21 de desembre 2007

Aleshores, què?

En el somni, els meus dos fills aprofiten que estic enraonant amb algú a la secretaria per escapolir-se i baixar, per una escala de cargol que devia haver estat una escala de servei, fins on, quan jo venia aquí a escola, hi havia el menjador. L’escola però ja no és una escola: l’han traslladat a un edifici més modern i ara el casalot on vaig fer l’EGB és una mena de centre cultural. En el somni, l’escola tampoc és ja l’escola. No sé com hi hem arribat ni què hi hem vingut a fer. El primer que recordo del somni és el moment en què els meus fills se m’escapen perseguint-se escales avall i després escales amunt. Jo mateix em poso també a anar darrera seu i així recorrem gairebé tots els racons de la meva antiga escola.

Hi he tornat un munt de cops, en somnis, a aquesta escola. Com si m’hi hagués deixat descuidada alguna cosa. Hi he tornat a donar classes, a repetir algun curs que pel què fos no havia quedat registrat en cap expedient. O moltes vegades només està allà, l'escola, com un decorat, plantada a la seva cantonada, perquè molts dels somnis que tinc ocorren en aquest trocet del Sarrià que en podríem dir, si fos un riu, la riba dreta del carrer Major, entre la plaça Artós i la Plaça de Sarrià: el lloc on tenia la casa i l'escola durant la meva infantesa. No deu ser estranya la recurrència d’aquests somnis, el retorn al paradís perdut infantil. Més si tinc en compte que vaig ser arrencat com qui diu del barri, primer, i després de la ciutat d'una manera brusca i que gairebé no hi he tornat més. Vull dir que, com que forma part dels meus paisatges onírics habituals he actuat sempre com aquell capità de la guardia reial de Praga d’aquell conte a qui li sembla tan poc assenyat prendre’s seriosament els somnis. O sigui mai no me'ls he pres com un senyal.

El conte és molt conegut. A Cracòvia, un rabí que es diu Eisik somnia de forma recurrent que a Praga, sota el pont que condueix al Palau Reial, s’hi amaga un tresor. El Rabí, empès per la insistència del somni, viatja fins a Praga però es troba que el pont està permanentment vigilat. El capità de la guàrdia, que veu el rabí rondant pel pont diversos dies, s’acosta a Eisik i li pregunta que hi fa, allà. El Rabí li explica el motiu del seu viatge: ha vingut des de molt lluny perquè ha somniat reiteradament que un tresor s’amaga sota aquest pont de Praga. El capità riu: “Pobre home! De debò que has gastat les teves sandàlies caminant un camí tan llarg només a causa d’un somni? Quin home assenyat es creuria un somni?”. I el capità afegeix: “Ai, si jo hagués de fer cas als meus somnis! Repetidament en somnis una veu m’ha indicat d’anar a Cracòvia a buscar a casa d’un rabí que es diu Eisik un tresor que està amagat darrera d'una estufa, però no se m’ha passat pel cap d’anar-hi a mi, a Cracòvia!”. Escoltat el testimoni del capità incrèdul el rabí comprèn. Torna a Cracòvia, cava rera la estufa de casa seva hi i troba un important tresor.

En el somni, en el meu, després de rondar l'escola, apareix un gos que vaig tenir i que va morir fa uns anys. Un malamut d'Alaska que els meus fills només coneixen per fotografies perquè va morir abans que ells nasquessin. L'Inuk corria per un dels carrers a tocar de l'escola i he deixat de seguir els meus fills per perseguir-lo a ell. No portava collar i era molt més gros que no pas era quan estava viu, com si jo fos de la mida dels meus fills gairebé m'arribava a les espatlles. Per això m'ha costat molt agafar-lo i menar-lo després cap a l'escola, fins a la placeta que queda davant. Quan hi he arribat el meu fill gran estava assegut en un banc i en veure'm s'ha posat a plorar. Aviat complirà deu anys i ja no plora com abans, ja mai brama ni plora per tal que el sentim, quan plora ara plora amb un plor callat, ja no plora com el seu germà petit per què el vegin, quan plora se n'amaga. En el somni plorava en silenci però no podia amagar-se'n. No em treia els ulls de sobre i tot i que no ha dit res, m'ha semblat que les llàgrimes volien dir-me: "però pare, que no te'n adones que l'Inuk és mort". No he sabut però exactament què li feia tanta pena, que el gos fos mort o que jo mateix que no me n'adonés. Ha estat en aquest punt del somni que m'he despertat.

Quan m'he despertat ja clarejava, he mirat l'hora al despertador i faltaven 10 minuts per les 8 i perquè sonés el despertador. M'he llevat i mirant de no fer fressa per no despertar ningú he baixat a la cuina. Preparava el cafè i el meu fill gran ha entrat a la cuina. Ha mirat el rellotge i s'ha assegut recolzant el cap contra la taula. M'ha preguntat, encara mig adormit, si despertava ja al seu germà. Li he dit que encara no calia i si ell havia dormit bé. Li hauria d'haver preguntat què havia somniat ell aquella nit. Però li he preguntat què volia esmorzar en comptes d'esbrinar si en els seus somnis també hi havia aparegut un gos. No li he preguntat pels seus somnis perquè he pensat que si es donava el cas que, com en el cas del rabí i del guarda reial, els nostres somnis havien coincidit, o un explicava l'altre, jo no sabria gens què fer-ne d'aquesta coincidència significativa. S.T. Coledrige va escriure: "Si un home travessés el paradís en un somni, i li donessin una flor com a prova que havia estat allí, i si en despertar trobés aquella flor a la seva mà, aleshores, què?". Aleshores què? De l'especulació d'una coincidència en puc treure aquest post, però si hagués resultat que el meu fill i jo coincidim en somnis, si resultés que he de tornar a l'edifici o hi havia la meva escola per trobar-hi vés a saber què que vaig oblidar-hi aleshores, aleshores què?

12 de desembre 2007

Sense sol


Diu la dona parlant de Sandor Krasna: "Em va escriure: L'animisme és un concepte molt familiar a l'Àfrica que s'aplica amb bastant menys freqüencia al Japó. Però aleshores, com en diríem d'aquesta creença d'aquesta creença difosa segons la qual cada fragment de la creació té el seu corresponent invisible? Quan s'hi construeix una fàbrica o un gratacels, al Japó, es comença amb una cerimònia per calmar el déu que posseeix la terra. Hi ha una cerimònia pels pinzells, pels àbacs, fins i tot per les agulles rovellades. El 25 de setembre hi ha una cerimònia pel descans de les nines fetes malbé. Apilen les nines al temple de Kiyomitsu, consagrat a Kannon, la deesa de la compassió, i es cremen públicament"



Diu la mateixa dona: "Em va escriure que als suburbis de Tokio hi ha un temple consagrat als gats. Voldria poder-te transmetre la simplicitat, la falta d'afectació d'aquesta parella que ha vingut al temple dels gats a col·locar-hi una placa de fusta amb inscripcions perquè la seva gata Tora estigui protegida. No, la gata no s'ha mort, només s'ha escapat. Però el dia que es mori ningú no sabrà com resar per ella, com intercedir amb la mort perquè la mort la cridi pel seu nom. Així que han hagut de venir tots dos, sota la pluja, per dur a terme el ritual que ha de cosir el teixit del temps pel lloc on s'ha esquinçat"


Són dos fragments de Sans Soleil, una pel•lícula de l'any 1982, de Chris Marker. La pel·lícula és un fals documental sobre Sandor Krasna, un cineasta inventat i sobre una pel•lícula que el propi Sandor Krasna no arriba a realitzar. El fals documental que és a la vegada un fals dietari, o sigui la pel•lícula de Chris Marker, s'estructura sobre les imatges que va recollint Sandor Krasna per fer la pel·lícula que finalment no fa, comentades per una veu femenina en off que llegeix les cartes que Sandor Krasna escriu. Bona part de les cartes i de les imatges arriben del Japó. Però n'hi ha també que arriben de l'Àfrica, d'Islandia o de Sant Francisco.

