Amok, 1a part

El passat 10 d’agost se’n van fer ressò gairebé tots els diaris. La notícia venia de Polònia: un escriptor, Krystian Bala, estava sent jutjat acusat d’assassinat. La descripció d’un crim en una novel·la seva, havia dut la policia a relacionar-lo amb un crim irresolt, la mort d’un executiu l’any 2000. L’executiu es deia Dariusz Janiszewski, era el propietari d’una petita agència de publicitat. Un pescador en va trobar el cos el 10 de desembre de 2000 mentre pescava al riu Oder, a prop de la ciutat polonesa de Breslavia. El cadàver presentava signes de tortura però la policia no va ser capaç d’encarrilar la investigació i al cap de sis mesos va aparcar el cas. Cinc anys després, però, van rebre una trucada anònima que els convidava a llegir una novel·la, Amok, publicada el 2003.

Amok és el títol, de la novel·la que Krystian Bala va publicar a Polònia. També ho és d’un conte llarg o una novel·la curta que l’any 1922 va publicar l’escriptor vienès Stefan Zweig. En el seu Amok, Zweig hi transcriu una conversa entre el narrador, que es podria confondre amb el propi autor, i un polissó misteriós a bord d’un transatlàntic que, des de la Índia, navega cap al port de Nàpols. A mitja narració el polissó pregunta a Zweig: “Sap que és l’amok?” I el propi polissó contesta: “És una bogeria, una mena de ràbia humana..., un atac de monomania homicida.” Amok és una paraula malaia. El polissó segueix explicant-se: “Un malai, un home qualsevol, senzill i de bona pasta, beu de la seva copa..., està allà assegut, abúlic, indiferent i abatut...” “De cop s’alça dempeus, d’un salt, agafa el seu punyal i surt corrent cap al carrer..., corre en línia recta, tot dret..., sense saber on va... Tot el que s’interposa en el seu camí, l’home ho abat amb el seu kris i el deliri de la sang el torna més furiós encara... Mentre corre li surt escuma de la boca, udola com un boig...” “La gent dels pobles ja saben que cap força pot aturar el boig homicida..., de manera que, en veure’l, prevenen els altres vilatans al crit de “Amok, amok!”, i tothom fuig, però ell corre sense sentir res, corre sense veure res, destrossa tot allò que troba al seu pas..., fins que el maten d’un tret com a un gos rabiós o cau ell mateix, exhaust, traient escuma de la boca.”

No sé gaire res de l’Amok de Krytstian Bala, quina relació té amb l’amok malai que descriu Stefan Zweig. Els diaris en donen detalls escassos, de segona mà, suposo, i a causa d’això a vegades contradictoris, com si Polònia fos un país llunyà i exòtic, com Malàisia. Utilitzant un traductor automàtic obtinc una traducció a l’anglès de la contraportada del llibre que l’any 2003 va publicar l’editorial Croma de Berslavia, però és un galimaties. La idea que em faig és la d’una novel·la curta, de 192 pàgines, una història no lineal, que utilitza una gran varietat de tècniques narratives, una història de sexe, drogues, assassinat i filosofia, que no deixa indiferent. D’alguna altre notícia pesco que el narrador és un traductor i que la història té per escenaris París i Mèxic. El cas és que l’inspector Jacek Wroblewski, alertat per la telefonada anònima, va poder llegir el llibre i allà va trobar escrites escenes d’un assassinat que s’assemblaven molt, massa, a les de l’assassinat de Dariusz Janiszewski. Així es va reobrir el cas. L’inspector Wroblewski es va trobar que el mort havia tingut una relació amb l’ex-dona de Bala i que l’escriptor havia venut a través d’internet el mòbil de la víctima. Això va dur a Krystian Bala a judici i, tot i que es va declarar innocent i va al·legar haver-se inspirat en la mort de Dariusz J. a partir del què va llegir a la premsa, tot i que l’escriptor va superar els testos del detector de mentides, ha estat condemnat a 25 anys de presó, segons diuen els diaris que s’han fet ressò de la sentència aquest començament de setembre.

Un conte d'estiu

1. El Vèlit.
És el primer dissabte d’Agost, en un pantà del Pallars, el “lago”, com en diuen aquí. Hi hem baixat amb el meu pare i amb els meus dos fills. Jo he conduït tot el matí a través de l’Eix Transversal per portar els nanos a passar uns dies amb el seu avi. Com que quan hem arribat encara faltaven un bon parell d’hores per dinar, ens hem escapat per refrescar-nos. L’aigua del pantà està molt calenta i sota els arbres de la riba tampoc s’hi està gaire bé. El meu pare i jo ens assequem asseguts en unes cadiretes de càmping mentre els nanos, que també han sortit ja de l’aigua, juguen pels voltants. Tornen al cap d’uns minuts carregats de pals que han recollit dels marges del pantà. Volen que l’avi els faci unes fletxes i ja han triat els pals amb els quals, un cop a dalt a casa del meu pare, es faran l’arc. Mon pare treu una navalleta i comença a fer punta a una de les fustes que els meus fills han triat i, perquè tal i com entenc més tard aquest gest de fer punta el transporta a la infantesa, em comença a parlar del Vèlit.

El Vèlit, m’explica mon pare, era un joc del que s’havia fet farts de jugar quan era petit. Em diu: “Fèiem punta a un bastonet d’un pam, pels dos costats. El deixàvem a terra i es tractava de picar-lo amb un bastó més llarg per una de les puntes, de fer-lo enlairar i, aleshores, de caçar-lo al vol amb el bastó llarg i llençar-lo com més lluny millor.” Durant l’explicació, que s’allarga amb consideracions diverses mentre comencem a tornar cap al cotxe, el meu pare corregeix i amplia algunes de les observacions. Jo només sóc testimoni del què explica però m’adono que pel seu cap passen un fotimer de coses. Si en un conte ha de pesar el què no es diu sobre allò que es diu, la part més pesant d’aquest conte d’estiu, ha de ser el què no em va voler i/o no em va poder dir el meu pare, els records sobrevinguts de la seva infància empordanesa quan jugava al Vèlit a Castelló d’Empúries. “Vèlit? Vòlit!”, se li escapa dintre el cotxe quan refem el camí cap a la casa on diu mon pare que es vol retirar.

