Frédérc B., com Janna SaintJames i Alicia Esteve, també va utilitzar els atemptats, en aquest cas els de l'11M a Madrid, per la seva impostura. He penjat el documental a Google Videos. És un documental de Gerard Bagué i, segons tinc entès, l'Isaki Lacuesta utilitzarà aquesta història per la propera pel·lícula.
Va ser pels votants de l'aniversari de l'atemptat de l'11S a Nova York que el diari The New York Times va revelar que, la que fins aleshores era la presidenta de la Xarxa de Supervivents del World Trade Center, una dona que es feia dir Tania Head, era una falsa víctima, una impostora. Després, durant setmanes, La Vanguardia va estar desgranant la història perquè la tal Tania Head era, en realitat, una dona catalana, de Barcelona, el nom real de la qual era: Alicia Esteve Head. Una impostora que ni tan sols havia estat a Nova York el dia de la tragèdia però que, tot i així, va inventar una història de supervivència i un xicot mort al pis 78 de la torre sur amb qui s'havia de casar, però el xicot, el mort, era real, era inventat només que es coneguessin i que estiguessin enamorats. No vaig seguir gaire la notícia. Em va semblar una impostura molt tonta, una història poc reveladora. La impostura a vegades provoca fascinació, d'altres provoca una tristor incòmoda. Si ara la recordo és perquè m'ha estat inevitable de pensar-hi quan he llegit un article de John Olson al Los Angeles Weekly: The Life and Death of Jesse James, an internet love mistery. Si seguiu l'enllaç podreu llegir la història sencera, que està escrita com si fos un conte. Jo en faré un resum.
"Vaig conèixer l'Audrey en els anys naixents de la internet, quan tots dos estàvem a AOL, en un fòrum sobre escriptura de guions". Així comença l'article. John Olson és un guionista de Hollywood, l'autor, per exemple de Una història de violència de David Cronemberg. Audrey és el nom canviat de la protagonista de la història. Es coneixen amb l'Olson en el fòrum d'internet, es cauen bé, els dos son fans de l'escriptor Harlan Ellison, es desvirtualitzen i l'amistat, fora de la xarxa, es consolida i creix. L'Audrey segueix remenant en diversos fòrums i és en un fòrum sobre la sèrie de televisió Deadwood on coneix la Janna SaintJames, una dona de Chicago que treballa, diu, per l'Associated Press. S'intercanvien les adreces de correu-e, s'escriuen, intimen, es revelen alguns secrets. La Janna coneix, li diu en un correu, un home que li sembla que s'entendria bé amb l'Audrey. És així com presenta,on-line, en Jesse a l'Audrey. "Jesse", escriu Olson, "és un paio especial: un bomber voluntari, un cowboy, un poeta torturat, un home amb una història. Té una ex-dona de la qual parla amb afecte, i un fill. Viu en un ranxo, on hi té llames. Pateix un desordre d'stress posttraumatic de resultes d'haver estat a Nova York l'11S. Coneixia algun dels bombers que van morir-hi, o alguna cosa així. És un home extraordinari. Ell i l'Audrey senzillament connecten d'aquella manera especial que tots esperem connectar alguna vegada".
S'intercanvien fotos. Després comencen a parlar per telèfon i s'enamoren. Hi ha una trobada de fans de la sèrie Deadwood, planegen de trobar-s'hi però finalment en Jesse durant els dies de la trobada, ha de estar apagant un incendi en uns boscos. L'Audrey ho entén i a la vegada comença a considerar de deixar en Simon, la seva parella. La deixa i es prepara per anar a viure a Colorado amb el Jesse. L'Audrey obre un blog per celebrar el seu amor. "Ja l'has llegit?", li pregunta l'Audrey a John Olson un dia que es troben, però aleshores, abans que la Audrey es traslladi al ranxo, el Jesse es dispara un tret a la panxa. És un home amb una història: va quedar catatònic quan, en anar a ajudar les víctimes de l'huracà Katrina a Nova Orleans li van sobrevenir els records dels seus amics bombers morts durant l'11S. I a més: els camells del seu pare abusaven d'ell quan era una criatura; i a més pateix un càncer de fetge a causa del qual finalment es mor. Entre la convalescència per el tret i la mort final a causa del càncer, l'Audrey manté el contacte amb el Jesse a través de la Janna SaintJames i de l'Alice, la germana, que l'està cuidant.
