23 de maig 2007

Zizek i els ous Kinder



Els Kinder Sorpresa són aquells ous de xocolata que amaguen una miniatura de plàstic a dintre, la sorpresa, que és una joguina o un joc de peces per muntar-la. En el llibre Arriesgar lo imposible, el filòsof Slavoj Zizek explica que aquests ous de xocolata de la casa Kinder estan prohibits als EUA. Estan prohibits, diu Zizek, perquè et forcen a comprar una cosa que no és la que està anunciada, tot i que també he llegit, en algun altra banda, que la prohibició es deu al perill que pels menuts suposa la possibilitat d’empassar-se la miniatura. El cas és que a causa de la prohibició els Kinder arriben als EUA Kinders de contraban des de Canadà, tres vegades més cars.

Zizek parla de la joguina dels Kinder en referència al concepte lacanià de objet petit a i fa la següent reflexió, es pregunta: “¿No és la joguina l’objet petit a en estat pur, un objecte petit que omple un buit central, el secret amagat, l’agalma, en el centre?” I afegeix: “Els nens que compren l’ou de xocolata tot sovint el desemboliquen i trenquen l’ou sense menjar-se’l, preocupant-se només de la joguina al centre.” Per tornar-se a preguntar: “No són aquests amants de la xocolata casos perfectes del lema de Lacan: “t’estimo, però, sense poder explicar-ho, estimo alguna cosa en tu més que a tu i, en conseqüència, et destrueixo?””. Diu Zizek que aquest buit material en el centre equival al buit estructural a causa del qual cap producte és realment el que és, cap producte està a l’alçada de les expectatives que desperta.

L’objet petit a (o objecte alfa) s’insereix dintre de la teoria lacaniana del desig. Si els instints tenen un objecte de desig definit i identificable, l’objecte de desig de les pulsions no és res fix i és més aviat percebut com una falta de, una mancança. Per això Zizek es recrea en la enumeració de mercaderies que prometen més: compri un reproductor de DVD i li regalem 5 pelis, compri aquesta pasta de dents i emporti-se’n un 25% més de franc, miri dins el tap de la Coca-cola i podrà guanyar nosequè. “La funció d’aquest més”, diu Zizek “és omplir la falta d’un menys, compensar el fet que per definició, una mercaderia mai compleix la seva promesa (fantasmàtica)”. Ni les mercaderies ni els objectes de desig. Zizek creu que els ous Kinder exhibeixen massa obertament la estructura inherent de les mercaderies i que aquesta és la raó per la qual els han prohibit als EUA.

A mi em sembla més raonable la idea dels ennuagaments perquè a anant comprar amb els meus fills em trobo amb incomptables “ouskinder”, gairebé tots els productes adreçats als nens porten una sorpresa ad-hoc. És paradigmàtic el cas del Happy Meal, el menú infantil de McDonald’s que duu també una joguina sorpresa en el seu interior i que fa uns anys per anunciar-se presentava la fotografia de la cara d’un nen amb els ulls oberts de bat a bat i un somriure d’orella a orella, la cara il·luminada des de sota com si acabés de desembolicar un regal que brillés amb llum pròpia. El lema de la publicitat deia: “li acaben de dir que dinarà a McDonalds”, no pas “acaba de dinar a McDonald’s”, ni tant sols “acaba d’obrir el seu Happy Meal, de descobrir la sorpresa en el seu interior”. Vaig trobar torbador, el primer cop que vaig veure l’anunci, amb quina franquesa l’empresa de menjar ràpid, i amb quin realisme, anunciava no ja la mercaderia, sinó directament les expectatives.

