Dia d'acció de gràcies

Gracias quiero dar al divino laberinto de los efectos y de las causas,
Senyor moltes gràcies pel whisky de malta,
por la diversidad de las criaturas que forman este singular universo,
pel video d’Hatari!,
por la razón, que no cesará de soñar con un plano del laberinto,
per les sabates de Church’s,
por el rostro de Elena y la perseverancia de Ulises,
per l’or madur dels capaltards,
por el amor, que nos deja ver a los otros como los ve la divinidad,
per la gràcia, tan perfecte, de la Deborah Kerr,
por el firme diamante y el agua suelta.

Gàcies pels amics que tenen iot,
por el álgebra, palacio de precisos cristales,
pel tallaungles,
por las místicas monedas de Ángel Silesio,
pel Dry Martini,
por Schopenhauer, que acaso descifró el universo,
pel jardí de la vil•la Mèdici pintat per Velàzquez
por el fulgor del fuego, que ningún ser humano puede mirar sin un asombro antiguo.

Gràcies bon Déu, per la gratitud,
por la caoba, el cedro y el sándalo, por el pan y la sal,
pels elàstics,
por el misterio de la rosa, que prodiga color y que no lo ve,
per les grans odes,
por ciertas vísperas y días de 1955,
per ls galetes d’Inca,
por los duros troperos que en la llanura arrean los animales y el alba,
pel sentit comú,
por la mañana en Montevideo,
per les bones enciclopèdies,
por el arte de la amistad,
pels atles,
por el último día de Sócrates,
per l’invent de la meritocràcia,
por las palabras que en un crepúsculo se dijeron de una cruz a otra cruz,
per la veu d’algú que canta Stromy Weather,
por aquel sueño del Islam que abarcó mil noches y una noche.

Gràcies a Déu sien dades
por aquel otro sueño del infierno, de la torre del fuego que purifica y de las esferas gloriosas,
per la saviesa del Doctor Johnson,
por Swedenborg, que conversaba con los ángeles en las calles de Londres,
pel Tranquimazin 0.50,
por los ríos secretos e inmemoriales que convergen en mí,
pels avions confortables,
por el idioma que, hace siglos, hablé en Nortumbria,
pel xip,
por la espada y el arpa de los sajones,
per les garotes,
por el mar, que es un desierto resplandeciente y una cifra de cosas que no sabemos y un epitafio de los vikings,
per la Bíblia,
por la música verbal de Inglaterra,
pel somriure exel•lent de les dones
por la música verbal de Alemania.

Senyor Gràcies, per atorgar-nos sentit del rídicul,
por el oro, que relumbra en los versos,
per tanta paciència
por el épico invierno,
por el nombre de un libro que no he leído: Gesta Dei per Francos,
por Verlaine, inocente como los pájaros,
por el prisma de cristal y la pesa de bronce,
por las rayas del tigre,
por las altas torres de San Francisco y de la isla de Manhattan,
por la mañana en Texas,
por aquel sevillano que redactó la Epístola Moral y cuyo nombre, como él hubiera preferido, ignoramos,
por Séneca y Lucano, de Córdoba, que antes del español escribieron toda la literatura española,
por el geométrico y bizarro ajedrez,
por la tortuga de Zenón y el mapa de Royce,
por el olor medicinal de los eucaliptos,
por el lenguaje, que puede simular sabiduria,
por el olvido, que anula o modifica el pasado,
por la costumbre, que nos repite y nos confirma como un espejo,
por la mañana, que nos depara la ilusión de un principio,
por la noche, su tiniebla y su astronomía,
por el valor y la felicidad de los otros,
por la patria, sentida en los jazmines, o en una vieja espada,
por Whitman y Francisco de Asís, que ya escribieron el poema,
por el hecho de que el poema es inagotable y se confunde con la suma de las criaturas y no llegará jamás al último verso y varía según los hombres,
por Francis Haslam, que pidió perdón a sus hijos por morir tan despacio,
por los minutos que preceden al sueño,
por el sueño y la muerte, esos dos tesoros ocultos,
por los íntimos dones que no enumero,
por la música, misteriosa forma del tiempo.
I per amagar-te rere d’un núvol esponjós
cada vegada que oblidem la teva llei
i gosam fer literatura.

Gràcies a Jorge Luis Borges per la majoria de versos senars,
i gràcies a Valentí Puig per bona part dels parells.

Veritats, mentides, falòrnies, en la mort de Brian Jones (1a part)

Al senyor Subal, en un comentari a aquest blog, li sembla que allò de la piscina i el Brian Jones, el guitarrista dels Rolling Stones, no cola.

