20 de febrer 2007

Una cançó per enterrar la sardina


Podría haver servit la vuitena de las cançons beneites de Bernardo Atxaga, aquella que en la seva tornada diu: “Em moriré, dubidubí / Em moriré, dubidubà /És possible, dubidubí / Gairebé segur, dubidubà /Però qui em matarà” En la qual especula si serà el dilluns o el dimecres qui li donarà mort, el 18 o el 24, el març o el novembre. Però és més senzilla aquesta versió del Your Beat Kicks Back Like Death de Scout Niblett versionada per Jens Lekman on la lletra és més simple i gaire bé més curta que el títol. Diu: “Tots ens morirem. No sabem com i no sabem quan”. La cançó ens ho recorda una trentena de vegades perquè venim de la cendra i en cendra ens hem de tornar.



19 de febrer 2007

Noms

Darrerament he rebut correus electrònics de Chylan Nicolai, de Joycentn Khan, i de Bailey Howard. També de Miss Garza, Deidre Evans, Deana Wiley, Brandi Thaker, Nairobi York, Pablo Wagner, Everett Joanne Eason, Blaine Sams, Menno Standley, Phyllis Reyes, Parker Thorne, Frieda F. Mayo, Rodrick Lange, Louella Schneider, Benjamin Pate, Joey Franchesca, Dallas Shields, Rodent Bowdent, Deloris X. Cain, Franky Janis, Brianna F. Garret, Gathbiyya Dahlke, Sarita Andrews, Eyre V. Amidships, Tisha X. Horne, Rocky Alonzero, Nikolette Benevides, Ladawn Sadye, Fritjof Gustafson, Rylan Mitchell, Hollis Pagan, Clare Cline, Michjo Lamontagne i Waldo Fink. De fet entre el correu brossa de la bústia del gmail, tinc més d’un miler de correus, un miler d’aquests noms inventats. El nom, es diu, és el primer regal que els pares fan als seus fills, però els pares d’aquestes criatures són segurament només programes informàtics. A vegades m’entretinc a rastrejar la xarxa, per veure si alguna d’aquestes persones suposades, d’aquests fruits de la combinatòria, té el seu correlat real, i a vegades sí, més o menys, Dallas Shields és per exemple el nom d’un personatge secundari d’una sèrie de TV que es va dir Renegade a començament dels anys 90. Però de la majoria d’aquestes persones no en trobo cap rastre, cap Brandi Thaker, ni cap Phyllis Reyes. No diré que tingui la temptació d’inventar una vida, ni que sigui petita, un croquis, per cada un d’aquests noms. Però si que, quan en veig tota la llista, tinc una sensació desagradable de malbaratament. Rocky Alonzero i Waldo Fink han de servir per alguna cosa més que per vendre’m medicaments.