És passejant per Tokio que Sandor Krasna aprèn, al final de la pel·lícula, a aturar-se als semàfors vermells a la manera japonesa, encara que no passi ningú: per deixar així pas als esperits dels cotxes averiats; hi aprèn, també, a honorar davant la bústia buida els esperits de les cartes esquinçades i no enviades i a la vegada a saludar els esperits de les cartes encara no escrites. Sandor Krasna es queixa de la vanitat occidental en privilegiar sempre l'ésser per sobre del no-ésser, allò dit per sobre del no-dit. El què és per sobre del què no és, o ja no és o encara no és o s'ha perdut. Així, també, Chris Marker fa fascinant una cinta sobre un cineasta que no és i una pel·lícula que no serà.

Chris Marker és el director d'una altre pel·lícula fabulosa, La Jetée, de la qual parlaven al Diari d'un captaire moral ara fa uns mesos. Si podeu, mireu-vos-les.

07 de desembre 2007

Un altre impostor

Frédérc B., com Janna SaintJames i Alicia Esteve, també va utilitzar els atemptats, en aquest cas els de l'11M a Madrid, per la seva impostura. He penjat el documental a Google Videos. És un documental de Gerard Bagué i, segons tinc entès, l'Isaki Lacuesta utilitzarà aquesta història per la propera pel·lícula.

06 de desembre 2007

Impostura i tristesa


Va ser pels votants de l'aniversari de l'atemptat de l'11S a Nova York que el diari The New York Times va revelar que, la que fins aleshores era la presidenta de la Xarxa de Supervivents del World Trade Center, una dona que es feia dir Tania Head, era una falsa víctima, una impostora. Després, durant setmanes, La Vanguardia va estar desgranant la història perquè la tal Tania Head era, en realitat, una dona catalana, de Barcelona, el nom real de la qual era: Alicia Esteve Head. Una impostora que ni tan sols havia estat a Nova York el dia de la tragèdia però que, tot i així, va inventar una història de supervivència i un xicot mort al pis 78 de la torre sur amb qui s'havia de casar, però el xicot, el mort, era real, era inventat només que es coneguessin i que estiguessin enamorats. No vaig seguir gaire la notícia. Em va semblar una impostura molt tonta, una història poc reveladora. La impostura a vegades provoca fascinació, d'altres provoca una tristor incòmoda. Si ara la recordo és perquè m'ha estat inevitable de pensar-hi quan he llegit un article de John Olson al Los Angeles Weekly: The Life and Death of Jesse James, an internet love mistery. Si seguiu l'enllaç podreu llegir la història sencera, que està escrita com si fos un conte. Jo en faré un resum.



"Vaig conèixer l'Audrey en els anys naixents de la internet, quan tots dos estàvem a AOL, en un fòrum sobre escriptura de guions". Així comença l'article. John Olson és un guionista de Hollywood, l'autor, per exemple de Una història de violència de David Cronemberg. Audrey és el nom canviat de la protagonista de la història. Es coneixen amb l'Olson en el fòrum d'internet, es cauen bé, els dos son fans de l'escriptor Harlan Ellison, es desvirtualitzen i l'amistat, fora de la xarxa, es consolida i creix. L'Audrey segueix remenant en diversos fòrums i és en un fòrum sobre la sèrie de televisió Deadwood on coneix la Janna SaintJames, una dona de Chicago que treballa, diu, per l'Associated Press. S'intercanvien les adreces de correu-e, s'escriuen, intimen, es revelen alguns secrets. La Janna coneix, li diu en un correu, un home que li sembla que s'entendria bé amb l'Audrey. És així com presenta,on-line, en Jesse a l'Audrey. "Jesse", escriu Olson, "és un paio especial: un bomber voluntari, un cowboy, un poeta torturat, un home amb una història. Té una ex-dona de la qual parla amb afecte, i un fill. Viu en un ranxo, on hi té llames. Pateix un desordre d'stress posttraumatic de resultes d'haver estat a Nova York l'11S. Coneixia algun dels bombers que van morir-hi, o alguna cosa així. És un home extraordinari. Ell i l'Audrey senzillament connecten d'aquella manera especial que tots esperem connectar alguna vegada".

S'intercanvien fotos. Després comencen a parlar per telèfon i s'enamoren. Hi ha una trobada de fans de la sèrie Deadwood, planegen de trobar-s'hi però finalment en Jesse durant els dies de la trobada, ha de estar apagant un incendi en uns boscos. L'Audrey ho entén i a la vegada comença a considerar de deixar en Simon, la seva parella. La deixa i es prepara per anar a viure a Colorado amb el Jesse. L'Audrey obre un blog per celebrar el seu amor. "Ja l'has llegit?", li pregunta l'Audrey a John Olson un dia que es troben, però aleshores, abans que la Audrey es traslladi al ranxo, el Jesse es dispara un tret a la panxa. És un home amb una història: va quedar catatònic quan, en anar a ajudar les víctimes de l'huracà Katrina a Nova Orleans li van sobrevenir els records dels seus amics bombers morts durant l'11S. I a més: els camells del seu pare abusaven d'ell quan era una criatura; i a més pateix un càncer de fetge a causa del qual finalment es mor. Entre la convalescència per el tret i la mort final a causa del càncer, l'Audrey manté el contacte amb el Jesse a través de la Janna SaintJames i de l'Alice, la germana, que l'està cuidant.

Fins aquí el primer pinyol de la història, que és la història de una impostura. L'Audrey queda destrossada després de la mort del Jesse. Per rematar-ho, escriu Olson, se li mor el gos. Però uns amics de l'Audrey, que també són amics de John Olson, remenen per la xarxa i així comproven i descobreixen que el tal Jesse no ha existit mai. A pesar de les fotografies, dels correus-e i de les trucades telefòniques tot ha estat una invenció. De qui? De la Janna SaintJames que, com averigüen els amics de l'Audrey, no és el primer cop que utilitza internet per inventar una personalitat falsa. En la segona meitat de conte, John Olson, explica el moment en què els seus amics trien per revelar-li aquesta veritat horrible a la seva amiga Audrey. El conte acaba malament, o potser només m'ho sembla a mi. Aprofiten uns dies en què Janna és a Los Angeles on ha anat a visitar l'Audrey. Està, de fet, vivint a casa seva. John Olson ha avançat molt des dels anys en què es van conèixer amb l'Audrey en aquell fòrum per a guionistes. Ara ell és un guionista reputat i, aquell escriptor que tots dos admiraven, el Harlan Ellison, l'ha cridat per treballar en un projecte plegats. De manera que Olson utilitza Harlan Ellison, que telefona l'Audrey, per treure-la de casa i així, ell i uns amics van a casa l'Audrey a fer-ne fora la impostora. Li diuen que ho saben tot i que fot-hi el camp, després en parlaran amb l'Audrey. Perquè en quedi constància, perquè la Janna no pugui denunciar-los o per ensenyar-li-ho després a la seva amiga, filmen tota l'escena en vídeo. L'article acaba amb unes consideracions psicològiques sobre la Janna i amb una fotografia de la impostora, aquesta:


És per la fotografia que dic que el conte, o l'article, acaba malament. No només perquè no em va agradar a mi trobar-me amb la persona real, amb una imatge de la impostora, al final de l'article. La Janna és com una versió envellida de la impostora catalana de l'11S i la seva tampoc és una impostura enginyosa, és una història igualment sòrdida i trista. Diu Olson en un moment de l'article que: "la bèstia té múltiples peus" i jo esperava pel final un altre pas de rosca: no tan sols la tristesa que m'incomoda si em poso a imaginar aquella escena de la Alicia Esteve sopant amb els pares del bomber mort que ella va dir que va salvar-la. Però també em va entristir i em va semblar venjatiu en excés que el John Olson pengés la fotografia. O m'ho va semblar més i massa després de descobrir al Youtube, el vídeo que va gravar el dia en què van anar a buscar la Janna per dir-li que el pastís estava descobert i que fes el favor de marxar de casa de l'Audrey:



