Pesar

És el 13è poema dels del Llibre dels minuts de Gemma Gorga. El llibre en conté seixanta, seixanta petits poemes en prosa. Aquest comença dient:

“Pesaven el cos uns minuts abans de morir. Pesaven el mateix cos uns minuts després de morir. Una simple sostracció matemàtica els havia d’indicar el pes de l’anima.”

Gemma Gorga es refereix als experiments que a començaments del segle 20 va fer el Doctor Duncan MacDougall per determinar el pes de l’ànima, uns experiments que van donar el títol a aquella pel·lícula de González Iñárritu que es va dir 21 grams. El poema, potser per això o potser és per casualitat, és a la 21a pàgina del llibre. El Dr. MacDougall, segons llegeixo a Snopes (el millor dels llocs web dedicat a les llegendes urbanes), va muntar un llit sobre unes balances molt precises, capaçes de mesurar diferencies d’un gram i va allitar-hi, successivament, sis malalts en estat terminal (quatre tuberculosos, un diabètic i un altre del qual no es determina la malaltia). Segons el relat que el propi Dr. MacDougall va fer-ne per l’American Medicine l’any 1907: “(El pacient) perdia pes lentament, a una mitjana d’una unça per hora a causa de l’evaporació de la humitat en la respiració i de l’evaporació de la suor. Durant tres hores i quaranta minuts vaig estar amb els ulls posats a la balança per assegurar l’èxit de l’experiment. Aleshores al final de les 3 hores i 40 minuts el pacient va expirar i de cop, coincidint amb la mort la biga de la balança es va desequilibrar i va picar a la barra limitadora. La pèrdua la vam fixar en tres quarts d’unça”.
Tres quarts d’unça són els 21 grams.
Dels altres cinc pacients, però, no va poder fixar-ne tan bé la pèrdua. El segon i el tercer van tenir una pèrdua de mitja unça en el moment del traspàs (14 grams), més una pèrdua addicional d’una unça sencera al cap d’una estona. Pel quart va ajustar malament la balança i els resultats per tant no van ser bons i el cinquè pacient va perdre una mica més de mitja unça en el moment de la mort però tot seguit va recuperar-la. El sisè va fer-ne massa via, a morir, se’ls va escapar just quan el van estirar al llit i començaven a equilibrar la balança. Després el Dr. MacDougall va fer el mateix experiment amb gossos, amb 16 gossos moribunds, i va determinar que els gossos, que no tenen ànima, no patien cap pèrdua de pes en morir.

A la pel·lícula Smoke, de Wayne Wang i Paul Auster, s’explica un experiment semblant, també històric. Si Gemma Gorga l’hagués utilitzat per un seu poema, posem que el poema començaria així:
“Pesaven el cigar abans de fumar-se’l. Pesaven la burilla del cigar i la cendra que havia produït després de fumar-se’l. Una simple sostracció matemàtica els havia d’indicar el pes del fum.”

A la pel·lícula, Paul Benjamin respon a Tommy que s’ha queixat a Paul de la impossibilitat de pesar el fum. Paul acaba d’explicar-li la jugesca que Sir Walter Raleigh, l’introductor del tabac a Anglaterra, va fer amb la Reina Elisabet, segons la qual Raleigh es declarava capaç de pesar el fum. “`Però això seria com pesar aire!” protesta Tommy a Paul. A la qual cosa Paul respon: “Reconec que és molt estrany, és casi com pesar l’ànima d’algú. Però Sir Walter era un paio molt hàbil.” I aleshores explica com s’ho fa per pesar el fum i per guanyar l’aposta pesant el cigar abans i després de mort, per dir-ho d’alguna manera.

El poema número 13 de la Gemma Gorga, segueix. Després dels versos que he copiat a l’inici del post, diu:

“Hi penso, ara, mentre sostinc el llibre nou entre els mans, les paraules encara untoses com les plomes d’un ocell nascut de poc. I em pregunto si, un cop llegit, també pesarà menys. Com un cos quan perd l’ànima.”