Quan dinem, el Vèlit torna a sortir. Dinem amb alguns parents pallaresos de la companya de mon pare però cap d’ells recorda haver jugat a aquest joc quan ells eren petits que és, més o menys, quan mon pare era menut, o sigui, a començaments dels anys cinquanta. “És que és un joc del temps dels romans, o dels grecs!”, senyala el meu pare amb una punta d’orgull emporità en front dels bàrbars montaresos. “Era com una mena de beisbol, es jugava amb dos equips i el que tirava preguntava: Vèlit? I l’equip que, com si diguéssim, restava, contestava: Vòlit!. O sigui: la vols? La vull! Perquè si un cop llençat el vèlit (la fusta petita) l’altre equip la tornava al vol amb els seus bastons, aleshores es canviava la torna i sacaven ells.” “Vèlit-Vòlit”, apunta el meu pare, “és pur llatí”. “O és llatí o és allò que Voltaire deia de l’etimologia”. Qui diu això últim sóc jo. Pretenc que el meu pare remati, llençant aquesta observació enmig del dinar familiar, perquè així els empordanesos quedarem la mar de bé, la llenço com si fos un vèlit perquè mon pare la caci al vol perquè al capdevall és d’ell de qui jo he après aquesta cita. Però el meu pare no la remata perquè o bé no m’escolta o bé l’ha trobat fora de lloc. La frase que mon pare no vol rematar diu: “L’etimologia és una ciència en la qual les vocals no compten gaire, i les consonants tampoc”.

2. El Bèlit.
Igual com faig amb els meus fills quan em pregunten una cosa que no sé i al vespre, quan dormen, faig anar Google i els preparo una resposta, quan torno a Girona havent deixat els nanos amb el meu pare, em poso a navegar buscant el Vèlit. Escrit així: amb accent obert a la e i amb b baixa, la primera resposta que trobo és la d’una revista empordanesa que deu el nom a aquest joc i que en la seva pàgina a internet en du una descripció prou completa. Allà trobo les primeres pistes que del vèlit em porten al bèlit amb be alta, i del bèlit al bòlit, del anar de bòlit. Trobo que el joc, com apreciava mon pare, és antiquíssim potser més antic fins i tot del què ell es pensava, és un joc que es juga també a l’Índia. Trobo que s’ha celebrat un campionat del món d’aquest joc al costat de casa meva, a Girona, trobo un blog, vadebelit.blogspot.com, que ho explica. Imprimeixo un munt de fulls que m’emporto quan baixo a Barcelona on, un parell de setmanes després, el meu pare ha tornat amb els meus fills. Però no sé si al meu pare, al revés que els meus fills, li fa gaire gràcia el meu gest. Sopant li explico les meves pesquises, li dic que he trobat bèlit a l’Alcover-Moll, això de la revista empordanesa i de l’explicació de les regles del joc i els fulls que duc perquè se’ls miri. “Ja me’ls miraré”, em diu sense mirar-se els fulls, doblegant el piló per la meitat i tot seguit fent pressió amb el dit polze sobre el plec. I, com si en aquest conte el més pesat hagués de ser el què es diu per sobre del què no es diu, plegats els fulls que li he portat, el meu pare sentencia: “Ja me’ls miraré: així recordaré com es jugava al Bèlit, o així oblidaré definitivament tal com jo recordava el joc del Vèlit”.

Via San Lucifero

He estat uns dies a Sardenya i passejant per Càller, baixant del barri del castell en direcció al port, vaig trobar-me caminant per la Via San Lucifero, el carrer de Sant Llucifer. El nom em va cridar l’atenció d’entrada per aquest oxímoron irreverent que sembla tret del títol d’una pel•lícula de Jess Franco. Més tard he sabut que sí, que el santoral catòlic recull un Sant Llucifer, bisbe precisament de Càller vers el segle IV, un bisbe que en aquells temps tant convulsos pel cristianisme va combatre els arrians herètics i va provocar després una petita escissió, la dels lluciferians. També he sabut que Llucifer és la derivació del nom llatí Lucifero (lux+ferre, el portador de llum), nom associat astrològicament amb la primera estrella de l’alba i per tant amb el planeta Venus, i que no és fins a la Baixa Edat Mitja en què aquest nom es relaciona amb el Diable a causa de la interpretació d’uns paràgrafs de Isaies en l’antic testament en els quals s’identifica la primera estrella del dia amb una estrella caiguda i per tant amb un àngel caigut, per tant amb el Diable. He sabut, encara, que no hi ha cap pel•lícula de Jess Franco amb aquest títol, però sí una peli mexicana de l’any 97 però que és un drama polític i no pas un thriller eroticoterrorífic. També he trobat a myspace, un grup argentí que se’n diuen i una mena d'espectacle que a Detroit van fer durant el primer trimestre del 2006.
L’onomàstica de Sant Llucifer, es celebra el dia 20 de maig.