Fins aquí el primer pinyol de la història, que és la història de una impostura. L'Audrey queda destrossada després de la mort del Jesse. Per rematar-ho, escriu Olson, se li mor el gos. Però uns amics de l'Audrey, que també són amics de John Olson, remenen per la xarxa i així comproven i descobreixen que el tal Jesse no ha existit mai. A pesar de les fotografies, dels correus-e i de les trucades telefòniques tot ha estat una invenció. De qui? De la Janna SaintJames que, com averigüen els amics de l'Audrey, no és el primer cop que utilitza internet per inventar una personalitat falsa. En la segona meitat de conte, John Olson, explica el moment en què els seus amics trien per revelar-li aquesta veritat horrible a la seva amiga Audrey. El conte acaba malament, o potser només m'ho sembla a mi. Aprofiten uns dies en què Janna és a Los Angeles on ha anat a visitar l'Audrey. Està, de fet, vivint a casa seva. John Olson ha avançat molt des dels anys en què es van conèixer amb l'Audrey en aquell fòrum per a guionistes. Ara ell és un guionista reputat i, aquell escriptor que tots dos admiraven, el Harlan Ellison, l'ha cridat per treballar en un projecte plegats. De manera que Olson utilitza Harlan Ellison, que telefona l'Audrey, per treure-la de casa i així, ell i uns amics van a casa l'Audrey a fer-ne fora la impostora. Li diuen que ho saben tot i que fot-hi el camp, després en parlaran amb l'Audrey. Perquè en quedi constància, perquè la Janna no pugui denunciar-los o per ensenyar-li-ho després a la seva amiga, filmen tota l'escena en vídeo. L'article acaba amb unes consideracions psicològiques sobre la Janna i amb una fotografia de la impostora, aquesta:
És per la fotografia que dic que el conte, o l'article, acaba malament. No només perquè no em va agradar a mi trobar-me amb la persona real, amb una imatge de la impostora, al final de l'article. La Janna és com una versió envellida de la impostora catalana de l'11S i la seva tampoc és una impostura enginyosa, és una història igualment sòrdida i trista. Diu Olson en un moment de l'article que: "la bèstia té múltiples peus" i jo esperava pel final un altre pas de rosca: no tan sols la tristesa que m'incomoda si em poso a imaginar aquella escena de la Alicia Esteve sopant amb els pares del bomber mort que ella va dir que va salvar-la. Però també em va entristir i em va semblar venjatiu en excés que el John Olson pengés la fotografia. O m'ho va semblar més i massa després de descobrir al Youtube, el vídeo que va gravar el dia en què van anar a buscar la Janna per dir-li que el pastís estava descobert i que fes el favor de marxar de casa de l'Audrey:
"No he querido saber", escriu Javier Marías al començament de Corazón tan blanco, "pero he sabido". He trobat un bolg: Piece of Fakey en el qual la dona que John Olson anomena Audrey repassa l'engany del qual va ser víctima. Hi ha les fotografies que "Jesse" li enviava, cartes manuscrites, e-mails. El blog, sembla, l'utilitza com a teràpia. L'autora ha pres, per escriure'l, el nom de NoneOYerBusiness. Alguna cosa com: no t'importa. I, si vaig ser intel·ligent no furgant gaire en la història de Alicia Esteve, hauria d'haver fet cas a aquest nickname i no ficar-me on no em demanen, no preocupar-me del què no m'importa: no furgar en un lloc on només hi ha tristesa. No em feia cap falta saber-ho, però ho he sabut.
Ca-ro-li-ne: la llengua s’arronsa, acarona el paladar, toca les dents i torna, per quedar-s’hi, al paladar, en aquest viatge de quatre passes. Fa dies que la meva llengua fa aquest viatge cada cop que canto Sweet Caroline que se m’ha enganxat com la cançó enfadosa des de que el passat 21 de novembre vaig llegir que Neil Diamond havia revelat que la Caroline de la cançó era la Caroline Kennedy, la filla de John F. Kenneddy i de Jakie Onassis. Diu Neil Diamond: "Vaig veure una fotografia d'una noieta de nou anys amb el vestit de muntar, al costat del seu pony. Era molt innocent, una fotografia meravellosa, vaig sentir inmediatament que allà hi havia una cançó." Anys després, en un hotel de Memphis, Diamond va escriure la lletra i la música que hi havia en aquella foto en menys d'una hora. La fotografia es podria assemblar a aquesta en què Caroline Kennedy munta un cavall:
Sweet Caroline és una cançó que recorda i celebra un amor perdut. "Dolça Caroline", canta Neil Diamond a la tornada, "els bons temps mai van semblar tan bons". O poster només celebra un amor i prou. Fins ara, per a mi, aquesta cançó estava lligada molt a una escena d'una pel·lícula, Beautiful Girls, on en un retrobament de bells companys, o d'amics dels bons temps, en un bar del poble, es posen a cantar-la. No recordo gaire res de la pel·lícula, és de l'any 1996 i no l'he tornat a veure, el cine on la passaven ja no existeix. L'any 1996 jo devia ser una mica més jove que els protagonistes de la peli, però ja entenia bé aquells versos de Ferrater que diuen que "els anys, com els vins, milloren amb els anys", ja entenia perfectament el què significava retrobar-se amb els amics dels bons vells temps i cantar les cançons d'aleshores amb ironia i nostàlgia. Per això segurament entenia la cançó com una celebració del passat tot i que la lletra és, definitivament, en present. L'escena:
Com que el New York Times ha triat la versió anglesa de Los detectives salvajes, com un dels 10 millors llibres publicats als EUA el 2007, he anat a Amazon a veure'n l'edició americana. En la fotografia que hi ha la solapa del llibre apareix Roberto Bolaño en una fotografia estranya perquè no es correspon a l'època en que Bolaño va publicar i escriure els seus llibres sinó a l'època en que va viure els seus llibres. No sé de quin any és la fotografia de Bolaño de l'edició americana de The savage detectives, però podria molt bé ser de 1976, l'any de fundació del moviment infrarrealista del qual són transsumpte literari els vicerrealistes de la novel·la Bolaño. Dit d'una altre manera, és com els editors haguessin triat una fotografia d'Arturo Belano, l'alter-ego de l'escriptor en la novel·la i el protagonista, no pas una del propi Bolaño.
Diari de Cuernavaca, és el títol d’un llibre inventat o, per ser més precisos, el títol d’un llibre somniat. Va ser poc abans d’obrir aquest blog, el maig de 2006: recordo el somni perquè el tinc apuntat en una llibreta. El llibre en qüestió me’l mostrava en J. durant un sopar a casa meva. Era el dietari d’un filòsof americà durant una estada a la Universitat de Cuernavaca. En J., en el somni, em va dir el nom del filòsof però en intentar fixar-lo en despertar-me no vaig ser capaç de retenir-lo i per tant d’apuntar-lo. En J. m’atansava el llibre i en fullejar-lo jo, m’adono que bona part de les pàgines estan en blanc. “La majoria de dies”, diu ell a tall d’explicació “no té ben res a dir, però després hi ha entrades molt divertides, en una hi surt en Pasqual Maragall i tot. Queda't-el”. M’enduia el llibre i, llegint-lo en un autobús, em vaig despertar. Aquells dies buscava un nom pel blog que estava obrint i Diari de Cuernavaca em va semblar bé: el títol era també com un full en blanc, un nom per a mi molt poc connotat, però amb la seva particular i petita història secreta, de manera que és el que finalment, com resulta obvi, vaig fer servir.
Ara fa uns dies, ordenant llibres, em vaig topar amb No soy de aquí, un dietari de presó del poeta basc Joseba Sarrionandia. Vaig estar repassant-lo i, en la entrada final del llibre, datada un 22 de juliol, que porta per títol Sobre el silenci, fent balanç del què ha escrit en el dietari, diu Sarrionandia: “Alguns dies no he escrit res, en el lloc corresponent a aquests dies hi hauria d’haver fulles en blanc.” “De manera que”, em vaig dir al rellegir-ho, “d’aquí havia sortit la idea del somni”. Alhora també em vaig posar a pensar en la enorme quantitat de fulles en blanc que el meu Diari de Cuernavaca ha acumulat tot aquest temps. Vaig llegir el llibre de Sarrionandia el setembre de 2002, dintre del llibre hi ha quedat un bitllet del 14 de setembre d'aquell any per a un viatge en Catalunya Express de Barcelona a Girona. El bitllet està entre la pàgina 122 i 123, marcant, però no sé si l’hi vaig deixar intencionadament, l'entrada del 3 d’abril que du per títol Bla, bla, bla. A cavall de les pàgines 122 i 123 Sarrionandia es pregunta: “Suposem que cada paraula supèrflua ens mulla una mica ¿quant de temps hauríem d’estar en silenci per quedar secs, per emmenar tot allò sense fonament i redundant que diem?” Jo no ho sé. En qualsevol cas ja he deixat assecar el Diari de Cuernavaca prou temps.
El passat 10 d’agost se’n van fer ressò gairebé tots els diaris. La notícia venia de Polònia: un escriptor, Krystian Bala, estava sent jutjat acusat d’assassinat. La descripció d’un crim en una novel·la seva, havia dut la policia a relacionar-lo amb un crim irresolt, la mort d’un executiu l’any 2000. L’executiu es deia Dariusz Janiszewski, era el propietari d’una petita agència de publicitat. Un pescador en va trobar el cos el 10 de desembre de 2000 mentre pescava al riu Oder, a prop de la ciutat polonesa de Breslavia. El cadàver presentava signes de tortura però la policia no va ser capaç d’encarrilar la investigació i al cap de sis mesos va aparcar el cas. Cinc anys després, però, van rebre una trucada anònima que els convidava a llegir una novel·la, Amok, publicada el 2003.
Amok és el títol, de la novel·la que Krystian Bala va publicar a Polònia. També ho és d’un conte llarg o una novel·la curta que l’any 1922 va publicar l’escriptor vienès Stefan Zweig. En el seu Amok, Zweig hi transcriu una conversa entre el narrador, que es podria confondre amb el propi autor, i un polissó misteriós a bord d’un transatlàntic que, des de la Índia, navega cap al port de Nàpols. A mitja narració el polissó pregunta a Zweig: “Sap que és l’amok?” I el propi polissó contesta: “És una bogeria, una mena de ràbia humana..., un atac de monomania homicida.” Amok és una paraula malaia. El polissó segueix explicant-se: “Un malai, un home qualsevol, senzill i de bona pasta, beu de la seva copa..., està allà assegut, abúlic, indiferent i abatut...” “De cop s’alça dempeus, d’un salt, agafa el seu punyal i surt corrent cap al carrer..., corre en línia recta, tot dret..., sense saber on va... Tot el que s’interposa en el seu camí, l’home ho abat amb el seu kris i el deliri de la sang el torna més furiós encara... Mentre corre li surt escuma de la boca, udola com un boig...” “La gent dels pobles ja saben que cap força pot aturar el boig homicida..., de manera que, en veure’l, prevenen els altres vilatans al crit de “Amok, amok!”, i tothom fuig, però ell corre sense sentir res, corre sense veure res, destrossa tot allò que troba al seu pas..., fins que el maten d’un tret com a un gos rabiós o cau ell mateix, exhaust, traient escuma de la boca.”
No sé gaire res de l’Amok de Krytstian Bala, quina relació té amb l’amok malai que descriu Stefan Zweig. Els diaris en donen detalls escassos, de segona mà, suposo, i a causa d’això a vegades contradictoris, com si Polònia fos un país llunyà i exòtic, com Malàisia. Utilitzant un traductor automàtic obtinc una traducció a l’anglès de la contraportada del llibre que l’any 2003 va publicar l’editorial Croma de Berslavia, però és un galimaties. La idea que em faig és la d’una novel·la curta, de 192 pàgines, una història no lineal, que utilitza una gran varietat de tècniques narratives, una història de sexe, drogues, assassinat i filosofia, que no deixa indiferent. D’alguna altre notícia pesco que el narrador és un traductor i que la història té per escenaris París i Mèxic. El cas és que l’inspector Jacek Wroblewski, alertat per la telefonada anònima, va poder llegir el llibre i allà va trobar escrites escenes d’un assassinat que s’assemblaven molt, massa, a les de l’assassinat de Dariusz Janiszewski. Així es va reobrir el cas. L’inspector Wroblewski es va trobar que el mort havia tingut una relació amb l’ex-dona de Bala i que l’escriptor havia venut a través d’internet el mòbil de la víctima. Això va dur a Krystian Bala a judici i, tot i que es va declarar innocent i va al·legar haver-se inspirat en la mort de Dariusz J. a partir del què va llegir a la premsa, tot i que l’escriptor va superar els testos del detector de mentides, ha estat condemnat a 25 anys de presó, segons diuen els diaris que s’han fet ressò de la sentència aquest començament de setembre.