Quan he llegit el poema, jo estava a la cuina, fumant, acabava de començar el llibre encara untós, i m'ha estat fàcil deixar un moment de llegir i posar el llibre sobre una balança. 110 grams, gairebé 4 unces, 5 ànimes i una mica més. Després havent llegit el poema 60, quan he acabat el llibre, he pogut tornar a pesar-lo, preguntant-me també, com la poeta, si pesaria menys. L'he pesat i el pes era el mateix, 110 grams, no havia canviat igual com el pes del cos dels gossos abans i després de morir. La veritat és que en cap cas esperava que el pes hagués variat, la qual cosa, per altra banda no empitjora gens aquest poema.

Suicidis exemplars

Del Llibre dels conillets suicides d'Andy Riley.
L'ha publicat en castellà Astiberri

Sandow Birk

L’artista californià Sandow Birk està preparant, segons l’L.A. Weekly, una sèrie de 15 xilografies basades en la sèrie de gravats Les misèries de la guerra de l’artista francès Jacques Callot (c. 1592 - 1635) en els quals es va inspirar Francisco de Goya per la seva sèrie d’aiguaforts Els desastres de la guerra. La sèrie de Brik s’anomenarà Les depravacions de la guerra i per acompanyar l’exposició que s’inaugurarà la tardor a San Francisco, ha preparat també algunes pintures, com aquesta, fantàstica, L’alliberament de Bagdad. Una pintura (la veureu millor si hi cliqueu a sobre) que segons l’artista parla: “d’allò que ens van dir que passaria: jovials i alegres iraquians donant la benvinguda a les tropes americanes que els havien alliberat dels grillons de l’opressió.”

Sandow Birk, llegeixo a la seva pàgina web, va créixer a les platges de Califòrnia. Viu i treballa a Los Angeles. Entre la seva obra hi ha una sèrie de paisatges idíl•lics de presons americanes, una recreació i una reescriptura de la Divina Comèdia de Dante transposada als EUA d’avui, o aquests petits gravats, que van aparèixer en un llibre, sota el títol Primeres causes de mort a Amèrica, amb un irònic (o potser no) epigrama d’Octavio Paz: “Diguem com t’has mort i et diré com ets”, els gravats que segueixen són: Atac de cor i Acident:





Després, entre les obres que recull la web, destaquen algunes recreacions de quadres clàssics.
La Mort de Marat de David, és La Mort de Manuel:





La rendició de Breda de Velázquez, és La rendició de O.J. Simpson:





I Chatterton de Henry Wallis del qual vaig parlar aquí, és Kurt Cobain:






I encara una altre pintura de Sandow Birk, que a mi m’ha semblat fabulosa, és aquesta natura morta titulada Mitjana americana i, entre parèntesi, 34 donuts, 17 pastilles de sabó i 1 llibre per any.