Números de telèfon

Ha estat aquest vespre, en una de les voreres laterals de la Plaça Poeta Marquina. He vist venir una dona, una jove alta i bastant ben plantada, amb una mitja melena castanya. Vestia amb uns pantalons pirates de color crema , una samarreta de tires negra i uns esclops marrons que potser no l’ajudaven a caminar dreta. Caminava d’una forma desmanegada i, de lluny, m’ha semblat que cantava o que parlava sola. He pensat que anava beguda. Quan l’he tingut més a prop he pogut escoltar què cantava, no era una cançó, estava cantant el número d’un telèfon mòbil: “Sis, set, set, tres, divuit,...”, com si provés de no oblidar-lo, el cantava enriolada com si fos una nena petita, he pensat que estava enamorada, llavors, i no beguda. He pensat de qui devia ser aquell mòbil, perquè el memoritzava, he pensat moltes coses, segurament masses, i així encara que jo també m’he posat a repetir-me’l (però jo per a mi, per dintre com dèiem quan érem petits), no m’he concentrat prou i al cap d’un parell de carrers he perdut definitivament les últimes tres xifres pensant en què en podria fer i quines coses podrien passar un cop pogués apuntar el número i marcar-lo i no pensant, en canvi, en utilitzar el meu, de mòbil per senzillament per guardar-mel apuntat. Ha estat així que he perdut una ocasió però no sé exactament de què. “Tot va començar amb un número de telèfon equivocat”, diu Paul Auster al començament de La ciutat de vidre, i és cert que un número de telèfon equivocat perquè el tenim i no l’hauríem de tenir, és un bon començament o a mi m’ho ha semblat sempre, jo guardava, quan era petit, alguns números de telèfon que havia trobat per atzar en paperots arrugats i en vaig apuntar més de tres i de quatre dels que vaig trobar apuntats amb boli en bitllets de 100 o 500 pessetes. Els apuntava en una agenda, amb la intenció de fer-ne no sé què, en una agenda on tenia també apuntat el 2038282 del Conillet de vellut, aquella cançó d’en Serrat: “Ja saps on em trobaràs”, cantava el Serrat: “Dos, cero, tres, vuit, dos, vuit, dos, conillet poregós”. Mai vaig pensar que aquell telèfon servís per trobar el Serrat, pensava que el número amagaria una altre història, una de menys obvia, però anys més tard vaig saber que efectivament era el número de casa seva, o ho havia estat, va haver-lo de canviar perquè (no com jo que mai vaig marcar-lo) molta gent el va utilitzar, fins que el cantant del Poble-Sec en va quedar tip i el va canviar. A mi em sembla, però no ho sé, que els números donats de baixa s’adjudiquen a clients nous, per tant és possible que ara al (93)2038282, ens respongui algú. Coneixerà la cançó de Serrat? Encara hi ha gent que el marca per culpa del Conillet de vellut? Es podria telefonar i preguntar-ho.

En l’única versió de la cançó que he trobat al Youtube, no apareix el Serrat. És una versió no massa afortunada d’un tal Armando i els Expresso de Bohemia per un programa de l’Àngel Casas. Però en canvi el vídeo té la gràcia que hi apareix la Susan Holmquist, que és la model danesa que va inspirar la cançó. La lletra no és massa intel•ligible, en aquesta versió. Al final de la tercera estrofa la cançó diu: “Ets feliç amb el teu nou drut, Conillet de vellut?”. Recordo haver buscat aquesta paraula, drut, a l’Alcover Moll quan era petit i aprendre aleshores que un drut és un home infidel. No l’he sentit ni l’he llegit mai més enlloc, aquesta paraula.

Dos mags

El primer dels dos mags l’he trobat en una novel•la de César Aira del 2001, que es titula El mago. El mag és el protagonista de tota la novel•la, però espigolant entre les frases de les cinc primeres pàgines se’n treu un retrat esplèndid, el plantejament de la novel•la. La novel•la comença així: “El març d’aquest any el mag argentí Hans Chans (el seu nom vertader era Pedro María Gregorini) va asistir a una convenció d’il•lusionistes a Panamà”. Un altre tall: “L’anterior [convenció] havia estat a Chicago i ell no hi havia assistit. Aquest cop es proposava no sols de participar-hi sinó d’establir-se d’una vegada com El Millor Mag del Món. La idea no era descabellada ni megalomaníaca; tenia un fonament tan raonable com curiós: Hans Chans era un mag de debò. Ni ell sabia com ni perquè n’era, però n’era. Podia anular a voluntat les lleis del món físic, i fer que objectes, animals o persones, ell mateix inclòs, apareguessin o desapareguessin, es desplacessin , es transformessin, multipliquessin, flotessin en l’aire, en una paraula que fessin el que ell volgués.” Per tant, explica Aira, no era descabellada la intenció de Hans Chans de ser el millor perquè al capdavall el què els seus col•legues “aconseguien després de preparatius laboriosos, amb màquines complicades i enganys ben calculats, ell podia fer-ho sense engany, sense esforç, amb perfecte espontaneïtat”. “El què és estrany és que no ho hagués aconseguit abans. Durant vint anys havia fet una carrera normal i bastant reeixida, però seguia essent un de tants”. La estratègia de Hans Chans per dissimular uns poders que de sortir a la llum vés a saber en quina mena de malson convertirien la seva vida, havia estat la de barrejar-se entre aquells que: “millor imitaven la possessió d’aquells poders, es a dir, il•lusionistes i prestidigitadors, i, atès ell en tenia de debò, usar els poders per guanyar-se la vida d’una manera fàcil”. Però el problema de Hans Chans és que “Potser, paradoxalment, l’avantatge amb la qual contava havia jugat a la seva contra, i el condemnava a la mediocritat. Si del què es tractava era de fer aparèixer un conill d’un copalta, el feia aparèixer sense ressorts, dobles fons, miralls; no li calia parar-se a pensar, ni preparar els seus elements, ni fer assajos. El públic aplaudia, molt content, i es quedava amb la idea que hi havia un truc, ben pensat, ben executat. Que era el que ell es proposava. Al públic l’hagués deixat astorat assabentar-se que ell ignorava igual com ells quin era el truc, es a dir quin era el truc que emprava en aquell cas, i en els altres casos, un il•lusionista convencional. No tenia la més remota idea de com funcionaven aquells doble fons, els ressorts, els miralls; quan veia actuar un dels seus col•legues estava en la mateixa situació que una canalla de cinc anys: li semblava màgia. I era lògic, perquè quan ell reproduïa l’acte ho feia amb màgia de veritat, perquè podia fer-ho però també perquè no hauria pogut fer-ho sense màgia.” Per tant encara que podia realitzar els números més prodigiosos sense cap esforç, com s’ho havia de fer per saber quins eren els números més prodigiosos i mai vistos? “Aquí hi ha la clau del problema. L’espectacle de la màgia té les seves lleis.”


