30 de setembre 2006

The sweetest sound (2a Part)

Diu Alan Berliner, el director, al començament del documental The Sweetest Sound: “Estic fart que em confonguin amb altres persones. Estic cansat de tenir un correu electrònic amb un número després del meu nom; fart que gent que no conec em demani fotografies de Frank Sinatra o d’Elizabeth Taylor. No sóc fotògraf! Mai no he volgut que m’acusessin de cobrar un xec de 956 dòlars d’una altre persona que es diu com jo. Per acabar-ho de rematar, fa uns anys, un paio que es diu com jo va fer una pel•lícula que es diu Ma vie en rose. A la crítica li va encantar. A mi també. Tothom va celebrar el meu debut com a director de ficció. Ningú no em va preguntar què m’havia agafat per fer pel•lícules en francès. Potser algú de vosaltres penseu que aquesta pel•lícula és seva. O que jo sóc ell. O que ell és jo.”
El nom d’una persona és per aquella persona el so més dolç i el més important en qualsevol idioma. Aquest documental d’Alan Berliner parteix de la paradoxa de que aquest so tan dolç pugui ser compartit. Alan Berliner decideix buscar arreu del món tots els Alan Berliner i reunir-los en un sopar a casa seva, a Nova York. En la pel•lícula es filma la recerca dels Alan Berliner i el sopar amb els dotze que localitza, entrevistes amb els seus pares per esclarir perquè van posar-li Alan, amb sa germana per saber perquè ha posat els noms que ha posat a les seves filles, indagacions sobre l’origen del cognom Berliner. Barreja l’humor i la nostàlgia o la màgia evocadora dels noms i dels cognoms, un assumpte que ens concerneix a tots. És un documental fantàstic, amb un ritme hipnòtic. Vint Jim Smith es presenten davant la càmera en una visita que Alan Berliner fa a una convenció de la Jim Smith Society. “No em dic John Smith, ho sento”, diu el director prenent el micròfon en el sopar de la convenció, “sóc un director de cine de Nova York que estic filmant una pel•lícula sobre els noms.” En l’escena següent els Jim Smith juguen un partit de beisbol. Un speaker, Jim Smith, retransmet el partit: “Jim Smith està a la 3a base, Jim Smith bateja, el catcher Jim Smith....”. Ells ho troben molt divertit. És clar que no és el mateix Jim Smith que Alan Berliner. Cada any pel Pilar es reuneixen a Saragossa centenars de Pilars en una trobada anual. Sergi Pàmies va escriure un conte sobre una reunió de Nogués al Delta de l’Ebre. Vull dir que hi ha noms de combinació més fàcil: Garcia o Soler amb Marc o Laura. Fins on jo sé el meu nom i el meu cognom són massa infreqüents tots dos perquè es combinin en una altre persona i encara que Alan Berliner expressa el desig de ser l’únic o almenys de ser el veritable Alan Berliner, també és inquietant i angoixa no compartir el nom amb ningú. On no arribés jo sempre podria arribar l’altre. L’altre pot haver esdevingut l’advocat que ton pare volia que fossis o, al revés, viure la vida motxilera que tu no t’has arriscat a viure. És clar que mai se sap. Fa un anys el meu amic Vadim Nuñez (una combinació ben exòtica fruit d’una guerra civil i un exili a Rússia per una banda i per l’altre banda fruït d’uns altres exilis durant la revolució bolxevic) va trobar-se, navegant per internet, amb el seu homònim. Feia ego-surfing, així diu Alan Berliner que se’n diu de buscar-se a un mateix a internet, i va trobar una pàgina on un Vadim recopilava tots els Vadim de la xarxa. Allà va trobar llistat l’altre Vadim Nuñez, algú de Venezuela, que amb un punt d’orgull anunciava en la llista que segurament era l’únic Vadim Nuñez possible. Com que hi havia el correu electrònic el meu amic V. va enviar-li un correu per desmentir-lo, per presentar-se. Va donar-se la casualitat que, aleshores, tots dos vivien a França, separats només per cinc hores de tren. Van parlar de trobar-se, de sopar, potser van arribar a discutir de dates, però el meu Vadim va començar a penedir-se’n, va deixar de fer-li gràcia perquè va veure despertar-se-li l’instint d’eliminar l’altre Vadim Nuñez o de trencar-li la cara, a l’altre, a l’imitador o a l'impostor. El meu amic és molt civilitzat, o sigui que és capaç de sobreposar-se a aquests instints, almenys a aquests, però igualment els dos Vadim Nuñez no es van trobar mai: una cosa és patir per partir la cara a algú i l’altre patir perquè te la parteixin, suposo.