1. El Vèlit.
És el primer dissabte d’Agost, en un pantà del Pallars, el “lago”, com en diuen aquí. Hi hem baixat amb el meu pare i amb els meus dos fills. Jo he conduït tot el matí a través de l’Eix Transversal per portar els nanos a passar uns dies amb el seu avi. Com que quan hem arribat encara faltaven un bon parell d’hores per dinar, ens hem escapat per refrescar-nos. L’aigua del pantà està molt calenta i sota els arbres de la riba tampoc s’hi està gaire bé. El meu pare i jo ens assequem asseguts en unes cadiretes de càmping mentre els nanos, que també han sortit ja de l’aigua, juguen pels voltants. Tornen al cap d’uns minuts carregats de pals que han recollit dels marges del pantà. Volen que l’avi els faci unes fletxes i ja han triat els pals amb els quals, un cop a dalt a casa del meu pare, es faran l’arc. Mon pare treu una navalleta i comença a fer punta a una de les fustes que els meus fills han triat i, perquè tal i com entenc més tard aquest gest de fer punta el transporta a la infantesa, em comença a parlar del Vèlit.
El Vèlit, m’explica mon pare, era un joc del que s’havia fet farts de jugar quan era petit. Em diu: “Fèiem punta a un bastonet d’un pam, pels dos costats. El deixàvem a terra i es tractava de picar-lo amb un bastó més llarg per una de les puntes, de fer-lo enlairar i, aleshores, de caçar-lo al vol amb el bastó llarg i llençar-lo com més lluny millor.” Durant l’explicació, que s’allarga amb consideracions diverses mentre comencem a tornar cap al cotxe, el meu pare corregeix i amplia algunes de les observacions. Jo només sóc testimoni del què explica però m’adono que pel seu cap passen un fotimer de coses. Si en un conte ha de pesar el què no es diu sobre allò que es diu, la part més pesant d’aquest conte d’estiu, ha de ser el què no em va voler i/o no em va poder dir el meu pare, els records sobrevinguts de la seva infància empordanesa quan jugava al Vèlit a Castelló d’Empúries. “Vèlit? Vòlit!”, se li escapa dintre el cotxe quan refem el camí cap a la casa on diu mon pare que es vol retirar.
Quan dinem, el Vèlit torna a sortir. Dinem amb alguns parents pallaresos de la companya de mon pare però cap d’ells recorda haver jugat a aquest joc quan ells eren petits que és, més o menys, quan mon pare era menut, o sigui, a començaments dels anys cinquanta. “És que és un joc del temps dels romans, o dels grecs!”, senyala el meu pare amb una punta d’orgull emporità en front dels bàrbars montaresos. “Era com una mena de beisbol, es jugava amb dos equips i el que tirava preguntava: Vèlit? I l’equip que, com si diguéssim, restava, contestava: Vòlit!. O sigui: la vols? La vull! Perquè si un cop llençat el vèlit (la fusta petita) l’altre equip la tornava al vol amb els seus bastons, aleshores es canviava la torna i sacaven ells.” “Vèlit-Vòlit”, apunta el meu pare, “és pur llatí”. “O és llatí o és allò que Voltaire deia de l’etimologia”. Qui diu això últim sóc jo. Pretenc que el meu pare remati, llençant aquesta observació enmig del dinar familiar, perquè així els empordanesos quedarem la mar de bé, la llenço com si fos un vèlit perquè mon pare la caci al vol perquè al capdevall és d’ell de qui jo he après aquesta cita. Però el meu pare no la remata perquè o bé no m’escolta o bé l’ha trobat fora de lloc. La frase que mon pare no vol rematar diu: “L’etimologia és una ciència en la qual les vocals no compten gaire, i les consonants tampoc”.