El segon dels mags l’he trobat en un altre llibre, a El libro de los fracasos heroicos, la traducció castellana de The (incomplete) book of failures de Stephen Pile, un llibre de 1979 que ha editat fa uns mesos l’editorial Alba. El Llibre dels fracasso heroics, és un compendi mundial de pífies i fracassos. A la pàgina 13 hi ha l’entrada per El pitjor mag. Diu Stephen Pile: “És molt possible que si els trucs de màgia de Tommy Cooper haguessin funcionat ningú no hagués sentit a parlar d’ell. Tanmateix i, afortunadament, la seva màgia va estar beneïda des del primer moment amb una ineptitud gaire bé espectacular”. Segueix Plie: “Potser és interessant conèixer com va descubrir aquest home els seus dons incomparables. Als 17 anys, mentre treballava com a aprenent, ca actuar en un festival que es celebrava a la cantina de la drassana que tenia la empresa a Hyde, Essex. Va sortir a l’escenari amb la intenció d’oferir una representació de màgia seriosa. Quan es va obrir el teló es va quedar en blanc i va oblidar tot el que havia de dir. Durant una bona estona es va quedar parat, obrint i tancant la boca. El públic estava embadalit. Vinga –va pensar. Som’hi. I va anar-hi i tot li va sortir malament. El seu gran final era el truc de l’ampolla. “Això és una ampolla plena de llet –va dir al públic fascinat-, es tapa amb un paper per sobre. Es gira l’ampolla i es treu el paper. La llet no cau”. El públic el mirava contenint la respiració. Va girar l’ampolla. Va retirar el paper. I va quedar tot xop. Tota la llet li va caure per sobre. Com si no n’hi hagués prou, el senyor Cooper va tenir tot seguit un atac de pànic escènic i va començar a obrir i tancar la boca sense emetre cap so. Aleshores, tremolant, va abandonar l’escenari suant copiosament. Entre bastidors va sentir el rugit multitudinari d’una ovació de gala. La seva glòria futura”, conclou Stephen Pine, “estava grantida”. I té raó. Tommy Cooper te una entrada destacada a la wikipedia anglesa, on se’l destaca no pas com el pitjor mag sinó com un dels grans humoristes britànics del segle passat. També va ser, segons llegeixo a la wikipedia, un alcohòlic prou reeixit. S’hi expliquen diverses anècdotes com la de un matí en que va demanar un gintònic amb cereals per esmorzar perquè ela llet tenia massa colesterol. La seva glòria també ha arribat al Youtube. Enllaço dos vídeos.

Un:


I dos:



Però el vídeo que no he trobat és el de la seva última performance. Diu la Viquipèdia anglesa que: El 15 d’abril de 1984, Tommy Cooper va patir un atac de cor davant de milions d’espectadors, enmig del seu espectacle, durant el popular programa de la ITV, Live From Her Majesty’s. La major part de l’audiència va pensar que es tractava d’una part de l’actuació i es va posar a riure fins que es va fer evident que estava seriosament malalt. En aquest punt el director del programa va manar a l’orquestra de començar a tocar per una pausa publicitària i el seu manager va estirar Tommy Cooper darrera les cortines on van provar de reanimar-lo. Per raons legals i mèdiques el cos de Cooper només podia ser retirat del escenari per infermers o policies. El programa va continuar i els altres artistes van haver d’actuar amb el cos de Cooper rera les cortines. Fins la segona pausa per els anuncis no va arribar la ambulància i quan van arribar a l’hospital de Westminster Tommy Cooper ja era mort.

Meme

El senyor de la Periferia em passa en forma de meme l’Examen de les PAU de literatura catalana: he de llegir aquest text i fer-ne un breu comentari. (300 paraules aprox.)
El text correspon a Els ventres de la terra, la primera novel·la de la trilogia De Fems i de marbres de Francesc Serés. M’hi poso:

El transeünt de Serés, l’home sol, deu haver llegit aquell conte de Poe: L’home de les multituds. És aquell conte en el qual el narrador s’asseu en un cafè de Londres i es distreu mirant els transeünts fins que un home d’uns seixanta o setanta anys atrau la seva atenció per la “absoluta idiosincràsia de la seva expressió”. El narrador es posa a perseguir l’home i el persegueix durant gairebé 24 hores durant les quals l’home de les multituds no fa res més que vagarejar entre la gent pels bulevards i per les avingudes. El narrador del conte de Poe conclou que aquest vell “es nega a estar sol”, però es diria que el transeünt de Serés ha entès alguna cosa més d’aquest home, d’aquest artista de la dissolució que ha aconseguit ser un transeünt per a si mateix, ell mateix com un dels desconeguts amb els qui es creua al carrer. Quan el transeünt de Serés vagareja per la ciutat i intenta que el seu caminar sigui una mena de dilució, de disgregació entre els diversos trajectes dels vianants, “com si una boira baixa pogués fer desaparèixer el seu rastre i confondre’l amb el dels altres”, l’home sol vol arribar a ignorar-se a si mateix convertir-se en un artista de la dissolució. Però que passarà un cop ho aconsegueixi? Un altre home sol, L’home que dorm de Pérec, després de diluir-se en la indiferència i la solitud es diu: “No has après res, només que la solitud no ensenya res, que la indiferència no ensenya res: era un engany, una il·lusió fascinant i traïdora.” També es diu: “No ha passat res: cap miracle, cap explosió”. La dissolució en aquest cas és un altre forma del fracàs. Així podem dir al transeünt que potser no va valer la pena marxar del poble. “Aniré a una altre terra, a un altre mar i una ciutat millor trobaré amb certesa”, diu Kavafis que diu un en un poema. “Però la ciutat és sempre la mateixa. No en busquis una altre, perquè no n’hi ha una altre. La vida que vas malgastar aquí l’has destruït a tota la terra.” O sigui: la vida que el transeünt va esgotar al poble, l’ha esgotada a tota la terra, res no farà tornar les il·lusions fascinants, traïdores però ja definitivament perdudes.