Durant un temps vaig provar, amb els meus fills, de contraeducar-los. Cada parell de mesos omplíem una bossa per llençar amb les joguines de merda, els stacks i les col·leccions de cromos començades. Era una bossa plena d’euros, els deia, mireu el què podríeu tenir a la guardiola, mitja PSP. Després, més directament, vaig provar de posar-los la alternativa davant dels morros, en el supermercat mateix: una teula de xocolata a 1’10 euros més 90 cèntims per vosaltres i 90 d’extres que n’hi afeigeixo jo o els dos ous Kinder per 2 euros. El doble (o més) de xocolata i el doble de calés, però vaig fracassar en aquesta maniobra, em demàven els 90 cèntims extres i els dos ous Kinder. De manera que m’he resignat i ara s’estan fent grans i els comença a passar una cosa que a mi em diverteix i a ells els fa enrabiar molt i és que mengen cereals a una velocitat superior a les promocions dels cereals, de manera que fa dies que, per exemple, han avorrit les promocions de Spiderman que en canvi, segueixen vigents s al supermercat, i per tant quan ja tenen totes les figuretes i les demos de jocs d’ordinador es veuen obligats a triar en funció dels seus gustos.



Però voldria tornar a Zizek. No em sembla, com a ell, que els motius de la prohibició dels Kinder als EUA siguin perquè mostren massa a la tremenda la trampa o el truc de les mercaderies, i els desigs. En canvi hi ha unes altres paraules de Zizek que, des del meu punt de vista, aporten llum sobre el tema dels Kinder Sorpresa. Són les paraules que precedeixen un documental seu: Una guia de cinema per a perversos, una pel·lícula extraordinària on es deconstrueixen en clau psicoanalítica els ocells de Hitchcock, les dues pastilles de Matrix, els tres pisos de la casa de Norman Bates, El Club de la lluita, la nena de L’Exorcista, escenes de Mulholland Drive de Lynch, El gran dictador o El Testament del Doctor Mabuse. Les seves paraules es refereixen a l’art del cinema, però potser serveixen també pels Ous Kinder Sorpresa, diu Zizek: “El nostre problema no és si satisfem o no els nostres desigs. El problema és com sabem què desitgem. No hi ha res d’espontani, res de natural en els desigs humans. Els nostres desigs són artificials. Hem de ser ensenyats a desitjar. El cinema és la més perversa de les arts: no ens dóna el què desitgem, sinó que ens diu com hem de desitjar.” Així penso jo dels Ous Kinders, no pas en artefactes per satisfer els desigs dels nostres fills mimats, sinó com a recursos educatius perversos “to tell us how to desire”.

21 de maig 2007

Gironès, el Crac de Gràcia


Uns dies després d’escriure el post sobre Panama Al Brown, l’All Brow del poema de Blai Bonet, vaig anar a la llibreria Geli a buscar un llibre. Fent les perquisicions pel post, m’havia trobat que el pintor madrileny Eduardo Arroyo n’havia escrit una biografia, del boxejador. També vaig trobar que n’ha pintat alguns quadres, com el que encapçala l’entrada d’avui. El llibre “Panama” Al Brown 1902-1951 d’Alianza Tres és de 1988, és per tant un llibre vell però és de la mena de llibres que, a vegades sona la flauta, encara està amagat en algun lloc del magatzem de la llibreria del carrer Argenteria. Per això tenia certa esperança de trobar-l’hi i endur-me', com qui diu, posat. Però no vaig tenir sort i vaig haver d’encarregar-lo, o la sort que vaig tenir va ser d'una altre mena perquè entre les piles de novetats, vaig veure, mentre esperava que m’atenguessin, una llibre de l’editorial Angle, Combat a mort, Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme del periodista Joaquim Roglan. M’havia trobat amb Gironès, també, en escriure el post sobre el boxejador panameny, perquè va ser Josep Gironès qui el 22 d’octubre de 1930 es va enfrontar amb Al Brown a la Monumental de Barcelona. Vaig comprar el llibre, i així no vaig marxar de la llibreria amb les mans buides. El llibre és un llibre petit, tot just de 121 pàgines, i mira de rescatar de l’oblit la boxa catalana i també qui en va ser la seva principal figura, el púgil gracienc Josep Gironès. Com que és una història de boxa segueix el lloc comú i és la història d’un ascens i d’una caiguda. La boxa catalana va ser, en els anys de la República, l’espectacle esportiu de masses més popular i, en canvi, ara és un esport proscrit pel politicocorrectisme i els seus herois han estat oblidats. Gironès va arribar a ser campió d’Europa, com Francesc Ros i Carles Flix, els seus companys de gimnàs, els tres mosqueters, els punys de Catalunya. Si la de Panama Al Brown és la història d’un boxejador i la d’un dandy, la història d’un superdotat, la de Gironès és la història del triomf de la voluntat sobre el talent natural, la de la formigueta contra les cigales. O sigui és la història d'un home disciplinat i tímid, familiar i estalviador, que arriba a campió d'Europa i que competeix per un campionat mundial. Això pel què fa a l’ascens, la caiguda, ja ho saben els afeccionats a la boxa, és més dura. La de Gironès a més a més és doble.

