29 d’octubre 2006

L'adorable Rita

Lovely Rita és la desena cançó del Sgt. Peppers, el famosíssim disc dels Beatles. És una cançó senzilla i sobreproduïda com tot el 8è disc dels Beatles, però igualment excel•lent i enganxosa com quasi totes les cançons del disc, amb un solo de piano tremendo del George Martin. Però si ens atenem a la llegenda urbana, també és la primera cançó de Paul McCartney en la qual no canta Paul McCartney, on la veu i el baix les posen el guanyador del concurs d’imitadors de Paul McCartney, un tal William Shears Campbell. Segons la llegenda, Paul McCartney va morir la nit del dimarts 8 de novembre de 1966 en sortir de l’estudi on els Beatles gravaven el Sgt. Peppers. McCartney va agafar el seu Austin descapotable i una autostopista, la Rita, li va fer perdre la concentració. Va estavellar-se contra un fanal, el cotxe va incendiar-se, se li van cremar els cabells i la cara. Van trobar-lo mort a les 5 de la matinada (Wendsday mornig 5 o’clock when the day beggins) tal i com es canta en a She is leaving home una altre de les cançons del Sgt. Peppers.
La llegenda és posterior, però. De quan els Beatles van publicar l’Abbey Road, l’any 1969. Aleshores algú va entendre la senyal que duia amagada la portada, en la famosa foto en la qual els Beatles creuen un pas de vianants al carrer Abbey, tots els Beatles van calçats menys Paul. A algú li va semblar una senyal inequívoca de l’estat de Paul McCartney i es van llegir les cançons que fins aleshores havien publicat els Beatles com a senyals críptics de l’abandonament del món dels vius del baixista de Manchester. Els indicis són tan incomptables, com delirants. No els enumeraré. És difícil entendre perquè Lovely Rita forma part de la llegenda, és una cançó on el cantant es declara enamorat de la Rita, la vigilant del parquímetre que li ha posat una multa, on expressa el seu desig d’anar a perdre un te amb ella. Res més. Però els conspiranoics (ja els d’aleshores) construeixen Sagrades Famílies només amb els fonaments d’un indici. El rumor, la llegenda urbana, va anar prou enllà perquè la Rita de la cançó no només fos un motiu de desconcentració. En algunes versions la Rita va pujar al cotxe i l’accident mortal el van tenir plegats. És igual, el cas és que en el dia d’avui, el dia de Sant Narcís, el dia del patró de Girona, una altre Rita ha nascut a la Clínica Bofill de la ciutat de l’Onyar. No sabem d'ella gairebé res tret del pes i l'alçada. No en sabem res perquè no s'en pot saber gaire bé res té tota, ella sí, la vida per endavant.
Aquest post és per felicitar-la i per felicitar els seus pares.