Einstein a Barcelona

Avui, tot llegint articles de Josep Maria de Sagarra, m’he trobat amb aquest que comença dient: “A Barcelona ha vingut aquests dies un gran home. La seva grandesa no la comprenen la majoria per no dir la totalitat dels barcelonins”. Més endavant de l’article diu: “Jo he vist aquests dies algunes persones cultíssimes i els he preguntat si anaven a sentir les conferències d’Einstein. Aquestes persones m’han contestat amb un somriure i m’han dit de seguida: -Jo? Quuè voleu que hi vagi a fer? No veieu que no l’entendria de res.” La resposta que li donen no sembla gens bé a Sagarra, la troba d’un “utilitarisme barroer”, li recorda, escriu, “l’altra resposta d’un pagès que cavava el seu camp i uns excursionistes li pregunten si havia pujat mai a un cim proper, i el pagès els contestà: -Jo? Què voleu que hi faci allà dalt?”.

Albert Einstein va estar a Barcelona a finals del més de febrer de 1923, convidat per la Mancomunitat de Catalunya. Hi va arribar el dijous 22 i, segons llegeixo en un amplíssim article sobre la visita que va publicar l’any 2005 la Revista de Física, ningú no el va anar a recollir a l’estació. Va allotjar-se a l’Hotel Colón. Venia de fer un cicle de conferències al Japó. A Barcelona en va fer tres a l’Institut d’Estudis Catalans, els dies 24, 26, 28 i una d’addicional el dia 27 a l’Acadèmia de les Ciències. Aquell mateix dimarts 27, Albert Einstein va sopar a casa de l’enginyer Rafael Campalans. L’article d’Emma Sallent i Antoni Roca per a la Revista de Física es centra en aquest sopar i es diu precisament Sopar a Barcelona en honor d’Albert Einstein (1923). El sopar va tenir alguns elements pintorescos i anecdòtics dels quals a la revista en treu prou de suc. El menú, escrit en un enigmàtic llatí relativista: Phasianus nycthemerus Minkowskiensis, quatriplex dimensiones i també Malum parvum cum Doppler efecto, està, per exemple, desencriptat i s’hi explica quina música que van escoltar i quins discs van endur-se Albert Einstein. Podeu llegir tot l'article aquí. Si no em traeix la fantasia i no és un record inventat, recordo haver llegit l’any 2005 a la premsa, que era l’any del centenari de la teoria de la relativitat, que aquest mateix menú va repetir-se fil per randa en un sopar en honor del sopar en honor a Einstein Barcelona.

Però Sagarra no diu res del sopar. Sagarra es centra en les conferències. Explica: “Jo he assistit a les conferències d’Einstein segur, ben segur, que no entendria un borrall de les seves explicacions, amb la mitja por i tot de fer el rídicul d’adormir-me.” I després: “Jo poc en treia del que Einstein escrivia a la pissarra; lamentava que les formes que dibuixava el guix diguessin ben poca cosa al meu cervell”. Però és precisament veient Einstein escriure a la pissarra que a Sagarra li ve aquest pensament, escriu: “És cosa molt humana conservar records dels grans homes; a Dresden vaig veure unes pantufles que n’haurien donat dos rals i eren tingudes com una relíquia perquè abrigaren un dia els peus d’Emmanuel Kant”.“Doncs bé”, diu Sagarra després d’alguns exemples més, “jo quan el professor Einstein esborrava les seves inscripcions blanques damunt de la tela negra enllustrada, el meu cor m’impulsava a dir-li: -Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altre pissarra!”. L’article ja s’acaba, en el penúltim paràgraf afegeix: “Jo hauria volgut que aquella pissarra amb el blanquinós autògraf einstenià, fos guardada en alguna banda”. I en el darrer paràgraf conclou: “Em diríeu que això és excessiu i superflu. Potser sí. Però l’excessiu i el superflu són moltes vegades la sal i la gràcia de la vida; i potser d’aquí a cent anys em donin la raó a mi.” Encara falten 16 anys perquè en faci 100, però jo ja li dono tota la raó a Sagarra.