“L’1 de desembre de 1934” escriu Roglan, “és una altre jornada històrica. Gironès s’enfronta a l’Olympia al campió del món Freddie Miller”. Gironès, en paraules del radiofonista Joan Alavedra de radio Barcelona transcrites per Roglan, ha estat: “Campió primer de Catalunya. Campió, després, indiscutible, d’Espanya. Combats i victòries sobre els millors homes d’Europa. I finalment, d’una manera rotunda, categòrica, aquell xicot de Gràcia arriba a campió d’Europa, i es consolida com a campió indiscutible d’Europa una colla d’anys. Aquest és l’home.” Aquest és el català que ha de disputar el títol mundial. Però el combat no surt bé: sona la campana i Miller noqueja a Gironès. Escriu Roglan: “La Monumental passa de ser un gran clamor a un silenci atònit i sepulcral. Caçat en fred, al cap de dos minuts de combat, el Crac de Gràcia pateix el primer i últim KO de la seva carrera.” Aquesta és la primera caiguda, però la segona caiguda, la no estrictament pugilistica, encara n'ha de ser més, de dura. Ara, que ja tinc el llibre d’Eduardo Arroyo sobre Panama Al Brown, en transcric un fragment: “El destí terrible dels tres boxejadors més dotats del gimnàs d’Àngel Artero, l’apoderat de Gironès, el professor més competent que hi ha hagut a Espanya en tota la seva història, és impressionant i val la pena explicar-la”. Com que les unes tenen ecos de les altres, pot ser que aquest fet faci que es tripliqui la impressió. Són tres històries molt semblants que comencen un cop esclata, el 18 de juliol del 1936, la sublevació militar contra la República. Els tres boxejadors accepten, llavors, per comptes de ser mobilitzats per l’exèrcit, d’entrar a formar part de la policia de la Generalitat. Gironès és destinat a la Guàrdia personal del president Companys. De Carles Flix, escriu Eduardo Arroyo que: “era un apassionat dels cotxes i de la velocitat." per això: "no va acceptar que el Govern de la república li requisés el flamant Ford que s’havia guanyat amb els punys. Tanmateix, ell mateix es va posar al servei de l’exèrcit amb el seu cotxe i es va convertir d’aquesta manera en oficial pagador en el front de l’Ebre.”



Quan va arribar la derrota Francesc Ros va desaparèixer en un camp de concentració i Carles Flix va marxar cap a la frontera però abans de creuar-la va tenir, diu, Arroyo: “ingènuament un moment de vacil·lació”. Com que no tenia res de què penedir-se, va fer mitja volta i va tornar a casa seva a Barcelona. Per la ràdio va sentir que el buscaven per haver participat en tortures a les txeques. Convençut de la falsedat de la acusació i de la possibilitat de provar la seva inocència, l’endemà ell mateix es va presentar a comissaria. El van detenir, el van torturar i el van condemnar a mort sense judici. "Ningú no el va veure morir", diu Arroyo, “avui”, segueix, “ alguns diuen que van afusellar un cos sense vida a causa dels cops que li havien propinat.” Els franquistes acusaven Carles Flix d’estar al servei de les txeques que es van formar a Barcelona com a encarregat dels interrogatoris on aprofitava les seves qualitats físiques per torturar els presoners, una acusació en la qual també incloïen a Gironès. “No és difícil d’imaginar”, diu Arroyo, “ el plaer que deurien experimentar els seus botxins en colpejar un campió d’Europa indefens”. Juli Lorente, historiador de la boxa i un dels pilars amb els quals Roglan ha bastit el seu llibre, insinua, que, en el cas de Flix, la difamació provenia d’un falangista que s’entenia amb la dona de Flix. Josep Gironès, en canvi, no va vacil·lar a la frontera i la va creuar. Escriu Roglan: “La mateixa calúmnia que li costa la vida a Carles Flix persegueix Josep Gironès a l’exili. Els franquistes fan córrer la llegenda que ha torturat presoners en una comissaria de Sabadell. Després de l’ocupació de Barcelona, els falangistes van a buscar la seva dona a casa i la tanquen a la presó durant set mesos. Fins i tot els diaris francesos publiquen que mataran la dona del campió català perquè ha estat un torturador. En llegir això durant el seu exili a França, Gironès vol tornar a Barcelona per donar la cara i fer que alliberin la seva esposa, però els amics el convencen que no ho faci, perquè l’afusellaran com al seu amic Flix.”