09 de febrer 2007

La mala fe


Dimecres, a la matinada, la policia va presentar-se a una casa ocupada del barri on treballo. No venien a desallotjar-la. Pel què he llegit avui al diari, es veu que van venir a detenir una noia de 26 anys, que es diu Núria Pòrtulas, sota l’acusació de pertinença a banda armada. Li han aplicat la llei antiterrorista. Estarà 72 hores incomunicada i haurà de declarar a l’Audiència Nacional de Madrid. El barri del Pont Major, on hi ha la casa, és un barri molt petit del nord de Girona, a la riba del Ter, apartat de la ciutat. Segons la Viquipèdia, l’any 2005 hi havia només 44 veïns. La dada no és correcte, són força més, però quan els esquàters van instal•lar-s’hi, no fa gaire, potser des de finals d’any, van fer-se ràpidament visibles. Són un grup de mitja dotzena de noies, abillades totes perfectament amb l’uniforme antisistema. També hi ha un parell de gossos i algunes bicicletes i alguns paios intermitents. El dia abans de la detenció, dimarts, van entrar totes plegades al bar on jo esmorzava. Vaig estar fixant-me en elles, particularment en els seus cabells perquè en cap cas pensava que acabessin en un post. Van seure i van ajuntar dues taules, estaven enriolades, van demanar cafès amb llet i alguna cosa per menjar però tot molt desordenadament trepitjant les unes les paraules de les altres, de manera que van haver de reordenar la comanda un parell de vegades. La cambrera va prendre la nota, també riallera, amb complicitat amb el desordre, com si l’escena fos familiar. No sé quina de les noies era la Núria. No sé, de fet, si hi era, la detinguda, la noia que demà haurà de declarar davant d’un jutge perquè és la companya sentimental d’un paio a qui van detenir el setembre a istàncies de l’estat italià on, llegeixo als diaris, ha comès uns atemptats, cremat uns cotxes. El detingut es diu Sorroche, he vist cartells protestant per la seva detenció al barri i n’he retingut el cognom, si he retingut bé el cognom.
Dimecres, també, va ser el dia en que l’Oleguer Presas, el defensa de Sabadell del Barça, va publicar un article on posava en dubte la bona fe de la justícia espanyola. L’article es diu De bona fe, va publicar-lo en català Vilaweb, però la bona fe amb la qual Oleguer Presas diu que es guiarà al començament de l’article és una figura retòrica i una ironia perquè l’article prova de mostrar la mala fe amb la qual la justícia d’Espanya actua i la poca fe, per tant, i la poca confiança que suscita entre alguns administrats. L’Oleguer recorda el general Galindo d’Intxaurrondo, el Rafael Vera i el Javier de la Rosa com exemples d’indulgència els quals contraposa a la severitat aplicada a De Juana Chaos. No sé si els dos primers, el Galindo i el Vera, van ser incomunicats durant 72 hores, si a ells va els hi van aplicar aquesta llei. En canvi m’he posat ha recordar aquells informes que la premsa basca treu de tant en tant en la qual posa, en una banda, els processats per la Audiència Nacional sota la llei antiterrorista i, al costat, els absolts després sense càrrecs que sempre són un tant per cent elevadíssim.
No sé com se’n sortirà la Núria Pòrtulas. Tampoc sé si és, o de què és, culpable. Dimarts, al bar on esmorzava, després de demanar els cafès amb llet. Una de les ocupes va obrir el diari. Va obrir una roda de preguntes a les altres noies: “Tu?”, va preguntar. “Sagitari!”, va respondre la primera i “Sagitari!”, la segona, i després la tercera i així fins que les va interrogar totes. “Collons!”, va dir “¿Totes sagitari?”. Van riure i la noia va llegir en veu alta: “Uno de los suyos puede darle una sorpresa”. Els riures van multiplicar-se i les converses i els xiuxiuejos van produir més rialles. “Sooorpreeesaaaa”, deien algunes i a mi em feia gràcia veure aquelles esquàters llegint-se l’horòscop com secretàries, però em vaig aguantar el riure. La noia va continuar llegint però joja no vaig poder entendre el què deia. Ara he recuperat La Vanguardia de dimarts i pels sagitaris hi ha, tot seguit de la sorpresa, un consell que diu: “En cualquier caso, sea muy cauto”. Però no crec que la cautela li serveixi de res.

07 de febrer 2007

Les terres salvatges


Timohty Dexter i Chris McCandless són els protagonistes de les històries. O Timothy Treadwell i Alex Supertramp perquè tots dos es canvien de nom per a la seva aventura. La de McCandless comença l’estiu de 1990 havent-se graduat per la Universitat Emory d’Atlanta. Chris McCandless dóna tots els seus estalvis a la ONG Oxfam Amèrica, i marxa de viatge, cap a l’Oest amb el seu Datsun groc de segona mà. Timothy Dexter, després Treadwell, no arriba a graduar-se. Entra a la Universitat de Bradley amb una beca, cridat per l’equip de natació. Però a la Universitat “comença a sortir”, en paraules de sa mare, “amb gent que no li convenia”. Després es lesiona i perd la beca. Ha de tornar a casa i la convivència es fa molt difícil. De manera que, per començar de nou, es decideix a marxar a cap a l’Oest, fins a Califòrnia, on troba una feina venent souvenirs en una botiga. Es posa en mans d’un representant per a buscar-se la vida com actor i es canvia el cognom, Dexter, per Treadwell. Fa alguns castings i algunes aparicions esporàdiques a la TV i, segons la llegenda, queda en segon lloc en el casting per al paper de barman de la sèrie Cheers que finalment interpreta Woody Harrelson. El cas és que els fracassos l’aparten del somni de Hollywood i comença a beure i a consumir drogues . A finals dels anys 80, Tim Treadwell, és ingressat en un hospital per una sobredosi de heroïna i cocaïna i, un cop recuperat, un amic se’l enduu a Alaska per ajudar-lo a desconnectar. És el primer viatge i el començament d’una nova vida. Des d’aleshores hi torna cada estiu, fins l’any 2003 en què s'hi mor. Chris McCandless, o Alex, també es mor a Alaska, l’any 1992, ell, dos anys després d’abandonar-ho tot i de viure com un rodamón. Després de deixar la universitat, McCandless va conduir fins el desert d’Arizona. Allà va abandonar el seu Datsun groc i va cremar-hi els bitllets de dòlar que li quedaven. Desplaçant-se a peu o en autostop, vivint de petites feines esporàdiques, en caravanes deixades o bé al ras, es passa gairebé dos anys amunt i avall de l’Oest nord-americà: buscant la llibertat màxima, amb una manera de viatjar extrema, en una batalla per destruir el seu jo fals. En algun moment del viatge (però el viatge ja és una forma de vida) es decideix a enfilar-se més al nord i arribar fins a Alaska. Té la intenció de viure al bosc sense res més que allò que pugui aconseguir de la natura. El maig de 1992, després que un camioner l’acosti cap a les terres salvatges, Alex, s’encamina cap a la Senda de l’Estampida amb una motxilla amb uns quants llibres, cinc quilos d’arròs, i un rifle de petit calibre.