28 de setembre 2006

The sweetest sound (1a Part)


Quina és la paraula més bonica de la llengua castellana? Per celebrar el dia del llibre d’enguany a la Escuela de escritores de Madrid van posar la qüestió a consideració dels internautes. Durant uns dies van poder enviar els seus vots. El resultat és molt decebedor perquè és molt previsible: amor, libertad i paz, ocupen els tres primers llocs de les votacions. Això significa, segurament, que l’eufonia i el significat són inseparables. El resultat potser engrescaria una conversa al saló de Madame de Sablé a Port-Royal, perquè podem preguntar-nos si és millor l’amor sense llibertat o la llibertat sense amor amb garanties que, en les boques de l’aristocràcia francesa, la conversa serà gràcil i enginyosa. De les paraules que ocupen els 26 primers llocs, azahar i libélula són les paraules en posicions destacades amb menys connotacions. Azahar la trobo particularment lletja, si és que hi ha paraules lletges i en conseqüència si és que hi ha paraules boniques. En qualsevol cas les bases de la votació exclouen de la tria els noms propis, com si els convocants haguessin tingut present aquella frase de Dale Carnegie, segons la qual: “a person's name is to that person the sweetest and most important sound in any language." O sigui, el nom d’una persona és per aquella persona el so més dolç i el més important en qualsevol idioma; per tant, potser, la paraula més bonica.
Dale Carnegie va néixer en una granja pelada a Maryville, Missouri. L’any 1888. Munyia cada dia les vaques a les quatre de la matinada. Acabada l’escola va començar a treballar venent cursos per correspondència als grangers, després cansalada, sabó i llard. Va resultar ser un venedor excel•lent i el seu territori va esdevenir, per l’empresa per la qual treballava, el territori líder nacional en vendes. Així les coses, Dale Carnegie va començar a dedicar-se a formar venedors. El seu llibre Com guanyar amics i influir en els altres és el primer best-seller d’aquesta matèria i el gèrmen del gènere de l’autoajuda. “Si el destí et dona una llimona” diu Carnegie, “fes llimonada”. I també “Tancaràs més negocis (o faràs més amics) en dos mesos interessant-te pels altres, que en dos anys intentant que els altres s’interessin en tu”. I també: “Explica el què vols explicar, explica-ho i després explica el què has explicat”. Dale Carnegie és doncs el pare dels llibres odiosos d’autoajuda i també el formador dels venedors insuportables que repeteixen el nostre nom en cada frase fent del só més dolç un martell implacable. Però també és el responsable que un documental, del qual parlaré en la segona part d’aquest post, no es digui The Name Game o Name Calling o The Langage of Names o A Name Like Mine o Me, My Self & I o First Person Plural o Identity Theft o Personal Crisis ni Confessions of a Namecoholic. El documental es diu The sweetest sound, perquè el documental parla sobre els noms i “a person's name is to that person the sweetest and most important sound”.

22 de setembre 2006

Un mico amb la bragueta oberta

Qui s’inventa els acudits? L’escriptor Isaac Asimov a banda de dedicar-se a la ciència-ficció i a la divulgació científica va consagrar-se també a la recopilació d’acudits i d’anècdotes. Potser ho deia de broma, però el fet que els mateixos acudits o acudits gairebé idèntics es repetissin en llocs geogràfics i temporals tan dispars va dur-lo a proposar la hipòtesi que els acudits els inventava i els posava en marxa una intel•ligència extraterrestre. Javier Cercas va ocupar-se dels inventors d’acudits en un article, eren dos homes que es dedicaven exclusivament a això en un bar d’una carretera de la província de Jaén, si ara no ho recordo malament. En un post anterior ja vaig parlar de The Aristocrats, un documental que repassa un sol acudit, la seva història, la seva gènesi, les seves variacions. L’acudit dels aristòcrates s’explica un centenar de vegades. Een tota la pel•lícula només s’hi explica un altre acudit, l’expliquen entre Robin Williams i un altre humorista que no conec. L’acudit diu així:
“Busquen un pianista en un bar molt exclusiu. S’hi presenta un tipus. El propietari l’adverteix: “Aquest és un local mooolt exclusiu. Busquem algú que toqui tota mena de música. Però sobretot que tingui classe”. El pianista diu: “Puc fer el què calgui”. I es posa a tocar. Toca una cançó preciosa. El propietari mai no ha sentit res igual: “És bellíssima, no l’havia escoltat mai”. “L’he escrit jo mateix”, diu el pianista. “I com es diu?”. “Es diu El meu gos m’estava donant pel cul mentre el meu gat em llepava els collons”. “Però això és horrible! No té altres cançons”, diu el propietari. “Tinc una cosa meravellosa per a vostè” respon el pianista, i es posa a tocar una melodia amb un toc de jazz, fantàstica, i el propietari diu: “Genial! Què era això?”. “L’he escrit jo mateix. Es diu: Em vaig menjar el tampó ensangonat de la teva germana”. “Ei!” s'exclama el propietari, “això és un lloc amb classe, molt exclusiu. Ja n’hi ha prou! Les teves cançons són realment bones. Vull contractar-te però... saps què farem...: tu toca pels meus clients però mai, he dit mai, els diguis el nom de les teves cançons”. Així doncs, contracten el pianista. La nit en què comença a treballar la gent es torna boja perquè les cançons són maquíssimes, veritablement precioses i emocionants. Després d’una hora de concert el pianista diu: “Fem una pausa. Necessito anar a l’excusat”. El pianista va al lavabo i quan en torna resulta que s’ha oblidat de pujar-se la bragueta. Aleshores un client s’acosta al piano i li diu: “Disculpi..., sap..., té la bragueta baixada i li penja l’aparatu”. I el pianista contesta: “Que si la sé? Vaig escriure-la jo mateix!!!””
Fa uns dies navegant per acudit.net, vaig veure que hi havien recopilat alguns dels acudits del genial Eugeni. Entre els acudits recollits hi havia el que segueix:
“Saben aquell que és un paio que entra en un bar i demana un whisky. Total que el paio es despista i quan se n’adona veu que hi ha un mico que ha posat el collons a refrescr dintre del seu got de whisky. El paio, mosquejat, pregunta al barman: “Escolti... Aquest mico és teu? Sap perquè ha posat els collons dintre el meu whisky?”. “No sé...” diu el barman “Mira, el mico és del pianista, potser millor que li ho preguntis a ell.” El paio es dirigeix al pianista que està tocant al bar i li pregunta: “Escolti... Vostè sap perquè el mico ha posat els collons a refrescar dintre el meu got de whisky?” I el pianista contesta: “Doncs mira, aquesta no la sé, però si me la taral•leja....”
No sé qui va inventar aquests acudits. Tampoc tinc clar que els hagin inventat a Jaén o en un platet volador. De fet, no tinc clar, tampoc, si són dos acudits o si és un de sol.