Hi ha una pel•lícula de Jean-Luc Godard, One plus one, on apareixen, és la primera escena, Mick Jagger i Brian Jones tocant la guitarra. Són als Olympic Studio, de Londres. És el més de juny de 1968. Un any abans de la mort de Brian. Mick Jagger està ensenyant-li una cançó nova. Aleshores la cançó es diu Call me Lucifer, després serà Sympathy for the devil. La pel•lícula de Godard recull tot el procés d’enregistrament d'aquesta cançó ara tant cèlebre salpebrat de discursos de les Panteres negres i d’una tal Eva Democràcia i d'una estrafolària lectura del Mien Kampf. Els Rolling estan gravant Beggars Banquet: l’últim disc on la participació de Brian Jones és significativa. A Let it Bleed, el disc de 1969, Brian Jones només apareix anecdòticament com a responsable d’algunes percussions. Percussions marroquines. L’any 67 els Rolling Stones havíen estat a Marrakech. Si els Beatles van trobar inspiració en l'India, els sitars i les tables; els Stones van trobar-la al Marroc, en les lires, els tebels o les tarijes. Brian havia anat a Marroc amb la Anita Pallenberg, la seva xicota. Però va ser a Marrakech on Keith Richard la hi va prendre o on Brian la va perdre. Això va enfrontar els dos guitarristes. A la pel•lícula de Godard, tret de l’escena que comparteix amb Mick Jagger, i en algun altre moment en què demana una cigarreta o un encenedror a Keith Richards, es veu sempre Brian Jones en un racó de l’estudi, tot sol. Brian Jones encara vivia, durant la filmació de la peli, a Londres, en un pis sense piscina. La distància amb la resta de la banda és molt evident. Els problemes amb les drogues i els problemes sentimentals han minat la confiança. Hi ha una escena molt tensa, a la pel•lícula de Godard, del moment en què els Rolling estàn gravant els cors (uh-uh-uh) per el Sympaty for the devil.


Richards i Jones estan de costat, però al cantó de Richards hi ha Anita Pallenberg. Estan en una rotllana al voltant d'un micròfon, al costat de Brian Jones també hi ha una noia. És morena, de cabells molt arrissats, va vestida de blanc. Potser Jones la ha portat per mostrar que la seva vida sentimental mira cap endavantdel malgrat el seu amic i la seva ex-nòvia. Mentre canten, Brian Jones posa el braç a la cintura de la noia que l’acompanya i aleshores, en un gest que sembla una resposta al gest de Brian Jones, Keith Richards i Annita Pallemberg es fan un petó. Brian Jones fa una mica de llastima. No crec que la noia que acompanya a Brian Jones en aquesta escena sigui Anna Wholan, la última xicota de Brian Jones, la que va endur-se a viure lluny de Londres, en una casa al camp, a la casa amb piscina. Segurament, però és igual, és una altre dona. Tampoc és el petó la única crueltat que contra Brian Jones es produeix en aquesta pel•lícula: en el film podem veure Brian Jones tocant la guitarra en totes les gravacions de Sympathy for the devil. Però no se’l sent. Sembla que algú va oblidar-se de connectar la seva guitarra a l’equip i per tant, ni en la pel·lícula ni en el disc, no es sent la guitarra de Brian Jones. Com si qui la toqués fos ja un fantasma.

Sympathy for the devil:


powered by ODEO

Falòrnies

Fàlornies
Buscant uns capítols del programa Bullshit! dels mags Penn i Teller, m’he trobat que hi ha un llibre del del filòsof Harry G. Frankfurt que es titula, precisament, On Bullshit. Penn i Teller són dos mags i humoristes nord-americans que es van fer famosos en els late shows de les televisions dels EUA a començaments dels anys 90. Des del 2003 tenen un programa propi, Bullshit!, on s’acosten amb una mirada escèptica als fenòmens paranormals o paracientífics, a alguns dels clixés del políticament correcte, a les teories conspiranòiques i a algun dels tòpics d’això que, en Jordi Barbeta, aquí, en diu la internacional papanata. Bull shit literalment és merda de bou. La paraula apareix sovint als programes, és una mena de crossa despectiva que llencen els mags contra tanta xerrameca. Però fins avui no m’havia parat a buscar-la. En el meu diccionari anglès, la paraula es defineix com un discurs sense sentit en la primera accepció i, en la segona, com un discurs enganyós, insincer o pretensiós. Però H.G. Frankfurt ha dedicat un llibre a aquests discursos, al bullshit i els bullshitters, a diferenciar-los de les mentides i dels mentiders. Diu: “És impossible de mentir tret que creguem conèixer la veritat. Produir “bullshit” no requereix aquesta convicció. Una persona que menteix respon en algun sentit a la veritat, i per tant és respectuosa amb la veritat. Quan un home honest parla diu allò que creu que és veritat i, per un mentider és, en correspondència, indispensable que consideri les seves mentides com a falses. Pel “bullshitter” tot això no té cap importància. No està del costat de la veritat ni al de la mentida. Els fets no li interessen com interessen al honest o al mentider excepte si els fets són pertinents o l’ajuden per anar allà on vol dur el seu discurs.” Per H.G. Frankfurt els honestos i els mentiders comparteixen un sistema de valors, cosa que no es pot dir dels xarlatans o el “bullshitters”. Com que n’ha escrit un llibre no cal dir que, el filosof, considera més perniciosos els bullshitters que els mentiders, també troba és clar que la nostra és una època de xarlatans. He estat pensant una estona en el meu post anterior dedicat als mentiders i ara no sé si el meu amic M. és exactament un mentider. També m’he passat una bona estona mirant de trobar un equivalent català per bullshit. Falòrnia (Idea errònia, raó feble, predicció gratuïta, etc., que hom dóna com a incontrovertible, com a decisiva, com a cosa segura, etc., segons el DIEC) m’ha semblat la paraula més aproximada. Per a bullshitter, xarlatà em sembla també un concepte prou aproximat.

Mentides

Al postfaci de Mario Lacruz per l’edició que l’editorial Funambulista ha publicat de la novel·la El mentiroso de Henry James, es cita una anotació als quaderns de l’escriptor de juny de 1884. “Es podria escriure”, diu James, “una nouvelle sobre una dona casada amb un home encantador però totalment mentider, si bé inofensiu. Molt intel·ligent, fina, reservada, de naturalesa elevada i pura, ella es veu obligada a escoltar les seves fanfarronades, fruit de la vanitat, del seu desig de brillar i d’un impuls irresistible.”
Henry James va desenvolupar aquesta idea i va publicar-ne una novel·la molt curta The Liar, o sigui El Mentider, quatre anys més tard, l'any 1888. A la novel·la, el pintor Olivier Lyon coincideix, en una mansió on va a passar el cap de setmana, amb Everina Brant, una dona a la qui va estimar ja fa molts anys. Everina és la dona que s'ha casat amb el mentider compulsiu, el Coronel Capadose, la dona sobre la qual segons l’anotació al quadern se’n podria escriure una novel·la. El Coronel és el mentider inofensiu i encantador i la historia avança pel camí de la moralitat del la dona, fins a quin punt, es pregunta el pintor, ella encobrirà el marit, què passaria si ella també hagués de mentir per salvar una mentida del Coronel.