"No he querido saber", escriu Javier Marías al començament de Corazón tan blanco, "pero he sabido". He trobat un bolg: Piece of Fakey en el qual la dona que John Olson anomena Audrey repassa l'engany del qual va ser víctima. Hi ha les fotografies que "Jesse" li enviava, cartes manuscrites, e-mails. El blog, sembla, l'utilitza com a teràpia. L'autora ha pres, per escriure'l, el nom de NoneOYerBusiness. Alguna cosa com: no t'importa. I, si vaig ser intel·ligent no furgant gaire en la història de Alicia Esteve, hauria d'haver fet cas a aquest nickname i no ficar-me on no em demanen, no preocupar-me del què no m'importa: no furgar en un lloc on només hi ha tristesa. No em feia cap falta saber-ho, però ho he sabut.

04 de desembre 2007

Sweet Caroline



Ca-ro-li-ne: la llengua s’arronsa, acarona el paladar, toca les dents i torna, per quedar-s’hi, al paladar, en aquest viatge de quatre passes. Fa dies que la meva llengua fa aquest viatge cada cop que canto Sweet Caroline que se m’ha enganxat com la cançó enfadosa des de que el passat 21 de novembre vaig llegir que Neil Diamond havia revelat que la Caroline de la cançó era la Caroline Kennedy, la filla de John F. Kenneddy i de Jakie Onassis. Diu Neil Diamond: "Vaig veure una fotografia d'una noieta de nou anys amb el vestit de muntar, al costat del seu pony. Era molt innocent, una fotografia meravellosa, vaig sentir inmediatament que allà hi havia una cançó." Anys després, en un hotel de Memphis, Diamond va escriure la lletra i la música que hi havia en aquella foto en menys d'una hora. La fotografia es podria assemblar a aquesta en què Caroline Kennedy munta un cavall:

Una fotografia en qualsevol cas més innocent que la que encapçala el post, també de Caroline Kennedy, que jo no puc mirar innocentment, si tinc en compte la imatge de cartell de la versió per al cinema de Lolita, aquella fotografia de Sue Lyon també amb ulleres de sol.

Sweet Caroline és una cançó que recorda i celebra un amor perdut. "Dolça Caroline", canta Neil Diamond a la tornada, "els bons temps mai van semblar tan bons". O poster només celebra un amor i prou. Fins ara, per a mi, aquesta cançó estava lligada molt a una escena d'una pel·lícula, Beautiful Girls, on en un retrobament de bells companys, o d'amics dels bons temps, en un bar del poble, es posen a cantar-la. No recordo gaire res de la pel·lícula, és de l'any 1996 i no l'he tornat a veure, el cine on la passaven ja no existeix. L'any 1996 jo devia ser una mica més jove que els protagonistes de la peli, però ja entenia bé aquells versos de Ferrater que diuen que "els anys, com els vins, milloren amb els anys", ja entenia perfectament el què significava retrobar-se amb els amics dels bons vells temps i cantar les cançons d'aleshores amb ironia i nostàlgia. Per això segurament entenia la cançó com una celebració del passat tot i que la lletra és, definitivament, en present. L'escena:



Però tot això era, dic, fins abans de llegir la notícia i mirar-me fotos de la Caroline Kennedy a internet. La Caroline K. va complir 50 anys el passat 27 de novembre. En una festa de celebració del 50è aniversari, Neil Diamond, va cantar-li la cançó i aprofitant la cosa va ser que va revelar que la dolça Caroline, era precisament ella. El proper 24 de gener, Neil Diamond farà 67 anys. Per tant quan va veure la fotografia inspiradora en devia tenir pels volts de 25, 16 més que la caroline. És per això, que aquests dies que la tinc enganxada, no puc deixar de sentir la cançó com un estrany cant a la pederàstia: "I look at the night, whooo, And it don't seem so lonely. We fill it up with only two, oh And when I hurt, Hurting runs off my shoulder, How can I hurt when holding you. Oh, one, touching one, reaching out, Touching me, touching you. Sweet Caroline". Però pot ser que només sigui cosa meva.