Després de França, Gironès s’exilia a Mèxic. D’allà estant aconsegueix retirar del banc els seus estalvis per a la seva dona i la seva filla sense que els hi confisquin els franquistes. Ell no podia tornar, però la seva família no va voler o no va poder reunir-se amb ell a Mèxic, on el campió es va posar a treballar en una fàbrica de galetes. Pot ser que tinguessin confiança en que el panorama s'aclarís de pressa, però els anys es van anar escolant i ni quan Franco va morir-se al llit, Gironès va voler tornar a Catalunya. Havia passat molt temps, segurament massa, i Gironès ja no escrivia mai a Barcelona. Els primers anys enviava moltes cartes a la seva filla, però quan la nena, la Dolors, es va prometre, va escriure-li una carta on li deia: "Ara ja no em necessites". Josep Gironès va morir l’any 1982, són més de 40 anys, per tant, en els quals no se sap pràcticament res del boxejador exiliat. El 1969, apareix per Girona algú que prova de suplantar-lo, un impostor que diu que ell és Gironès, el boxejador campió d'Europa. Algú apunta que aquest fatxenda podria ser, aquest sí, l’home que apallissava presoners a Sabadell, i es demana a Samaranch, delegat nacional d’esports, que reobri l’expedient per tal que Gironès pugui tornar a Catalunya, però Samaranch es fa el sord.

Fins aquí la segona caiguda. La història de com la història de Gironès es recupera, té gràcia, i també val la pena explicar-la encara que allargui, encara més, aquesta entrada al blog. L’any 1982, l’any en que Gironès mor, Juan Marsé publica la seva novel·la Un día volveré en la qual apareix Gironès en una conversa al bar Trola. Joan de Sagarra, el fill del poeta, que és amic de Marsé llegeix la novel·la i en trobar-hi el passatge que es refereix al Crac de Gràcia recorda les coses que el seu pare li havia explicat. De manera que li va preguntar a Marsé d’on havia tret la referència a Gironès. Diu Sagarra: “em va dir que havia sentit del Canari", Canari era el sobrenom de Gironès, "al taller de joieria on treballava quan era jovenet. Els grans parlaven de Gironès amb respecte i deien que era el millor boxejador català d’abans de la guerra”, em va dir Marsé. És aleshores quan se m’acut consultar la Gran Enciclopèdia Catalana per tal de veure què hi deia de Gironès. Però no hi havia cap Josep Gironès.” A partir d’aquí Joan de Sagarra comença a fer les seves perquisicions sobre el boxejador català, coneix Juli Lorente l’autor de la Història de la boxa catalana, i publica uns quants articles sobre el tema a El País i La Vanguardia. Arrel d’aquests articles la filla de Gironès, al Dolors, es posa en contacte amb ells. Combat a mort, el llibre de Joaquim Roglan que a publicat Angle, és el final d’aquesta peripècia per recuperar la història Gironès, i la dels boxejadors catalans. Un homenatge per uns homes que, com diu Roglan per acabar el seu llibre, encara no n’han rebut cap del país pel qual van combatre.

