Gener
L’any 1882, el filòsof alemany Friedrich Nietzche, va publicar La gaia ciència. Va escriure el llibre a Gènova, durant els primers mesos de l’any. Nietzsche va qualificar aquell més de gener de 1882 com el més prodigiós de la seva vida i per això va dedicar-li la quarta part del llibre, Sanctus Januarius. Nietzsche, que feia dos anys que s’havia hagut de jubilar, als 36, per problemes de salut, baixa aquell més de gener de les muntanyes de Sils-Maria, per passar els mesos d’hivern en un clima més propici. Però Nietzsche se sent molt bé, escriu des de “l’embriaguesa de la guarició”, “aquella tirania del dolor superada encara per la tirania de l’orgull que rebutjava les conseqüències del dolor”, ha estat derrocada i en aquest llibre “l’agraïment s’hi vessa d’una forma contínua” i “sembla escrit en el llenguatge del vent temperat”. Nietzsche escriu el llibre ja guarit i a més l’escriu amb una joguina nova que li ha fet arribar la seva germana per Nadal, una esfera d’escriure, una peculiar màquina que va inventar el reverend danès Rasmus Hansen, segurament la primera màquina d’escriure que va comercialitzar-se.
Nietzsche comença el Sanctus Januarius amb els propòsits per l’any nou. Escriu: “Amor fati: això és el que hi ha d’haver des d’ara en el meu amor!”, o sigui amor per el destí, amor per qualsevol cosa que s’esdevingui. Nietzsche acaba l’aforisme amb una frase concloent: “Sobretot vull ser en qualsevol circumstància només un afirmador”. És també en aquesta quarta part de La gaia ciència, en el penúltim aforisme, on Nietzsche planteja el tema de l’etern retorn. És l’aforisme 341, bellament titulat L’enorme pes més gran. Escriu Nietzsche: “¿Què et passaria si un dia o una nit et perseguís un dimoni en la teva solitud més solitària i et digués: “Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altre vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu. Tot en el mateix ordre i en la mateixa successió.” I pregunta més endavant: “Et llançaries a terra cruixint de dents i maleiries el dimoni?” O bé: “Has experimentat qualque vegada un moment immens en el qual li respondries: “ets un déu i mai no havia sentit una cosa més divina!”?”. No sé si hem d’entendre l’estat de Nietzsche aquell més de gener, l’amor fati del proposit d’any nou, la voluntat de ser per sobre de tot afirmatiu, com un sí a la proposta del dimoni, un amor tal per l’esdevenidor que inclou la conformitat amb la repetició eterna. El cas és que aquest moment de puixança personal no va durar tot l’any. L’any 1882 va ser l’any en què Nietzsche va conèixer Lou Andrea Salomé, l’any en què va enamorar-se d’ella, l’any en què va demanar-li en matrimoni i l’any en què L.A. Salomé va rebutjar-lo. Al gener de 1883 va trencar tota relació amb L.A. i les migranyes van tornar a fer el niu, va cansar-se també de la joguina amb què havia escrit part de La gaia ciència. I encara pitjor: el gener de sis anys després, el 3 de gener de 1889, es va produir a Torí el col•lapse nerviós que el va dur a una clínica psiquiàtrica, aquell moment tant estrany en què Nietzsche, igual com Raskólinikov en un somni de Crim i càstig, veu com fuetegen cruelment un cavall i no pot suportar la visió i s’abraça al coll del animal i tot seguit cau desplomat. De manera que potser cal anar en compte amb el més de gener i amb els propòsits per l’any nou, amb l'amor fati i amb els moments de puixança i hem d’anar amb cura de bastir les nostres ciutats a la vora del Vesubi, com escriu Nietzsche també al Sanctus Januarius, però ell ens hi convida. O potser només cal rellegir l’aforisme 315 de La gaia ciència, De l’hora suprema, escrit també el gener de 1882: “Les tempestes constitueixen el meu perill: ¿tindré la meva tempesta en la qual periré, igual que Oliver Cromwell perí en la seva tempesta? O m’extingiré com un llum que el vent no pot apagar, sinó que s’apaga perquè està cansat i tip de si mateix, perquè és un llum consumit? O, finalemt, ¿m’apagaré jo mateix per tal de no consumir-me?”. Vist així potser cal bastir les ciutats a la vora del Vesubi i de l'únic que hem de tenir cura és de tenir sempre un cavall a prop al qual abraçar-nos abans que la lava del volcà vingui a consumir-nos.
Nietzsche comença el Sanctus Januarius amb els propòsits per l’any nou. Escriu: “Amor fati: això és el que hi ha d’haver des d’ara en el meu amor!”, o sigui amor per el destí, amor per qualsevol cosa que s’esdevingui. Nietzsche acaba l’aforisme amb una frase concloent: “Sobretot vull ser en qualsevol circumstància només un afirmador”. És també en aquesta quarta part de La gaia ciència, en el penúltim aforisme, on Nietzsche planteja el tema de l’etern retorn. És l’aforisme 341, bellament titulat L’enorme pes més gran. Escriu Nietzsche: “¿Què et passaria si un dia o una nit et perseguís un dimoni en la teva solitud més solitària i et digués: “Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altre vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu. Tot en el mateix ordre i en la mateixa successió.” I pregunta més endavant: “Et llançaries a terra cruixint de dents i maleiries el dimoni?” O bé: “Has experimentat qualque vegada un moment immens en el qual li respondries: “ets un déu i mai no havia sentit una cosa més divina!”?”. No sé si hem d’entendre l’estat de Nietzsche aquell més de gener, l’amor fati del proposit d’any nou, la voluntat de ser per sobre de tot afirmatiu, com un sí a la proposta del dimoni, un amor tal per l’esdevenidor que inclou la conformitat amb la repetició eterna. El cas és que aquest moment de puixança personal no va durar tot l’any. L’any 1882 va ser l’any en què Nietzsche va conèixer Lou Andrea Salomé, l’any en què va enamorar-se d’ella, l’any en què va demanar-li en matrimoni i l’any en què L.A. Salomé va rebutjar-lo. Al gener de 1883 va trencar tota relació amb L.A. i les migranyes van tornar a fer el niu, va cansar-se també de la joguina amb què havia escrit part de La gaia ciència. I encara pitjor: el gener de sis anys després, el 3 de gener de 1889, es va produir a Torí el col•lapse nerviós que el va dur a una clínica psiquiàtrica, aquell moment tant estrany en què Nietzsche, igual com Raskólinikov en un somni de Crim i càstig, veu com fuetegen cruelment un cavall i no pot suportar la visió i s’abraça al coll del animal i tot seguit cau desplomat. De manera que potser cal anar en compte amb el més de gener i amb els propòsits per l’any nou, amb l'amor fati i amb els moments de puixança i hem d’anar amb cura de bastir les nostres ciutats a la vora del Vesubi, com escriu Nietzsche també al Sanctus Januarius, però ell ens hi convida. O potser només cal rellegir l’aforisme 315 de La gaia ciència, De l’hora suprema, escrit també el gener de 1882: “Les tempestes constitueixen el meu perill: ¿tindré la meva tempesta en la qual periré, igual que Oliver Cromwell perí en la seva tempesta? O m’extingiré com un llum que el vent no pot apagar, sinó que s’apaga perquè està cansat i tip de si mateix, perquè és un llum consumit? O, finalemt, ¿m’apagaré jo mateix per tal de no consumir-me?”. Vist així potser cal bastir les ciutats a la vora del Vesubi i de l'únic que hem de tenir cura és de tenir sempre un cavall a prop al qual abraçar-nos abans que la lava del volcà vingui a consumir-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada