Dos fotògrafs italians

No sé quantes coses en comú tenen, Paolo Ventura i Massimo Vitali, a banda de ser tots dos fotògrafs i italians i que jo els he trobat plegats en el web de M+B, una galeria d'art de Los Angeles, aquest matí mentre buscava fotografies de l'escriptor Hunter S. Thompson.

Paolo Ventura és un milanès de 40 anys, instal·lat a Nova York, que fotografia petits diorames que ell mateix construeix. Són escenes molt detallades, algunes d'elles un punt sensacionalistes. La seva pàgina web recull tres sèries: Winter stories, California i War souvenir. Fins l'any 2006 Paolo Ventura s'havia dedicat a la fotografia de moda. Els diorames de War souvenir recreen escenes de la vida quotidiana durant la segona guerra mundial; Winter stories i California es situen segurament en la mateixa època però més lluny del front. Són fotografies estranyes perquè a vegades la situació de la càmera fa que semblin fotogrames de pel·lícula, i perquè també semblen pintures i perquè les escenes fotografiades són escenes fictícies i els personatges que hi surten ninots.



Massimo Vitali va néixer a Como l'any 1944. Fins l'any 1994 va dedicar-se al fotoperiodisme. Des d'aleshores es dedica a fotografiar platges, discoteques, supermercats, estacions d'esquí, atraccions turístiques, piscines, llocs a vessar de gent, no-llocs tal i com els va anomenar l'antropòleg francès Marc Augé. Vitali, igualment com fa Paolo Ventura, utilitza sempre la mateixa tècnica: fa les fotgrafies en plaques molt grosses de 20x25 i s'enfila quatre o cinc metres. El resultat són fotografies molt detallades que ell presenta en gran format i impreses sobre plàstic. Les fotografies, com els dibuixos de Martin Handford on cal buscar en Wally, contenen multitud d'anècdotes i de personatges però a la vegada provoquen una contradictòria sensació de quietud, potser és cosa de la sobreil·luminació. A la seva pàgina web m'he trobat la galeria de fotografies buida(aquí però n'hi ha un munt), però n'hi ha una a la portada que permet, amb un zoom, acostar-nos a la fotografia fins a els detalls més ínfims, una mica com si naveguéssim amb el Google Earth.


No sabria dir què tenen en comú aquests dos fotògrafs o encara més, que tenen en comú les seves fotografies però mirant-les em fa l'efecte que es troben en algun punt dels seus discursos, com sí, fent anar el zoom en les fotografies de Viatali de cop ens hi trobéssim també ninots i no persones, o potser només és la forma amb la qual el temps ha estat aturat, capturat.