Jo també he arribat a les terres salvatges d’Alaska. Hi he arribat seguint els camins del Timothy i de l’Alex, seguint un llibre i una pel•lícula. La peli és el documental Grizzly Man de Werner Herzog, el llibre és Cap a terres salvatges de Jon Krakauer. Les dues històries s’assemblen massa perquè no m’hagin quedat definitivament casades més enllà que pel fet que hagi vist el documental i llegit el llibre gairebé en paral•lel.

Grizzly Man, el documental de Herzog, parteix de les més de cent hores de gravacions que Timothy Treadwell va enregistrar en els darrers cinc estius que va passar entre els óssos a Alaska. En el viatge amb el seu amic, Treadwell, va descobrir els óssos grizzlie. Va anar al parc nacional de Kenali en excursions guiades diverses vegades, fins que va començar a anar-hi sol. Després va passar-hi mesos sencers instal•lat entre els óssos que van esdevenir la seva nova vida, gairebé la seva nova addicció. Va passar estius filmant-los, vivint entre ells i va dedicar els hiverns a recórrer les escoles explicant a la mainada la necessitat de protegir-los. Va convertir-se en una celebritat a Amèrica. A finals d’estiu del 2003 un ós va cruspir-se’l. A ell i a la seva xicota que aleshores l’acompanyava. A En terres Salvatges, Jon Krakauer, parteix dels diaris de McCandless, que cobreixen el primer any de viatge i també les peripècies dels tres mesos a Alaska: els dies de vida i cacera en un autobús abandonat com a refugi per a caçadors i també el procés de debilitament i mort per la desnutrició i per una intoxicació desafortunada a causa d’unes llavors de patata silvestre. El llibre i el documental parteixen de les dues morts accidentals i un punt absurdes per reconstruir les vides d’aquests dos homes sobre els quals plana l’ombra de la bogeria i també de l’heroisme. Tots dos moren enmig de la natura i víctimes d’una natura que havien idealitzat, a la qual havien fugit i en la qual havien trobat una mena de salvació. Les històries, les que expliquen Herzog i Krakauer coincideixen però també en la forma: a partir de la mort, Herzog i Krakauer, busquen en entrevistes el testimoni dels familiars i els amics a la vegada que van avançant, cap el desenllaç, a través dels diaris o del material filmat. De manera que, a mida que anem coneixent i comprenent els personatges, tots dos avancen cap a la mort sense que puguem advertir-los ni salvar-los: com en les tragèdies gregues, el públic sap alguna cosa que l’heroi ignora. Com el públic de les tragèdies gregues sentim pietat cap a l’heroi i terror perquè alguna cosa en la seva aventura ens incumbeix.