Tinc un amic. L’anomenaré M. Respon a les característiques del mentider de la nota de Henry James, és una rèplica del personatge del Coronel Capadose, perquè Capadose respon a una personalitat arquetípica. N’he conegut d’altres de mentiders però amb cap hi he tingut tanta relació i durant tant temps. M. és ara un home que ha passat dels trenta anys. Jo, en fa més de 25 que el conec. No recordo que de petit mentís tant, però tampoc les mentides són iguals en la infància. En una sobretaula, els ulls de l’M de cop brillen i pres per una passió comença a explicar una anècdota que es va tornant, a mesura que avança, en una anècdota millor però absolutament més inversemblant. La seva dona seu al seu costat i com tots el que el coneixem segueix l’anècdota estupefacte per la impudícia amb la que s’inventa davant dels nostres nassos la història, però admirada també i expectant per saber fins on de lluny portarà la cosa. Els últims anys ens veiem molt de tant en tant, la nostra ja no és una amistat activa, és una amistat que es sustenta en el fet que en el passat vam ser molt amics i per tant bona part del què fem quan ens veiem consisteix en recordar els anys de la infantesa i de la primera joventut. L’M, és clar, menteix molt sobre la seva infància i n’inventa anècdotes que sovint incumbeixen també la meva, d'infància. “Te’n recordes B.?”, em pregunta i jo no ho recordo perquè mai no va passar o bé si ho recordo és perquè ja li he sentit inventar la anècdota en una altre ocasió. Però es repeteix poc i si es repeteix en la segona versió la història es fa més grossa, com si la anterior hagués estat un assaig, una prova de fins com de justa pot arribar a colar la bola. De fet, en la versió nova, queden només alguns ecos de la versió anterior i en qualsevol cas la pregunta és igualment incontestable perquè no és que no pugui recordar una cosa que no ha passat, sinó que no podria recordar de cap de les maneres una cosa que encara no ha passat, ni encara és, perquè l’M. no prepara les mentides sinó que les inventa mentre les explica, sovint les corregeix i les modifica sobre la marxa . “Te’n recordes, B.?”, pregunta. Jo sempre faig que sí amb el cap, sense saber quin paper em tocarà fer en l’auca inventada, atracar als companys d’escola emmascarat amb un antifaç, estafar un quiosquer o dormir en un cementiri.
Hi ha un aspecte de tot això que fa l’M, que m’admira, una qualitat de les seves mentides que comparteix amb el Coronel Capadose del llibre de Henry James. Les invencions d’aquests mentiders compulsius inclouen multitud de testimonis, sovint testimonis que escolten i són presents en la conversa. Té la seva lògica: un testimoni sempre reforça la versemblança d’una cosa increïble que sinó semblaria inventada. Però a mi em deixa perplex el risc a què s’exposen de que algú els hi pari els peus o els corretgeixi. Ni en la novel·la, ni en els anys que fa que conec l’M., però, mai cap dels testimonis o persones falsament involucrades es queixa i demana de ser deixat al marge de mentida. La indulgència amb el seu pecat és absoluta.
El psiquiatre italià Fausto Manara escriu a Elogi de la timidesa: “Es construeixen un passaport fals, però sempre amb la por que la falsificació i el truc siguin descoberts”. Manara no parla dels mentiders sinó dels tímids. L’M., no cal dir-ho, és una persona molt extravertida, si en alguna ocasió es mostra tímid és una cosa circumstancial, jo no en recordo cap. En canvi pot ser que sigui la meva, de timidesa, molt menys circumstancial, i per tant la meva por constant a ser descobert i a que algú vegi el meu truc, el què em provoqui una fascinació exagerada pels comportaments de l’M. , pels mentiders en general.

Poetes al carrer Marià Cubí

El 19 de març de 1999 José Agustín Goytisolo va llençar-se per la finestra del seu pis del carrer Marià Cubí de Barcelona. No sé si la seva filla, Julia, la de les Palabras para Julia, va ser l’encarregada de reconèixer el cadàver, l’encarregada d’encarar aquesta escena tant cinematogràfica, de descobrir sota un llençol el rostre inanimat i potser desfigurat del que fins aleshores havia estat el seu pare.

El 29 de març d’aquest 2006, els mossos d’esquadra van detenir l’atracador Miguel Ángel C.R. Era el quart atracament que perpetrava, sempre contra el mateix establiment: la llibreria La Gàbia de Paper, del carrer Marià Cubí de Barcelona.

Recordo, de ja fa uns quants anys, l’habitació del meu amic A. al carrer Villaroel, també de Barcelona, davant d’on fins fa poc tenia la seva seu ERC (Esquerra Republicana de Cornellà, en alguns fòrums avui). A la porta de l’habitació de l’A., on vivia amb la seva mare, hi havia una foto de Jim Morrison i també un paper amb la lletra de les Palabras para Julia, el poema del J.A. Goytisolo. “La vida es bella ya vereás como a pesar de los pesares, tendrás amigos, tendrás amor, tendrás amigos”. Teníem 15 anys i ens agradaven molt aquest versos per contrastar-los als nostres desenganys amorosos. Teníem amics, de tant en tant teníem amors i quan els amors fallaven, tronàvem a tenir amics. L’amic A. va marxar de del pis de Villarroel, va marxar de Barcelona, se’n va anar a viure a Bogotá, a Colòmbia. Se n’hi va anar perquè hi tenia un amor, i els amics d’aquí no vam entendre que marxés i que per tant ens deixés de tenir, però amb l’esperança que un dia l’amor s’acabaria i que tornaria i que nosaltres seguiríem sent allà, tornaria, així, a tenir els amics. La colombiana amb qui va marxar no es deia Julia, no recordo com es deia, tampoc va ser amb la que va tornar. Va tornar amb una altre colombiana, la C., i junts se’n van anar a viure a un pis de Barcelona amb una finestra que dóna al carrer Marià Cubí.