Orquídies portàtils

En el post anterior deia que Atxaga havia decidit de seguir les passes de Holden Caufield per desvelar el secret de la novel·la però també per veure els indrets on succeeix la novel·la i per comprovar “com han canviat des de l’època que Salinger els va descriure”. El vigilant en el camp de sègol arrenca al Pencey College d’Agerstown. Però no hi ha cap Pencey College ni cap Agerstown a Pennsylvania, són llocs purament literaris. El primer lloc real de la novel·la és Trenton, l’estació de Trenton. Atxaga fa un passeig pels voltants de l’estació de tren, després, un altre cop a l’estació escriu: “Ja a l’andana de l’estació vaig veure un yonki que semblava que s’havia quedat adormit amb el telèfon portàtil a l’orella”. I al cap d’unes frases senyala que, en temps de Holden Caufield, Trenton devia ser una zona residencial, elegant. Per exemplificar-ho, transcriu una frase de El vigilant, que diu: “De sobte, una dona va pujar a Trenton i es va asseure al meu costat. Duia unes orquídies, som si vingués d’una gran festa.”. Tot seguit comenta Atxaga: “Igual com aquells insectes que es queden atrapats en les gotes d’àmbar, les orquídies de la elegant senyora quedaran per a sempre en les pàgines de El vigilant en el camp de sègol”. M’ha agradat aquest comentari perquè, igual com les orquídies, hi ha dues paraules del text d’Atxaga que juntes, deu anys després d’haver estat escrites, em sonen anacròniques, com conservades en àmbar: telèfon portàtil, el telèfon portàtil del yonki. L’any 1998, quan el text va ser publicat i encara menys els dos o tres anys anteriors en què el text va ser escrit, si ho recordeu, molts de nosaltres encara no teníem telèfon mòbil ni el nom de l’andròmina havia estat encara fixat. Telèfon portàtil: aquest era el nom preferit per molts escriptors i lingüistes als quals els semblava que mòbil era una mala solució perquè qualsevol telèfon era movible però no tots eren portables. Nou anys després, però, han canviat molt les coses que Atxaga va descriure i gairebé cap escriptor, a no ser que volgués connotar-ho, descriuria un telèfon com a portàtil. És més, ara podria prescindir del subjecte i escriure intel·ligiblement “vaig veure un yonki que semblava que s’havia quedat adormit amb el mòbil a l’orella.”

Secrets

Sabates de nadó
És un microconte d’Ernest Hemingway, diu: “For sale. Baby shoes. Never worn”. És a dir: “En venta. Sabates de nadó. Per estrenar”. És un conte que s’ha citat molt per què explica de forma breu i contundent la teoria de Ernest Hemingway sobre els contes, la teoria del iceberg, segons la qual allò més important d’un conte és el què no s’explica, o dit d’una altre manera el què s’explica (la punta visible de l’iceberg) ha de pesar molt menys que el què queda ocult. Parafrasejant Ricardo Piglia, que ho explica molt bé a Tesis sobre el conte, tots els contes expliquen dues històries: en el conte clàssic s’explica una història en primer pla i es construeix en secret una altra història. L’art del contista clàssic, diu Piglia, consisteix en saber xifrar el·lípticament i de manera fragmentaria la historia secreta en els intersticis de la la historia visible. L’efecte sorpresa es produeix quan apareix a la superfície allò que s’ha teixit en secret. El conte modern, o el conte que neix amb Txèkhov, Mansfield, Anderson o Joyce, prescindeix de l’efecte sorpresa, la història secreta no es fa visible, la història secreta es construeix, totalment, amb allò que no s’explica. Hemingway és un mestre consumat d’aquesta tradició.

Un llit d’hotel
Post Secret és un blog americà molt conegut i molt interessant i molt premiat d’ençà l’1 de gener de 2005 que va començar a publicar-se. Va guanyar 6 premis Bloggies l’any 2006. El blog parteix d’una instal·lació de Frank Warren per l’Artomatic de Washington D.C. del 2004, una fira d’art multimèdia. La idea de la instal·lació era molt simple i és el què Frank Warren ha exportat al seu blog: demana que li enviïn, per correu postal, postals anònimes on el remitent reveli un secret que hagi mantingut sense revelar fins al moment i que sigui vertader. Fins ara Frank Warren n’ha publicat cap a 3.000 i s’han editat dos llibres que recullen les postals anònimes. Cada diumenge, Warren penja al blog les postals rebudes durant la setmana. Entre els de la setmana passada hi havia aquest secret escrit sobre la fotografia de John Lennon i la Yoko Ono a l’habitació 702 de l’Amsterdam Hilton. La fotografia és de 1969, durant la lluna de mel del beatle amb la japonesa. La parella va estar-se una setmana ficada al llit. Cada dia obrien l’habitació a la premsa de les 9 del matí fins a les 9 del vespre per a protestar per la guerra del Vietnam. El remitent anònim de la postal ha escrit: “Vaig estar en aquesta habitació de l’Amsterdam Hilton una vegada que hi vaig ser per negocis i vaig contractar una prostituta que s’assemblava a la Yoko Ono”. En aquesta postal, seguint la teoria del conte, el secret està revelat completament, però a mi en canvi em sembla que la força evocadora d’aquesta revelació, el sentit últim de la història està també més enllà de la vintena de paraules que la conformen.