2. El Bèlit.
Igual com faig amb els meus fills quan em pregunten una cosa que no sé i al vespre, quan dormen, faig anar Google i els preparo una resposta, quan torno a Girona havent deixat els nanos amb el meu pare, em poso a navegar buscant el Vèlit. Escrit així: amb accent obert a la e i amb b baixa, la primera resposta que trobo és la d’una revista empordanesa que deu el nom a aquest joc i que en la seva pàgina a internet en du una descripció prou completa. Allà trobo les primeres pistes que del vèlit em porten al bèlit amb be alta, i del bèlit al bòlit, del anar de bòlit. Trobo que el joc, com apreciava mon pare, és antiquíssim potser més antic fins i tot del què ell es pensava, és un joc que es juga també a l’Índia. Trobo que s’ha celebrat un campionat del món d’aquest joc al costat de casa meva, a Girona, trobo un blog, vadebelit.blogspot.com, que ho explica. Imprimeixo un munt de fulls que m’emporto quan baixo a Barcelona on, un parell de setmanes després, el meu pare ha tornat amb els meus fills. Però no sé si al meu pare, al revés que els meus fills, li fa gaire gràcia el meu gest. Sopant li explico les meves pesquises, li dic que he trobat bèlit a l’Alcover-Moll, això de la revista empordanesa i de l’explicació de les regles del joc i els fulls que duc perquè se’ls miri. “Ja me’ls miraré”, em diu sense mirar-se els fulls, doblegant el piló per la meitat i tot seguit fent pressió amb el dit polze sobre el plec. I, com si en aquest conte el més pesat hagués de ser el què es diu per sobre del què no es diu, plegats els fulls que li he portat, el meu pare sentencia: “Ja me’ls miraré: així recordaré com es jugava al Bèlit, o així oblidaré definitivament tal com jo recordava el joc del Vèlit”.
He estat uns dies a Sardenya i passejant per Càller, baixant del barri del castell en direcció al port, vaig trobar-me caminant per la Via San Lucifero, el carrer de Sant Llucifer. El nom em va cridar l’atenció d’entrada per aquest oxímoron irreverent que sembla tret del títol d’una pel•lícula de Jess Franco. Més tard he sabut que sí, que el santoral catòlic recull un Sant Llucifer, bisbe precisament de Càller vers el segle IV, un bisbe que en aquells temps tant convulsos pel cristianisme va combatre els arrians herètics i va provocar després una petita escissió, la dels lluciferians. També he sabut que Llucifer és la derivació del nom llatí Lucifero (lux+ferre, el portador de llum), nom associat astrològicament amb la primera estrella de l’alba i per tant amb el planeta Venus, i que no és fins a la Baixa Edat Mitja en què aquest nom es relaciona amb el Diable a causa de la interpretació d’uns paràgrafs de Isaies en l’antic testament en els quals s’identifica la primera estrella del dia amb una estrella caiguda i per tant amb un àngel caigut, per tant amb el Diable. He sabut, encara, que no hi ha cap pel•lícula de Jess Franco amb aquest títol, però sí una peli mexicana de l’any 97 però que és un drama polític i no pas un thriller eroticoterrorífic. També he trobat a myspace, un grup argentí que se’n diuen i una mena d'espectacle que a Detroit van fer durant el primer trimestre del 2006.
L’onomàstica de Sant Llucifer, es celebra el dia 20 de maig.
Ha estat aquest vespre, en una de les voreres laterals de la Plaça Poeta Marquina. He vist venir una dona, una jove alta i bastant ben plantada, amb una mitja melena castanya. Vestia amb uns pantalons pirates de color crema , una samarreta de tires negra i uns esclops marrons que potser no l’ajudaven a caminar dreta. Caminava d’una forma desmanegada i, de lluny, m’ha semblat que cantava o que parlava sola. He pensat que anava beguda. Quan l’he tingut més a prop he pogut escoltar què cantava, no era una cançó, estava cantant el número d’un telèfon mòbil: “Sis, set, set, tres, divuit,...”, com si provés de no oblidar-lo, el cantava enriolada com si fos una nena petita, he pensat que estava enamorada, llavors, i no beguda. He pensat de qui devia ser aquell mòbil, perquè el memoritzava, he pensat moltes coses, segurament masses, i així encara que jo també m’he posat a repetir-me’l (però jo per a mi, per dintre com dèiem quan érem petits), no m’he concentrat prou i al cap d’un parell de carrers he perdut definitivament les últimes tres xifres pensant en què en podria fer i quines coses podrien passar un cop pogués apuntar el número i marcar-lo i no pensant, en canvi, en utilitzar el meu, de mòbil per senzillament per guardar-mel apuntat. Ha estat així que he perdut una ocasió però no sé exactament de què. “Tot va començar amb un número de telèfon equivocat”, diu Paul Auster al començament de La ciutat de vidre, i és cert que un número de telèfon equivocat perquè el tenim i no l’hauríem de tenir, és un bon començament o a mi m’ho ha semblat sempre, jo guardava, quan era petit, alguns números de telèfon que havia trobat per atzar en paperots arrugats i en vaig apuntar més de tres i de quatre dels que vaig trobar apuntats amb boli en bitllets de 100 o 500 pessetes. Els apuntava en una agenda, amb la intenció de fer-ne no sé què, en una agenda on tenia també apuntat el 2038282 del Conillet de vellut, aquella cançó d’en Serrat: “Ja saps on em trobaràs”, cantava el Serrat: “Dos, cero, tres, vuit, dos, vuit, dos, conillet poregós”. Mai vaig pensar que aquell telèfon servís per trobar el Serrat, pensava que el número amagaria una altre història, una de menys obvia, però anys més tard vaig saber que efectivament era el número de casa seva, o ho havia estat, va haver-lo de canviar perquè (no com jo que mai vaig marcar-lo) molta gent el va utilitzar, fins que el cantant del Poble-Sec en va quedar tip i el va canviar. A mi em sembla, però no ho sé, que els números donats de baixa s’adjudiquen a clients nous, per tant és possible que ara al (93)2038282, ens respongui algú. Coneixerà la cançó de Serrat? Encara hi ha gent que el marca per culpa del Conillet de vellut? Es podria telefonar i preguntar-ho.