powered by ODEO

28 d’octubre 2006

Realisme Tràgic


Tragic Realism és el títol d’un disc que LD & The New Critisim van publicar el novembre de l’any passat. No van publicar-lo el dia 1 de novembre, el dia de Tots Sants i el dia dels difunts tot i que està clar que aquesta hagués estat la data més escaient. LD és LD Beghtol . Els que hagueu escoltat les 69 Love Songs dels Magnetic Fields, el grup de Stephin Merrit, el recordareu perquè posa la veu en aquella cançó inoblidable que és All My Little Words (you are a splendid butterfly, it is your wings that make you beautiful, and I could make you fly away but I could’nt never make you stay) i encara quatre o cinc cançons més. The New Criticism és el grup que l’acompanya per aquest disc que es podria dir 16 Death Songs perquè la mort és el tema que recorre totes les cançons. El grafisme del disc senyala cada cançó amb una icona que indica “suïcidi” o “possible suïcidi” o “eutanàsia” i en alguns dels títols la mort hi és encara més explicita: Massa vell per morir jove, Un peu a la tomba i l’altre a la pista de ball, o Si m’estimes, nena, desendolla’m. Quan el disc comença, sobre una guitarra acústica i els xiulets d’una locomotora, LD canta a Elegia per una Ex: “No ploraria si un tren et passés per sobre però en canvi em posaria a riure si el tren et partís per la meitat i el teu cervell quedés escampat com confitura per sobre de les vies”. El disc tracta la mort però no és un disc intimista i emocionant, ho fa des de l’humor més negre i també des del cinisme, igual com Merrit dels Magnetic Fields s’acosta a l’amor en les seves 69 cançons. Com una aclucada d’ull a la tercera pista LD diu: “tot l’amor que duies dintre, mira com s’ha desinflat, com haguessis desitjat compartir-lo (share it) o fer-ne cançons com l’Stephin Merrit”. Però no només els ecos dels Magnetic Fields sonen en aquest disc macabra, els New Criticism, o sigui el frup que acompanya LD, recorda en algun sentit els Pogues, aquella banda boja irlandesa, perquè la instrumentació és folklòrica, alguna cosa entre el country i la música irlandesa. En la pista numero cinc When we dance (At Joe Orton’s Wedding) LD canta: “Trenca’m el cap amb un martell, espatxurra’m el cervell per ensenyar-me com m’estimes. I trobem-nos a l’altre banda tant li fa si és cel com si és l’infern”. M’agrada d’entre totes les cançons del disc aquesta, perquè la tragèdia aquí és real, aguna cosa més que realista. Joe Orton va ser un dramaturg anglès del Swinging London als anys 60. Un escriptor gay que va morir víctima de la seva parella, Kenneth Halliwell. Kenneth i Joe s’havien conegut quan Joe era John Orton i acabava d'arribar a Londres. A començaments dels anys 50. En un acadèmia per actors. Junts van descobrir la seva homosexualitat, tots dos volien triomfar com a escriptors. A Prick up your ears (Obre’t d’orelles, però ears, orelles, és anagrama de arse, o sigui: cul) la bipoic que Stephen Frears va dedicar a Joe Orton, Kenneth Halliwell diu: “ Vaig ser fill únic. Vaig perdre els meus pares. Quan tenia 20 anys em vaig quedar calb. Sóc homosexual. Tinc tots els antecedents i totes les circumstàncies que un artista podria desitjar. Sóc pràcticament un prototipus. He estat programat per a ser un novel•lista o un escriptor de teatre. Però no n’he estat. I tu sí. Tot ho fas millor que jo!”. Van intentar publicar novel•les plegats, però els editors van rebutjar-les. En canvi l’èxit teatral de Joe Orton (Gary Oldman a la peli i a la foto) va dur-lo a ser cridat pels Beatles per escriure un guió per una pel·lícula dels quatre fabulosos. L’èxit va somriure a Joe, i Kenneth es va convertir en la seva secretaria. Fins que la nit del 9 d’agost de 1967 Halliwell (genial Alferd Molina a la peli i també a la foto) va trencar el cap de Joe Orton a cops de martell, 9 cops, i va espatxurrar-li el cervell. Tot seguit Kenneth es va prendre una dotzena de nembutals amb suc de fruita i el xofer de Paul MaCartney els va trobar el dia següent morts, ja a l’altre banda, al cel o a l’infern.

La cançó: When We Dance (At Joe Orton's Wedding) LD & The New Criticism


20 d’octubre 2006

Les pors hereditàries


Fantômas va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure en un cinema. Vaig veure-la al centre parroquial de Sarrià amb les meves germanes. Érem molt petits i la pel·lícula ens va fer por. Havíem vist no feia gaire la Blancaneus de Disney i ens havíem passat mitja pel·lícula cridant, amagant-nos sota les butaques, abraçant-nos tots tres, tapant-nos els ulls. A Fantômas el terror no va ser tant histèric, va ser com si ens administressin un verí i fins que no vam ser al carrer i vam enfilar cap a casa la por no va començar a contaminar-nos.

Hi ha varies pel·lícules basades en Fantômas, el personatge inventat a començaments del segle 20 pels escriptors francesos Marcel Allain i Pierre Souvestre. La que havíem vist era la primera de la sèrie que van fer Jean Marais, com a Fantômas, i Louis de Funès coma inspector Juve. En Fantômas és un criminal d’una vilesa exemplar, un misantrop megalòman, un artista del mal per el mal. Ningú mai li ha vist el rostre i és un mestre absolut de la disfressa. És capaç d’impostar o fer-se passar per qualsevol persona, sovint es disfressa com les víctimes o com els seus perseguidors. És d’un sadisme molt meticulós, barroc i sofisticat, però res d’això fa por. Louis de Funès fa un paper molt còmic en les pel·lícules i les persecucions o les guarides del malvat les acosten més aviat a les de James Bond dels anys 60. Però nosaltres érem molt petits i de cop vam començar a donar voltes a aquell malvat sense cara i que per tant podia tenir totes les cares. És possible que la meva germana gran o les seves amigues ajudessin a suggestionar-nos, no hi havia forma de saber si un home que venia en direcció nostra vorera enllà era o no era un criminal, un Fantômas disfressat. Vam passar por aquell dia i vam arribar corrents a casa on ens sentíem resguardats.