El nucli secret
L’any 1998, l’escriptor basc Bernardo Atxaga va publicar un llibre: Lista de locos y otros alfabetos. Són 15 textos a cavall entre la narrativa i l’assaig. El novè text porta per títol: Rera les passes de Holden Caufield. Holden Caufield és el protagonista de El vigilant en el camp de sègol, un de les novel·les més populars del segle passat, també una de les meves novel·les preferides, o la única novel·la d’un dels meus escriptors favorits, J.D. Salinger. A Rera les passes de H.C., Atxaga es proposa de viatjar a Nova York i seguir el periple de Holden Caufield durant els cinc dies en què està fugit de casa seva. Atxaga anuncia: “Seguiré les passes de H.C. Recorreré tots els llocs que ell va récorrer i en el mateix temps”. Quan li pregunten amb quin objecte, Atxaga respon: “En primer lloc perquè vull conèixe’ls, veure com han canviat des de l’època que Salinger els va descriure. En segon lloc perquè m’agradaria desvelar el secret de la novel·la”. Tot seguit aclareix: “Totes les novel·les tenen un secret, un nucli invisible a partir del qual han crescut i s’han format. Tinc l’esperança que, analitzant l’itinerari de H.C. a El vigilant en el camp de sègol, podré arribar a aquest nucli”. No sé si Atxaga vol dir que totes les novel·les expliquen dues històries una de visible i una de invisible o secreta, però a El vigilant en el camp de sègol, que està narrada en primera persona, és molt el què sabem de H.C., però també és molt el que Holden Caufield no explica. La novel·la, recordareu els que l’hagueu llegida, comença precisament amb una advertència al lector de Holden Caufield, el narrador, que senyala que no té cap ganes d’explicar all that David Copperfileld kind of crap, la porqueia a l’estil David Copperfield, i la novel·la acaba amb la recomanació de no explicar mai res a ningú. La cosa és que en l’itinerari de El vigilant, hi ha un hotel i una habitació d’hotel i hi ha també una puta, la Sunny del capítol 13 que Holden Caufield contracta a l’habitació de l’hotel Edmont. Per a mi el nucli secret està en aquesta escena, potser només perquè és en el capítol 13 dels 26 que té la novel·la, i potser també perquè Maurice, el chulo de la puta, és l’últim personatge del qual Holden es recorda en les darreres línies del llibre. L’escena passa un diumenge, el segon dia dels cinc que dura la novel·la. A l’hotel de Nova York on s’ha instal·lat H.C., el paio de l’ascensor, en Maurice, ofereix a Holden una puta: “Cinc dòlars la rebolcada, quinze tota la nit”. Holden accepta per una rebolcada. Holden Caufield és verge i en la cita amb la prostituta només aconsegueix xerrar perquè, enlloc de posar-lo calent, la puta el deprimeix, de manera que Holden Caufield es passa l'estona que ha contractat fent-li un munt de preguntes, la meva preferida és quan li pregunta a la prostituta: “Què fas durant el dia?”, tot i que segurament la pregunta més rellevant pel què fa a la història visible (la història segons la qual El vigilant en el camp de sègol és una novel·la sobre un adolescent que no vol deixar de ser-ne furiós amb tot i tothom, amb els seus professors i els seus companys de classe , furiós amb els phoneys, o farsants, que no vol integrar-se en una societat hipòcrita, supreficial i materialista, que està embadalit amb la Phoebe, la seva germana petita, i en canvi està furiós amb el seu germà gran autor d’un llibre boníssim “El peix secret” que després guanya pela a llarga venent-se a Hollywod per escriure pel·lícules) és quan Holden pregunta a la prostituta d’on és i ella contesta que és, precisament, de Hollywood. Però tot i que a mi em sembla que en aquesta escena hi ha el nucli secret de la novel·la, no és pas aquesta la conclusió a la qual arriba Bernardo Atxaga després del seu periple. De fet Bernardo Atxaga no convida a cap puta a la seva habitació d’Hotel, que no és l’Edmont perquè aquest hotel ja no existeix o potser no va existir mai. No pregunta per tant a la puta d’on és, ni què fa durant el dia tot i que en canvi si que fa preguntes que literalment fa H.C. a la novel·la a algunes de les persones que es troba per Nova York, com per exemple un taxista que el porta al Central Park. I és que el Central Park és per Atxaga el nucli secret de la novel·la. Pot ser que les nostres opinions no estiguin massa allunyades. Diu Atxaga: “Pensareu que és un joc de paraules però en la meva opinió, el centre de la novel·la és Central Park”. També sembla un joc que el centre sigui en el capítol 13, la meitat de 26. Segueix Atxaga: “Quan H.C. arriba a Penn Station i agafa un taxi, s’equivoca en donar-li l’adreça i acaba al Central Park. I també acaba al Central Park el dia de la cita amb la Sally. I la nit que el professor Antolini l’espanta amb les seves manyagues. I en el moment final de la novel·la quan es reuneix amb la seva germaneta, la Phoebe, i tots dos se’n van cap als cavallets que hi ha al costat del famós estanc dels ànecs. Per definir-ho amb una imatge, jo crec que el parc actua de manera semblant a la d’un imant, i que, com virutes de metall, totes les accions que du a terme H.C. tendeixen a moure’s en aquella direcció. Ara bé, perquè Central Park i no qualsevol altre lloc?” Bernardo Atxaga explica que el Central Park representa la infantesa. “I quan retrocedeix H.C. cap a la infantesa, cap al Cetral Park?” Respon Atxaga: “H.C. recula davant totes i cada una de les invitacions sexuals i ho fa cap a Cerntral Park.” “H.C. no acaba mai de fer el primer pas.”. Aquest és el tema de la novel·la per Atxaga, el sexe o les relacions de H.C. amb el sexe. També és el tema de la meva escena amb la prostituta. De l’home de l’habitació 702 del Hilton d’Amsterdam no en puc saber res més. Però ara em pregunto si va contractar-la per tot una nit o només per una revolcada, si van anar per feina, com en diu la Sunny a El vigilant, o si només van parlar. També em pregunto que feia la prostituta that look like Yoko Ono durant el dia.

El secret
La setmana passada, en un recull de premsa que fan a el Món a Rac1, vaiag sentir que havien possat a la venda una còpia del disc Double fantasy de John Lennon, el de la foto de l’habitació 702, dedicat a Mark David Chapman. Mark Chapman és l’home que va assassinar a Lennon a la sortida de l’edifici Dakota, a Nova York, al costat del Central Park. Com recordareu molts, en detenir-lo, van trobar a Chapman un exemplar de El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger amb una dedicàtoria: De Holden Caufield a Holden Caufield. La història visible de El vigilant seria la de un nano furiós amb els phoneys, els farsants hipòcrites, superficials i materialistes, i Champan considerava que Lennon havia esdevingut un phoney. Per això, va confessar, va matar-lo. Jo en sentir la notícia a la ràdio vaig entendre-ho malament i vaig pensar que el què es posava a la venda era precisament l’exemplar de El vigilat de Chapman. I això em porta a confessar un secret, a fer sortir a la superfície la història a partir de la qual ha crescut i s’ha format aquest post. És un secret vertader i que mai fins ara no he revelat a ningú: L’any 1998 vaig estar en contacte amb un fons de llibres que Mercè Rodoreda havia legat a una institució. La major part eren edicions de butxaca de novel·la negra en anglès però entre els llibres hi havia una edició americana de El vigilant en el camp de sègol, una edició de l’any 1951, l’any en què es va publicar per primer cop la novel·la, no era una primera edició però tenia una particularitat destacable: com és sabut, arran de l’èxit de El vigilant, Salinger va prohibir que en l’edició dels seus llibres aparegués cap ressenya de l’obra a la contraportada, cap suport gràfic en la portada i cap apunt biogràfic sobre l’autor. L’exemplar de Mercè Rodoreda contenia aquestes tres coses i per tant tenia un valor incalculable per el meu fetitxisme. Vaig intentar robar l’exemplar. Vaig separar-lo del lloc on estava amb l’idea d’emportar-me’l a casa quan tingués una oportunitat millor, aquell dia no estava sol amb els llibres. El cas és que quan el vaig tornar a buscar no vaig aconseguir recuperar-lo. O bé no era al lloc on jo l’havia separat o bé ja no recordava on me l’havia amagat. El fons segueix en aquella institució i mira que he tornat a buscar-lo vegades, però el llibre no és allà, tampoc consta al catàleg.