En l’única versió de la cançó que he trobat al Youtube, no apareix el Serrat. És una versió no massa afortunada d’un tal Armando i els Expresso de Bohemia per un programa de l’Àngel Casas. Però en canvi el vídeo té la gràcia que hi apareix la Susan Holmquist, que és la model danesa que va inspirar la cançó. La lletra no és massa intel•ligible, en aquesta versió. Al final de la tercera estrofa la cançó diu: “Ets feliç amb el teu nou drut, Conillet de vellut?”. Recordo haver buscat aquesta paraula, drut, a l’Alcover Moll quan era petit i aprendre aleshores que un drut és un home infidel. No l’he sentit ni l’he llegit mai més enlloc, aquesta paraula.
El primer dels dos mags l’he trobat en una novel•la de César Aira del 2001, que es titula El mago. El mag és el protagonista de tota la novel•la, però espigolant entre les frases de les cinc primeres pàgines se’n treu un retrat esplèndid, el plantejament de la novel•la. La novel•la comença així: “El març d’aquest any el mag argentí Hans Chans (el seu nom vertader era Pedro María Gregorini) va asistir a una convenció d’il•lusionistes a Panamà”. Un altre tall: “L’anterior [convenció] havia estat a Chicago i ell no hi havia assistit. Aquest cop es proposava no sols de participar-hi sinó d’establir-se d’una vegada com El Millor Mag del Món. La idea no era descabellada ni megalomaníaca; tenia un fonament tan raonable com curiós: Hans Chans era un mag de debò. Ni ell sabia com ni perquè n’era, però n’era. Podia anular a voluntat les lleis del món físic, i fer que objectes, animals o persones, ell mateix inclòs, apareguessin o desapareguessin, es desplacessin , es transformessin, multipliquessin, flotessin en l’aire, en una paraula que fessin el que ell volgués.” Per tant, explica Aira, no era descabellada la intenció de Hans Chans de ser el millor perquè al capdavall el què els seus col•legues “aconseguien després de preparatius laboriosos, amb màquines complicades i enganys ben calculats, ell podia fer-ho sense engany, sense esforç, amb perfecte espontaneïtat”. “El què és estrany és que no ho hagués aconseguit abans. Durant vint anys havia fet una carrera normal i bastant reeixida, però seguia essent un de tants”. La estratègia de Hans Chans per dissimular uns poders que de sortir a la llum vés a saber en quina mena de malson convertirien la seva vida, havia estat la de barrejar-se entre aquells que: “millor imitaven la possessió d’aquells poders, es a dir, il•lusionistes i prestidigitadors, i, atès ell en tenia de debò, usar els poders per guanyar-se la vida d’una manera fàcil”. Però el problema de Hans Chans és que “Potser, paradoxalment, l’avantatge amb la qual contava havia jugat a la seva contra, i el condemnava a la mediocritat. Si del què es tractava era de fer aparèixer un conill d’un copalta, el feia aparèixer sense ressorts, dobles fons, miralls; no li calia parar-se a pensar, ni preparar els seus elements, ni fer assajos. El públic aplaudia, molt content, i es quedava amb la idea que hi havia un truc, ben pensat, ben executat. Que era el que ell es proposava. Al públic l’hagués deixat astorat assabentar-se que ell ignorava igual com ells quin era el truc, es a dir quin era el truc que emprava en aquell cas, i en els altres casos, un il•lusionista convencional. No tenia la més remota idea de com funcionaven aquells doble fons, els ressorts, els miralls; quan veia actuar un dels seus col•legues estava en la mateixa situació que una canalla de cinc anys: li semblava màgia. I era lògic, perquè quan ell reproduïa l’acte ho feia amb màgia de veritat, perquè podia fer-ho però també perquè no hauria pogut fer-ho sense màgia.” Per tant encara que podia realitzar els números més prodigiosos sense cap esforç, com s’ho havia de fer per saber quins eren els números més prodigiosos i mai vistos? “Aquí hi ha la clau del problema. L’espectacle de la màgia té les seves lleis.”