En Miguel Ángel C. R., l’atracador de La Gàbia de Paper, va entrar per primer cop a la llibreria el 17 de febrer de 2006. feia tres dies que no tornava a la presó de Quatre Camins on complia condemna. En paraules de la Cèlia i la Mercè, les propietàries, al diari La Vanguardia, van adonar-se de la presència de l’atracador perquè va pul·lular remenant llibres durant massa estona. “Vam pensar que volia robar un llibre”. Però aleshores Miguel Ángel va acostar-se al mostrador i va preguntar: “Teniu llibres de poesia de la Glòria Fuertes?”.

Hagués estat millor, des del meu punt de vista, que les poesies que hagués buscat fossin del petit dels Goytisolo, poesies del pare de la Julia, del veí de l'A., però, al capdevall, la Gloria Fuertes comparteix cara, i és veïna, en el disc que Paco Ibañez va gravar a l’Olympia de París, on Ibáñez musica de forma inoblidable las Palabras para Julia del poeta suïcida del carrer Marià Cubí.

L'amic A. segueix vivint a Marià Cubí, superant la temptació diària de deixar-se caure per la finestra i també la d’atracar La Gàbia de Paper. No sé si superant la temptació d'escoltar de tant en tant el disc de Paco Ibañez. Jo el volia escoltar avui i m’he adonat que el tinc, però que el tinc en una cinta de casset i que ja no tinc cap reproductor a casa que pugui reproduir cintes de casset. Això sí, tinc al disc dur de l’ordinador dues versions de les Palabras para Julia. Una del Falete i una altre del Kiko Veneno.

Falete:

powered by ODEO

Kiko Veneno d'abans de l'Échate un cantecito:

powered by ODEO

P.S
En Subal de La segona perifèria m'ha passat l'enllaç a la versió del Paco Ibáñez.
Gràcies. A mi també em sembla la millor de les tres:

powered by ODEO

L'adorable Rita

Lovely Rita és la desena cançó del Sgt. Peppers, el famosíssim disc dels Beatles. És una cançó senzilla i sobreproduïda com tot el 8è disc dels Beatles, però igualment excel•lent i enganxosa com quasi totes les cançons del disc, amb un solo de piano tremendo del George Martin. Però si ens atenem a la llegenda urbana, també és la primera cançó de Paul McCartney en la qual no canta Paul McCartney, on la veu i el baix les posen el guanyador del concurs d’imitadors de Paul McCartney, un tal William Shears Campbell. Segons la llegenda, Paul McCartney va morir la nit del dimarts 8 de novembre de 1966 en sortir de l’estudi on els Beatles gravaven el Sgt. Peppers. McCartney va agafar el seu Austin descapotable i una autostopista, la Rita, li va fer perdre la concentració. Va estavellar-se contra un fanal, el cotxe va incendiar-se, se li van cremar els cabells i la cara. Van trobar-lo mort a les 5 de la matinada (Wendsday mornig 5 o’clock when the day beggins) tal i com es canta en a She is leaving home una altre de les cançons del Sgt. Peppers.
La llegenda és posterior, però. De quan els Beatles van publicar l’Abbey Road, l’any 1969. Aleshores algú va entendre la senyal que duia amagada la portada, en la famosa foto en la qual els Beatles creuen un pas de vianants al carrer Abbey, tots els Beatles van calçats menys Paul. A algú li va semblar una senyal inequívoca de l’estat de Paul McCartney i es van llegir les cançons que fins aleshores havien publicat els Beatles com a senyals críptics de l’abandonament del món dels vius del baixista de Manchester. Els indicis són tan incomptables, com delirants. No els enumeraré. És difícil entendre perquè Lovely Rita forma part de la llegenda, és una cançó on el cantant es declara enamorat de la Rita, la vigilant del parquímetre que li ha posat una multa, on expressa el seu desig d’anar a perdre un te amb ella. Res més. Però els conspiranoics (ja els d’aleshores) construeixen Sagrades Famílies només amb els fonaments d’un indici. El rumor, la llegenda urbana, va anar prou enllà perquè la Rita de la cançó no només fos un motiu de desconcentració. En algunes versions la Rita va pujar al cotxe i l’accident mortal el van tenir plegats. És igual, el cas és que en el dia d’avui, el dia de Sant Narcís, el dia del patró de Girona, una altre Rita ha nascut a la Clínica Bofill de la ciutat de l’Onyar. No sabem d'ella gairebé res tret del pes i l'alçada. No en sabem res perquè no s'en pot saber gaire bé res té tota, ella sí, la vida per endavant.
Aquest post és per felicitar-la i per felicitar els seus pares.



powered by ODEO

Realisme Tràgic

Tragic Realism és el títol d’un disc que LD & The New Critisim van publicar el novembre de l’any passat. No van publicar-lo el dia 1 de novembre, el dia de Tots Sants i el dia dels difunts tot i que està clar que aquesta hagués estat la data més escaient. LD és LD Beghtol . Els que hagueu escoltat les 69 Love Songs dels Magnetic Fields, el grup de Stephin Merrit, el recordareu perquè posa la veu en aquella cançó inoblidable que és All My Little Words (you are a splendid butterfly, it is your wings that make you beautiful, and I could make you fly away but I could’nt never make you stay) i encara quatre o cinc cançons més. The New Criticism és el grup que l’acompanya per aquest disc que es podria dir 16 Death Songs perquè la mort és el tema que recorre totes les cançons. El grafisme del disc senyala cada cançó amb una icona que indica “suïcidi” o “possible suïcidi” o “eutanàsia” i en alguns dels títols la mort hi és encara més explicita: Massa vell per morir jove, Un peu a la tomba i l’altre a la pista de ball, o Si m’estimes, nena, desendolla’m. Quan el disc comença, sobre una guitarra acústica i els xiulets d’una locomotora, LD canta a Elegia per una Ex: “No ploraria si un tren et passés per sobre però en canvi em posaria a riure si el tren et partís per la meitat i el teu cervell quedés escampat com confitura per sobre de les vies”. El disc tracta la mort però no és un disc intimista i emocionant, ho fa des de l’humor més negre i també des del cinisme, igual com Merrit dels Magnetic Fields s’acosta a l’amor en les seves 69 cançons. Com una aclucada d’ull a la tercera pista LD diu: “tot l’amor que duies dintre, mira com s’ha desinflat, com haguessis desitjat compartir-lo (share it) o fer-ne cançons com l’Stephin Merrit”. Però no només els ecos dels Magnetic Fields sonen en aquest disc macabra, els New Criticism, o sigui el frup que acompanya LD, recorda en algun sentit els Pogues, aquella banda boja irlandesa, perquè la instrumentació és folklòrica, alguna cosa entre el country i la música irlandesa. En la pista numero cinc When we dance (At Joe Orton’s Wedding) LD canta: “Trenca’m el cap amb un martell, espatxurra’m el cervell per ensenyar-me com m’estimes. I trobem-nos a l’altre banda tant li fa si és cel com si és l’infern”. M’agrada d’entre totes les cançons del disc aquesta, perquè la tragèdia aquí és real, aguna cosa més que realista. Joe Orton va ser un dramaturg anglès del Swinging London als anys 60. Un escriptor gay que va morir víctima de la seva parella, Kenneth Halliwell. Kenneth i Joe s’havien conegut quan Joe era John Orton i acabava d'arribar a Londres. A començaments dels anys 50. En un acadèmia per actors. Junts van descobrir la seva homosexualitat, tots dos volien triomfar com a escriptors. A Prick up your ears (Obre’t d’orelles, però ears, orelles, és anagrama de arse, o sigui: cul) la bipoic que Stephen Frears va dedicar a Joe Orton, Kenneth Halliwell diu: “ Vaig ser fill únic. Vaig perdre els meus pares. Quan tenia 20 anys em vaig quedar calb. Sóc homosexual. Tinc tots els antecedents i totes les circumstàncies que un artista podria desitjar. Sóc pràcticament un prototipus. He estat programat per a ser un novel•lista o un escriptor de teatre. Però no n’he estat. I tu sí. Tot ho fas millor que jo!”. Van intentar publicar novel•les plegats, però els editors van rebutjar-les. En canvi l’èxit teatral de Joe Orton (Gary Oldman a la peli i a la foto) va dur-lo a ser cridat pels Beatles per escriure un guió per una pel·lícula dels quatre fabulosos. L’èxit va somriure a Joe, i Kenneth es va convertir en la seva secretaria. Fins que la nit del 9 d’agost de 1967 Halliwell (genial Alferd Molina a la peli i també a la foto) va trencar el cap de Joe Orton a cops de martell, 9 cops, i va espatxurrar-li el cervell. Tot seguit Kenneth es va prendre una dotzena de nembutals amb suc de fruita i el xofer de Paul MaCartney els va trobar el dia següent morts, ja a l’altre banda, al cel o a l’infern.

La cançó: When We Dance (At Joe Orton's Wedding) LD & The New Criticism

Les pors hereditàries

Fantômas va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure en un cinema. Vaig veure-la al centre parroquial de Sarrià amb les meves germanes. Érem molt petits i la pel·lícula ens va fer por. Havíem vist no feia gaire la Blancaneus de Disney i ens havíem passat mitja pel·lícula cridant, amagant-nos sota les butaques, abraçant-nos tots tres, tapant-nos els ulls. A Fantômas el terror no va ser tant histèric, va ser com si ens administressin un verí i fins que no vam ser al carrer i vam enfilar cap a casa la por no va començar a contaminar-nos.

Hi ha varies pel·lícules basades en Fantômas, el personatge inventat a començaments del segle 20 pels escriptors francesos Marcel Allain i Pierre Souvestre. La que havíem vist era la primera de la sèrie que van fer Jean Marais, com a Fantômas, i Louis de Funès coma inspector Juve. En Fantômas és un criminal d’una vilesa exemplar, un misantrop megalòman, un artista del mal per el mal. Ningú mai li ha vist el rostre i és un mestre absolut de la disfressa. És capaç d’impostar o fer-se passar per qualsevol persona, sovint es disfressa com les víctimes o com els seus perseguidors. És d’un sadisme molt meticulós, barroc i sofisticat, però res d’això fa por. Louis de Funès fa un paper molt còmic en les pel·lícules i les persecucions o les guarides del malvat les acosten més aviat a les de James Bond dels anys 60. Però nosaltres érem molt petits i de cop vam començar a donar voltes a aquell malvat sense cara i que per tant podia tenir totes les cares. És possible que la meva germana gran o les seves amigues ajudessin a suggestionar-nos, no hi havia forma de saber si un home que venia en direcció nostra vorera enllà era o no era un criminal, un Fantômas disfressat. Vam passar por aquell dia i vam arribar corrents a casa on ens sentíem resguardats.

Es va donar el cas, però, que en aquella època ens havíem traslladat a una caseta amb massa habitacions i els pares ens havíen posat a cadascú en una. Jo dormia, per tant sol, en una de les habitacions que donava al carrer, un carreró petit i gens transitat. Als vespres quan era el llit sentia les passes dels vianants així que encaraven la nostra illa i després com es perdien a la cantonada. A vegades aquelles passes s’aturaven i sentia el soroll d’una clau i aleshores un soroll que no venia del carrer si no de dins de casa. S’obria la porta i era el pare que venia d’una reunió. Va ser en la foscor d’aquella habitació i amb la orella parada al carrer que el verí que la pel·lícula m’havia inoculat va començar a expandir-se obsessivament, el meu pare tenia reunions molt sovint, vaig començar a patir, en la soledat del meu llit, perquè no matessin mon pare i també amb com podria reconèixer l’assassí que es vestiria i parlaria com ell, duria un màscara que el faria indistingible, portaria el mateix bigoti. Va ser una por que va durar un temps, prou per tenir por també perquè els fets fossin inevitables, vull dir por a vegades que l’assassí suplantador ja fos a casa, que els fets ja s’haguessin consumat. L’època d’aquesta por va passar i es va acabar, però he tingut present aquestes pors moltes vegades. Fantômas m’ha quedat com alguna cosa més que un record, he tornat a veure les pel·lícules, he comprat alguns dels llibres.

Aquesta matinada, quan clarejava, el meu fill gran ha vingut queixós a l’habitació. Ha vingut ranquejant perquè s’ha fet un esquinç al peu, s’ha queixat que tenia mals sons. Un malson, a sobre, que ja havia tingut moltes vegades. Me l’ha explicat: són lladres o assassins que es disfressen i són iguals que gent que ell coneix, ningú s’adona que són dolents però ell ho nota i intenta foragitar-los. S ’ha despertat sobtat i una mica fastiguejat, per la repetició del somni. Com que faltava poc perquè els despertadors es posessin a sonar, hem baixat a esmorzar a la cuina. Li he preguntat de qui s’havia disfressat el dolent del somni. Era l’àvia, m’ha dit. Li he dit que jo tenia un malson semblant quan era petit com ell pensant que l'empatia podria ser consoladora. Però aleshores ell deu haver recordat que ahir al vespre jo vaig marxar, però no pas a una reunió, i m'preguntat com havien quedat el Barça i el Chelsea.