He sortit a comprar tabac

He sortit a comprar tabac. Eren quarts d’onze i em quedaven només un parell de cigarretes i volia acabar d’escriure un post que arrossego des de fa dies. He entrat al primer bar i el cambrer m’ha dit que no tenia canvi, així que he enfilat cap a un altre, cap al bar que hi ha a la seu del diari El Punt. Al bar hi havia llum i hi havia gent a dintre: una taula amb dues parelles i una altre parella que prenien cervesa. Dos dels cambrers feinejaven entre les taules, l’altre estava xerrant amb una clienta que estava asseguda a la barra. He intentat obrir una de les portes, però era tancada. L’altre porta tampoc l’he pogut obrir, l’he sacsejada fent una mica de soroll i això ha alertat el cambrer que era a la barra, que m’ha mirat. Jo també me l’he mirat interrogant, esperant el gest d’excusa per què ells ja havien tancat, però com s’hi sentís ploure s’ha tornat a posar a parlar amb la noia que, en canvi, s’ha girat cap a la porta per veure ella que era aquella cosa que havia cridat l’atenció al seu contertuli. M’ha d’haver vist, jo he preguntat, forçant molt la gesticulació però xiuxiuejant, si ja estava tancat i que només volia cigarretes, assenyalant el lloc del bar on tenen la màquina. I així ha començat: perquè la noia s’ha quedat mirant cap on jo era però sense reaccionar de cap manera, com si mirés alguna cosa darrera meu o com si pensés que jo no podia veure-la, mentre el cambrer seguia parlant-li, em pregunto de què. He mirat al meu voltant, jo portava auriculars i moltes vegades això fa que em perdi coses que passen al meu costat. I ella s’ha quedat amb la vista fixada cap on jo era però sense tornar-me cap de les senyals que jo li he fet. He marxat, he creuat el carrer Santa Eugènia fins a un altre bar on la situació s’ha repetit en gairebé tots els detalls: les portes tancades, la gent a dintre, la porta sacsejada. Tampoc ningú ha reaccionat a la meva presència, m’ha començat a semblar estrany, no com si jo estigués somiant però si amb una estructura semblant a la dels malsons. Però aleshores al tornar a creuar el carrer en direcció a casa i als bars que queden al costat de casa però en direcció a La Devesa, m’ha sortejat per l’esquena un paio a tota velocitat i tot seguit un altre que el perseguia. L’ha encalçat fins uns deu metres davant meu, aleshores ha saltat sobre d’ell i l’ha agafat pel coll i l’ha arrambat a la paret. Dos paios més han arribat, tots quatre cridaven. L’encalçat reia, també els altres dos, però el perseguidor l’ha empentat molt emprenyat i amb molta força. I en aquest gest li ha esquinçat la samarreta. Aleshores jo passava pel seu costat i he hagut de baixar a la calçada per esquivar-los, he apagat el reproductor i m’he tret els auriculars com si jo corregués algun perill i també hagués d’estar alerta. La agressivitat de la cara desencaixada del paio perseguidor, víctima potser d’una broma que no li havia fet cap gràcia, i després la de la cara de l’altre quan ha vist o sentit la samarreta trencar-se per la part del coll, em deu haver posat en alerta i tot i que el perill no m’incumbia, dec haver començat a segregar adrenalina perquè m’he posat molt tens, he creuat el carrer i m’he posat a caminar enganxat a la paret com si així cobrís almenys un dels quatre flancs. He arribat al quart bar molt nerviós: per la baralla barrejada amb el sentiment de irrealitat que m’han provocat les portes tancades, el periple massa llarg per aconseguir el paquet de tabac. No he tingut problemes per entrar-hi i, aquí sí, tenien canvi. Potser ha sigut perquè he superat aquests dos contratemps possibles i per tant em semblava que ja m’havia escapat d’algun lloc que, quan en pitjar la marca de tabac la màquina m’ha avisat que aquell producte estava esgotat, m’he espantat literalment, em dec haver retirat de la màquina i tot, fent un saltet. Després he pitjat una altre marca, i també estava esgotada, i una altre, que també, i ha sigut aleshores que m’he posat a pitjar compulsivament tots els botons, com si estigués aterrit amb la idea d’haver entrat en un bucle sense sortida, com si només pogués rescatar-me’n el so de la caixeta caient i tot seguit el dringar del canvi. Ara penso què hagués passat si tot el tabac hagués estat esgotat, si hagués tingut forces per anar a un cinquè bar o si m’hagués posat a plorar, per exemple. El cas és que he pitjat tots els botons de forma irracional fins que n’ha caigut un paquet de Vintage, un tabac horrible, amb el qual no he pogut acabar el post que arrossego, però he pogut escriure aquest.