable Alan Berliner, també és inquietant i angoixa no compartir el nom amb ningú. On no arribés jo sempre podria arribar l’altre. L’altre pot haver esdevingut l’advocat que ton pare volia que fossis o, al revés, viure la vida motxilera que tu no t’has arriscat a viure. És clar que mai se sap. Fa un anys el meu amic Vadim Nuñez (una combinació ben exòtica fruit d’una guerra civil i un exili a Rússia per una banda i per l’altre banda fruït d’uns altres exilis durant la revolució bolxevic) va trobar-se, navegant per internet, amb el seu homònim. Feia ego-surfing, així diu Alan Berliner que se’n diu de buscar-se a un mateix a internet, i va trobar una pàgina on un Vadim recopilava tots els Vadim de la xarxa. Allà va trobar llistat l’altre Vadim Nuñez, algú de Venezuela, que amb un punt d’orgull anunciava en la llista que segurament era l’únic Vadim Nuñez possible. Com que hi havia el correu electrònic el meu amic V. va enviar-li un correu per desmentir-lo, per presentar-se. Va donar-se la casualitat que, aleshores, tots dos vivien a França, separats només per cinc hores de tren. Van parlar de trobar-se, de sopar, potser van arribar a discutir de dates, però el meu Vadim va començar a penedir-se’n, va deixar de fer-li gràcia perquè va veure despertar-se-li l’instint d’eliminar l’altre Vadim Nuñez o de trencar-li la cara, a l’altre, a l’imitador o a l'impostor. El meu amic és molt civilitzat, o sigui que és capaç de sobreposar-se a aquests instints, almenys a aquests, però igualment els dos Vadim Nuñez no es van trobar mai: una cosa és patir per partir la cara a algú i l’altre patir perquè te la parteixin, suposo.

The sweetest sound (1a Part)

Quina és la paraula més bonica de la llengua castellana? Per celebrar el dia del llibre d’enguany a la Escuela de escritores de Madrid van posar la qüestió a consideració dels internautes. Durant uns dies van poder enviar els seus vots. El resultat és molt decebedor perquè és molt previsible: amor, libertad i paz, ocupen els tres primers llocs de les votacions. Això significa, segurament, que l’eufonia i el significat són inseparables. El resultat potser engrescaria una conversa al saló de Madame de Sablé a Port-Royal, perquè podem preguntar-nos si és millor l’amor sense llibertat o la llibertat sense amor amb garanties que, en les boques de l’aristocràcia francesa, la conversa serà gràcil i enginyosa. De les paraules que ocupen els 26 primers llocs, azahar i libélula són les paraules en posicions destacades amb menys connotacions. Azahar la trobo particularment lletja, si és que hi ha paraules lletges i en conseqüència si és que hi ha paraules boniques. En qualsevol cas les bases de la votació exclouen de la tria els noms propis, com si els convocants haguessin tingut present aquella frase de Dale Carnegie, segons la qual: “a person's name is to that person the sweetest and most important sound in any language." O sigui, el nom d’una persona és per aquella persona el so més dolç i el més important en qualsevol idioma; per tant, potser, la paraula més bonica.
Dale Carnegie va néixer en una granja pelada a Maryville, Missouri. L’any 1888. Munyia cada dia les vaques a les quatre de la matinada. Acabada l’escola va començar a treballar venent cursos per correspondència als grangers, després cansalada, sabó i llard. Va resultar ser un venedor excel•lent i el seu territori va esdevenir, per l’empresa per la qual treballava, el territori líder nacional en vendes. Així les coses, Dale Carnegie va començar a dedicar-se a formar venedors. El seu llibre Com guanyar amics i influir en els altres és el primer best-seller d’aquesta matèria i el gèrmen del gènere de l’autoajuda. “Si el destí et dona una llimona” diu Carnegie, “fes llimonada”. I també “Tancaràs més negocis (o faràs més amics) en dos mesos interessant-te pels altres, que en dos anys intentant que els altres s’interessin en tu”. I també: “Explica el què vols explicar, explica-ho i després explica el què has explicat”. Dale Carnegie és doncs el pare dels llibres odiosos d’autoajuda i també el formador dels venedors insuportables que repeteixen el nostre nom en cada frase fent del só més dolç un martell implacable. Però també és el responsable que un documental, del qual parlaré en la segona part d’aquest post, no es digui The Name Game o Name Calling o The Langage of Names o A Name Like Mine o Me, My Self & I o First Person Plural o Identity Theft o Personal Crisis ni Confessions of a Namecoholic. El documental es diu The sweetest sound, perquè el documental parla sobre els noms i “a person's name is to that person the sweetest and most important sound”.

