22 de gener 2008

Hurbinek i la paraula secreta

És en una sobretaula de diumenge a la tarda. Dos germans s'han posat a recordar una paraula secreta que utilitzaven quan eren canalla i que només ells dos comprenien. Vull explicar una anècdota sobre una altre paraula secreta per posar cullerada en aquesta conversa que no m'incumbeix però així que començo a explicar-la m'adono que el què donava per descomptat, que la paraula i el nom del nen que la pronunciava em vindrien al cap o a la llengua així que em poses a explicar-ho, no ho hauria d'haver donar per descomptat. M'he adonat que havia oblidat els detalls substancials de la història i que sense això no pagava la pena d'explicar-la. De manera que m'he quedat a mitges i els he deixat a mitges, amoïnat més per aquest oblit que no pas per les paraules barbotejades que han quedat com una pixarada fora de test. De tornada, conduint cap a casa, he intentat recuperar el record, explicar-me almenys la història a mi però tampoc hi he reeixit. M'ha fet ràbia, com si no hagués sabut contestar una pregunta "que em sabia", però només m'ho pensava que me la sabia, en un examen. La cosa és que puc recordar que no fa gaire, una mica més d'un any, recordava bé els detalls d'aquesta anècdota que vaig llegir en fa una dotzena. Això sí que ho he recordat al cotxe, he recordat que quan vaig tornar a veure The sweetest sound per escriure'n una sèrie de posts aquí al blog, vaig pensar en aquesta història que avui se m'ha escapat. Vaig pensar de fet en explicar-la aquí i tot.

Vaig recordar aquesta anècdota, que és una anècdota que explica Primo Levi a La treva, mirant la pel·lícula d'Allan Berliner en un moment en què Allan Berliner, en aquest documental que va dedicar al seu nom i als noms en general, apareix en l'altar d'una sinagoga llegint noms de jueus assassinats als camps nazis d'extermini. És una cerimònia que es deu celebrar sovint per recordar la Soah, es llegeixen per torns els noms dels morts en veu alta com una forma d'homenatge o com una manera de prevenir l'oblit, com si, mentre els noms de les víctimes de l'extermini fossin pronunciats l'extermini no fos del tot complet.

Un cop a casa, he pogut recuperar tota la història perquè tinc el llibre a casa. Primo Levi explica que en el seu camp d'extermini i havia un nen d'uns tres anys, "un fill d'Auschwitz" com l'anomena ell, un orfe amb les cames atrofiades que no sabia parlar i que no tenia nom, o que ja no tenia nom; si n'havia tingut els qui el sabien ja no podien pronunciar-lo. Els deportats, en conseqüència i per corregir l'anomalia, l'havien batejat com a Hurbinek, un nom inventat, triat, suposa Levi, per alguna de les dones. Hurbinek: el nom que jo havia oblidat i que no vaig poder pronunciar a la sobretaula. Un dia, el minyó aquest, el "sense-nom", com l'anomena Primo Levi però que en canvi "havia estat marcat amb el tatuatge d'Auschwitz", i si que tenia, per tant, número, Hurbinek, doncs, un dia pronuncia una paraula, diu: massklo o bé matisklo. I Primo Levi escriu: "Tots l'escoltavem en silenci, ansiosos d'entendre, i hi havia entre nosaltres parlants de totes les llengües d'Europa: però la paraula de Hurbinek va romandre secreta". Ningú no va saber mai què volia dir Hurbinek quan deia massklo. Aquest nen va morir a principis de març del 1945, un cop alliberat Auschwitz. "Res no en queda, d'ell: el seu testimoni són aquestes paraules meves".

Per això m'ha fet ràbia i m'ha sabut greu no haver pogut explicar l'anècdota durant la sobretaula i adonar-me que havia oblidat el nom i la paralua secreta, Hurbinek i massklo. Com si recordar-ho i mantenir-ho present fos una forma de fer menys terrible aquesta història tan terrible.

16 de gener 2008

Dos fotògrafs italians



No sé quantes coses en comú tenen, Paolo Ventura i Massimo Vitali, a banda de ser tots dos fotògrafs i italians i que jo els he trobat plegats en el web de M+B, una galeria d'art de Los Angeles, aquest matí mentre buscava fotografies de l'escriptor Hunter S. Thompson.