(per cert, els de Transports Ciberians, han penjat el vídeo de Lou Reed recitant All Brow de Blai Bonet)

18 de maig 2007

Personetes




És havent sopat. Primer puja un dels meus fills a veure’m a l’estudi i al cap d’un moment s’hi afegeix el seu germà. Estic a l’ordinador i es posen tots dos a la meva esquena per veure que estic fent. “Posa’ns alguna cosa”, demana un dels dos quan es cansa de veure’m llegir. El petit és més fàcil d’acontentar perquè encara li agrada veure els mateixos vídeos una i una altre vegada: els gols del Barça, alguns trucs de màgia. Però el gran s’està fent gran. “No, no, una altre cosa”, m’exigeix. Però quan li pregunto què vol que li busqui no sap què dir-me, en part perquè li és igual, només cal que sigui un collonada graciosa i que sigui nova. Vaig al blog Little People, perquè em sembla que els hi agradarà i l’encerto. Little People és un projecte d’art de carrer, un seguit fotografies de figures humanes minúscules pintades a mà i deixades estratègicament a mercè dels déus als carrers de Londres. Repassem la cinquantena d’entrades del blog, les més de cent fotografies que des de agost de l’any passat hi han anat penjant. Les ampliem, em fan tornar enrera per tornar a veure’n alguna i, quan ja les hem vistes totes del dret i del revés, se’m queixen que no sigui capaç de trobar-ne més. “Ja està, ja s’ha acabat”, els hi he de dir tres i quatre vegades. Després, quan aconsegueixo enviar-los al llit, busco en el Diccionario de ismos de Juan Eduardo Cirlot l’entrada de miniaturisme. Diu Cirlot que el miniaturisme és “la tendència a la multiplicitat reduïda” , tot seguit cita un llibre de Franz Roh, Realisme màgic, on sobre el miniaturisme es diu: “Es pretén dotar d’una lucidesa penetrant i prolixa al contemplador que, en el seu coneixement del món i en la seva idealitat, és massa sumari i descuidat.” I més endavant: “La miniatura intrínseca és l’art produït per la intenció de buscar la infinitud d’allò que és petit”. No sé si les hores que hem passat, també amb els nens, sobrevolant el món amb el Google Earth, són una forma de miniatuisme. Diu Cirlot que el grandiosisme, el monumentalisme, corresponen a períodes mítics i religiosos de la humanitat. Que “si l’impuls de dilatació, d’elevació, de grandesa, significa l’anhel de transfiguració cap a la immensitat còsmica, amb la conseqüència inevitable de desatenció d’allò que és petit”, aleshores és indubtable que el miniaturisme “en la seva voluntat de significar les escissions, els detalls, les ranures per les quals tot es desfà en la basta multiplicitat de les formes i de les vides, hi batega l’impuls contrari que ha elevat les construccions gegants curulles d’ímpetu celestial.” “ Per això considerem el miniaturisme”, diu Cirlot amb una mirada rigurosa “com una manera maligna de recrear allò mundà.” “Així”, dirà després, “ el miniaturisme és una manera greument inferior de reproduir la creació”. Senyala, Cirlot, com a un exponent màxim del miniaturisme la pintura “infernal” de Hyeronimus Bosch.

Fa un parell de caps de setmana vaig estar amb els meus fills, aquestes personetes, a Besiers. Els vaig voler dur a visitar la catedral però la monumentalitat no els va fer ni fred ni calor, s’estaven buscant les pessigolles, sords a qualsevol paraula que jo els digués. Un cop fora, en el passeig que flanqueja la catedral, que està enfilada en un turó, encarada al sud i des d’on es veuen els Pirineus, Narbona i la plana de la Catalunya francesa, van trobar un racó on hi havia un llargavista i, pintat sobre unes rajoles, una representació en miniatura de la vista que, d’allà estant, es veia. Això sí que els va agradar molt: intentaven identificar el Puigneulós, que van coronar l’any passat, però sobretot els feia gràcia localitzar en la reproducció les coses més properes, les edificacions del costat del riu, el campanar del poble del costat. En un dels ponts que connecten la ciutat per sobre de l’Orb, el meu fill gran va reparar-hi un grup de persones, excursionistes, que l’estaven creuant. “Mira!, Mira!”, li va dir al seu germà petit senyalant a aquell grup que semblaven formiguetes. Tot seguit, senyalant el pont pintat en les rajoles va afegir “aquests no surten al mapa!”. No sé si això té alguna cosa a veure amb el miniaturisme, ni si és una forma maligne de representar-se el món.