Un mico amb la bragueta oberta

Qui s’inventa els acudits? L’escriptor Isaac Asimov a banda de dedicar-se a la ciència-ficció i a la divulgació científica va consagrar-se també a la recopilació d’acudits i d’anècdotes. Potser ho deia de broma, però el fet que els mateixos acudits o acudits gairebé idèntics es repetissin en llocs geogràfics i temporals tan dispars va dur-lo a proposar la hipòtesi que els acudits els inventava i els posava en marxa una intel•ligència extraterrestre. Javier Cercas va ocupar-se dels inventors d’acudits en un article, eren dos homes que es dedicaven exclusivament a això en un bar d’una carretera de la província de Jaén, si ara no ho recordo malament. En un post anterior ja vaig parlar de The Aristocrats, un documental que repassa un sol acudit, la seva història, la seva gènesi, les seves variacions. L’acudit dels aristòcrates s’explica un centenar de vegades. Een tota la pel•lícula només s’hi explica un altre acudit, l’expliquen entre Robin Williams i un altre humorista que no conec. L’acudit diu així:
“Busquen un pianista en un bar molt exclusiu. S’hi presenta un tipus. El propietari l’adverteix: “Aquest és un local mooolt exclusiu. Busquem algú que toqui tota mena de música. Però sobretot que tingui classe”. El pianista diu: “Puc fer el què calgui”. I es posa a tocar. Toca una cançó preciosa. El propietari mai no ha sentit res igual: “És bellíssima, no l’havia escoltat mai”. “L’he escrit jo mateix”, diu el pianista. “I com es diu?”. “Es diu El meu gos m’estava donant pel cul mentre el meu gat em llepava els collons”. “Però això és horrible! No té altres cançons”, diu el propietari. “Tinc una cosa meravellosa per a vostè” respon el pianista, i es posa a tocar una melodia amb un toc de jazz, fantàstica, i el propietari diu: “Genial! Què era això?”. “L’he escrit jo mateix. Es diu: Em vaig menjar el tampó ensangonat de la teva germana”. “Ei!” s'exclama el propietari, “això és un lloc amb classe, molt exclusiu. Ja n’hi ha prou! Les teves cançons són realment bones. Vull contractar-te però... saps què farem...: tu toca pels meus clients però mai, he dit mai, els diguis el nom de les teves cançons”. Així doncs, contracten el pianista. La nit en què comença a treballar la gent es torna boja perquè les cançons són maquíssimes, veritablement precioses i emocionants. Després d’una hora de concert el pianista diu: “Fem una pausa. Necessito anar a l’excusat”. El pianista va al lavabo i quan en torna resulta que s’ha oblidat de pujar-se la bragueta. Aleshores un client s’acosta al piano i li diu: “Disculpi..., sap..., té la bragueta baixada i li penja l’aparatu”. I el pianista contesta: “Que si la sé? Vaig escriure-la jo mateix!!!””
Fa uns dies navegant per acudit.net, vaig veure que hi havien recopilat alguns dels acudits del genial Eugeni. Entre els acudits recollits hi havia el que segueix:
“Saben aquell que és un paio que entra en un bar i demana un whisky. Total que el paio es despista i quan se n’adona veu que hi ha un mico que ha posat el collons a refrescr dintre del seu got de whisky. El paio, mosquejat, pregunta al barman: “Escolti... Aquest mico és teu? Sap perquè ha posat els collons dintre el meu whisky?”. “No sé...” diu el barman “Mira, el mico és del pianista, potser millor que li ho preguntis a ell.” El paio es dirigeix al pianista que està tocant al bar i li pregunta: “Escolti... Vostè sap perquè el mico ha posat els collons a refrescar dintre el meu got de whisky?” I el pianista contesta: “Doncs mira, aquesta no la sé, però si me la taral•leja....”
No sé qui va inventar aquests acudits. Tampoc tinc clar que els hagin inventat a Jaén o en un platet volador. De fet, no tinc clar, tampoc, si són dos acudits o si és un de sol.