Paolo Ventura és un milanès de 40 anys, instal·lat a Nova York, que fotografia petits diorames que ell mateix construeix. Són escenes molt detallades, algunes d'elles un punt sensacionalistes. La seva pàgina web recull tres sèries: Winter stories, California i War souvenir. Fins l'any 2006 Paolo Ventura s'havia dedicat a la fotografia de moda. Els diorames de War souvenir recreen escenes de la vida quotidiana durant la segona guerra mundial; Winter stories i California es situen segurament en la mateixa època però més lluny del front. Són fotografies estranyes perquè a vegades la situació de la càmera fa que semblin fotogrames de pel·lícula, i perquè també semblen pintures i perquè les escenes fotografiades són escenes fictícies i els personatges que hi surten ninots.



Massimo Vitali va néixer a Como l'any 1944. Fins l'any 1994 va dedicar-se al fotoperiodisme. Des d'aleshores es dedica a fotografiar platges, discoteques, supermercats, estacions d'esquí, atraccions turístiques, piscines, llocs a vessar de gent, no-llocs tal i com els va anomenar l'antropòleg francès Marc Augé. Vitali, igualment com fa Paolo Ventura, utilitza sempre la mateixa tècnica: fa les fotgrafies en plaques molt grosses de 20x25 i s'enfila quatre o cinc metres. El resultat són fotografies molt detallades que ell presenta en gran format i impreses sobre plàstic. Les fotografies, com els dibuixos de Martin Handford on cal buscar en Wally, contenen multitud d'anècdotes i de personatges però a la vegada provoquen una contradictòria sensació de quietud, potser és cosa de la sobreil·luminació. A la seva pàgina web m'he trobat la galeria de fotografies buida(aquí però n'hi ha un munt), però n'hi ha una a la portada que permet, amb un zoom, acostar-nos a la fotografia fins a els detalls més ínfims, una mica com si naveguéssim amb el Google Earth.


No sabria dir què tenen en comú aquests dos fotògrafs o encara més, que tenen en comú les seves fotografies però mirant-les em fa l'efecte que es troben en algun punt dels seus discursos, com sí, fent anar el zoom en les fotografies de Viatali de cop ens hi trobéssim també ninots i no persones, o potser només és la forma amb la qual el temps ha estat aturat, capturat.

11 de gener 2008

Guebrídguma i stuckisme

Una de les coses bones de l'art conceptual és que les obres poden viure al marge d'elles mateixes, només cal explicar-les. Per això m'estalviaré, en aquest post de buscar cap il·lustració per Everyone I Have Ever Slept With 1963-1995, o sigui, tothom amb qui he dormit 1963-1995, una obra de Tracey Emin, una artista conceptual anglesa. No sé si l'obra es conserva ni on es conserva. Consistia en una tenda de campanya canadenca que en les parets interiors contenia, llistats en diverses mides, els noms de totes les persones amb qui, tal com el títol indica, la Tracey Emin havia dormit. Al terra de la tenda es podia llegir: with myself, allways with my self ( o sigui: amb mi mateixa, sempre amb mi mateixa). La llista recollia tots aquells amb qui havia dormit, no pas amb els qui havia fet l'amor o cardat, o no pas només amb els qui havia dormit en el sentit més eufemístic.

A la pàgina 154 de la tercera i darrera entrega de Tu rostro mañana, la novel·la de Javier Marías. Es pot llegir: "Potser l'únic que en Tupra i jo tindríem en comú era un vague i pàl·lid parentiu que solen ignorar els homes i que les llengües no recullen, però sí el sentiment i en ocasions els gelos i en ocasions la camaraderia; excepte la llengua anglosaxona segons vaig llegir una vegada en un llibre, no d'un anglès sino d'un compatriota meu, i no pas un assaig ni una obra lingüística sino una ficció, una novel·la el narrador de la qual recordava l'existència d'una paraula en aquell idioma pretèrit que designava el parentiu o la relació adquirits per dos o més homes que s'haguessin allitat amb la mateixa dona, encara que fos en èpoques diferents i amb els diferents rostres d'aquella dona en la seva vida, el seu rostre d'ahir o avui o demà. Se'm va quedar a la memòria aquella noció curiosa, encara que el narrador no estva segur de si es tractava d'un verb, l'equivalent inexistent modern del qual seria "cojaure" (o "cofollar", en groller i contemporani), o d'un substantiu, que conseqüentment denominaria als "cojaents" (o "cofolladors"), o l'acció en sí mateixa (la "cofornicació" diguem-ne). Un dels vocables possibles , no sé quin, era "ge-bryd-guma", l'havia retingut sense procurar-ho ni fer esforç, i a vegades em venia a la punta de la llengua, o del pensament."

