30 de maig 2006

El mar vist per la tele



En el seu darrer disc, Alivio de luto, Joaquin R. Martínez Sabina, més conegut com a Joaquín Sabina, canta una cançó, Pájaros de Portugal. Canta : “No conocían el mar /y se les antojó más triste que en la tele/ pájaros de Portugal /sin dirección, ni alpiste, ni papeles”.
En una entrevista de promoció li pregunten:
“La cançó Pájaros de Portugal va sorgir d’una notícia. Què va cridar-li tant la atenció?"
Respon:
"Era una noticia que havia dormit dos anys en un calaix, però en el seu moment Espanya sencera en parlava. La noticia era divertida: un noi i una noia de 14 anys van desaparèixer de casa. Tothom creia que els havien raptat, violat, matat. El què havia passat és que s’havien escapat a Portugal. Però el que és impressionant és que van fer-ho perquè volien veure el mar. I quan el van veure, van dir: “Era millor a la tele” i van telefonar acollonits als seus pares. Em va semblar que aquesta historia diu molt d’aquesta generació”

Per alguna raó la noticia ha dormit gairebé nou anys en una carpeta al meu estudi. Sabina, s’equivoca. Eren quatre els adolescents que van viatjar fins a Portugal. Dues noies de tretze anys, i dos xavals de disset i setze [els nois tenen 16 i 14 anys com m'indica RMF de fum i estalzí, en un post que amplia la informació sobre aquest cas] . El diari El Pais, el diumenge 17 d’agost de 1997, va dedicar el suplement Domingo a la notícia, 9 dies després que els adolescents fossin trobats a Sesimbra. El suplement dedica dues pàgines a explicar els fets i, encara una altra, a transcriure el relat oral que de l’aventura en fan les dues nenes: Estela i Nuria (a la foto).

Diuen:
“Va ser una tarda de fa un any. Havíem acabat les classes i érem al Parc de San Isidro. Ens vam agafar les mans i ens vam prometre que seriem amigues per sempre, passés el què passés.”
Durant aquell any passar algunes coses. Van conèixer per exemple un nano d’un centre de menors, en Juan Carlos.
“Molt molon, l’Estela li diu Bellido o Flequi, perquè té un serrell molt graciós. A l’Estela li agrada.” També van conèixer en Manuel, que conduïa, deia, el cotxe del seu oncle i els hi feia imitacions. La millor, la de Forrest Gump.
Així el dimarts 8 d’agost, quan les nenes anaven a comprar el pa per la mare d’una d’elles, van trobar els dos al volant d’un Ford Escort, robat. Van anar a comprar el pa, van deixar-lo a casa i van pujar al cotxe amb els nanos. Anaven a Segovia a veure els pares adoptius d’en Manuel. De camí van parar en una benzinera. Van comprar un paquet de Fortuna, llaunes de cervesa, i quatre cintes de música: Los Calaítos, Los Rayitos, Mister Dance i Interdance. Van dinar a Segovia i van seguir cap a Leon. Al cotxe cantaven: “Ese toro enamorado de la luna, que abandona por la noche la maná”. On diu toro les noies cantaven vaca, on diu enamorado, elles enamorada. Van anar fins a Galicia, quan se’ls acabava la benzina, robaven un altre cotxe. Se’ls hi van acabar també els diners. Aleshores decideixen anar a Portugal, algú vol anar a Màlaga a una festa tecno. Però tenen un accident i l’aventura s’acaba. A Portugal és on veuen al mar i on rectifiquen Sabina. Expliquen:
“Va ser al matí quan vam veure el mar. El cert és que tampoc ens interessava gaire. El vam veure des d’un pujol, a Sesimbra. No feia vent, però el sol petava fort. Ens va semblar molt gran, millor que a la tele.”
De manera que potser l’Estela i la Nuria no diuen gaire de la seva generació o potser diuen alguna cosa de com a Joaquín Sabina li agrada veure les coses.


La cançó:



29 de maig 2006

La sorprenent esquela sobre una persona que és viva

Carles Esteban, el defensor del lector del diari La Vanguardia, escrivia el passat diumenge 21 de maig:
“Les esqueles han tingut una importància cabdal en la vida de La Vanguardia
Segueix :
“En els primers anys de la singladura del rotatiu, les esqueles ocupaven un lloc preponderant, en la portada fins i tot. Un signe inequívoc de l’entroncament del mitjà amb la societat barcelonesa i catalana”
“El nostre diari era i és el mitjà més eficaç per comunicar a la societat civil el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat”

El cas és que:
“El passat 16 de maig en la pàgina dedicada a la inserció d’esqueles se n’hi va publicar una, amb un text extravagant, dedicada a una persona que no ha mort”
“El dia de la publicació, un familiar de la persona que apareixia en l’esquela com a finada va alertar que tal persona era viva”
“Coneguts de la família afectada per aquest cúmul de despropòsits van fer arribar a periodistes de la redacció la mateixa informació”
L’esquela és aquesta:



Vista l’esquela, no sé què dir dels filtres de La Vanguardia. El Seve Ballesteros i la parella d’animals, segurament una parella d’animals canins, no sé si fan el text extravagant o el delaten inconfusiblement com una broma. Els cognoms del fals finat, tan entroncats i tan barcelonins (la Casa Macaya de Puig i Cadafalch al Passeig de Sant Joan és la seu ara de la Casa Àsia, no sé si hi ha una Casa Rocamora) mantenen La Vanguardia com a mitjà més adequat per comunicar a la societat civil les seves coses, les pèrdues o els guanys. No he trobat el telèfon de l’Enrique, però si el d’un seu germà, en qualsevol cas deixo per més endavant un possible contacte amb la família, la indagació al voltant del malnom amb què es refereixen a l’Enrique: “Quique” o “Kike” són probables però un pèl massa obvis.

En qualsevol cas no són les primeres esqueles falses que publica La Vanguardia. Carlos Esteban reporta la publicació de:
“Dues esqueles, deliberadament cruels i burlesques, dedicades al record de Mary Ann Nichols y Annie Chapman en el centenari del seu assassinat per Jack l’Esbudellador. Aquestes dues esqueles van ser publicades els dies 31 d’agost i el 8 de setembre de 1988 i estaven signades per un auster i esgarrifós Jack”
Aquestes esqueles estan exposades al CCCB, en l’exposició sobre el 125è aniversari de La Vanguardia.

27 de maig 2006

Philip K. Dick parla dels impostors


Són els anys en què l'escriptor Philip K. Dick viu a Hcienda Way, a començaments dels 70, abans de la crisi mística. Casa seva és punt de reunió de freaks. Han anat a veure el Planeta del simis. És l’hora del seu xou. Diu:

“Sembla que no existeixen només impostors, sinó que també existeixen impostors falsos. En vaig veure un a la tele explicant que ll era un impostor famós arreu del món. S’havia fet passar per un gran cirurgià de l’escola de medicina John Hopkins, per un físic de Harvard, per un novel•lista finès premiat amb el Nobel. De literatura, per un per un president argentí retirat casat amb una estrella del cine...”
“I mai ningú no va descobrir-lo?” Li demana algú.
“No, t’he dit que era un impostor fals. El tipus mai havia suplantat ningú. Treballava d’escombriaire a Disneyland fins un dia en va llegir un article sobre un famós impostor, i es va dir: Merda, jo també podria fer-me passar per tots aquests tios tan estranys i fer el mateix que fan ells. Però després va rumiar-hi i va pensar: Per a què fer-me tant mala sang? L’únic que faré serà fer-me passar per un altre impostor. I així va fer una fortuna. Quasi tan gran com la de l’impostor autèntic de fama mundial. I pot ser que ara hi hagi gent que es faci passar per ell”

Hi ha una versió de la crisi mística segons el dibuixant Robert crumb aquí

25 de maig 2006

Un tren a San Francisco, un tren a Paddington

És una pel·licula: No man of her own (1952)
Ruby Stevens a.k.a Barbara Stanwyk és Helen Ferguson. Viatja en un tren de Nova York a San Francisco. Prenyada, abandonada pel pare de la criatura que és un gàngster. Al tren coneix una parella recent casada, els Harkness. La dona, Patrice, també està esperant un fill. Viatgen cap a l’oest per conèixer els pares d’ell, una família adinerada. El tren desencarrila i la parella mor. Barbara Stanwyck decideix de suplantar la jove morta i anar a conèixer ella la família del marit mort.
La pel·lícula acaba bé.


No és cap pel·lícula. Va passar l'octubre de 1999.
Dos trens colisionen a l’estació londinenca de Paddington. Un dels vagons, en concret el vagó H, queda totalment calcinat. Hi ha nombrosos morts, moltíssims ferits. Al vespre, Lee Simm telefona a Scotland Yard per fer-los saber que un seu llogater i empleat, Karl Hackett, no ha tornat d’un viatge en tren a Cheltenham. Tem que no sigui una de les víctimes de L'accident.

La policia no troba restes del cos de Hackett, es posa en contacte amb la familia però la família fa més de deu anys que no tracta amb ell. Finalment sumen Karl Hackett als 31 morts de l’accident i se l’acomiada en la cerimònia pública que es celebra en memòria dels morts de la tragèdia ferroviària.

Lee Simm torna a la seva feina d’informàtic i als seus petits negocis immobiliaris. La vida li va de cara. Scotland Yard també torna a la feina. En posar en ordre les notes de l’accident a Paddington, a algú li fa mala espina que només el seu arrendatari hagui trobat a faltar Hackett. La policia fa una nova visita a Lee Simm, en aquesta ocasió acompanyada d'un membre de de la família Hackett que reconeix en Lee seu oncle Karl.