El futoblista, el periodista, la realitat i la ficció

“¿I si en Romario avui tampoc aconseguís marcar? ¿I si tampoc aconseguis marcar en el partit següent?” S’ho pregunta avui dimecres el Quim Monzó en un article a La Vanguardia, que es diu El futbolista errant. Dilluns Subal de La segona Perifèria, es preguntava en un post (premiat amb el V Premi Espectacular de l'Assumpte) pel periodista errant de TVC, Lluís Canut, que ha anat a Brasil a cobrir l’esdeveniment, du allà un parell de setmanes esperant que el futbolista marqui el seu gol mil. “M'agradaria”, va escriure Subal, “tenir temps per imaginar el viatge al fons de la nit del periodista que espera el gol. Tindria, si tingués temps, el germen d'un relat, tal vegada el germen d'una novel·la.” Perquè el gol no arribaria mai. Subal fabula: “El periodista, amb la mirada perduda i ignorant ja de les raons que el portaren a Brasil, s'oblida d'ell mateix i de tornar. Ara mateix va descalç per les faveles, empunyant una ampolla buida de cachaça, oblidant pàtries, lligams i records. No recorda tan sols qui és Romario.”
Monzó es fixa tan sols en la situació del futbolista que espera el gol que, com els bàrbars o els tàrtars, tampoc no arriba mai i també considera que: “Podria ser un bon conte”. “Romario es convertiria així”, escriu, “en un personatge de dimensions literàries: un futbolista que, després d’una carrera esplèndida, es veu condemnat a vagar de camp en camp en busca del gol mil, el gol que –tal i com va prometre- li permetria de retirar-se. Però el gol mil no arriba i el patiment s’allarga mes rera mes, temporada rera temporada. Romario envelleix però no es mor mai, i arriba un punt en què viu tant i tant –i amb tantes ganes d’acabar ja d’una vegada- que l’inassolible gol mil ja no se l’imagina com la porta que li obriria el camí a la jubilació, sinó a la mort i a la pau.”
Però el gol arribarà: “La realitat mai no supera la ficció” ens recorda Monzó al final de l’article, carregant contra el cliché “i, com que vivim en la realitat, més tard o més aviat (potser avui mateix), Romario marcarà el seu gol mil.” I afegeix: “Llàstima”. Per tant Lluís Canut tornarà a Barcelona, i per tant ningú “el trobarà estès en alguna cantonada dels suburbis, amb un tret al cap”.

All Brow

Escriu Blai Bonet
-Què seria de l’home sense les bèsties?
-Si, en un moment, se n’anessin de la terra
Totes les bèsties de la terra,
L’home cauria en una gran depressió...
-Recordo el dia en què ell ho digué
però recordant-ho. Semblava
que feia la cita d’un gran autor...
No hi havia res que el tragués
tant del clot i que l’encengués tant
com el fet de sentir anomenar
les bèsties com a éssers inferiors. L’enutjava
sentir parlar de bestialitat
en fets i accions que atenyen la persona,
sobretot les persones que tenien la pegada
contundent, com els cops del campió de boxa
All Brow. Quan en parlava
el seu comentari sovint era
que en la literatura i en la boxa
s’empra el mateix llenguatge: l’estil.
N’All Brow es veia en claror amb abril
que el caràcter de l’art era la mentida,
una raça d’amor mesclat amb l’horror
perquè ser boxejador, negre i homoeròtic,
és una situació en la qual
el pitjor que hom pot fer és penedir-se...
Això més o menys devia brunzir
dins el cap i en els sentiments d’All Brow,
quan Jean Cocteau s’enamorà apassionadament
d’ell i sense aturall va fer passes
fins que aconseguí que Cocó Xanel
els arreglés una cita a l’Hotel de Castilla
on Cocteau no aconseguí res perquè n’All
era un dandy, enviava les camises
a planxar a Londres, li agradava
col•leccionar cavalls pura sang,
però volia que l’amor fos amb la bèstia
d’un garrit jovenet de barriada.
Si hagués quedat sense les bèsties, n’All Brow
també haguera caigut en una gran depressió
molt, molt, molt, semblant a la cultura....

El poema és All Brow, del poemari Nova York de l’escriptor de Santanyí. Lou Reed, va llegir-lo a Nova York (Reed, que té també un disc que porta Nova York per títol i que es pot llegir com un poemari: Caught between the twisted stars, the plotted lines, the faulty map that brought Columbus to New York) en aquest acte en el qual amb Laurie Anderson i Patti Smith van llegir poetes catalans la setmana passada. Lou Reed havia dit, els dies abans de l’espectacle, que havia gaudit especialment del poema de Blai Bonet, un poema que utilitzaré per aquest post tal com he aprofitat la lletra de Walk on the wilde side de Lou Reed per la colla posts que han ocupat el blog en aquest més de març.