Es va donar el cas, però, que en aquella època ens havíem traslladat a una caseta amb massa habitacions i els pares ens havíen posat a cadascú en una. Jo dormia, per tant sol, en una de les habitacions que donava al carrer, un carreró petit i gens transitat. Als vespres quan era el llit sentia les passes dels vianants així que encaraven la nostra illa i després com es perdien a la cantonada. A vegades aquelles passes s’aturaven i sentia el soroll d’una clau i aleshores un soroll que no venia del carrer si no de dins de casa. S’obria la porta i era el pare que venia d’una reunió. Va ser en la foscor d’aquella habitació i amb la orella parada al carrer que el verí que la pel·lícula m’havia inoculat va començar a expandir-se obsessivament, el meu pare tenia reunions molt sovint, vaig començar a patir, en la soledat del meu llit, perquè no matessin mon pare i també amb com podria reconèixer l’assassí que es vestiria i parlaria com ell, duria un màscara que el faria indistingible, portaria el mateix bigoti. Va ser una por que va durar un temps, prou per tenir por també perquè els fets fossin inevitables, vull dir por a vegades que l’assassí suplantador ja fos a casa, que els fets ja s’haguessin consumat. L’època d’aquesta por va passar i es va acabar, però he tingut present aquestes pors moltes vegades. Fantômas m’ha quedat com alguna cosa més que un record, he tornat a veure les pel·lícules, he comprat alguns dels llibres.

Aquesta matinada, quan clarejava, el meu fill gran ha vingut queixós a l’habitació. Ha vingut ranquejant perquè s’ha fet un esquinç al peu, s’ha queixat que tenia mals sons. Un malson, a sobre, que ja havia tingut moltes vegades. Me l’ha explicat: són lladres o assassins que es disfressen i són iguals que gent que ell coneix, ningú s’adona que són dolents però ell ho nota i intenta foragitar-los. S ’ha despertat sobtat i una mica fastiguejat, per la repetició del somni. Com que faltava poc perquè els despertadors es posessin a sonar, hem baixat a esmorzar a la cuina. Li he preguntat de qui s’havia disfressat el dolent del somni. Era l’àvia, m’ha dit. Li he dit que jo tenia un malson semblant quan era petit com ell pensant que l'empatia podria ser consoladora. Però aleshores ell deu haver recordat que ahir al vespre jo vaig marxar, però no pas a una reunió, i m'preguntat com havien quedat el Barça i el Chelsea.

