21 de desembre 2007

Aleshores, què?

En el somni, els meus dos fills aprofiten que estic enraonant amb algú a la secretaria per escapolir-se i baixar, per una escala de cargol que devia haver estat una escala de servei, fins on, quan jo venia aquí a escola, hi havia el menjador. L’escola però ja no és una escola: l’han traslladat a un edifici més modern i ara el casalot on vaig fer l’EGB és una mena de centre cultural. En el somni, l’escola tampoc és ja l’escola. No sé com hi hem arribat ni què hi hem vingut a fer. El primer que recordo del somni és el moment en què els meus fills se m’escapen perseguint-se escales avall i després escales amunt. Jo mateix em poso també a anar darrera seu i així recorrem gairebé tots els racons de la meva antiga escola.

Hi he tornat un munt de cops, en somnis, a aquesta escola. Com si m’hi hagués deixat descuidada alguna cosa. Hi he tornat a donar classes, a repetir algun curs que pel què fos no havia quedat registrat en cap expedient. O moltes vegades només està allà, l'escola, com un decorat, plantada a la seva cantonada, perquè molts dels somnis que tinc ocorren en aquest trocet del Sarrià que en podríem dir, si fos un riu, la riba dreta del carrer Major, entre la plaça Artós i la Plaça de Sarrià: el lloc on tenia la casa i l'escola durant la meva infantesa. No deu ser estranya la recurrència d’aquests somnis, el retorn al paradís perdut infantil. Més si tinc en compte que vaig ser arrencat com qui diu del barri, primer, i després de la ciutat d'una manera brusca i que gairebé no hi he tornat més. Vull dir que, com que forma part dels meus paisatges onírics habituals he actuat sempre com aquell capità de la guardia reial de Praga d’aquell conte a qui li sembla tan poc assenyat prendre’s seriosament els somnis. O sigui mai no me'ls he pres com un senyal.

El conte és molt conegut. A Cracòvia, un rabí que es diu Eisik somnia de forma recurrent que a Praga, sota el pont que condueix al Palau Reial, s’hi amaga un tresor. El Rabí, empès per la insistència del somni, viatja fins a Praga però es troba que el pont està permanentment vigilat. El capità de la guàrdia, que veu el rabí rondant pel pont diversos dies, s’acosta a Eisik i li pregunta que hi fa, allà. El Rabí li explica el motiu del seu viatge: ha vingut des de molt lluny perquè ha somniat reiteradament que un tresor s’amaga sota aquest pont de Praga. El capità riu: “Pobre home! De debò que has gastat les teves sandàlies caminant un camí tan llarg només a causa d’un somni? Quin home assenyat es creuria un somni?”. I el capità afegeix: “Ai, si jo hagués de fer cas als meus somnis! Repetidament en somnis una veu m’ha indicat d’anar a Cracòvia a buscar a casa d’un rabí que es diu Eisik un tresor que està amagat darrera d'una estufa, però no se m’ha passat pel cap d’anar-hi a mi, a Cracòvia!”. Escoltat el testimoni del capità incrèdul el rabí comprèn. Torna a Cracòvia, cava rera la estufa de casa seva hi i troba un important tresor.

En el somni, en el meu, després de rondar l'escola, apareix un gos que vaig tenir i que va morir fa uns anys. Un malamut d'Alaska que els meus fills només coneixen per fotografies perquè va morir abans que ells nasquessin. L'Inuk corria per un dels carrers a tocar de l'escola i he deixat de seguir els meus fills per perseguir-lo a ell. No portava collar i era molt més gros que no pas era quan estava viu, com si jo fos de la mida dels meus fills gairebé m'arribava a les espatlles. Per això m'ha costat molt agafar-lo i menar-lo després cap a l'escola, fins a la placeta que queda davant. Quan hi he arribat el meu fill gran estava assegut en un banc i en veure'm s'ha posat a plorar. Aviat complirà deu anys i ja no plora com abans, ja mai brama ni plora per tal que el sentim, quan plora ara plora amb un plor callat, ja no plora com el seu germà petit per què el vegin, quan plora se n'amaga. En el somni plorava en silenci però no podia amagar-se'n. No em treia els ulls de sobre i tot i que no ha dit res, m'ha semblat que les llàgrimes volien dir-me: "però pare, que no te'n adones que l'Inuk és mort". No he sabut però exactament què li feia tanta pena, que el gos fos mort o que jo mateix que no me n'adonés. Ha estat en aquest punt del somni que m'he despertat.

Quan m'he despertat ja clarejava, he mirat l'hora al despertador i faltaven 10 minuts per les 8 i perquè sonés el despertador. M'he llevat i mirant de no fer fressa per no despertar ningú he baixat a la cuina. Preparava el cafè i el meu fill gran ha entrat a la cuina. Ha mirat el rellotge i s'ha assegut recolzant el cap contra la taula. M'ha preguntat, encara mig adormit, si despertava ja al seu germà. Li he dit que encara no calia i si ell havia dormit bé. Li hauria d'haver preguntat què havia somniat ell aquella nit. Però li he preguntat què volia esmorzar en comptes d'esbrinar si en els seus somnis també hi havia aparegut un gos. No li he preguntat pels seus somnis perquè he pensat que si es donava el cas que, com en el cas del rabí i del guarda reial, els nostres somnis havien coincidit, o un explicava l'altre, jo no sabria gens què fer-ne d'aquesta coincidència significativa. S.T. Coledrige va escriure: "Si un home travessés el paradís en un somni, i li donessin una flor com a prova que havia estat allí, i si en despertar trobés aquella flor a la seva mà, aleshores, què?". Aleshores què? De l'especulació d'una coincidència en puc treure aquest post, però si hagués resultat que el meu fill i jo coincidim en somnis, si resultés que he de tornar a l'edifici o hi havia la meva escola per trobar-hi vés a saber què que vaig oblidar-hi aleshores, aleshores què?