Lee Simm era el nom d’un amic mort de Karl Hackett. Durant vint anys Karl Hackett havia utilitzat les dues identitats. Com a Karl Hackett havia acabat tancat a la presó per un episodi d'abusos. Havent complert la condemna Lee Simm havia dut una vida ordenada com a tècnic informàtic, només tornava a ser Karl quan tractava amb la família, però mirava de no tractar-hi mai. Està clar que quan va trucar a Scotland Yard es pensava que es desempallagaria de forma definitiva de la seva identitat més incòmode.
Però aquesta història no acaba bé.


El testimoni de Lara Julbe


Si la Lara Julbe hagués viscut en la primera meitat del segle 20, potser ho hagués escrit al seu diari personal. En canvi a començaments d’aquesta setmana van telefonar-la de la emissora Rac1 i va explicar-ho al programa Tu Diràs.

Diu coses com aquestes:

“Jo no sóc hostessa, el que passa és que vaig comprar el bitllet a París abans que juguéssim amb el Milán”.

“Com no tenia contactes no tenia entrades, aquí o havies de ser superafortunat o tenir contactes”

“Jo pensava, ostres, o sigui, com no tinc contactes i a més arribo tardíssim, com ho faig? I clar, volia anar a aquesta final si o si. És que portava tants anys esperant que dic: m’és igual: salto de pértiga o el que sigui. I vaig pensar: em disfrasso i em colo i com faig un metro setanta-nou vaig pensar: doncs em disfrasso d’hostessa de la Ford.”

“Realment no anava disfrassada. Em vaig posar un traje-chaqueta, així jo tota fina.”

“Vaig arribar a les set a l’aeroport de París”

“Vaig anar corrent a l’hotel a deixar la maleta i em vaig posar els meus tacones”

“Vaig pensar: a vera, si amb la revenda funciona, no farem el tonto. Però un amic que tenia allà em va dir: mira jo vaig veure pagar un tio 2300 euros per una entrada dubtosa”

“Una hostessa sense acreditació no colarà, el que he d’aconseguir és una excusa per dir perquè he sortit sense acreditació i això ja ho vaig veure clar. Em vaig posar els tacones, em vaig pintar com una puerta, em vaig posar moníssima, i llavors dic: bueno ya està”

“Tinc una ronyonera d’aquelles que són per posar la documentació. Em vaig posar allà els quartos, el telèfon mòbil, i clar, amb l’americana em quedava tapada i llavors semblava que no portés res, i, i, em vaig agafar una compresa ”

“Faltaven deu minuts pel partit”

“Dic, bueno va, directa a la primera porta que em trobi. Llavors vaig enfilar cap a l’estadi i trobo una porta i allà hi havia un negrito que tenia cara de bona persona”

“Parlo bé francès”

“Mira soy azafata de Ford, saps, estic aquí pels convidats espanyols i resulta que he tingut una emergència i jo no sé si les presses els nervis o què però és que no trobo l’acreditació”

“El tipo em mira així i, clar, com no portava res més que una compresa a la mà. Total que truca a un encarregat seu. I ve l’encarregat. I jo segueixo amb el rollo: mira... és que saps què m’ha passat... I llavors ja li dic. Perquè és jo ja sé que els tius amb lo de la regla es posen molt violents.”

“Li dic mira m’ha vingut la regla i he hagut de sortir corrents i és clar estic molt nerviosa”

“Si us plau truqueu a la meva responsable”

“Jo sabia que és impossible trobar una responsable de les hostesses amb tropecientas mil hostesses que hi ha dintre l’estadi en aquell moment”

“El tio es queda així com dient, hombre pos sí”

“Li dic mira es diu Anne Sánchez, por favor localiza a Anne Sánchez”

“El tiu al principi, doncs, sí, s’ha de localitzar i també em va mirar i també va creure que era hostessa, i em porta ja entrant a l’estadi”

“Em dic: Calla que ho estic conseguint”

“Jo crec que el tio anava a explicar-li però és va trobar violent explicant: mira és que a aquesta tia li ha vingut la regla”

“I els hi diu: mira és azafata de Ford i llavors em deixa passar i jo ja estava entrant a l’estadi”

“De repent sento: ataande!, ataaande! O sigui: Espera! I jo dic ja està. I em diu: No, si puedes escribir tu nombre”

“Bueno, que, total jo m’invento un altre nom”

“Anne Guillosson Martínez”

“Em poso allà a escriure i clar amb els nervis escrivia fatal i li dic: es que estoy muy nerviosa y es que me tengo que poner esto”

“Quin moment més gloriós!”

“Quan vaig entrar, entrava i just entraven els jugadors al camp també”

“Em vaig fotre allà amb uns de Banyoles”

“Els de Banyoles em van dir: seu aquí a la falda si vols!”

“I em van fer un hueco”

Podeu escoltar aquí tota la història:


Powered by Castpost

24 de maig 2006

Inevitable


Era inevitable: avui fullejant un llibre, La mano invisible, de Joaquín Estefania m’he trobat amb aquesta frase: "Si Ana Frank hubiera vivido en esta época, es casi seguro que hubiera escrito su diario en forma de blog"

No sé fins on jo hagués pogut evitar d’obrir el meu, de bloc.