17 d’octubre 2006

La Biblioteca Brautigan

No sé si la vida imita a l’art o, com es diu a la pel•lícula Marits i mullers de Woody Allen, imita a la mala televisió. L’any 1971 l’escriptor Richard Brautigan va escriure una novel•la, The Abortion, an Historical Romance, 1966, en la qual un dels protagonistes vivia en una biblioteca. La biblioteca era peculiar, un lloc obert 24 hores on en comptes de deixar llibres en préstec els acollien, recollien llibres rebutjats pels editors, era una biblioteca, per tant, d’obres no publicades. En la novel•la es donava el nom i l’adreça de la biblioteca: La Presidio Branch Library al 3159 de Sacramento Street, a Sant Francisco, California, 94115, una biblioteca real. Des del moment de la publicació de la novel·la a la biblioteca van començar a rebre manuscrits rebutjats i van començar també a rebutjar-los. Però vint anys després un tal Todd Lockwood de Burlington, Vermont, va decidir-se a recrear la biblioteca ficcionalitzada en la novel•la, a recollir obres no editades. El primer llibre de la Biblioteca Brautigan va ser un recull de cartes al director d’un veí de Burlington. En els següents cinc anys, de 1990 a 1995, Todd Lockwood va recollir tres centenars de llibres. Novel•les, llibres de filosofia, reculls de poemes, llibres de viatge, tesis doctorals i llibres per a infants. Morir segons la meva mare, un llibre escrit per una infermera per preparar el seu fill per la mort d’un germà. O, el viatge de 13 setmanes, 5 dies, 9 hores i 23 minuts d’un home de 40 anys que deixa la feina i travessa 48 dels estats nord-americans en una furgoneta. David Lee Johnston va enviar-hi el manuscrit de la seva novel•la Èdip a Amèrica amb una nota on deia: “Si el llibre no és prou impublicable, torneu-me’l per revisar-lo”. Els autors havien de pagar la tramesa del llibre i Todd Lockwood va comptar amb l’ajuda d’amics voluntariosos. En la novel•la un milionari mantenia la biblioteca. Lockwood va tenir problemes d’espai i de temps per mantenir la col•lecció. A la biblioteca local la Flechter Free Library van acceptar-la però no van acceptar noves incorporacions al fons. Aleshores Todd Lockwood va posar-se en contacte amb la Presidio Brunch Library, potser ells s’interessarien per la Biblioteca Brautigan, al capdavall era el seu lloc natural. Sembla que la resposta de San Francisco va ser bona. Les converses van començar el 2004, no sé com han acabat.

12 d’octubre 2006

Les amants sordes


Escriu el poeta madrileny Luis Alberto de Cuenca, en un poema que es diu Noche de Ronda:
En otro tiempo hubieras empleado la noche
en hablarle de libros y de viejas películas.
Pero ya eres mayor. Ahora sabes que a ellas
les aburren los tipos llenos de nombres propios,
que tu bachillerato les tiene sin cuidado.
De modo que les dejas tomar la iniciativa,
desconectas y finges que escuchas sus historias,
que invariablemente –recuerdas de otras veces-
versan sobre el amor, los viajes, la dietética,
su familia, el verano, la buena forma física,
el más allá, las drogas y el arte posmoderno.
De cuando en cuando asientes, recorriendo sus ojos
con los tuyos, rozando levemente sus muslos,
y elevas a los cielos una angustiosa súplica
para que aquella farsa termine cuanto antes.
Pasarán, sin embargo, todavía unas horas
hasta que, ebria y afónica, se abandone en tus brazos
y obtengas la victoria pírrica de su cuerpo,
que, pese a los asertos de tres o cuatro amigos,
será muy poca cosa. Y, cuando esté dormida,
saldrás roto a la calle en busca de una taza
de café gigantesca, maldiciendo las copas
que arruinaron tu hígado en la estúpida noche
y pensando que, al cabo, merece más la pena
no comerse una rosca y hablarles de tus libros,
amargarles la vida con Shakespeare y con Griffith,
o buscarse una sorda para que nada falte.

Una amant sorda. El ventríloc gelós que va inventar Pierre Cami per un de les seus esquetxos, va ser molt més radical. Va triar una amant sorda i muda perquè era molt gelós i així la minusvalia impedia l’amant d’escoltar les propostes galants i també de respondre-hi. Per altre banda no deixava cap home entrar a casa seva. Com que el gelós també era ventríloc, utilitzava la seva habilitat per fer parlar l’amant. S’entenien la mar de bé. De fet s’entenien tant bé que el conserge de l’edifici va haver de demanar-li al ventríloc que abandonés el seu pis perquè els veïns estaven escandalitzats amb els crits que feia la seva amant a les nits. “És culpa meva”, diu el ventríloc gelós a un seu amic “Cada nit, per amor propi, m’agrada, amb la meva veu de ventríloc, treure uns esgarrips de plaer formidable que semblen sortits de les entranyes de la meva amant. Em sento molt adulat.”