21 de setembre 2006

Joan Fontcuberta i Ivan Istochnikov


De Joan Fontcuberta, l’autor del cartell del Temporada Alta, vaig sentir-ne parlar per primera vegada fa uns mesos arrel d’una emissió del programa Milenio, a la cadena Cuatro, que presenta Iker Jiménez un periodista especialista en misteris per a resoldre i en el blablabla paranormal. Durant la temporada passada un dels col•laboradors del programa va presentar-hi la història del cosmonauta fantasma. La història de la enigmàtica desaparició de Ivan Istochnikov en una nau espacial soviètica, la Soyuz 2. Eren els temps de la guerra freda, de la cursa per conquerir l’espai. La nau Soyuz 2 havia d’acoblar-se en òrbita amb la nau Soyuz 3 pilotada per Grigori Begorovi. Però la missió va fracassar. Segons l’agència espacial soviètica la Soyuz 2 va rebre l’impacte d’un meteorit, van negar que la Soyuz 2 estigués tripulada. Les missions anteriors havien fracassat també. Era l’any 68, en plena cursa per enviar vols tripulats a la lluna. Van esborrar Istochnikov dels arxius i de les fotografies. Es tractava de no perdre peu en la cursa amb els EUA. Van confinar la família i van subornar els col•legues. Van silenciar l’afer durant molts anys, però a començaments dels anys 90 l’atzar va dur un periodista americà a comprar en una subhasta a Sotheby’s un lot de documents del pilot de la Soyuz 3. Entre les fotografies de Giorgri Begorovi, n’hi havia una on apareixiaIvan Istochnikov davant del Kremlin acompanyat de tres cosmonautes més. El periodista va reconèixer la fotografia, la recordava d’un llibre, però hi trobava alguna cosa estranya. En confrontar-les va veure que en un llibre de 1975 que guardava, Camí de les estrelles, recollia aquella mateixa fotografia però Istocnikov n'havia sigut esborrat. Va posar-se a investigar. Ara eren els anys d’obertura i reestructuració que va dur Mikhail Gorbachev a la URSS, això va facilitar la feina de Michael Arena, el periodista americà. Així va refer la història. Va parlar amb Grigori Begorovi. L’acoblament havia fallat en el primer intent. Quan van intentar el segon ja no hi havia rastre d’Ivan Istochnikov. Potser la Soyuz 2 va ser sabotejada, o la salut física o mental d’Ivan va patir un daltabaix, potser va suicidar-se, potser va ser adduït, el cas és que Michael Arena va recuperar la història del cosmonauta desaparegut dues vegades o bé aquesta és la història que van explicar a Milenio. El programa es va emetre un diumenge. A començaments de la setmana següent la blogosfera escèptica n’anava plena. Van penjar el vídeo del programa. Se’n feien creus de la malaptesa del Iker Jiménez perquè la història era una ficció i un muntatge o alguna cosa una mica més sofisticada. Així vaig sentir a parlar de Joan Fontcuberta. L’any 1997, Fontcuberta, havia presentat l’exposició Sputnik, l’odisea del Soyuz 2, on s’explicava el muntatge de les autoritats soviètiques i l’afer Istochnikov, amb la particularitat que el muntatge era la pròpia exposició, les fotografies retocades eren aquelles en les quals apareixia Istochnikov, no pas aquelles on desapareixia, tota la història era inventada. Fontcuberta ja havia explorat els límits i les relacions entre la fotografia i la veritat en muntatges anteriors com la Fauna secreta, on amb Pere Formiguera, documentaven la recerca fictícia d’un biòleg alemany, Peter Ameinsenhaufen, que havia descobert durant la primera meitat del segle 20, espècimens d’animals monstruosos. Era increïble la barra o la incompetència del tal Jiménez, una simple cerca a Google l’hagués fet coneixedor de la naturalesa del misteri. La blogosfera escèptica va seguir el tema unes setmanes, en alguns comentaris algú va assegurar que el fet havia posat molt content a Joan Fontcuberta. Així doncs és com vaig conèixer aquest artista. També, seguint la polèmica, vaig saber que, de la mateixa manera que Ivan és Joan en rus, Istochnikov ve ser una cosa com font oculta. Si tenim en compte que Ameise és formiga en alemany és fàcil saber, sense saber-ne d'alemany, qui és el doctor Peter Ameisenhaufen.

20 de setembre 2006

Temporada de polítics pallassos



De camí a la feina he vist penjat en banderoles el cartell que anuncia la edició d’enguany del Temporada Alta, el festival de tardor de Girona. Un pallasso vestit de polític o un polític amb perruca i pintat com un pallasso parla agressivament des d’una tribuna. He pensat en la campanya electoral que ha de venir i en els dies que les banderoles del Temporada Alta coincidiran amb les dels partits polítics demanant-nos el vot. Però del cartell també m'ha cridat molt l'atenció la tècnica amb la qual està fet. Del carrer estant s’aprecia que la imatge està confegida a partir d’un mosaic de petites fotografies, però les fotografies no són apreciables a cop d’ull. Potser si m’hi enfilés en una escala podria resoldre quines fotografies conformen aquesta imatge irreverent, que ho serà molt més en funció dels personatges fotografiats que, plegats, generen la imatge de la pallassada associada a l’activitat política. D’aquesta manera, mentre pedalejava al costat del riu, m’he recreat imaginant les cares en el cartell dels politicots i els politiquets de la ciutat, regidors i consellers comarcals, delegats del govern, els diputats i els directors generals, els tècnics endollats, els programadors culturals i els prohoms de les fundacions privades, els grimpaires incipients i els marginats ressentits, en definitiva la classe política gironina en ple. Sóc molt provincià i m’ha semblat una idea molt divertida, però el festival té mires molt més cosmopolites: al lloc web del festival, he llegit que es tracta d’una obra del fotògraf Joan Fontcuberta, feta a través d’un programa associat al cercador d’imatges de Google; els criteris de cerca que ha utilitzat per composar el cartell han estat el noms dels membres de la junta permanent del Congrés dels Diputats d’Espanya. En una petita animació que hi ha a la pàgina, un zoom mostra algunes de les imatges: hi he reconegut Rajoy, Bono, Acebes, Puigcercós i Zaplana, un personatge que podria ser Peces-Barba sense ulleres i un jugador de futbol de la selecció espanyola que diria que és Raul Tamudo. De moment no he trobat on pugi veure el cartell complert amb prou definició per ampliar-lo i perdre les hores mirant-me els polítics pallassos, cada una de les 5040 imatges.

13 de setembre 2006

El bessó malvat

“Tan de bo hagués tingut un germà bessó malvat”, canta Stephin Merrit, “un de molt dolent, un bessó malvat que complís els meus desigs tal i com hagués fet jo si no fos bo i si hagués sabut per on començar”. Explica: “El meu bessó malvat robaria i mentiria, m’hagués enviat els nois més guapos que pensarien que jo sóc ell i els hagués pogut ferir i sortir-ne il•lès sense vergonya i sense culpa perquè la maldat seria cosa del meu germà”. Un bessó per fer la feina bruta li hagués estat molt útil, es lamenta el cantant en acabar la cançó. Es diu I wish I had an evil twin, està en el disc I dels Magnetic Fields.
En una de les històries de Coffee and Cigarettes de Jim Jarmush, apareixen dos bessons. Fan el paper dos dels germans de Spike Lee, Joie i Cinqué. Estàn en un bar de malamort a Memphis, Steve Buscemi n’és el cambrer. Al contrari que els bessons, Buscemi parla pels descosits. Els pregunta si són bessons i quin dels dos és el bessó malvat, que sempre n’hi ha un de malvat. Els pregunta si són forasters, si ja han anat a Graceland, la casa museu d’Elvis. No hi ha anat. Els pregunta: “Sabeu que Elvis Presley també tenia un germà bessó?” Jo mateix vaig explicar-ho aquí uns posts enrera. Però Buscemi té una teoria sobre Jesse Garon, el bessó mort: “Tothom pensa que el bessó va morir en el part, però la meva teoria és que la mare no volia pujar dues criatures. No esperava bessons i no s’hi va veure en cor. Se’n va desfer d’un. Jesse devia créixer a Arkansas o a Mississippi, o en algun lloc així. Sense saber que tenia un germà. Però un dia, per allà el 1968 o el 69, s’està mirant al mirall i diu “Ostia, m’assemblo molt a l’Elvis”. De manera que ve a Memphis i busca l’Elvis. L’Elvis el veu i diu: “Ei! Tu ets el meu germà. No m’ho puc creure!” “Com et va? Què fas? Què puc fer per tu?” I el seu germà li diu: “Bé, no ho sé. Potser seria maco de ser tu per una nit” I en un concert d’Elvis canta el seu germà. Volien provar si la gent se n’adonava i, renoi, ningú se’n va adonar! Aleshores l’Elvis va tenir una idea: “Estic cansat del món de la música, l’enviaré a ell de gira.” I va ser un gran error, perquè va ser el seu germà qui va començar a anar a Las Vegas, a posar-se aquells collarets enormes, els vestits blancs, les capes. L’Elvis no ho hagués fet. Va ser el seu germà qui es va posar com un bacó menjant aquells sandwitxos de plàtan fregit amb mantega de cacauet. “Ens hem de treure aquest paio de sobre. No pot ser més l’Elvis.” Així van començar a donar-li pastilles fins que van matar-lo.”
Però als bessons no els hi agrada l’Elvis, retreuen a Buscemi que Elvis robés les cançons a músics negres com Otis Blackwell o Junior Parker pagant-los quatre xavos per les seves cançons. Li retreuen que Elvis, tot i això, digués que els negres només eren bons per netejar-li les sabates. Buscemi, no pot creure el que li estan dient, i aleshores matisa: “No, no crec que el Rei fes res d’això, devia ser el seu bessó malvat”.

I wish I had an evil twin, The Magnetic Fields


07 de setembre 2006

Una sola nota


A L’home que en sabia massa, la pel•lícula que Hitchcok va filmar dues vegades, el 1934 i després al 1956, una part d’ambdós metratges es desenvolupa al Royal Albert Hall, la més famosa de les sales de concert londinenques. Els dolents dels dos films han previst d’assassinar un diplomàtic durant el transcurs d’una cantata. El moment pactat per cometre el crim és un moment durant la cantata en què els platerets hi participen, amb una sola nota. “La idea dels platerets” diu Hitchcock en la sèrie de converses que va mantenir amb Truffaut, “me la va inspirar un dibuix humorístic o més exactament una sèrie de dibuixos que ocupaven quatre pàgines d’una revista de la mena del Punch. Mostraven un home que es desperta, s’aixeca del llit, va a la cambra de bany, fa gàrgares, s’afaita, pren una dutxa, es vesteix, esmorza. Tot això en dibuixets separats. Després es posa el barret, l’abric, agafa un estoig petit de cuiro d’un instrument musical i surt al carrer. Puja a un autobús, arriba a la ciutat i després a l’Albert Hall. Passa per l’entrada dels artistes, es treu el barret, obre l’estoig i en treu una flauteta. Es runeix amb la resta de músics i amb ells va fins l’escenari. S’afinen els instruments i el nostre home s’asseu al seu lloc. Arriba el director de l’orquestra, dona la senyal i comença la gran simfonia. L’homenet esta allà assegut, espera, va girant els fulls. Finalment s’aixeca de la seva cadira, toca una nota amb la flauta: Blup. Després endreça l’instrument, deixa discretament l’orquestra, agafa el barret i l’abric, surt al carrer. És fosc. Puja a un autobús, arriba a casa, sopa, se’n va a l’habitació, fa gàrgares, es posa el pijama, s’allita i apaga el llum”.
A El ball de Natatxa, una història cultural russa, Orlando Figes, per explicar les maneres de l’aristocràcia petersburguesa de finals del segle 18 escriu: “ Els servents eren essencials pels palaus dels Sheremetev i el seu art. Dels dos-cents mil servents censats que la família posseïa, cada any en seleccionaven uns centenars per a formar-los com a artistes, arquitectes i escultors, fabricants de mobles, pintors decoratius, dauradors, gravadors, horticultors, tècnics teatrals, actors, cantants i músics. Bona part d’aquests servents eren enviats a l’estranger o a la cort perquè aprenguessin l’ofici. I en els casos en què faltava talent, es podien aconseguir grans coses a través de la quantitat. A Kuskovo hi havia una banda de músics de vent en la qual, per estalviar temps d’aprenentatge, es va ensenyar a cada músic a tocar una sola nota. El nombre d’intèrprets depenia del nombre de notes de cada melodia; la seva única habilitat consistia en tocar la nota adequada en el moment apropiat.”

