Embarcar-se

Al inici de Moby Dick, Ismael, el narrador incontinent de la novel•la explica que li cal anar a mar i embarcar-se cada cop que nota que en la seva ànima és novembre humit i rúfol, “cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m’afegeixo al seguici de tots els funerals que topo”. Jo, com si almenys en una part de la meva ànima fos sempre novembre, tinc sempre a mà el cementiri de Spoon River, les seves dues-centes quaranta quatre làpides amb els seus dos-cents quaranta quatre epitafis. L’any 1915, Edgar Lee Masters va publicar aquest llibre estrany i meravellós, l’Antologia de Spoon River. El llibre recull els dos-cents quaranta quatre epitafis del cementiri d’un poble fictici. Els epitafis, en forma de poemes, posats en boca dels propis morts, són breus autobiografies o reflexions generals sobre la vida i la mort, autoretrats o explicacions de moments significatius de la vida dels difunts, confessions o al•legacions en defensa pròpia. El llibre es podria llegir com una novel•la coral, el retrat de la vida d’un poble i per tant de la vida de tots els pobles. “Jo sóc Minerva, la poetessa”, “Quantes vegades l’Ernest Hide i jo vam discutir sobre el lliure arbitri!”, “Jo volia ser jutge del Comtat”, “Vosaltres, els que teniu aspiracions, escolteu la història del desconegut”, o “Jo no agradava a la gent del poble”, són alguns dels primers versos transcrits a l’atzar. El llibre, per alguna raó que se m’escapa, no ha tingut al nostre país gaire difusió. No hi ha versió catalana i en espanyol no va haver-hi una edició completa fins el 1993. L’edició castellana és a Cátedra, en anglès el llibre es pot trobar a la xarxa, jo me he anat imprimint alguns dels poemes i els guardo retallats dintre el llibre i tinc així una rupestre versió bilingüe que em serveix per els dies que en la meva ànima és novembre i en lloc d’embarcar-me em poso a llegir làpides:
He estudiat moltes vegades,
Diu un dels epitafis
El marbre que m’han esculpit:
Un vaixell amb les veles recollides ancorat al port.
El cert és que no representa el meu destí
Sinó la meva vida.
L’amor se’m va oferir i en vaig fugir per por als desenganys;
Les penes van trucar a la porta, però tenia por;
L’ambició va cridar-me, però em van espantar els riscos.
Malgrat tot anhelava per donar sentit a la meva vida.
I ara sé que hem d’arriar les veles
I prendre els vents del destí
Allà on vulgui que ens dugui el vaixell.
Donar sentit a la vida, pot acabar en bogeria,
Però la vida sense sentit es la tortura
Del desassossec i el desig vague...
És un vaixell que es deleix pel mar però que li té por.