Marías escriu: "segons vaig llegir una vegada en un llibre". El narrador ha oblidat quin llibre però no pas Marías, ni alguns lectors de Marías. A la pàgina 233 de l'edició que jo tinc de Mañana en la batalla piensa en mi, una novel·la de Marías de 1994, durant el capítol 7è que comença dient: "Quina desgracia saber el teu nom encara que no conegui el teu rostre demà", Marías escriu: "Quan sé d'infidelitats sexuals o assisteixo a canvis de parella o a segones núpcies -també quan veig pels carrers putes en passar amb el meu cotxe o en taxi o caminant- sempre recordo la meva època d'estudiant de filologia anglesa, en la que vaig aprendre l'existència d'un verb abolit i antic, un verb anglosaxó que no ha perviscut i que a més no recordo exactament quin era, el vaig sentir mencionar un cop al professor a classe i se'm va gravar per sempre el seu significat, que tinc en compte, però no la seva forma. Aquest verb designa la relació o parentiu adquirits per dos o més homes que han han jagut o s'ha allitat amb la mateixa dona, encara que sigui en èpoques diferents i amb els diferents rostres d'aquella dona amb el mateix nom en totes les seves èpoques. El que és més probable és que el verb portes el prefixe ge-, que originalment significava "junts" i en anglosaxó indica a vegades camaraderia o conjunció o acompanyament, com en algun substantiu que no he oblidat, ge-fera, "company de viatge", o ge-sweostor, "germanes". Suposo que deuria ser alguna cosa semblant als nostres prefixes "co-", "com" "con-" que apareixen tant sovint, a "coparticipant" i "comensal" i "condeixeble" i "compare" i "còmplice" i "conjugue" i a tantes altres paraules, i aquest verb desaparegut que ja no recordo tal vegada fos ge-licgan, atès que licgam vol dir "jaure" i la traducció i la idea serien les de "conjaure", o bé "cofollar" si el vocable fos més rude. Tot i que pot ser que el que transmetés aquesta idea no fos un verb sino un substantiu, tal vegada ge-bryd-guma, que seria "coxicot", o potser ge-for-liger, "cofornicació", qui sap, i em temo que mai tornaré a saber-ho, perquè quan vaig voler confirmar la memòria i recobrar la paraula a més de la idea i vaig trucar al meu antic professor per preguntar-li-ho, em va dir que no se'n recordava; vaig consultar en la meva vella gramàtica anglosaxona i no vaig trobar-hi res ni en el glosari adjunt, potser s'ho va inventar el meu record; i així em vaig limitar a conjeturar aquestes posibilitats que tinc presents quan es dóna el cas."

De manera que la paraula potser només és una conjectura de Marías, però no la idea. L'obra de Tracey Emin deu recollir la comunitat de guebrídgumes que ella, amb diferents rostres o potser amb el mateix i per tant a l'hora, va fer guebrídgumes que potser ja n'eren per altres noms i per altres rostres. Entrant a la tenda canadenca, s'hi troba el nom de Billy Childish, l'únic dels noms que reconec, el nom d'un altre artista britànic que va ser, durant uns anys, parella de la Tracey Emin.

Billy Childish és el sobrenom de Steven John Hamper, un artísta hiperactiu que ha cultivat la poesia i la música i la pintura i el cinema i el teatre i la fotografia i la novel·la autobiogràfica. A la novel·la My Fault, de 1996, va explicar els abusos sexuals que va patir en mans, o no només en les mans, d'un amic de la família, no sé si això converteix Tracey i l'abusador en guebrídgumes. El cas és que quan la Tracey Emin i en Billy Childish van separar-se, Billy Childish va fundar un moviment artístic que va batejar com l'stuckisme. El nom és degut precisament a la Tracey Emin qui, segons reporta Billy Childish en un poema va cridar-li un dia:

Your paintings are stuck,
you are stuck!
Stuck! Stuck! Stuck!
O sigui: les teves pintures estan encallades, tu estàs encallat, ecallat! encallat! encallat! Billy Childish va formar el grup dels stuckistes amb Charles Thompson (no sé si aquest parell en són de guebrídgumes), però l'stuckisme s'ha extès arreu del món. El setembre passat, que vaig estar a Londres, vaig poder veure una exposició stuckista, I won't have sex with you as long as we're married, en una galeria pel barri de Wimbledon. L'stuckisme és un moviment anti-conceptual partidari de la pintura figurativa. En aquella exposició hi havia obres de Charles Thompson però ja no de Billy Childish que, em sembla que ha abandonat el grup. La cosa és que, com que aquestes no són obres conceptuals i són de mal explicar, millor que d'aquestes sí, en pengi unes quantes:






Justo, Claire i Russell, Sam i Scott




Es fan anuncis bons però com passa amb els acudits, encara que siguin memorables, s'obliden ràpidament. Aquest anunci d'Aquarius deu tenir dos o tres anys i formava part d'una campanya ben pensada d'aquesta beguda isotònica. Si la memòria no em falla aquest que he enllaçat venia precedit per uns altres anuncis on els publicistes jugaven amb l'adveniment de l'era de la fi del màrqueting i de la publicitat. Aquest element paradoxal, ceci n'est pas un spot, es manté en aquest anunci: pren la forma d'un fals documental o d'un fals reportatge sobre el nou protagonista de l'anunci d'Aquarius: Justo Gallego, un home de 80 anys que construeix una catedral amb les seves pròpies mans és protagonista d'aquest anunci perquè és el protagonista d'aquest anunci. L'espot és enginyós i juganer i, en l'època que el passaven per la tele, vaig rebre un correu electrònic d'un amic que em remetia a algun lloc de la xarxa on la història estava ampliada. "El paio existeix!", m'avisava en el correu. "La història és certa". No vaig tenir clar, en el moment, si el fet de ser una història real millorava l'anunci o si hagués estat millor si la cosa hagués estat falsa de totes totes, si la història de la catedral i el Justo Gallego fossin inventats i un muntatge, per tant, si el documental fos fals no només perquè era un anunci i no un documental.



A la tercera temporada de Six Feet Under, la Claire, la filla petita de Fisher&Sons, la funerària sobre la qual gira la sèrie de la HBO, comença a estudiar Belles Arts en una universitat de Los Angeles. L'escola d'art on fa els seus estudis és una escola inventada i, no cal dir-ho, la Claire Fisher, interpretada per Lauren Ambrose, és un personatge igualment fictici. Però moltes de les trames que afecten la Claire a partir d'aquesta temporada tenen a veure amb la seva creativitat i amb els seus treballs per a l'escola, amb les seves creacions artístiques: dibuixos, pintures, fotografies, obres d'art que pertanyen a la ficció televisiva però que a la vegada pertanyen a la realitat en la mesura que els espectadors de la sèrie les podem veure perquè estan filmades, en ocasions està filmada la pròpia realització de la peça. No tan sols les peces d'art de la Claire sinó també les dels amics artistes amb els quals ella comença a relacionar-se. És d'aquesta manera que es produeix un estrany diàleg entre el que és real o autèntic i el què es fals, del què té i no té valor en art. L'autenticitat i el valor de les coses que fa la Claire és tema per a la ficció televisiva, però el tema es duplica perquè aquelles peces es poden mirar de forma autònoma. No només jo devia mirar-me la sèrie fascinat per l'estranyesa de l'efecte que les falses peces d'art de la Claire em produïen perquè, a la pàgina web de la sèrie, hi ha tota una secció dedicada a l'art work de la Claire on ens expliquen com i qui, en realitat, va realitzar-les.


En el quart capítol d'aquesta tercera temporada, la Claire i un seu company de facultat, el Russell, es passegen per Los Angeles de matinada. Surten de prendre una copa amb un dels seus professors de l'escola i un artista convidat que els hi ha fet una xerrada. O sigui: surten de posar la poteta en els ambients artístics on, a més a més, han estat presentats com a diamants en brut. Estan contents, plens d'esperances i, a la vegada, plens de dubtes, per què: com se sap què és un artista i com sap un mateix que és o està en camí de ser un artista? Com se sap si s' és autèntic i de veritat? Com si es té talent del de debò o només una mica de traça? Russell, l'amic de la Claire, la porta fins a un solar on hi ha una construcció peculiar en la qual destaquen dues torres prou altes i li explica: "Es deia Simon Rodia i va estar 33 anys treballant-hi. Quan li va semblar que les havia acabades va donar les escriptures del terreny a un veí, va fer les maletes i va tocar el dos. Hi va posar de tot, qualsevol cosa que trobés en el camí d'anada o de tornada de la feina: barres d'acer, petxines, llaunes, vidre, sabatots, panotxes de blat de moro. Era un paleta però era un artista de debò". En aquestes paraules de Russell ressonen les paraules que inicien l'anunci d'Aquarius: "Justo Gallego, construeix una catedral amb les seves pròpies mans des de fa quaranta anys sense cap recolzament oficial" i algunes de les que es poden llegir sobre impressionades en la pantalla: "recicla llaunes, botes, maons fets malbé, rodes de bicicleta". Russell està parlant de les Watts Tower. Buscant una mica a la xarxa vaig trobar-me que sí, que aquesta construcció també era de debò, que el paio existia i aquesta història també era real. En el capítol de Six Feet Under, la construcció es veu de nit però en les fotografies de dia que he trobat es veu encara millor la raresa d'aquestes estructures. Son disset torres en total. Va construir-les, aquest immigrant napolità, Simon Rodia, tot sol entre els anys 1921 i 1954. La forma de les torres recorda Gaudí i Rodia utilitza també el trencadís a la seva manera.