All Brow, és, concretament, Panama Al Brown, el primer boxejador llatinoamericà que va guanyar un títol mundial. Va néixer amb el nom d’Alfonso Teófilo Brown el 5 de juliol de 1902 a Panamà. El seu pare, un esclau alliberat, havia anat a treballar-hi en les obres del canal. Ell, l’All Brow del poema, va posar-se a treballar també al canal que controlaven els mariners dels EUA, i allà va començar a mirar-se’ls boxejar i va ser després que va començar a practicar la boxa. El dia de Sant Josep de 1922 va tenir el seu primer combat i, al cap de set combats, va fer-se amb el campionat de Panamà derrotant, precisament, a un soldat americà destacat al canal. Van fixar-se en ell els representats: era molt prim, un pes mosca, però molt llarguerut (1’74 i amb prou feines 54 quilos) , i se’l van endur a Nova York (sense fer autostop, sense depilar-se les celles). A la ciutat del Hudson, Al Brown, va guanyar el campionat mundial a Vidal Gregorio però la vida no li era fàcil: confinat a Harlem, en una Nova York molt racista que encara no païa bé els boxejadors negres. Nova York no era aleshores la capital del món i en canvi a París, que era la Nova York d’aleshores, els negres hi eren molt benvinguts. Un ex-motorista francès, Villepontoux, que tenia un restaurant a NY, així ho va entendre i va endur-se’l a París l’any 1926. Va passejar-se per Montmartre, Panama Al Brown, vestit amb una gorra de quadres, amb un vestit beige clar i unes sabates d’ant que van causar sensació. El seu manager francès el va fer combatre fins a la extenuació, però All Brow va tenir temps d’agafar la sífilis i de drogar-se amb opi i cocaïna i d’enxampanyar-se després dels combats. Va defensar el títol mundial contra Vidal Gregorio l’any 29. L’any 1930, Al Brown, va estar a Barcelona, un 22 d’octubre, per lluitar conta el campió europeu Josep Gironès. Va guanyar el panameny per punts, en un arbitratge discutible segons la crònica que F. Ors va fer a La Vanguardia. Les fotos són de Josep Maria Sagarra i Plana:





Però no va ser a Barcelona, sinó a València, l’1 de juny de 1935, quan, en un combat estrany, Al Brown va perdre el títol mundial (que havia defensat fins a 10 cops!) en front de Baltazar Sangchili (Baltasar Berenguer era el seu nom de naixement). Aleshores va aparèixer Jean Cocteau, l’escriptor, el del poema de Blai Bonet, el cineasta, l’assagista, l’opiòmen, l’homosexual, l’esteta.

Jean Cocteau, Jean Maurice Eugène Clément Cocteau, igual que Al Brown, havia nascut un 5 de juliol, ell l’any 1889. Havia vist boxejar moltes vegades a l’Al Brown i n’estava, segurament, com diu Blai Bonet, apassionadament enamorat. Però després de perdre contra Sangchili, Al Brown va dedicar-se a fer de frontman en una orquestra per la Costa Blava, ballava i cantava, i aleshores, suposo, va intercedir Cocó Xanel i es van conèixer i Jean Cocteau el va convèncer per tornar a entrenar-se al gimnàs. Va ser així que, a París, el 4 de març de l’any 1938, Al Brown va reptar i va guanyar Sangchili (Baltasar Berenguer) i va revalidar el títol mundial. Va ser aleshores, essent amant de Jean Cocteau, que Al Brown es va queixar, en la frase famosa: “Hi ha dret a ser campió del món, als 35 anys, estar xampanitzat, tenir indicis de sífilis, ser opiòmen, jugador, músic, homosexual, i a sobre negre?”. Eren els dies en què enviava a planxar les seves camises a Londres. Després, però, Jean Cocteau va deixar-lo, salvat per Jean Marais de l’opi i de la mala vida (he de parlar en aquest blog del dia que vaig trobar-me a Jean Marais a París). També va venir la guerra, la segona, i Al Brown va tornar a Amèrica, primer a Nova York, on encara va combatre, i després a Panamà on va estar combatent fins l’any 42. Però encara va tornar a Nova York, arruïnat del tot, on va passar els darrers anys de la seva vida. Va morir-hi l’11 d’abril de 1951, als 49 anys, a l’hospital de Staten Island. Jean Cocteau va viure fins el 1963. Les restes del boxejador van ser enterrades primer als EUA, i, anys després, van ser traslladades al seu país natal. El 6 de juliol de 1979, un dia després del seu natalici i del de Jean Cocteau, segons resolució de l’Instituto Nacional de Deportes de Panamà es van reconèixer els mèrits de Panama Al Brown, i es va donar el seu nom al principal ring de boxa del país, fins aleshores Coliseo Colón, avui conegut com a Arena Teófilo Al Brown.
No tinc imatges de Lou Reed recitant el poema. Però en canvi, gràcies al recomenable blog la llumenera de NY, hi ha imatges de Lou Reed, recitant Cassasses: Amèrica és al poble del costat:

Una darrera passejada pel costat salvatge

Lou Reed parlant de la composició de Walk on the wild side, diu: “Havia llegit el llibre. És un llibre apreciable, com a mínim”. Es refereix a un llibre de Nelson Algren titulat també Walk on the wild side. Nelson Algren, és un escriptor nord-americà que va publicar als anys 50 algunes novel•les amb un èxit notable: L’home del braç d’or, per exemple va ser portada el cinema per Otto Preminger, és aquella pel•lícula en que Frank Sinatra fa el paper d’un bateria de jazz addicte a la heroïna. La novel•la Walk on the wild side, també va arribar al cinema en una pel•lícula que va dirigir Edward Dmytryk amb guió de John Fante, sí, aquell escriptor oblidat, i coetani de Algren, que va recuperar a començaments dels 80 Charles Bukowski, i que des de fa alguns anys està recuperant, en castellà, la editorial Anagrama. No ha tingut tanta sort Algren, jo he aconseguit una copia en castellà de Walk on the wild side, que està editada l’any 71 per Luis Caralt i no s’ha reeditat des d’aleshores. N’he llegit un centenar de pàgines i potser és just, malgrat els elogis de Lou Reed i també els de Hemingway de la coberta, que no es reediti. El cas és que parlant del llibre Lou Reed segueix: “Treballàvem amb uns paios per tal de dur-lo al teatre. Jo havia d’escriure les cançons, miràvem si a tal escena podia anar-n’hi una i si a tal escena una altre, calia també una cançó pel títol. Jo em vaig posar a escriure-la però aleshores a ells els va arribar una oferta per fer Mahogany”. (Mahogany va ser una pel•lícula produïda per la Motown, mahogany és el nom anglès per una fusta que nosaltres coneixem com a caoba cubana amb la qual es fabrica la reputada guitarra elèctrica Gibson Les Paul, això d’estirar fils és malaltís). Segueix Lou Reed: “Els va arribar una oferta per fer Mahogany i ho vam deixar estar. Però jo ja tenia la cançó del títol i va ser així que vaig rescriure Walk on the wilde side posant-hi personatges de la Factory.”