11 d’octubre 2006

Lauren Slater es fa passar per boja

En un llibre que ha publicat l’editorial Alba aquest 2006, Cuerdos entre locos, grandes experimentos del siglo XX, l’autora, Lauren Slater, doctora en psicologia a la universitat de Boston, dedica un dels capítols a l’experiment de David Rosenham. Lauren Slater relata l’experiment i també les conseqüències de l’experiment. Recull els arguments contraris, algunes de les cartes que va publicar la mateixa revista Science de psiquiatres emprenyats amb Rosenham. “La majoria dels metges no pressuposa que els pacients que busquen ajuda menteixen; per tant poden ser enganyats.” I: “Uns pacients preparats per simular un historial d’infart de miocardi rebrien tractament tenint en compte només l’historial perquè l’electrocardiograma negatiu no té pes diagnòstic, però seria ridícul concloure que la malaltia física no existeix, que els diagnòstics mèdics són etiquetes falses”. No està clar què va demostrar l’experiment de Rosenhan. Lauren Slater escriu: “L’experiment de Rosehan és, potser com totes les grans obres d’art, multifacètic, poderos i imperfecte”. Senyala que, paradoxalment, Robert Spinzer, un dels psiquiatres que més va escriure contra l’experiment de Rosenhan va dedicar-se també arrel de l’experiment a millorar les eines de diagnosi. En una conversa que tenen al llibre Spinzer diu a Lauren Slater: “Puc assegurar que, amb l’aplicació dels nous mètodes de diagnosi, l’experiment de Rosenhan no podria dur-se a terme en l’actualitat.” Després d’aquesta conversa Lauren Slater té una idea, decideix fer-se passar per boja, repetir l’experiment de Rosenhan 30 anys després.

“Podem ajudar-la?”, li demanen per l’interfono d’un hospital psiquiàtric. “Si”, diu ella. Un cop dintre menteix sobre el seu nom, pren el d’una amiga, Lucy Shellman, i sobre la seva professió. La fan esperar en una sala d’urgències. Està molt nerviosa, pot ser que el psiquiatre que l’atengui conegui l’experiment, què farà aleshores? L’atén un infermer clínic especialitzat. Li pren el pols, la troba un punt per sobre de la normalitat. “És clar que qualsevol es posaria nerviós en la sala d’urgències d’un psiquiàtric”. Després l'infermer pregunta: “Què és el que li passa, Lucy?” “Sento una veu." “Què diu la veu?”. “Zas.” “Zas?” “Zas.” “Això és tot?” “És tot.” Li demana a la pacient quan va començar i com, si dorm i menja bé, si alguna tensió en la seva vida ha pogut detonar-ho. La pacient contesta totes les preguntes negativament. L’infermer demana si no hi ha cap trauma que potser... I aleshores Lauren refereix un petit episodi en que un veí seu va morir ofegat en una piscina. En aquest moment l’infermer fa cridar el psiquiatre, que després d’unes preguntes, després de demanar a Lauren si la veu la molesta, decideix receptar-li un antipsicòtic, Risperdal. Lauren pregunta al psiquiatre si creu que és una psicòtica i el metge respon: “Diria que té un punt de psicosi”. Lauren reflexiona: en temps de Rosenhan el que determinava la malaltia era l’esquema psicoanalític, ara és el medicament el que determina la malaltia. “Però, semblo psicòtica?” “Un mica”, contesta el metge, i afegeix: “una mica psicòtica i força deprimida” “Li receptaré un també antidepressiu”. Això afecta més a Lauren Slater. Aquesta psicòloga americana va publicar l’any 1988 el que és el seu llibre més famós Els diaris del Prozac en què va narrar en primera persona les seves vivències de la depressió. Lauren Slater per tant es pregunta si de debò no deu estar deprimida, si el muntatge de l’experiment no n’és un símptoma estrafolari. Però es sobreposa i a la sortida de l’hospital (30 anys després la pseudopacient no és ingressada) es pren l’antipsicòtic i es queda profundament adormida.

Slater repeteix l’experiment vuit dies seguits. Li diagnostiquen depressió amb característiques psicòtiques en totes les ocasions. Li recepten 25 antipsicòtics i 60 antidepressius. Les visites són curtes, enlloc pensen en un ingrés. Quan Slater explica l’experiment al psiquiatre Spinzer, el vell psiquiatre que va discutir Rosenhan, se sent una mica molest amb Slater que ha fet les mateixes trampes però també se sent decebut amb els seus col•legues: “A els metges no els agrada dir “no ho sé”, diu. Slater, per la seva banda, no treu tampoc massa conclusions del seu experiment i lamenta no haver pogut contar per el seu text amb la veu de David Rosehan que des de fa un temps està ingressat en un hospital de Palo Alto afectat per una estranya paràlisi que els metges no han pogut diagnosticar encara.

06 d’octubre 2006

Randle McMurphy i David Rosenhan es fan passar per bojos

He vist la peli unes quantes vegades, suposo que massa cops començada, perquè no recordo el motius que duen a Jack Nicholson a fingir-se boig, a fer-se passar per boig perquè l’ingressin en un hospital psiquiàtric. La pel•lícula és molt coneguda: Algú va volar sobre el niu del cucut. En la pel•lícula Jack Nicholson és MacMurphy i es fa ingressar en un psiquiàtric per fugir d’alguns problemes. Pensa que la vida allà amb els dements serà fàcil. Podrà veure la tele i jugar a cartes. Però el règim a l’hospital és molt estricte, ha de medicar-se i els problemes comencen. De manera que la disciplina i les medicines fan perdre l’estabilitat a MacMurphy i la psiquiatria fa la resta. Apliquen electroshocks al boig impostor i va deixant de ser un impostor i es va demenciant. La peli acaba molt malament per el protagonista i bé per un indi secundari que escapa del manicomi i corre camp a través sota la llum de la lluna plena.

A començaments de la dècada dels 70 del segle passat, el psicòleg David Rosenhan va tenir una idea. Havia llegit alguns llibres que posaven en dubte la psiquiatria d’aleshores i havia vist com companys seus s’estalviaven d’anar al Vietnam al•legant malalties mentals fingides. Així es va empescar la idea d’un experiment o d’una aventura o un pla: va convèncer vuit amics per ingressar en diferents hospitals psiquiàtrics fingint estar malalts, a veure que passava un cop dintre. L’experiment era molt senzill. Els falsos pacients havien de presentar-se a l’hospital i dir que sentien una veu que els hi deia “zas!”. Pel què fa a la resta, els impostors havien de contestar amb sinceritat excepte pel què feia al seu nom real i a la seva professió. Els pseudopacients eren estudiants, psicòlegs, pintors, psiquiatres, una mestressa de casa. Tres dones i cinc homes. David Rosenhan va ser un dels vuit. No havien de fingir cap més símptoma a banda d’aquell zas que sentien i, un cop ingressats, si els ingressaven, havien de declarar ràpidament que la veu havia callat i que es trobaven bé. Van entrenar-se per guardar-se les pastilles sota la llengua i escopir-les més tard. Dels vuit, vuit van ser ingressats. A David Rosenhan van diagnosticar-li esquizofrenia paranoide i va estar ingressat una temporada tot i que des del primer moment, just després de l’ingrés, va dir que ja es trobava bé. “Quan podré sortir, doctor?” Preguntava. “Quan estigui bé”, li responien. Qualsevol cosa que David explicava i les seves conductes eren interpretades en coherència amb el diagnòstic d’esquizofrènia. Com que David Rosenhan prenia notes pel seu experiment, els metges observaven també aquesta “conducta escriptora” com un símptoma del seu trastorn.

David Rosenhan va publicar els resultats de l'experiment a la revista Science el gener de 1973. L’estudi és una mica decebedor perquè les aventures als hospitals psiquiàtrics estan descrites molt vagament, cap nom, cap adreça i cap data. En canvi les tesis de Rosenhan, que segurament ja duia amb ell en ingressar, estan pròdigament explicades: la debilitat dels diagnòstics psiquiàtrics, la facilitat per etiquetar i categoritzar i per tant per despersonalitzar, els abusos de poder... De totes maneres Rosenhan i els que amb ell van fer-se passar per bojos no van enganyar tothom. Bona part dels pacients amb qui van compartir els ingressos van detectar-los com a persones normals. “Tu ets un periodista”, va dir un, “O un professor”. “Tu estàs aquí per avaluar l’hospital”.

Fer-se passar per boig

El passat 1 d’Octubre, al suplement dominical de El País, Javier Marías diu: “Com sabem bé a Espanya des del 1605, any de la publicació de la primera part del Quixot, hi ha una diferència important entre tornar-se boig i fingir-se boig, malgrat que la segona cosa pot acabar per donar pas a la primera, a força d’insistència i aleshores aquest fingir-se boig es converteix a posteriori en una tercera cosa: decidir tornar-se boig, que és el que probablement, en definitiva, i a la llum de certs detalls en el text cervantí, li va passar a Alonso Quijano: ni es va tornar boig i ja està ni va fingir-ho amb cinisme, sinó que més aviat va decidir tornar-se’n.”

Un dels personatges de El Vientre de ballena, la novel·la de Javier Cercas, explica en la pàgina 128: “A aquest tal Calabacillas, Velázquez probablement va pintar-lo dues vegades, i dic probablement perquè es veu que hi ha algú que dubta que el primer dels dos quadres sigui de Velázquez. En aquest retrat, el Calabacillas es un home jove, estràbic, amb una mirada astuta i un somriure intel·ligent; està dempeus, sosté en una mà el retrat en miniatura d’una dona, en l’altre un molinet de paper, que per aquella època era un símbol de la bogeria. El segon retrat es el que tradicionalment s’ha conegut amb el títol de El Bobo de Coria; també és el més famós dels dos. El Calabacillas, aquí, ja és un home madur. Està assegut en una banqueta de fusta entre dues grans carabasses que, està clar, al·ludeixen al seu nom, i té una cama doblegada sota l’altre i les mans entortolligades en una posició impossible... En fi, una postura forçadíssima, bastant rara. En realitat, gairebé tots els signes d’enteniment o de normalitat han desaparegut del personatge: no és tan sols la forma com està assegut, o el gest de les mans, sinó també el cap, que cau tovament cap un cantó, els ulls extraviats, el somriure buit...”

I una mica més endavant: “Recordo haver llegit d’un metge, en algun lloc, que, per la seva fesomia, el Calabacillas del primer retrat, més que un babau, és un bergant. Res ens impedeix d’imaginar-lo com un jove ambiciós i sense escrúpols que, per poder gaudir dels privilegis que la cort concedeix als bufons, fingeix que està molt més boig que no està en realitat (cosa que explicaria l’èmfasi del molinet, innecessari en un boig vertader), i que, amb el temps, acaba per desenvolupar la bogeria que va fingir durant anys i que, de manera incipient, ja estava en ell des del principi”.

The sweetest sound (3a Part)


“Ser emigrant”, escriu George Perec, “segurament era precisament això: veure una espasa allà on l’escultor va creure, de bona fe, haver-hi posat una torxa. I no estar equivocat, realment”. Perec es refereix aquí a la novel·la Amèrica de Franz Kafka, a les primeres frases de la novel·la en les quals l'escriptor txec escriu: “Entrava al port de Nova York amb el vaixell ja a poca velocitat, va veure l’estàtua de la deessa de la llibertat, que observava des de feia estona, com banyada per un raig de sol que de cop i volta s’hagués fet més intens. La mà que brandava l’espasa ho senyorejava tot novament i els vents desfermats acaronaven la seva figura.” Perec escriu a propòsit d’aquest equívoc, intencionat o no vés a saber, en un article on parla d’un documental que va rodar amb Robert Bober sobre l’illa d’Ellis a Nova York.

L’illa d’Ellis està a la desembocadura del riu Hudson, a un centenar de metres de l'illa de la Llibertat. Durant molts anys només va haver-hi una taverna que servia als mariners i als pescadors. A finals del segle 19 el govern federal va habilitar-la per utilitzar-la com a porta d’entrada dels milers d’emigrants que arribaven d’Europa. Van ser els primers passos per regularitzar la emigració que arribava als EUA. Entre 1892 i 1924 una dotzena de milions de persones va passar per l’illa d’Ellis. Escriu Perec: “La majoria només va passar-hi unes poques hores; només el dos per cent va ser rebutjat. En suma, l'illa d’Ellis no va ser res més que una fàbrica d’americans, una fàbrica per transformar emigrants en immigrants, una fabrica a la americana, tan ràpida i eficaç com una xarcuteria de Chicago.”