La felicitat i l'avorriment a Rússia

Qualsevol família feliç, escriu Tolstoj al començament d’Anna Karenina, és igual. En canvi, cada família infeliç, ho és a la seva manera. Per això Tolstoj tria d’explicar les infelicitats de la família Oblonsky.
A la novel•la Un heroi del nostre temps, Mijail Lermontov presenta el narrador viatjant per terres caucàsiques. A causa de les inclemències del temps ha de fer parada en una cabana. També ha de fer-hi nit un altre carruatge on viatja un veterà de les guerres al Càucas. El narrador convida a beure Màxim Maxímitx, el veterà de guerra, amb l’esperança de fer passar el temps escoltant històries i omplir de passada algunes pàgines del seu quadern de viatge. Màxim Maxímitx li explica una història d’un oficial que va servir en el seu destacament, Grigori Alexàndorvitx Pechorin, que esdevindrà l’heroi o el protagonista de la novel•la.
La història que explica Màxim Maxímitx es basteix sobre dos triangles amorosos: el que conformen Bela, la filla preciosa d’un príncep de la zona, el propi Pechorin i Kàzbitx un bandit indomable i un altre triangle en el qual participa també Kàzbitx acompanyat de Azamat, el germà de Bela, i Karaguioz que és el cavall del bandoler. Kàzbitx i Pechorin desitgen Bela, Azamat donaria el què té i el què no té per l’excel•lent cavall de Kàzibtx. Azamat té, en algun sentit, a Bela, i Kàzbitx té Karaguioz. Pechorin, però, és l’heroi i és qui té l’enginy, ofereix a Azamat el cavall a canvi de Bela i enganya al bandit perquè descuidi el seu cavall perquè així Azamat pugui endur-se’l. D’aquesta manera Pechorin obté Bela, la preciosa caucasiana, però un cop la té a casa Bela no vol ni mirar-lo, s’enyora de casa seva, no parla, l’ha de tenir tancada. Però Pechorin insisteix: li compra regals, teles incomparables, li diu que l’estima. Bela diu a Pechorin que l’estimarà com una esclava però Pechorin vol que Bela l’estimi de tot cor, que no hagi d’estacar-la. Com que no hi ha manera Pechorin li fa saber: “Ja saps com t’estimo. Vaig decidir raptar-te pensant que, en coneixer-me millor m’estimaries. Però m’he equivocat. Adéu! Queda’t com a mestressa de tots els meus béns. Torna amb el teu pare si és això el que desitges, ets lliure. Me’n vaig. On? Què sé jo!” Però aleshores Bela el reté, li diu que se l’estima. L’amor triomfa.
En aquest moment el narrador interromp la història que està explicant Màxim Maxímitx per preguntar: “I la felicitat va durar molt?” I a aquesta pregunta Màxim Maxímitx contesta: “Sí. Ella va confessar que des del primer dia que havia vist Pechorin, somniava sovint en ell, que cap home abans l’havia impressionada tant. Efectivament” afegeix Maxímitx “van ser feliços.”
I aleshores, el narrador, que esperava que la història s’allargués exclama involuntàriament: “Quin avorriment!”