El llibre no té banda sonora, el documental sí. El guitarrista Richard Thompson va composar un seguit de passatges instrumentals. Al final de la pel•lícula hi ha una cançó cantada, un clàssic de la música country que es diu Coyotes. És la història d’un cowboy del sud de Texas que recorda els vells temps, els temps d’abans de l’asfalt i l’acer, el temps en què la terra era salvatge i ell s’estirava a mirar les estrelles i escoltar els udols dels coiots. Un dia el vaquer desapareix sense deixar ni una nota. La cançó comença a sonar al final del documental quan veiem unes imatges de Tim Treadwell endinsar-se amb una motxilla a l’esquena cap al territori salvatge dels óssos. Tot seguit veiem el pilot que solia dur a Treadwell al seu campament d’Alaska, marxant amb Werner Herzog, que ja ha acabat el seu documental. A la cançó canten: “Els comanxes ja no hi són, els bandits ja no hi són, en Geronimo ja no hi és.” i el pilot canta però en un moment canvia el llop roig, que tampoc ja no hi és, per Tim Treadwell. “Tim Tradwell is gone”, canta des de la seva avioneta. I, perquè aquestes dues històries estan definitivament lligades, el darrer passatge del llibre de Jon Krakauer s’esdevé a l’interior d’un helicòpter, quasi bé una avioneta, on l’escriptor s’envola per marxar d'aquell indret d'Alaska on va morir el protagonista del seu llibre. Jo imagino Krakauer cantant: "Chris McCandless is gone”.

La cançó:

03 de febrer 2007

Sant Pascal


Com que no puc evitar la mort, la misèria i la ignorància, miro de ser feliç no ocupant-me d’aquest pensaments i com que la desgràcia dels homes prové de no saber-se estar en repòs a la seva habitació, quan m’hi he d’estar m’escapo de la desgracia rellegint els pensaments de Blaise Pascal. Com avui, en el dia del seu sant que és també el dia de la meva onomàstica.

Pensa Pascal que la desgracia natural de la nostra condició dèbil i mortal és tan miserable que res ens pot consolar quan hi pensem massa. D’aquí, diu Pascal, ve que el joc i les converses de les dones, la guerra i les grans ocupacions, siguin tan preteses. Per això la presó és un suplici tan horrible, per això el plaer de la solitud és incomprensible. Ara bé, això no vol dir que la felicitat estigui, efectivament, en els entreteniments, ni en el joc, ni en la cacera. Però tampoc en els diners que el joc pugui donar-nos ni en la llebre que puguem caçar. Diu Pascal que estimem més la cacera que no pas la presa, que no compraríem encara que ens sobressin els calés la llebre que hem de caçar i també diu: “Doneu-li a un home cada matí els diners que pensi que pugui guanyar en el joc un dia, amb l’obligació que no jugui, i el fareu desgraciat. Es diria, tal vegada, que allò que ell busca és l’entreteniment del joc i no els guanys”. Però l’efectivitat de l’entreteniment per allunyar-nos de les nostres misèries no funciona tan simplement. Per Pascal la efectivitat dels entreteniments parteix de dos instints contraris i secrets: l’instint de buscar entreteniment per fugir de les misèries continues, i d’un altre que ens fa conèixer que la felicitat està en la quietud i no pas en el borrombori. Vol dir que, si en aquell home en comptes de donar-li els diners que ha de guanyar en el joc, el féssim jugar per a res, s’avorriria. “No és doncs l’entreteniment sol allò que busca. Un entreteniment lànguid i sense passió l’avorrirà. Necessita entusiasmar-se i enganyar-se a si mateix imaginant-se que seria feliç guanyant el què no voldria obtenir a condició de no jugar, perquè així es forma un objecte de passió i s’excita d’aquesta manera el seu desig, la seva còlera, el temor per aquest objecte que ell s’ha format, com els nens que s’espanten de la cara que ells mateixos han dibuixat.” Així ens passem la vida, diu Pascal, anem cap a la quietud a través de l’agitació figurant-nos que la felicitat que no tenim ens arribarà si, superant algunes dificultats que entrelluquem, podem obrir-nos camí fins al repòs. Però la quietud esdevé insuportable per el tedi que engendra. El tedi que “amb autoritat pròpia, no deixaria de sortir del fons del nostre cor, on té arrels naturals, ni d’omplir de verí el nostre esperit.” Som tan desgraciats, diu Pascal, que ens avorriríem encara que no tinguéssim motiu d’avorriment perquè aquesta és la nostra constitució. Però també la nostra constitució és tan vana que, tenint un munt de coses per les quals sentir-nos afligits i desgraciats, estan com estem plens de mil raons per el tedi i el fastigueig essencials, la cosa més petita (Pascal diu un billar i la bola que nosaltres mateixos impulsem, però deu valer també la lectura dels seus pensaments) és suficient per divertir-nos.

Un altre Pascal, el Comelade, va gravar el 1996, a Un tal Jazz, El ball de Sant Blai o sigui Le bal de Sant Blaise: