30 de març 2008

Dick Van Escamilla


Ara ja fa molts anys que, havent llegit un article al diari que pel què sigui m'interessa, no el retallo i l'arxivo en una carpeta. Abans ho feia. Encara guardo tres arxivadors plens de retalls de diari que corresponen, cada un, als anys 96, 97 i 98. És un costum d'una altre època, però avui en llegir que Salvador Escamilla s'ha mort, me n'hi he anat a buscar un article que sabia que guardava. És un article del Sergi Pàmies pel diari El País de l'11 d'octubre de 1997. Pàmies hi explica que, mirant-se Mary Poppins, la pel·lícula de Walt Disney, li ve al cap el record que, qui va doblar a Dick Van Dyke per a la versó castellana, va ser el Salvador Escamilla, precisament. Pàmies el telefona per confirmar-ho i Escamilla li ho confirma . Pàmies li demana per quedar i parlar-ne. En la trobada, Escamilla li acalreix que ell només va doblar les parts cantades del personatge, per exemple en aquell tall en que es canta el Supercalifragilísticoespialidoso. En aquells anys jo me l'escoltava molt, l'Escamilla per la ràdio, i em va agradar llegir que, segons la crònica del Pàmies, "lluny del micròfon, l'Escamilla es comporta igual que quan està dintre d'un estudi. Es dirigeix a tu com si fossis no ja un dels milers de convidats als quals ha entrevistat al llarg de la seva carrera com a radioman, sinó la audiència del món sencer". Aquell més d'octubre de 1997, no sé si un dissabte abans o després o potser va ser aquell mateix dissabte de l'article d'en Pàmies, jo havia estat a Sarrià amb el meu amic J. durant el pregó de la festa major del barri, que és el meu barri perquè hi vaig néixer tot i que fa tants anys que ja no hi visc. L'Escamilla, aquell any va ser-ne el pregoner i després de escoltar-lo vam anar am en J. a fer cerveses al bar Tomàs i a la tercera o a la quarta jo ja estava demanant als cambrers utilitzant la meva imitació, o només la cantarella característica, de l'Escamilla. En aquells anys em sortia molt bé. Avui ja no sabria fer-ho i em sap greu, em fa sentir culpable, com si, el fet de no enrecordar-me'n el matés dues vegades.