Com a la cançó de Lou Reed, la novel•la de Nelson està habitada per personatges marginals que han arribat a la ciutat perseguint un somni, però la ciutat, en comptes de Nova York, és Nova Orleans i, enlloc dels anys 60, són els anys 30 de la depressió econòmica. A la pel•lícula (que en castellà van titular La gata negra, perquè obra i tanca la pel•lícula el passeig d’una gata negra que, com si caminés per sobre del tall d’una navalla, camina sobre la línia que separa unes llambordes) els personatges són exactament cinc com en la cançó de Lou Reed: Holly, Candy, Little Joe, Sugar Plum Fairy i Jackie, són aquí Dove Linkhorn, Hallie Gerard, Kitty Twist, Teresina Vidaverri i Jo Courtney. La pel•lícula comença amb la trobada de Dove i de Kitty Twist (Jane Fonda joveníssima i molt guapa en la seva segona pel•lícula) fent autostop (Hitch-hiking their way across the U.S.A.) per arribar a Nova Orleans. Kitty fa temps que es busca la vida com una rodamón i Dove acaba d’abandonar Texas. “Quina religió practiques?” li pregunta Kitty a Dove Linkhorn. “La meva religió és una dona”, contesta ell categòric. Dove va a Nova Olreans a cercar-hi un antic amor, l’amor d’una nit d’estiu, la Hallie Gerard, una noia del seu mateix poblet texà que va escapar-se del poble per buscar-se la vida com a artista. Als afores de la ciutat on els deixa el camioner que els ha arreplegat, Dove i Kitty entren a una cantina (looking a place to eat). Hi mengen i Kitty roba a la cantinera d’estranquis. Per això es barallen amb el Dove i Dove torna a la cantina per disculpar-se i tornar el rosari que la Kitty ha pispat a la propietària. Dove acaba per trobant feina a la cantina. La cantinera, Teresina, és una mexicana que va emigrar a Nova Orleans amb el seu marit, van sortir-se’n, van aconseguir obrir-hi un negoci però aleshores el marit se li va morir. Teresina s’enamora de Dove però tot i així l’ajuda a buscar l'amor d'ell, la Hallie Gerard. Hallie Gerard, com els personatges de la cançó de Lou Reed, abans d’anar a Nova Orleans, havia provat sort a Nova York, però la ciutat se l’havia menjada, hi malvivia i no venia ni un quadre, en els moments de desesperança recordava el seu poblet texà i escrivia al Dove cartes on recordava la seva nit d’amor. Hallie li escriu 12 cartes (les cartes d’amor ridícules que empenyen Dove fins a la capital de Lousiana), o li envia 12 cartes perquè la tretzena, la de la mala sort no té valor d’enviar-la: un dia una dona li compra un quadre: és Jo Courtney (Barbara Stanwyk). Jo és una dona sofisticada de Nova Orleans de vacances a NYC i és també la madame d’un prostíbul de Nova Orleans on Hallie acabarà fent de puta (i d’amant de la mestressa) i on cultivarà el desengany i el cinisme. Com que Kitty camina pel costat més bèstia de la vida acaba també treballant al prostíbul de Jo Courtney i és sobre aquesta situació sobre la que es basteix la tragèdia de la pel•lícula. Quan Dmytryk va filmar-la (l’any 1962) va encarregar a Elmer Bernstein la banda sonora. També ells devien de discutir quina mena de música anava bé per tal escena, quina mena per tal altre. La música dels títols de crèdit, es diu com la pel·lícula, Walk on the wilde side, en algun moment devien decidir fer-ne una tema cantat i van demanar a Mack David una lletra. La cançó sona, amb la veu de Brook Benton, en el puticlub de Jo que es diu La casa de les nines. Si Walk on the wild side de Lou Reed és una invitació a passejar-se pel costat salvatge, Walk on the wild side segons Bernstein i David és, en canvi, una advertència. Diu:

Sinner, hear what I'm sayin'
Sinner, you've been swingin', not prayin'
One day of prayin' and six nights of fun
The odds against goin' to heaven, six-to-one

“Pecador”, canta Brook Benton, “escolta què et dic. Pecador, has estat fent el pendó i no pregant. Un dia de pregaria i sis dies de gresca. Les apostes estan 6 contra 1 que no arribaràs al cel.”

La cançó segueix:

You walk on the wild side, the Devil is waitin'
He's waitin' to take your hand
You walk on the wild side, you're walkin' with Satan
Away from the Promised Land
One day of prayin' and six nights of fun
The odds against going to heaven, six-to-one

“Vas pel costat salvatge i el Diable t’espera, s’espera per prendre’t de la mà. Vas pel costat salvatge, camines amb Satanàs i t’allunyes de la Terra Promesa. Un dia de pregaria i sis de gresca. Les apostes estan 6 contra 1 que no arribaràs al cel.”

Podeu escoltar tota la cançó aquí.

Novaiorquesos dels cinc continents

Fa uns dies, l’article setmanal que cada divendres publica Francesc Orteu a la contraportada de l’Avui venia encapçalat per la frase següent: “El món imaginari creat per Woody Allen ha fet que molts turistes sentimentals busquin sense èxit per Manhattan parelles 'pijas' per veure-les discutir de sexe amb estil i vehemència.” Ja dintre de l’article, dedicat a la pel•lícula que Woody Allen ha de filmar a Barcelona l’agost vinent, Orteu es pregunta: “¿Com retratarà Allen Barcelona? És la gran pregunta, una pregunta que només pot fer-se algú que no hagi vist la seva obra portentosa. Diu Allen que la mostrarà "de la mateixa manera que he mostrat Manhattan". És a dir, que veurem una ciutat on ningú no viatja mai en metro, per exemple, i els immigrants dels suburbis no s'hi passegen. Una ciutat tan real com la nau de Star Trek i tan agradable com els carrers de Sant Gervasi. Els protagonistes d'Allen, malgrat confessar un gran amor per Manhattan, senten un amor idèntic al que senten per les dones que els envolten.”
Ahir una frase del llibre que estic llegint, En el repòs de la trinxera, que és un recull de cartes que l’escriptor i esperantista Frederic Pujulà i Vallès va escriure des del front francès durant la primera guerra mundial, em va fer tornar a l’article de l’Orteu. Pujulà escriu: “Hi ha, escampats pels cinc continents, milers de parisencs que no han estat mai a París.” Unes línies abans Pujulà i Vallès s’ha referit a París com a la capital del món i és en aquest sentit en què he pensat en la quantitat de novaiorquesos escampats pels cinc continents que no viuen a “la menys americana de les ciutats americanes”.
Així per una banda tenim Suburbia, això que alguns anomenen la ciutat més gran del món i que s’escampa també pels cinc continents, una extensió descomunal de cases adossades i de centres comercials i de multicinemes, els americans que són al poble del costat, a Granollers i l’Atmetlla, però també a East Wyndham o a Bennington, i per l’altre tenim els novaiorquesos de Sant Gervasi i de Gràcia, del Poble Nou però també de Girona i fins i tot els novaiorquesos retirats del bullici de la capital del món a Ullastret o a Santa Pau com si fossin a Long Island o a Vermont.
No sé, però, com va Nova York de novaiorquesos; segons Orteu els turistes sentimentals els busquen sense èxit i Pujulà i Vallès diu que a París hi ha alguns parisencs però que habitualment són parisencs vinguts de fora; també explica que “a l’altra banda del Canal”, en canvi, el sastres fan fortuna venent les peces de moda parisenca, “filosòficament parlant” diu Pujulà, que confeccionen en els seus tallers de Londres.

Passejades pel costat salvatge (5a part)

6. The Coloured Girls

And the colured girls go:
Doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo.

“I les noies de color diuen: du, durú, durú, durbdurbdú, durú, durú, durbdurbdú, durú, durú, durbdurbdú, durú, durbdurbduuú”

Ho explica Herbie Flowers. Herbie Flowers és el baixista anglès responsable de la línia de baix, (de les dues línies de fet) que obren el Walk on the Wilde Side, les dues linies de baix (acustic i electric) sobreposades que són part del truc i de la màgia d’aquesta cançó. Doncs explica Herbie Flowers, diu:
“El dia següent, va venir algúi va dir: hey! Necesitem tres cantants, o dues o una i que gravi tres vegades… I algú va dir: hey! Jo conec tres cantants i les puc fer venir. Les va dur i van decidir anomenar-se les Thunderthighs que és un nom genial.”

Jo no he estat capaç de trobar cap rastre de les Thunderthighs a internet, o sigui, cap resta de les Coloured Girls.

Passejades pel costat salvatge (4a part)

5. Jackie




Jackie is just speeding away,
Thought she was James Dean for a day
Then I guess she had to crash, Valium would have helped that bash
Said: Hey babe, take a walk on the wild side,
I Said hey honey, take a walk on the wild side.

“La Jackie va massa accelerada (o bé va passada de speed, o sigui de alpha-methyl-phenethylamine, o sigui d’anfetamines) Es va pensar que era en James Dean per un dia. Després em sembla que se la va fotre (o bé va tenir un baixada). El Valium (o bé benzodiazepina) l’hagués ajudat en aquest tràngol”.