A The sweetest sound, Allan Berliner, també va a l’illa d’Ellis. Hi va cercant els orígens del seu cognom, per tant de la branca paterna de la seva família, els Berliner. Durant el sopar amb els dotze Allan B, un d’ells, en una conversa entorn del cognom explica: “Hi havia la història de l’illa de Ellis. Quan el meu pare va arribar-hi ningú no sabia pronunciar el seu cognom rus; però tenia un document on deia que el seu darrer port d’escala a Europa havia estat Berlín. Així que els d’immigració li van posar Berliner.” Però la història dels canvis de nom és falsa. Els funcionaris d’immigració convencen Allan Berliner que aquesta falòrnia funciona com una llegenda urbana, de la mateixa manera que “molta gent”, li explica un funcionari, “ve aquí i diu que recorda la primera vegada que va pujar a la torxa. Passa el mateix que amb els noms. Oficialment la torxa porta tancada 83 anys. Ningú no hi ha pujat. Quan els ho diem, però, no ens volen creure, no volen creure fals aquell capítol tan entranyable de la seva història familiar”. A la peli de King Vidor, An american romance, també es veu un immigrant que parla amb un oficinista. Li demana el nom. L’immigrant diu: “Stephen Dangosbeblitxek” i l’oficinista li demana que li lletregi. “De, a, ena, ge, o, essa, be, e,...”. Però l’oficinista en té prou, segella un document i li diu: “Steve Dangos”. En la pel·lícula sobre l’illa d’Ellis que va fer George Pérec, un guia de l'illa dóna per certa la història dels canvis de nom i explica la anècdota que segueix: “És un jueu rus amb un d’aquests noms impronunciables acabats amb ski. Havia sentit parlar dels canvis de nom de manera que va demanar al funcionari que li donés un bon nom. Un nom ben americà. El funcionari s’ho pensa, se’l mira i li diu: Rockefeller. I el jueu ho repeteix. Rockefeller. Rockefeller. Sona bé. El jueu passa un control mèdic sense problemes però cinc hores després un inspector el para i li demana el nom. L’ha oblidat, li diu, i li ho diu en yidish, o sigui alguna cosa com: shoin vergessen. Shoin Vergessen, repeteix l’inspector, Shon Ferguessen, oh, si, John Fergusson. I així el jueu rus entra als EUA com un irlandès.” El cas és que encara que els canvis de nom no es produïssin, Allan Berliner no pot seguir, més enllà de l'illa d’Ellis, la història de la seva família. El canvi de nom, el só més dolç, funciona aquí com una metàfora perfecte del canvi de vida, de la emigració i de l’exili. Perquè si bé no és cert que a l'illa canviessin els noms dels immigrants, si que ho és que molts immigrants se’l canviaven un cop instal·lats a Amèrica. De manera que a l'illa de Ellis les empremtes dels Berliner han estat esborrades, la història familiar queda radicalment trencada. George Perec escriu: “La meva intenció no és evocar el què van poder ser els somnis i les desil·lusions d’aquells milions d’emigrants, (...) sino delimitar millor la meva pròpia vinculació amb aquest lloc: per mi és el lloc de l’exili, és a dir el lloc de l’absència de lloc, el lloc de la dispersió” I després: “El que allà s’hi troba no són en cap cas arrels o empremtes sinó el contrari: una cosa informe, en el límit d’allò inefable, una cosa que en podria dir enclaustrement, o escissió, o fractura, una cosa que per a mi està lligada d’una manera molt íntima i confusa amb el fet mateix de ser jueu.” George Perec va néixer a França, era francès i duia un nom francès i el seu cognom polonès, o sefardí, Peretz, passa fàcilment per francès o per bretó. No parlava la llengua dels seus pares, ni li van ser transmeses el folklore, les tradicions i les creences. En qualsevol cas Perec no sentia nostàlgia per aquestes despossessions. “No tinc ganes”, va escriure, “ d’anar a verificar si la gran casa quadrada que el meu avi va fer edificar a Lubartow encara és allà.” En canvi va anar a l’illa d’Ellis a buscar alguna cosa, a buscar “el punt de no retorn”, el lloc de “ruptura radical” i a posar a prova el seu propi arrelament en aquest no-lloc, en aquesta illa on s’esborren les petjades i la memòria, el seu propi arrelament en l’atzar i en l’exili. Diu Perec: “Els meus avis o els meus pares haguessin pogut emigrar a Argentina, als Estats Units, a Palestina, a Australia; jo hagués pogut néixer, com els meus cosins germans o els meus cosins llunyans, a Haifa, a Baltimore, a Vancouver; una sola cosa estava prohibida per a mi amb certesa: néixer al país dels meus avantpassats, a Polonia, a Lubartow, a Pulawy o a Varsovia, i créixer allà continuant una tradició, una llengua, una pertinença.” O sigui néixer en un lloc on el seu nom hagés estat, suposem, Mordechai, en lloc de George.