La Biblioteca Brautigan

No sé si la vida imita a l’art o, com es diu a la pel•lícula Marits i mullers de Woody Allen, imita a la mala televisió. L’any 1971 l’escriptor Richard Brautigan va escriure una novel•la, The Abortion, an Historical Romance, 1966, en la qual un dels protagonistes vivia en una biblioteca. La biblioteca era peculiar, un lloc obert 24 hores on en comptes de deixar llibres en préstec els acollien, recollien llibres rebutjats pels editors, era una biblioteca, per tant, d’obres no publicades. En la novel•la es donava el nom i l’adreça de la biblioteca: La Presidio Branch Library al 3159 de Sacramento Street, a Sant Francisco, California, 94115, una biblioteca real. Des del moment de la publicació de la novel·la a la biblioteca van començar a rebre manuscrits rebutjats i van començar també a rebutjar-los. Però vint anys després un tal Todd Lockwood de Burlington, Vermont, va decidir-se a recrear la biblioteca ficcionalitzada en la novel•la, a recollir obres no editades. El primer llibre de la Biblioteca Brautigan va ser un recull de cartes al director d’un veí de Burlington. En els següents cinc anys, de 1990 a 1995, Todd Lockwood va recollir tres centenars de llibres. Novel•les, llibres de filosofia, reculls de poemes, llibres de viatge, tesis doctorals i llibres per a infants. Morir segons la meva mare, un llibre escrit per una infermera per preparar el seu fill per la mort d’un germà. O, el viatge de 13 setmanes, 5 dies, 9 hores i 23 minuts d’un home de 40 anys que deixa la feina i travessa 48 dels estats nord-americans en una furgoneta. David Lee Johnston va enviar-hi el manuscrit de la seva novel•la Èdip a Amèrica amb una nota on deia: “Si el llibre no és prou impublicable, torneu-me’l per revisar-lo”. Els autors havien de pagar la tramesa del llibre i Todd Lockwood va comptar amb l’ajuda d’amics voluntariosos. En la novel•la un milionari mantenia la biblioteca. Lockwood va tenir problemes d’espai i de temps per mantenir la col•lecció. A la biblioteca local la Flechter Free Library van acceptar-la però no van acceptar noves incorporacions al fons. Aleshores Todd Lockwood va posar-se en contacte amb la Presidio Brunch Library, potser ells s’interessarien per la Biblioteca Brautigan, al capdavall era el seu lloc natural. Sembla que la resposta de San Francisco va ser bona. Les converses van començar el 2004, no sé com han acabat.

Les amants sordes

Escriu el poeta madrileny Luis Alberto de Cuenca, en un poema que es diu Noche de Ronda:
En otro tiempo hubieras empleado la noche
en hablarle de libros y de viejas películas.
Pero ya eres mayor. Ahora sabes que a ellas
les aburren los tipos llenos de nombres propios,
que tu bachillerato les tiene sin cuidado.
De modo que les dejas tomar la iniciativa,
desconectas y finges que escuchas sus historias,
que invariablemente –recuerdas de otras veces-
versan sobre el amor, los viajes, la dietética,
su familia, el verano, la buena forma física,
el más allá, las drogas y el arte posmoderno.
De cuando en cuando asientes, recorriendo sus ojos
con los tuyos, rozando levemente sus muslos,
y elevas a los cielos una angustiosa súplica
para que aquella farsa termine cuanto antes.
Pasarán, sin embargo, todavía unas horas
hasta que, ebria y afónica, se abandone en tus brazos
y obtengas la victoria pírrica de su cuerpo,
que, pese a los asertos de tres o cuatro amigos,
será muy poca cosa. Y, cuando esté dormida,
saldrás roto a la calle en busca de una taza
de café gigantesca, maldiciendo las copas
que arruinaron tu hígado en la estúpida noche
y pensando que, al cabo, merece más la pena
no comerse una rosca y hablarles de tus libros,
amargarles la vida con Shakespeare y con Griffith,
o buscarse una sorda para que nada falte.

Una amant sorda. El ventríloc gelós que va inventar Pierre Cami per un de les seus esquetxos, va ser molt més radical. Va triar una amant sorda i muda perquè era molt gelós i així la minusvalia impedia l’amant d’escoltar les propostes galants i també de respondre-hi. Per altre banda no deixava cap home entrar a casa seva. Com que el gelós també era ventríloc, utilitzava la seva habilitat per fer parlar l’amant. S’entenien la mar de bé. De fet s’entenien tant bé que el conserge de l’edifici va haver de demanar-li al ventríloc que abandonés el seu pis perquè els veïns estaven escandalitzats amb els crits que feia la seva amant a les nits. “És culpa meva”, diu el ventríloc gelós a un seu amic “Cada nit, per amor propi, m’agrada, amb la meva veu de ventríloc, treure uns esgarrips de plaer formidable que semblen sortits de les entranyes de la meva amant. Em sento molt adulat.”