Joan Fontcuberta i Ivan Istochnikov

De Joan Fontcuberta, l’autor del cartell del Temporada Alta, vaig sentir-ne parlar per primera vegada fa uns mesos arrel d’una emissió del programa Milenio, a la cadena Cuatro, que presenta Iker Jiménez un periodista especialista en misteris per a resoldre i en el blablabla paranormal. Durant la temporada passada un dels col•laboradors del programa va presentar-hi la història del cosmonauta fantasma. La història de la enigmàtica desaparició de Ivan Istochnikov en una nau espacial soviètica, la Soyuz 2. Eren els temps de la guerra freda, de la cursa per conquerir l’espai. La nau Soyuz 2 havia d’acoblar-se en òrbita amb la nau Soyuz 3 pilotada per Grigori Begorovi. Però la missió va fracassar. Segons l’agència espacial soviètica la Soyuz 2 va rebre l’impacte d’un meteorit, van negar que la Soyuz 2 estigués tripulada. Les missions anteriors havien fracassat també. Era l’any 68, en plena cursa per enviar vols tripulats a la lluna. Van esborrar Istochnikov dels arxius i de les fotografies. Es tractava de no perdre peu en la cursa amb els EUA. Van confinar la família i van subornar els col•legues. Van silenciar l’afer durant molts anys, però a començaments dels anys 90 l’atzar va dur un periodista americà a comprar en una subhasta a Sotheby’s un lot de documents del pilot de la Soyuz 3. Entre les fotografies de Giorgri Begorovi, n’hi havia una on apareixiaIvan Istochnikov davant del Kremlin acompanyat de tres cosmonautes més. El periodista va reconèixer la fotografia, la recordava d’un llibre, però hi trobava alguna cosa estranya. En confrontar-les va veure que en un llibre de 1975 que guardava, Camí de les estrelles, recollia aquella mateixa fotografia però Istocnikov n'havia sigut esborrat. Va posar-se a investigar. Ara eren els anys d’obertura i reestructuració que va dur Mikhail Gorbachev a la URSS, això va facilitar la feina de Michael Arena, el periodista americà. Així va refer la història. Va parlar amb Grigori Begorovi. L’acoblament havia fallat en el primer intent. Quan van intentar el segon ja no hi havia rastre d’Ivan Istochnikov. Potser la Soyuz 2 va ser sabotejada, o la salut física o mental d’Ivan va patir un daltabaix, potser va suicidar-se, potser va ser adduït, el cas és que Michael Arena va recuperar la història del cosmonauta desaparegut dues vegades o bé aquesta és la història que van explicar a Milenio. El programa es va emetre un diumenge. A començaments de la setmana següent la blogosfera escèptica n’anava plena. Van penjar el vídeo del programa. Se’n feien creus de la malaptesa del Iker Jiménez perquè la història era una ficció i un muntatge o alguna cosa una mica més sofisticada. Així vaig sentir a parlar de Joan Fontcuberta. L’any 1997, Fontcuberta, havia presentat l’exposició Sputnik, l’odisea del Soyuz 2, on s’explicava el muntatge de les autoritats soviètiques i l’afer Istochnikov, amb la particularitat que el muntatge era la pròpia exposició, les fotografies retocades eren aquelles en les quals apareixia Istochnikov, no pas aquelles on desapareixia, tota la història era inventada. Fontcuberta ja havia explorat els límits i les relacions entre la fotografia i la veritat en muntatges anteriors com la Fauna secreta, on amb Pere Formiguera, documentaven la recerca fictícia d’un biòleg alemany, Peter Ameinsenhaufen, que havia descobert durant la primera meitat del segle 20, espècimens d’animals monstruosos. Era increïble la barra o la incompetència del tal Jiménez, una simple cerca a Google l’hagués fet coneixedor de la naturalesa del misteri. La blogosfera escèptica va seguir el tema unes setmanes, en alguns comentaris algú va assegurar que el fet havia posat molt content a Joan Fontcuberta. Així doncs és com vaig conèixer aquest artista. També, seguint la polèmica, vaig saber que, de la mateixa manera que Ivan és Joan en rus, Istochnikov ve ser una cosa com font oculta. Si tenim en compte que Ameise és formiga en alemany és fàcil saber, sense saber-ne d'alemany, qui és el doctor Peter Ameisenhaufen.