Jackie, és Jackie Curtis, nasuct el 19 de febrer de 1947 com a John Holder Jr, morta el 15 de maig de 1985 per una sobredosi (però no pas d'speed sinó de) heroïna (hidroclorit de diacetylmprphina). De tots els personatges de la cançó és segurament el més interessant, alguna cosa més que una drag-queen o un transvestit, no exactament un transsexual ni un transformista, però tot això també. Solia actuar disfressada de James Dean o disfressat de dona. Va escriure poesies i també obres de teatre. Va treballar amb Holly Woodlawn, amb Joe Dalessandro i amb Candy Darling en les pel•lícules de Paul Morrissey i Warhol. Després va estrenar les seves obres pròpies, el Cabaret in the sky, per exemple. N’han fet un documental d’ella, i n’han editat alguns discos, d’ell. Alexis del Lago diu, en un dels retalls del documental que he trobat, que Jackie no era ni un home ni una dona, que era una forma de viure. Es pot trobar força cosa de Jackie al youtube. Jo em quedo amb la versió que fa de My Lucky Star de Cantant sota la pluja.

Passejades pel costat salvatge (3a part)

4. Sugar Plum Fairy



Sugar Plum Fairy came and hit the streets
Lookin' for soul food and a place to eat
Went to the Apollo
You should've seen 'em go go go
They said, Hey sugar
Take a walk on the wild side
I Said, Hey babe
Take a walk on the wild side
All right, huh!

"En Sugar Plum Fairy va arribar i va sortir al carrer, buscant aliment per l’ànima (però Soul-food és també una manera de referir-se a les menges típiques dels afroamericans del sud dels EUA) i un lloc per menjar. Va anar a la discoteca Apolo i hauries d’haver vist com hi anava la gent, deien: hey Sugar, fes un volt pel costat salvatge, i jo deia, Hey babe, fes un volt pel costat salvatge.”

Dels cinc personatges de la cançó, Sugar Plum Fairy és l’únic que no té entrada pròpia a la wikipedia, l’únic que no té una correspondència inequívoca amb un personatge real. Sugar Plum Fairy, la fada llaminadura, és un dels personatges del Trencanous del de Txaikovski, però als 60 també era una forma col•loquial per a referir-se als camells, als subministradors de drogues. És en aquest sentit que John Lennon, al començament d’una de les preses (però no la que va acabar en el Sgt. Peppers) de A day in the Life, utilitza el sugar-plum-fairy-sugar-plum-fairy en comptes del one-two-three-one-two-three. Holly Woodlawn i Joe Dalessandro identifiquen Sugar Plum Fairy amb un camell que de fet no recorden i Lou Reed només recorda la eufonia del malnom. Tot i així en una de les pel•lícules que va filmar Andy Warhol apareix un personatge que duu el nom de Sugar Plum Fairy i que va ser interpretat per Joe Campbell. És així que es fa correspondre el Sugar Plum Fairy de la cançó de Lou Reed, amb Joe Campbell, un personatge del qual no n’he pogut saber massa cosa, tret que va néixer el 1937 i que encara és viu i que als dinou anys va ser amant de Harvey Milk el que seria, després, el primer càrrec electe a declarar-se gay obertament als EUA, a l’ajuntament de Sant Francisco. El seu amant (però ja no n’eren), Harvey Milk, va ser assassinat junt amb l’alcalde de Sant Francisco el novembre del 78 per un altre regidor del govern de la ciutat i Joe Campbell, molts anys després, va fer donació de les cartes d’amor (i si hi havia amor suposo que ridícules) que Harvey li havia enviat, va donar-les a una associació de gays i lesbianes i avui dia son guardades, i es poden consultar, a la biblioteca de Sant Francisco.



En qualsevol cas Sugar Plum Fairy, correspondria, en la versió que de Walk on the wild side, va fer Albert Plà, a l’Aurelio, aquell pagerol pallús, que va a la ciutat a menjar-se el món i qui l’ha vist ara a la discoteca (vinga, vinga, vinga) ballant per el costat més bèstia de la vida.