15 de maig 2007

L'estudi de Will Self




Les històries de Will Self, segons explica ell mateix a The Guardian, comencen en una llibreta i després passen a uns Post-it que penja a la paret del seu estudi. Els Post-it recullen apunts breus, metàfores, gags , retrats de personatges, que, a mida que va utilitzant, l'escriptor despenja de la paret i arxiva en uns àlbums, que també desa a l'estudi, perquè mai no llença res, diu, no pot llençar res com aquells vellards amb el síndrome de Diògenes que viuen i envoltats de porqueria.

L'any passat el fotògraf Phil Grey va fotografiar l'estudi de Will Self des de tots els angles possibles. Es poden veure les 71 fotos, aquí.




10 de maig 2007

Més noms

Adriana Chirivi, Vicente Ruso, Maria Flora Algas, Agustí Cot, Rut Ribatallada, Lydia Fumado, Diana Jeannette Arias, Albert Puy, Josep Formentí, Liberto Palatino, René Martínez, Blanca Nieves Hergueta, Àlvar Esteba, Dannie Robert, Sílvia Rispau i també Marc Rispau. No es tracta d’una llista de remitents de la bústia del correu brossa del Gmail, com en aquell post de febrer. En aquest cas és una llista més o menys aleatòria de candidats al consistori de Girona per a les properes eleccions municipals. És una llista de persones reals que concorren a les eleccions per Lluita Internacionalista, pel Partit Familia i Vida, pel Partit Humanista i pel Partit Republicà Català. Aquestes quatre candidatures presenten un total de 104 persones i, si bé és gairebé segur que superaran els 104 vots, també és gaire bé segur que no superaran, plegats, els 500 vots. No sé si, aquesta matinada, algun d’ells, dels 104, sortirà a enganxar cartells, ni amb quines expectatives, quina mena de coses passaran per els seus caps quan mullin el pinzell de cola.

09 de maig 2007

Els xinesos que no es moren mai



“Eren els xinesos que no es moren mai. Els xinesos eterns que es passen la documentació els uns als altres. Vet aquí on havien anat a parar. Aquells cossos que alguna llegenda urbana suposa cuits als fogons dels restaurants, soterrats als voltants de les fàbriques o llançats a la boca del Vesubi.”

Qui se’ls troba és Roberto Saviano, ho explica al primer paràgraf de Gomorra, un reportatge sobre la Camorra napolitana que ha publicat Empúries. El llibre comença al port de Nàpols, així:

“El contenidor es gronxava penjat a la grua que el carregava al mercant. Com si estigués surant en l’aire, l’sprider, el mecanisme que adhereix el contenidor a la grua, no aconseguia domar el balanceig. De cop, les portes metàl·liques mal tancades es van obrir i van començar a ploure cossos a grapats. Semblaven maniquins. Però en petar a contra terra els caps s’esberlaven com si fossin cranis autèntics, I ho eren. Queien homes i dones, i algun noi jove. Morts. Congelats, amuntegats l’un damunt de l’altre. En fileres, com si fossin anxoves. Eren els xinesos que no es moren mai. Els xinesos eterns que es passen la documentació els uns als altres. Vet aquí on havien anat a parar. Aquells cossos que alguna llegenda urbana suposa cuits als fogons dels restaurants, soterrats als voltants de les fàbriques o llançats a la boca del Vesubi. Eren allà. En queien a dotzenes, del contenidor, cada un amb el seu nom escrit en un cartronet lligat a un cordill al voltant del coll. Tots havien estalviat prou per fer-se enterrar a les seves localitats natals, a la Xina. Se’ls quedaven una part del sou a canvi del viatge de tornada quan serien morts. Un bitllet per al contenidor i un clot en un trosset de terra xinesa.”