El segon dels mags l’he trobat en un altre llibre, a El libro de los fracasos heroicos, la traducció castellana de The (incomplete) book of failures de Stephen Pile, un llibre de 1979 que ha editat fa uns mesos l’editorial Alba. El Llibre dels fracasso heroics, és un compendi mundial de pífies i fracassos. A la pàgina 13 hi ha l’entrada per El pitjor mag. Diu Stephen Pile: “És molt possible que si els trucs de màgia de Tommy Cooper haguessin funcionat ningú no hagués sentit a parlar d’ell. Tanmateix i, afortunadament, la seva màgia va estar beneïda des del primer moment amb una ineptitud gaire bé espectacular”. Segueix Plie: “Potser és interessant conèixer com va descubrir aquest home els seus dons incomparables. Als 17 anys, mentre treballava com a aprenent, ca actuar en un festival que es celebrava a la cantina de la drassana que tenia la empresa a Hyde, Essex. Va sortir a l’escenari amb la intenció d’oferir una representació de màgia seriosa. Quan es va obrir el teló es va quedar en blanc i va oblidar tot el que havia de dir. Durant una bona estona es va quedar parat, obrint i tancant la boca. El públic estava embadalit. Vinga –va pensar. Som’hi. I va anar-hi i tot li va sortir malament. El seu gran final era el truc de l’ampolla. “Això és una ampolla plena de llet –va dir al públic fascinat-, es tapa amb un paper per sobre. Es gira l’ampolla i es treu el paper. La llet no cau”. El públic el mirava contenint la respiració. Va girar l’ampolla. Va retirar el paper. I va quedar tot xop. Tota la llet li va caure per sobre. Com si no n’hi hagués prou, el senyor Cooper va tenir tot seguit un atac de pànic escènic i va començar a obrir i tancar la boca sense emetre cap so. Aleshores, tremolant, va abandonar l’escenari suant copiosament. Entre bastidors va sentir el rugit multitudinari d’una ovació de gala. La seva glòria futura”, conclou Stephen Pine, “estava grantida”. I té raó. Tommy Cooper te una entrada destacada a la wikipedia anglesa, on se’l destaca no pas com el pitjor mag sinó com un dels grans humoristes britànics del segle passat. També va ser, segons llegeixo a la wikipedia, un alcohòlic prou reeixit. S’hi expliquen diverses anècdotes com la de un matí en que va demanar un gintònic amb cereals per esmorzar perquè ela llet tenia massa colesterol. La seva glòria també ha arribat al Youtube. Enllaço dos vídeos.
Un:
I dos:
Però el vídeo que no he trobat és el de la seva última performance. Diu la Viquipèdia anglesa que: El 15 d’abril de 1984, Tommy Cooper va patir un atac de cor davant de milions d’espectadors, enmig del seu espectacle, durant el popular programa de la ITV, Live From Her Majesty’s. La major part de l’audiència va pensar que es tractava d’una part de l’actuació i es va posar a riure fins que es va fer evident que estava seriosament malalt. En aquest punt el director del programa va manar a l’orquestra de començar a tocar per una pausa publicitària i el seu manager va estirar Tommy Cooper darrera les cortines on van provar de reanimar-lo. Per raons legals i mèdiques el cos de Cooper només podia ser retirat del escenari per infermers o policies. El programa va continuar i els altres artistes van haver d’actuar amb el cos de Cooper rera les cortines. Fins la segona pausa per els anuncis no va arribar la ambulància i quan van arribar a l’hospital de Westminster Tommy Cooper ja era mort.
.