Temporada de polítics pallassos

De camí a la feina he vist penjat en banderoles el cartell que anuncia la edició d’enguany del Temporada Alta, el festival de tardor de Girona. Un pallasso vestit de polític o un polític amb perruca i pintat com un pallasso parla agressivament des d’una tribuna. He pensat en la campanya electoral que ha de venir i en els dies que les banderoles del Temporada Alta coincidiran amb les dels partits polítics demanant-nos el vot. Però del cartell també m'ha cridat molt l'atenció la tècnica amb la qual està fet. Del carrer estant s’aprecia que la imatge està confegida a partir d’un mosaic de petites fotografies, però les fotografies no són apreciables a cop d’ull. Potser si m’hi enfilés en una escala podria resoldre quines fotografies conformen aquesta imatge irreverent, que ho serà molt més en funció dels personatges fotografiats que, plegats, generen la imatge de la pallassada associada a l’activitat política. D’aquesta manera, mentre pedalejava al costat del riu, m’he recreat imaginant les cares en el cartell dels politicots i els politiquets de la ciutat, regidors i consellers comarcals, delegats del govern, els diputats i els directors generals, els tècnics endollats, els programadors culturals i els prohoms de les fundacions privades, els grimpaires incipients i els marginats ressentits, en definitiva la classe política gironina en ple. Sóc molt provincià i m’ha semblat una idea molt divertida, però el festival té mires molt més cosmopolites: al lloc web del festival, he llegit que es tracta d’una obra del fotògraf Joan Fontcuberta, feta a través d’un programa associat al cercador d’imatges de Google; els criteris de cerca que ha utilitzat per composar el cartell han estat el noms dels membres de la junta permanent del Congrés dels Diputats d’Espanya. En una petita animació que hi ha a la pàgina, un zoom mostra algunes de les imatges: hi he reconegut Rajoy, Bono, Acebes, Puigcercós i Zaplana, un personatge que podria ser Peces-Barba sense ulleres i un jugador de futbol de la selecció espanyola que diria que és Raul Tamudo. De moment no he trobat on pugi veure el cartell complert amb prou definició per ampliar-lo i perdre les hores mirant-me els polítics pallassos, cada una de les 5040 imatges.

El bessó malvat

“Tan de bo hagués tingut un germà bessó malvat”, canta Stephin Merrit, “un de molt dolent, un bessó malvat que complís els meus desigs tal i com hagués fet jo si no fos bo i si hagués sabut per on començar”. Explica: “El meu bessó malvat robaria i mentiria, m’hagués enviat els nois més guapos que pensarien que jo sóc ell i els hagués pogut ferir i sortir-ne il•lès sense vergonya i sense culpa perquè la maldat seria cosa del meu germà”. Un bessó per fer la feina bruta li hagués estat molt útil, es lamenta el cantant en acabar la cançó. Es diu I wish I had an evil twin, està en el disc I dels Magnetic Fields.
En una de les històries de Coffee and Cigarettes de Jim Jarmush, apareixen dos bessons. Fan el paper dos dels germans de Spike Lee, Joie i Cinqué. Estàn en un bar de malamort a Memphis, Steve Buscemi n’és el cambrer. Al contrari que els bessons, Buscemi parla pels descosits. Els pregunta si són bessons i quin dels dos és el bessó malvat, que sempre n’hi ha un de malvat. Els pregunta si són forasters, si ja han anat a Graceland, la casa museu d’Elvis. No hi ha anat. Els pregunta: “Sabeu que Elvis Presley també tenia un germà bessó?” Jo mateix vaig explicar-ho aquí uns posts enrera. Però Buscemi té una teoria sobre Jesse Garon, el bessó mort: “Tothom pensa que el bessó va morir en el part, però la meva teoria és que la mare no volia pujar dues criatures. No esperava bessons i no s’hi va veure en cor. Se’n va desfer d’un. Jesse devia créixer a Arkansas o a Mississippi, o en algun lloc així. Sense saber que tenia un germà. Però un dia, per allà el 1968 o el 69, s’està mirant al mirall i diu “Ostia, m’assemblo molt a l’Elvis”. De manera que ve a Memphis i busca l’Elvis. L’Elvis el veu i diu: “Ei! Tu ets el meu germà. No m’ho puc creure!” “Com et va? Què fas? Què puc fer per tu?” I el seu germà li diu: “Bé, no ho sé. Potser seria maco de ser tu per una nit” I en un concert d’Elvis canta el seu germà. Volien provar si la gent se n’adonava i, renoi, ningú se’n va adonar! Aleshores l’Elvis va tenir una idea: “Estic cansat del món de la música, l’enviaré a ell de gira.” I va ser un gran error, perquè va ser el seu germà qui va començar a anar a Las Vegas, a posar-se aquells collarets enormes, els vestits blancs, les capes. L’Elvis no ho hagués fet. Va ser el seu germà qui es va posar com un bacó menjant aquells sandwitxos de plàtan fregit amb mantega de cacauet. “Ens hem de treure aquest paio de sobre. No pot ser més l’Elvis.” Així van començar a donar-li pastilles fins que van matar-lo.”
Però als bessons no els hi agrada l’Elvis, retreuen a Buscemi que Elvis robés les cançons a músics negres com Otis Blackwell o Junior Parker pagant-los quatre xavos per les seves cançons. Li retreuen que Elvis, tot i això, digués que els negres només eren bons per netejar-li les sabates. Buscemi, no pot creure el que li estan dient, i aleshores matisa: “No, no crec que el Rei fes res d’això, devia ser el seu bessó malvat”.

I wish I had an evil twin, The Magnetic Fields