Doncs ja està. Vet-ho aquí on van els xinesos de la llegenda urbana

07 de maig 2007

Les fotografies de Thomas Struth


En parla en Monzó, el seu article d’avui diumenge pel Magazine de La Vanguardia. Diu: “ Un amic americà m’explica que a Nova York, a la galeria Marian Goodman, han inaugurat una exposició de fotografies de Thomas Struth.” Més endavant amplia la informació i afegeix: “En aquestes fotografies es veuen persones que contemplen obres d’art en diferents museus del món. Thomas Struth és un fotògraf alemany que des de fa dues dècades recopila imatges d’aquesta mena. Ha fet fotos al mateix Museu de El Prado, a l’Hermitage de Sant Petersburg, a la Galeria de l’Acadèmia de Florència, al Louvre, a l’Institut d’Art de Chicago, a l’Antiga Pinacoteca de de Munich, al Museu Nacional de Tokio... Sempre de gent que observa obres d’art.”

A en Monzó la idea li sembla esplèndida i no només per allò que té de paradoxal el fet que els visitants dels museus acabin exposats en les parets dels museus. Monzó acaba l’article amb la idea, gairebé obligada, d’imaginar les fotografies dels visitants de museus que miren les fotografies de visitants de museus, “i així successivament”. Però a Monzó la idea li agrada per això però també perquè en els museus, “la gent adopta actituds molt interessants, molt suggestives, que indiquen clarament una manera de ser, uns interessos, unes obligacions.” L’article, que duu per títol Comportament en el museu, dissecciona les diverses actituds que les persones prenem en els museus, perquè, tal i com ens indica, si bé a qualsevol lloc és suggestiu de contemplar a la gent (a l’autobús, al restaurant, a la llibreria, al pavelló on porten els seus fills a jugar a futbito, posa com a exemples Monzó), el valor sagrat que moltes persones concedeixen a els museus fa que en aquests llocs el seu comportament sigui especialment suggeridor.

La idea de Thomas Struth, té raó Monzó, és esplèndida, i, un cop vistes algunes de les fotografies de Struth que he trobat a la xarxa, val a dir que les fotografies també en són, d’esplèndides, no només per allò que tenen de paradoxals, ni per allò de suggeridores que som les persones davant d’una obra d’art. El tractament de les fotos, el color i les composicions, produeixen efectes singulars, paradoxals i suggestius, perquè en algunes d’elles es produeix un continuum entre l’obra observada i els observadors o perquè en d’altres la imatge més dinàmica, la més viva i real, és la imatge morta i observada i no pas la viva i observadora.





05 de maig 2007

Dos abocadors

Astrud - El vertedero de Sao Paulo


"Quantes còpies de la Bíblia Catalana Interconfessional hi ha enterrades a l'abocador de Sao Paulo?" S'ho pregunten els Astrud en començar la segona cançó del Tu no existes, el seu últim disc. Ells mateixos, es responen: "N'hi ha quatre: una està una mica rosegada però tres estan en bon estat." Després, a la tornada de la cançó, ens indiquen i ens adverteixen que: "L'abocador de Sao Paulo no és una metàfora sinó un abocador que tenen a Sao Paulo".
A finals de l'any passat ja vaig enllaçar aquest documental, Ilha das Flores. Ara el torno a enllaçar per, si aleshores no va quedar clar, indicar i advertir que Ilha das Flores és un abocador de Porto Alegre, que és per tant, també, un abocador brasiler, i que, com el de Sao Paulo, tampoc no és cap metàfora sinó un abocador que tenen a Porto Alegre, o per dir-ho en la manera que el director Jorge Furtado ho diu al començament del documental, Ilha das Flores no és un film de ficció, existeix un lloc que s'anomena Ilha das Flores, Déu no existeix. Déu, com tu, no existeix.



Elogi del R.C.D. Espanyol


La felicitat, segons el clixé, està feta de petites coses. Conformen gairebé un gènere literari els llibres que compilen petits plaers: berenar amb l’àvia al jardí de la torre d'Arenys, l’olor de la gespa tallada, fer-se rentar el cap en una perruqueria, comprar-se un abric de segona mà, el primer glop d’una cervesa and all that Philippe Delerm kind of crap, per fer servir la fórmula de Holden Caufield. Corre, ara, un anunci amb un acudit de Groucho Marx sobre les coses petites que ens fan feliços: una fortuna petita, una mansió petita, un petit iot... Jo hi afegeixo: el petit partit decisiu del R.C.D. Espanyol de final de temporada. És, aquest, un plaer estacional, que solia arribar amb les cireres, i que, enguany, s’avançarà gairebé un més de resultes de la classificació per a la final de la copa de la UEFA que els periquitos van aconseguir dijous a la nit. En la seva formulació més tradicional la cosa es produïa el més de juny en un partit en què l’equip blanc-i-blau es jugava el descens a la segona divisió de la lliga espanyola. Però la cosa admet, com els arrossos, preparacions molt diverses: una final de copa del Rei o un partit en el qual es jugui la classificació per a les competicions europees. La qüestió rau en que el partit sigui decisiu i que sigui a final de temporada. Aquest és el partit que mai no em perdo, el que segueixo durant el pre-partit en els diaris esportius i en les pàgines esportives dels diaris generalistes i en el post-partit en les emissores de ràdio. Jo no sóc del Espanyol, vaig ser-ne, si es pot dir així, durant una temporada, durant una febrada adolescent, en aquells temps en què buscava una identitat desesperadament i sempre és més fàcil significar-se a la contra. Però no es pot canviar de colors. Es pot canviar de dona, de ciutat, de feina i de partit polític, diu un altre clixé, però no d’equip de futbol. Vull dir que sóc del Barça i que aquest petit plaer que descric és frívol i miserable i consisteix en esperar la derrota del R.C.D. Espanyol o potser, si sóc més benèvol amb mi mateix, consisteix en observar morbosament bascular l’equip que du els colors de Roger de Llúria al caire de l’abisme, entre el fracàs i l’èxit. Perquè al capdevall no celebro el resultat, les riqueses no les trobo a Ítaca sinó en el camí a Ítaca. Sé el que és sentir antipatia per un equip. La diferència entre esperar una derrota i necessitar-la. Les passions baixes que genera l’odi. Amb una samarreta blanca persones que potser admiraria o em resultarien simpàtiques em produeixen urticària i només la possibilitat d’una victòria internacional del Real Madrid em trastorna. Res d’això no em passa amb el petit partit decisiu de l’Espanyol i, per això, veure’l i esperar-lo, és molt plaent i em fa feliç en la mesura en què ens fan feliços les coses petites: perquè, com un plat de faves, la felicitat que provoca és molt més intensa que la infelicitat que provocaria l’absència del plat de faves.

03 de maig 2007

Avorrir-se


Guillermo Cabrera Infante comença el seu llibre El libro de las ciudades, escribint:"L'home no va inventar la ciutat, més aviat la ciutat va crear l'home i els seus costums. Urbanitat prové originalment del la paraula llatina per a ciutat". Cada vegada que escolto Ramón “El Portugués” cantar la seva versió del Et maintenant de Gilbert Bécaud, el seu Por qué me dejas en el disc Chanson Flamenca, cada cop que el sento cantar “todo París me aburre” pel “même Paris crève d'ennui” que cantava el Bécaud, penso de forma immediata en aquelles paraules de Samuel Johnson segons les quals: “Qui està cansat de Londres, és que està cansat de la vida”. La frase és del segle 18 i per tant es refereix al Londres d’aquell segle, la cançó de Bécaud és dels anys 60 del segle 20, i es refereix, així, a París en la segona meitat del segle passat. Penso en aquesta frase, però, en relació a mi, preguntant-me si, ara que qualsevol ciutat, Londres o París, és el poble del costat i per tant és a qualsevol poble o ciutat de províncies, em pregunto si, doncs, quan estic cansat i avorrit de Girona, és que estic també cansat i avorrit de la vida.

He pujat el disc Chanson Flamenca per a un amic aquí. Suposo que qualsevol lector del blog podrà també baixar-se’l si en té ganes o si s’avorreix i no troba res millor per fer. En el disc hi ha dotze versions de chanson francesa (del Non, Je ne regrette de rien a Le métèque, de Gaisbourg a Yves Montand) cantades en espanyol i amb posat flamenc. El disc està molt bé.