He trobat molt poca informació biogràfica de Simon Rodia: que va néixer prop de Nàpols l'any 1879 i que va arribar als EUA amb 15 anys i que després d'una temporada a Pennsilvània va anar a petar a Califòrnia on va viure fins l'any 1965, que es va morir. He confirmat el que n'explica Russell: acabades les torres va marxar i no va tornar-hi més. N'he trobat, també, algun retrat i he llegit que el seu nom italià era Sabato i que no està gaire clar que ningú l'anomenés mai Simon, el nom amb el qual ha passat a la posteritat, que els seus amics li deien Sam. Justo Gallego va començar a construir la seva catedral després d'abandonar un monestir trapenc malalt de tuberculosi. La construcció de la catedral de Mejorada es pot comprendre com una continuació de la seva vocació monacal. Però no he trobat enlloc res que expliqués què va moure la voluntat de Sam Rodia, més misteriosa i inexplicable igual que la seva fugida un cop acabada la feina.



El dia que em mirava aquest capítol de Six Feet Under, igual com a vegades et ve un acudit al cap que no sabies on ni que guardaves, vaig recordar l'anunci d'Aquarius i és així com aquestes dues construccions, que tenen vinculacions evidents per se, van quedar vinculades per me. Després, quan buscava referències de Sam Rodia a la xarxa, però, en lloc de posar-me a pensar en els dos homes i en la misteriosa força de voluntat que els va empènyer, el cert és que pensava en si el món seria millor, o el meu món, si la història de Sam Rodia no l'hagués trobat referenciada enlloc si es tractés d'una obra d'art inventada com ho són les obres de la Claire i els seus amics.


La Claire i en Russell, explicava abans, arriben a les Watts Towers després de prendre un copa amb el seu professor i un artista convidat que els hi ha fet una conferència. L'artista convidat és un artista inventat que es diu Scott Philip Smith. La conferència que dicta porta per títol: "La responsabilitat en l'art". En el fragment de la conferència que apareix en la sèrie ben bé del que es parla més aviat és de la consciència social de l'artista. Explica l'Scott Philip Smith: "Eren els anys del reaganisme. S'havien reduït gairebé a zero els pressupostos per a la sanitat i això havia deixat milers de pacients dels manicomis pels carrers de Nova York. Aleshores vaig agafar una bandera americana i vaig sortir al carrer a buscar tots aquells bojos rebutjats per la política republicana i els vaig demanar que s'eixuguessin el cul amb la bandera. Quan vaig exposar-la a la galeria van presentar-se una colla d'ultradretans, van arrencar la bandera de la paret i van cremar-la enmig del carrer. Per a mi aconseguir que uns republicans enrabiats cremessin la bandera americana va ser la culminació perfecta de l'obra." La bandera amb les marques dels culs bruts dels malalts mentals nord-americans apareix en una diapositiva en el capítol de Six Feet Under, però és una obra d'art inventada. El relat de l'obra fa riure els alumnes que assisteixen a la conferència, però són actors, potser només és un truc dels guionistes per colar un acudit perquè qui rigui sigui la audiència. En qualsevol cas l'obra de Scott Philip coincideix amb la obra de Justo Gallego i la de Sam Rodia en la mesura que permet un relat plausible de l'obra al marge de l'obra, no s'acabaria de perdre tot si només fossin relats. Però, mentre que no puc deixar de pensar que passaria si les obres reals de Justo i de Sam fossin inventades, amb l'obra inventada de Scott Philip amb passa ben bé a l'inrevés: en veure la diapositiva el cap se me'n va cap a l'estrafolària poesia de la imatge d'uns guionistes preparant la falsa bandera embrutida, eixugant-s'hi ells mateixos el cul com si fossin dements en els lavabos de la oficina.