03 de desembre 2007

La foto d'un poeta infrarrealista

Com que el New York Times ha triat la versió anglesa de Los detectives salvajes, com un dels 10 millors llibres publicats als EUA el 2007, he anat a Amazon a veure'n l'edició americana. En la fotografia que hi ha la solapa del llibre apareix Roberto Bolaño en una fotografia estranya perquè no es correspon a l'època en que Bolaño va publicar i escriure els seus llibres sinó a l'època en que va viure els seus llibres. No sé de quin any és la fotografia de Bolaño de l'edició americana de The savage detectives, però podria molt bé ser de 1976, l'any de fundació del moviment infrarrealista del qual són transsumpte literari els vicerrealistes de la novel·la Bolaño. Dit d'una altre manera, és com els editors haguessin triat una fotografia d'Arturo Belano, l'alter-ego de l'escriptor en la novel·la i el protagonista, no pas una del propi Bolaño.

Isiltasunez

Diari de Cuernavaca, és el títol d’un llibre inventat o, per ser més precisos, el títol d’un llibre somniat. Va ser poc abans d’obrir aquest blog, el maig de 2006: recordo el somni perquè el tinc apuntat en una llibreta. El llibre en qüestió me’l mostrava en J. durant un sopar a casa meva. Era el dietari d’un filòsof americà durant una estada a la Universitat de Cuernavaca. En J., en el somni, em va dir el nom del filòsof però en intentar fixar-lo en despertar-me no vaig ser capaç de retenir-lo i per tant d’apuntar-lo. En J. m’atansava el llibre i en fullejar-lo jo, m’adono que bona part de les pàgines estan en blanc. “La majoria de dies”, diu ell a tall d’explicació “no té ben res a dir, però després hi ha entrades molt divertides, en una hi surt en Pasqual Maragall i tot. Queda't-el”. M’enduia el llibre i, llegint-lo en un autobús, em vaig despertar. Aquells dies buscava un nom pel blog que estava obrint i Diari de Cuernavaca em va semblar bé: el títol era també com un full en blanc, un nom per a mi molt poc connotat, però amb la seva particular i petita història secreta, de manera que és el que finalment, com resulta obvi, vaig fer servir.

Ara fa uns dies, ordenant llibres, em vaig topar amb No soy de aquí, un dietari de presó del poeta basc Joseba Sarrionandia. Vaig estar repassant-lo i, en la entrada final del llibre, datada un 22 de juliol, que porta per títol Sobre el silenci, fent balanç del què ha escrit en el dietari, diu Sarrionandia: “Alguns dies no he escrit res, en el lloc corresponent a aquests dies hi hauria d’haver fulles en blanc.” “De manera que”, em vaig dir al rellegir-ho, “d’aquí havia sortit la idea del somni”. Alhora també em vaig posar a pensar en la enorme quantitat de fulles en blanc que el meu Diari de Cuernavaca ha acumulat tot aquest temps. Vaig llegir el llibre de Sarrionandia el setembre de 2002, dintre del llibre hi ha quedat un bitllet del 14 de setembre d'aquell any per a un viatge en Catalunya Express de Barcelona a Girona. El bitllet està entre la pàgina 122 i 123, marcant, però no sé si l’hi vaig deixar intencionadament, l'entrada del 3 d’abril que du per títol Bla, bla, bla. A cavall de les pàgines 122 i 123 Sarrionandia es pregunta: “Suposem que cada paraula supèrflua ens mulla una mica ¿quant de temps hauríem d’estar en silenci per quedar secs, per emmenar tot allò sense fonament i redundant que diem?” Jo no ho sé. En qualsevol cas ja he deixat assecar el Diari de Cuernavaca prou temps.